Projectado pelo arquitecto Siza Vieira, o Museu de Arte Contemporânea de Serralves é o primeiro projecto do género em Portugal e também o maior centro cultural multidisciplinar do norte do país. Único na sua sobriedade arquitectónica e ambiente natural, o museu é a pedra angular da Fundação de Serralves, cuja missão é sensibilizar o público para a arte contemporânea e o ambiente.
josepblesa |
diumenge, 31 d'agost de 2008 | 02:42h
Andorra li declara la guerra als EUA. L'ambaixador dels EUA a Andorra es dirigeix a la conselleria de defensa andorrana i demana pel conseller. Un recepcionista li diu que se n'ha anat a En Valira i que està fent maniobres amb l'exèrcit. El diplomàtic s'aplega al lloc i es troba amb el conseller i el Cap del Consell fent instrucció amb 30 soldats. L'ambaixador s'adreça al cap d'estat andorrà i li diu:
- Escolte perquè ens ha declarat la guerra?
I el premier pirinenc li fa:
- Mire, m'ha semblat necessari perquè vostès són un perill.
- Però, Vòs sabeu que tenim la marina més poderosa del món?
- I què !. A Andorra no hi ha mar.
- I la força aèria? La nostra és la millor del món.
- Bovades! Amb tantes muntanyes no tenen d'allonses per a fer vols rasants.
- I la infanteria? Tenim 2 milions de soldats.
- D'acord, doncs, llavors no els hi declarem la guerra.
- Ho veu bon home, com la seua actitud era una bogeria!.
- Exactament, a Andorra no hi ha espai per a tants presoners.
Estic llegint l'opuscle X PER UN BON CLIMA (la calculadora de carboni) de Mukty Mitchell en la seua The guide to Low Carbon Lifestyles, adaptada pel periodista Jordi Bigas i Stefan Nolte & alt. En aquest opuscle, endemés, inclou propostes d'estils de vida menys agressius amb l'entorn i de millora de qualitat de vida de les persones. A més a més, n'enclou, una calculadora de CO2 personalitzada, per a descobrir i quantificar, com interactuem, quotidianament, amb l'entorn. Ma filla, en veure-m'ho llegir, s'ha interessat i consultat de què anava el tema, li he fet unes breus pinzellades al respecte, i en la meua absència, ha muntat aquest xicotet vídeo casolà. Em meravella el contrast entre l'excés d'erudició -i manca d'iniciativa- que apliquem els de la meua generació i la facilitat resolutiva que tenen els nanos, actualment, per a sintetitzar allò que volem dir -i fer- els grans.
Per això mateix us el presente.
Vos n'afegesc l'explicació, més entenedora sobre els continguts que fa Jordi Bigas, a Barcelona, arran de la presentació feta a València (a l'edifici Octubre CCC de fa un parell de mesos); i per primera volta al nostre país de la dita adaptació de la guia.
Pitgeu el "vull llegir la resta..." per a eixamplar la informació.
josepblesa |
dimecres, 27 d'agost de 2008 | 10:19h
Aquest grup musical menorquí actuà el dijous dia 21 d'agost. Si cliqueu vos durà al seu web. Allà podreu escoltar i sentir millor algunes de les seues cançons. Crec que paga la pena.
josepblesa |
diumenge, 17 d'agost de 2008 | 21:33h
Puc imaginar que Pequín durant aquests dies un formiguer. Serà ben difícil escapar-se de la febra olímpica i de la Xina. Ja em va passar al Japó fa uns mesos, on el nombre de persones era de tal, que superava totes les previsions que m'havia fet. Si a sobre existeix una celebració com és ara, i en una societat bastant més caòtica que la japonesa em demanava om poder orientar-me si fos allà. Avui, una amiga xinesa m'ha explicat que en xinès mandarí diuen Peguin). No vaig a enganyar-vos si dic que m'encantaria ser allà. Sempre se n'aprèn de tot. I més quan el contrast, al que estem avesats, és tan pregon. om he anant desant en els darrers apunts he incidit en les qüestions d'escala. Veure les noves peces que els afortunats nombres un de l'ofii estan deixant en aquella megalòpolis. Remenant portals he vist que per tal d'orientar-se a Pequín existeix una bona eina creada pel New York Times. És elmapa Interactiu de Beijing. Diria que adoleix de molta manca de retolació exhaustiva. Hom diu que es tracta de premisses imposades pel govern xinès. També és estrany que Google Erth no acaba de definir tots els escenaris olímpics. Has de cercar-los exhausticvament. Sorprèn tenint en compte l'escrupolositat existent en aquesta companyia. M'he dedicat a trobar les artèries que organitzen els sistemes generals. Quatre o cinc rondes de circumval·lació que dibuixen sobre una quadrícula. He comprocvat que les mesures de seguretat són excepcionals. Aquesta dèria ha comportat que el nou aeroport de Pequín, dissenyat per Sir Norman Foster, s'haja convertit en l'edifici més gran de la terra. Un fraccionament funcional de la terminal que s'estèn en més de dos milles de longitud.
La nova terminal és l'edifici més gran del món i s'estendria transversalment al llarg del Baix Manhattan. L'estudi de l'arquitecte ha inclòs una presentació fotogràfica al respecte que inlou el diari novaiorquès on hi ha vàries cartografies al respecte. JO me n'he baixat una que vos mostre i he fet una comparativa situada A València. Per a major compressió. He situat un cap a la plaça de l'ajunament de València, on es clegra la crema de la nit del foc i l'altre em donava just al final de la Ciutat de les Ciències, més enllà de l'aquàrium de Fèlix Candela. Una barbaritat ! Parle sols de la terminal. El motiu que es pot detectar és el fraccionament dels equipatges en cas d'atemptat. L'empresa Siemens s'ha encarregat de la posada a punt dels mecanismes de distribució d'equipatges allunyants dels viatgers.
josepblesa |
dimecres, 13 d'agost de 2008 | 11:24h
Vicent, fa un temps, ens va descobrir estudis i recerques sorprenents que fan certs estudiosos americans que, vistes des d'ací, coincideixen amb els nostres interessos, tot reblant claus decodificadors del nostre món eurocèntric. Aquestes, alhora, ens ajuden a entendre el món al qual s'acostem.
En aquell apropament iniciàtic, tot remenant portals estadounidencs, vaig trobar un d'aquests professors que havia publicat un assaig de versió crítica, on recuperava la pluralitat constitutiva del Melting Pot front el cànon de la història nacional que hom explica als americans. Aprofundint, però, en el caràcter interdependent de la globalització actual. Una nació entre nacions. Mirada crítica interior, tan pregona en el sentir americà, però també vers l'exterior.
Aquell professor i una companya, com a editors, presenten una nova publicació que, àdhuc, semblant convencional, té eixa manera tan especial- i admirable- d'aquells que sense dir-les pel broc gros, les deixen anar subtilment. Entre d'altres exemples exposats del Líban, Brasil, Índia, França i EUA, etc. hi ha, i corprèn, sobremanera per ser país d'origen de la professora i especialista, veure-hi com els antics imperis, agressius de mena, com l'otomà, fan un reviscolament davant els processos de mundialització. Et qüestiona la lleialtat universal -de fons- d'aquestes elits en veure la contrastant cosmovisió de fons d'Istanbul (l'antiga Constantinoble) front el poder emergent d'Ankara, aixoplugat en una (in)certa modernitat (?). La radiografia de la interacció entre urbanisme i poder és impagable.
Pitgeu al "Vull llegir la resta...." i trobareu una traducció, aproximada, d'aquests paràgrafs que us dese a continuació. --------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
The creation of a new capital city is not only about the articulation of a new national identity, but also more importantly about the creation of the state itself. The state constructs itself by opening up new spaces, closing others, inscribing them with the marks and symbols of the nation and state power, and organizing urban space around foundational norms and principles. These are self-constitutive acts; the state constitutes itself as an agent of modernity vested with the power and authority to control space, dictate the meaning of urbanity, shape the evolution of the public sphere, and suppress contending ideologies. By constructing a city, the state becomes an agent of the nation, the author that inscribes the nation into space, hence creating the nation-state. Giving shape to urban space by monitoring the architectural styles, erection of statues and monuments, and placement of squares, parks, shopping centers, and public buildings allows the state to establish its power and authority in controlling and dictating the norms that guide daily public life. The arrangement and monitoring of public spaces serve the function of transforming ordinary city dwellers that, just by partaking in daily routine activity, are transformed into citizens. This is how, by creating the city of Ankara, the new Turkish state constructed itself as secular, national, and modern."
Si veieu al costat del president georgià hi ha la bandera de la UE, i em pregunte:
Quant de temps hem de continuar suportant els europeus els nacionalismes teocràtics, altrament coneguts com a imperialismes tardocolonials?
Vos en demane que s'hi adheriu a aquesta declaració internacional.
Des d'ací mateix, si en voleu. A sota de la mateixa teniu l'enllaç.
To: President of the United States; Congress of the United States; European Council; President of the European Commission; NATO Secretary General; Organization for Security and Co-operation in Europe
Since August 8, 2008 the whole world has been witnessing Russia’s open military invasion into the independent and sovereign Republic of Georgia. Thousands of soldiers and tanks of the Russian Federation have breached the internationally recognized borders of Georgia and have been fiercely attacking Georgian troops. Furthermore, Russian warplanes have violated the Georgian airspace and carried out air strikes at different Georgian cities outside the conflict zone. These strikes have caused hundreds of casualties among civilian population.
The main reason for Russian invasion is Georgia’s close ties with the United States and the European Union countries and its willingness to build free and democratic society. Russian invasion is a desperate move to curb Georgia’s aspiration to join the North Atlantic Treaty Organization (NATO) and the European Union.
This outrageous military aggression by Russia unequivocally reveals its imperialistic aspirations. Irresponsible incursion by Russian troops into sovereign Georgia can be perceived as nothing less than Moscow’s strong nostalgia for the Soviet Union era and zeal for “restoring” its rule in neighboring peaceful countries. By invading Georgia, Russia sends a clear message to the free world that it is ready to brutally punish any of its neighboring countries that choose to embrace the democratic and humanistic values, which the United States and the European Union countries are standing for.
The moment of truth has come for the United States and the European Union. Georgia needs HELP from its American and European friends to stop Russian invasion. Failing to react to Russian blatant military aggression will undermine the future of democracy in the region and beyond. Furthermore, inaction by the United States and the European Union will give a go-ahead to Russia to carry out military aggression elsewhere in its neighborhood in the future.
We are calling on the President of the United States and the Leaders of the European Union Nations to help Georgia and to actively pressure the Russian Government to cease fire and to withdraw its troops from the Sovereign Republic of Georgia.
En tota aquesta branca de l'arquitectura urbana existeix un pòsit que cala fàcilment en la pressa de posició - antigratacels- del comú de la gent i que, si més no, caldria posar en quarentena. Debatre'n sobre dades generals i d'abast mundial, per a després aplicar al cas per cas, ço és, a cada ciutat. No deixa de ser sorprenent que els màxims adalils europeus de la causa del Moviment Modern, com ara, Pevsner ( An outline of European Architecture. Traduïda com a Iniciació a l'arquitectura) sols en la darrera revisió en fa incidència, G. Giedion (Temps, Espai i Arquitectura) i B. Zevi (Història de l'arquitectura moderna) passaren de puntetes i sense parar gairebé esment en la Chicago's School, sols atribuint-li un cert relleu tecnològic. És contradictori que precisament el Moviment Modern que anomenem des de fa unes dècades, fóra batejat originàriament a Estats Units com a International Style per P. Johnson i R. Hitchcock.
Sintèticament us expose alguns arguments contra els gratacels us convide a passar al " Vull llegir més.."
josepblesa |
dijous, 31 de juliol de 2008 | 20:27h
Tenim la primera visualització d'un restaurant que ens van encomanar fa un any. Les coses de l'arquitetura es cuinen al caliu. Açò tampoc no es diu en general. Treballem a hores d'ara amb un altre vídeo sense el forjat. Més "arquitectònic". Aquest és per visualitzar-ho com a interior: com a càmera de vídeo. El concepte de visió de curt, no realista. Amb l'ull humà, que tenim una visió de compresió espaial més total.
La música ambiental, de Barry White, dedicada al Maurici de Salt. Que ens fa xalar amb les seues tries musicals.
josepblesa |
dilluns, 28 de juliol de 2008 | 00:08h
En començar el segle XX, sols el 10 % de la població vivia a ciutat. En l'any 1950, sols Nova York i Londres tenien més de vuit milions d'habitants. En l'any 2000, un 50 % de la població viu a ciutats. En l'any 2025, la població urbana pot assolir els 5000 milions. Dels quals, dos terços (2/3), ho farà en països pobres. Actualment hi ha més de vint-dos megalòpolis. De les 33 megalòpolis previstes per a 2015, 27 en són situades en països subdesarotllats, 19 de les quals a l'Àsia. Tòquio és l'única rica que n'ix en el llistat de les 10 més grans del món.
Dossier of Global Urban Observatory. Any 2001.
comentarem i exposarem una miqueta la relació entre el factor densitat de població i els gratacels
Densitat urbana
L’argument decisiu a favor per a la construcció d’estructures de gran alçada és el de les possibilitats que ofereixen per a la major densitat urbana. El principi d’addició i multiplicació vertical, d’una superfície màxima sobre una àrea mínima de l’emplaçament, és l’autèntica funció d’aquest tipus de construcció.
Si voleu continuar llegint pitgeu al "vull llegir la resta... i un bon vídeo que en mostra -part- de la construcció d'un...
josepblesa |
dimecres, 23 de juliol de 2008 | 01:48h
It is about events insofar as it constantly affirms that there is no architecture without action or without program, and that architecture's importance resides in its ability to accelerate society's transformation through a careful agencing of espaces and events.
Event-Cities. (Praxis) Autor:Bernard Tschumi. Massachusetts Institute of Technology. 1994
L'origen dels gratacels.
Els orígens dels edificis de gran alçada es troba a Chicago a les acaballes del segle XIX. En 1871 un incendi destruí el centre de la ciutat en el moment precís de l'embranzida definitiva per a transformar-se en metròpoli comercial. Tanmateix i contra tot pronòstic redreçà els esdeveniments, ja que es donaven les condicions escaients i la força del factor humà per a refer-se'n.
Entre els avanços tecnològic que fonamentaren la construcció de grans blocs d'oficines destacaven:
A. La consolidació d'uns sistemes contra incendis més sofisticats.
B. Uns fonaments científics de la resistència de materials i del càlcul d'estructures que encara han estat, en bona mesura, la nostra base de càlcul modelitzat fins fa ben poc.
C. Una consolidació i potenciació de les indústries de l'acer i el formigó i la corresponent consolidació d'estàndards de qualitat constants.
D. L'albirament de la reconversió del tren terrestre en "subterrani metropolità".
E. La concepció de la ciutat zonal (zoning) en "Une cité industrielle" en 1901-04 per l'arquitecte lionès Tony Garnier. F. L'existència de l'ascensor inventat per Elisha Graves Otis a l'any 1853.
En 1884 W. Le Baron Jenny dissenyà l'edifici de deu plantes anomenat Home Insurance Building amb tota l'estuctura metàl·lica d'acer. Malgrat tot, l'aparença del qual era força semblant a qualsevol altre, doncs les façanes eren recobertes de maons i pedra. En l'any 1894 l'equip d'arquitects conformat per Burnham i Root dissenyaren el Realiance Building que ja havia bandejat el llenguatge clàssic per a incorporar-hi una tipologia esvelta i una envolvent exterior a base de pannells prefabricats prèviament de terracota ceràmica. Prototip del mur cortina conjuntament amb els del Palau de la Música del nostre Doménech i Montaner.
Louis Sullivan i John Root pels environs de 1895 aconseguiren de recopilar llurs pensaments sobre aquesta mena d'edificis en llur "The Tall Office Building Artistically Considered"
Als EUA sempre es pensava bàsicament en estructures d'habitatge individuals, no pas en el context urbà. Les autoritats intervenien puntualment per a millorar la projecció de l’ombra excessiva sobre carrers i vies. Sols en 1916 a Nova York, i set anys més a Chicago apareixerien normes urbanístiques que donaren lloc a les enretirades dels gratacels respecte de les línies dels solars. Louis H. Sullivan, el gran arquitecte i iniciador, fou dels primers a crear un estat d’opinió favorable a posar de relleu la íntima i coherent relació entre gratacel i teixit urbà. Ja molt d’hora, en 1891 plantejà diverses propostes. Nogensmenys, seguiren les implantacions de manera desordenada i anàrquica en el seu sentit més pejoratiu.
El model, però, s’afermà perquè no li calia un nou concepte urbà i perquè responia a una societat organitzada sobre les bases d’una economia de mercat molt agressiva.Clar i net: els canvis en la construcció necessaris per a mantindre els beneficis es manifestaven de manera que l’enderroc i la construcció de nova planta era la pràctica més sovintejada. Una conseqüència immediata fou l’aparició de grups de gratacels sense cap mena de relació prevista entre sí.
El joc alternatiu espacial i social.
En vista del valor atribuït a Europa als centres històrics en permanent reconversió, aquest procés de modernització a través de la creació d’estructures noves segueix sent una estranya raresa. La història dels gratacels té una trajectòria semblant al del yo-yo. Si veiem tots els seus pioners van estudiar, d'una manera o altra, a França, però és en retornar-se'n a EUA que catalitzen el coneixement amb la indústria. Tot i que es feren plans per a edificis d’aquest tipus a Europa des dels anys vint.
Fenòmen que es repeteix en emigrar molts dels arquitectes europeus - de l'oest i de l'est- arran de les guerres i la pujada dels moviments reaccionaris repressors en la dècada dels '30. Conformant-hi la segona generació de gratacels.
Val a dir amb el sociòleg Ulrich Beck al respecte d’aquest processos: Sols hi ha una cosa pitjor que ser invadit per les multinacionals: ser-ne ignorat.
Dit d’una l’altra manera: l’amenaça de retenir la inversió en una ciutat sembla ser un argument totpoderós que influeix en el comportament de molts municipis. Per molt impressionats o convincents que puguen semblar els gratacels individual, sols poden tenir èxit veritablement si estan integrats en una estratègia de desenvolupament urbà d'abast general. To be continued...
josepblesa |
dissabte, 19 de juliol de 2008 | 12:43h
Dedicades als nostres Molt Honorables Presidents (Camps, Antich i Montilla) i llurs Honorables Consellers d'economia (Camps, Manera i Castells). A pròposit d'allò que tothom sabia sobre balances fiscals.
1. "Qui furta un ou, furta un bou"
2. "De moliner canviaràs que, de lladre, no te n'escaparàs"
Els savis antics no fallen mai. I ara la cançó que les explica, millor que qualsevol Nobel d'Economia, des de fa 301 anys ençà:
Vos enllace també una eixida tranquil·la i pròspera des de "valencianisme.com" en l'entrevista a Josep Vicent Boira i Maiques.
josepblesa |
dijous, 17 de juliol de 2008 | 02:59h
1. There is no architecture without action, no architeture without events, no architecture without program. 2. By extension, there is no architecture without violence.
Architecture and Disjunction. Autor:Bernard Tschumi. MIT. 1994.
Passem ara a ressenyar alguns ítems que han estat aparellats a la gran escala arran l'aparició dels edificis de gran alçada i que formen part indestriable de l'actual concepció urbana.
1.“Edificis Etiqueta” o “Branded o Label Building”
La crítica internacional els anomena edificis de marca (brand), tanmateix em sembla que els és més adequat el d’etiqueta o rètol (de label).
L’ús de la paraula Skyscraper (gratacels)es regista per primera volta fa 120 anys en referència a cert edificis de gran alçada de l’Escola de Chicago construïts, llavors, en aquella ciutat. Fou l’arquitecte suïssoamericà Tom F. Peters qui batejà el concepte de construcció tecnològica. La idea de construcció en alçada començà a veure-s’hi com a mecanisme tecnològic complex. Dos elements coadjuvaven la situació. La invenció de sengles mecanismes:l’ascensor per part d’Otis i la del suburbà metropolità que afavoriria el desplaçament de gran quantitat de gents d’un lloc a un altre ben allunyats. El que comportava el desplaçament públic entre llocs densament poblats.
Socioeconòmicament hi apareixen les grans empreses comercials amb llur desig d’autoafirmar-se dins del context urbà. Vist l’enquadrament així,no és gens d’estrany que les dues ciutats capdavanteres en aquest camp siguen Chicago i Nova York, on emergien les noves catedrals comercials estodounidenques. Així que tampoc estranya que hi hagueren crítiques ferotges, com la d’en Frank Lloyd Wright: “els edificis aquest no cerquen més èxit que el comercial”
2. La línia de cel o “Skyline”.
La proliferació d’edificis de gran alçada feia que la visió exterior d’algunes ciutats quedara retallada sobre l’horitzó i féu concebre aquesta idea en 1908, referida en particular a Nova York. El salt del concepte de la costa est fins a EUROPA, trigaria a fer-se, tanmateix en fer-lo fou acollida amb il·lusió i entusiasme. Bullia llavors l’expressionisme que el va deglutiren pel·lícules com la “Metròpoli” de Fritz Lang i pintures, grafismes diverses. Àdhuc, el filòsof social Theodor W. Adorno reconeix respectuosament els “símbols esvelts i boirosos que una irreprimible Babilònia estén al cel de la modernitat”.
Els gratacels són efectivament impressionants per la seua envergadura vertical, però ofereixen poca informació comprensible semànticament. De qualsevol manera, llur arquitectura suposa un avanç que es produeix a l’altra banda de l’oceà. Si no havien reeixit en la còpia i reelaboració d‘esglésies, catedrals, etc. Aquesta tipologia suposava un producte autòcton i simbolitzava l’esperit americà, segons el crític estodounidenc Claude Bradgon. Convergien tipus d’edifici i la ideologia de progrés americana. Aquesta conjunció és, en part, la que continua mirant amb recança aquesta tipologia a Europa. També amb la tendència de creixement salvatge i els desigs de creixement individual que a Europa entra en conflicte amb el patrimoni i les ordenances reglades de l’urbanisme i el planejament. En aquest punt Louis Sullivan, un dels pioners en aquesta mena d'edificis, s'esmerçarà a resituar la qüestió assenyadament mitjançant certs escrits teòrics. Però això ho explicarem en el proper dia.
josepblesa |
dilluns, 14 de juliol de 2008 | 20:37h
Finally, we could act as revolutionaries by using our environmental knowledge (meaning our understanding of cities and the mechanisms of architecture) in order to be part of professional forces tryng to arrive at new social and urban structures.
Architecture and Disjunction. Autor:Bernard Tschumi. MIT. 1994.
Si fa escassament uns mesos vaig escriure sobre la petita escala entre peces de gran escala en un article, per a resituar aquell, cal reprendre l'altra galta de la qüestió.
La urbanística no és, sols, una ciència exacta, i hi ha molt més a afegir com és la prospectiva, la intuïció, la creativitat, l'edilícia, l'enginyeria, l'oceanografia, la biologia, la sociologia, l'economia, l'ecologia i la sostenibilitat, etc.; per això, no tot és vàlid -o rebutjable- d'entrada.
Ens caldria filar més prim i recórrer a una metodologia simultània de l'acupuntura del "cas a cas" i al territori, entès com a fragment d'una globalitat enxarxada. Heus ací la dificultat i el repte.
El tema de la gran escala no és precisament novell, si recordem per exemple el tema judàïc de la torre de Babel, alguns dibuixos de Leonardo da Vinci, que apuntaven en aquesta direcció. És en esclatar la ciutat gran, remarquem, no la gran ciutat, al tombant dels segles XIX i el XX quan pren cos teòric repensar-les i actuar sobre elles. El plural no és banal.
Faré una sèrie d'apunts sobre el tema, exposant-ne pros i contres sobre el tema. Ací dessota vos dese el primer tatx.
LA GRAN ESCALA.
Kafka escrigué en 1920: “L’essencial de l’obra és la idea de construir una torre que atanse el cel”. I segueix estant vigent, una volta que aquesta idea s’ha estés ja no hi ha qui la deture. Per això, no resulta sorprenent l’actual renaixença dels edificis de gran escala –no sols- a Àsia, sinó a Europa i a Amèrica. El debat que emergeix s’assembla a una discussió entre els conceptes que recolzen aquests tipus de desenvolupaments de la imatge de la ciutat amb edificis de gran alçada, símbols d’una dinàmica econòmica, contra les teories que recolzen la idea de que aquests edificis han destruït l’escala urbana transmesa al llarg de la història. No obstant, cap tipus edilici no desperta emocions tan fortes i contradictòries com un gratacels.Reaccions que van des de la reserva basada en motius culturals fins a el reconeixement d’una implementació de les noves regles de vida global bressolades pel darrer capitalisme.
Al Marcli han obert expedient sancionador per no participar com a vocal en una de les meses a les eleccions españoles. Ell prengué la deteminació de practicar l'objecció activa amb "la corrala fètida". Talment que un Gandhi. Sembla que li aplicaran el càstig correponent que se li aplica al ciutadà que pensa més del que ELLOS voldrien, -o bé contràriament- a llurs directrius estrictament engabiades en aquella Constitución.
Sembla ser que li poden caure entre 180 i 1800 eurons, a més a més, d'algun "càstig" de serveis a la comunitat. Com sabem que li caurà el puro, perquè els coneguem des de fa més de 500 anys, pense que cal actuar per endavant i aprofitar l'ocasió que ens serveixen en safata els lacais del "règim".
Vos propose:
1. Obrir un compte corrent per a canalitzar les ajudes per a pagar la multa.
2. Perdona Enric Borràs, que com has estat l'iniciador, fes-ho tu. A més de ser a Barna. Poseu el nombre de compte corrent públic i a fer aportacions. Arribem a més 12.000 €. Açò pot ser llarg.
3. Implicar a un lletrat expert en aquests afers. Podria ser del COA-Barcelona
4. Indubtablement l'origen del cas és independentista però em sembla més universal l'actitud d'elecció personal.
5. Llistat d'autoinculpació de gent a qui el cos ens demanava fer el mateix però per por a l'estat de la"fètida corrala" no ens atrevim.
6. Amb tot i amb això iniciar una proposta d'iniciativa popular de llei, no sé el rang, europea o el que convinga per a que siga inclosa i legalitzada aquesta objecció ciutadana. Vàlida per a qualsevol organisme o estructura europeu. En què prevalga la tria personal per sobre de les estructures polítiques dins d'Europa.
6. Usar de la força de l'estat com si d'una clau de judo fóra per a aprofitar la seua força aplicada i l'acarnissament sobre ciutadans, individuals o col·lectius, exemplars.
7. Mai més deixar-ne un, de sol, ciutadà del país entre les urpes de l'àguila imperial.
Cal traduir aquest text a l'anglès i fer-lo córrer per la xarxa. Les batalles s'han de guanyar fora de la fétida "corrala". I afegir-hi vídeos explícits de qui són
IMPACTANTS, SENZILLS I ELOQÜENTS.
Gràcies, a Toni Cucarella pel text, Hieronymus Bosch pel tema de la pintura tan actual i a Buckethead per la música.
Han coincidit en el temps dues iniciatives que s’han expressat públicament contra l’existència del català: la declaració –recolzada unànimement per tots els seus membres– de l’Académie française contrària al reconeixement legal del català dins la Constitució francesa i el Manifiesto por una Lengua Común impulsat per intel·lectuals nacionalistes espanyols, amb el suport de partits polítics i fins i tot d’una cadena de televisió.
Dues iniciatives que si les comparem amb atenció veurem que totes dues són, en essència i en substància, producte d’una idèntica mentalitat totalitària i exterminacionista. Ambdues atorguen als idiomes espanyol i francès caràcter cohesionador de les respectives nacionalitats, “forjador” en la declaració de l’Académie: «Depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France.» Més i tot, afirma que el reconeixement d’una mínima presència legal del català solsirà la identitat nacional francesa: «…les députés ont voté un texte dont les conséquences portent atteinte à l’identité nationale».
Acadèmics francesos i intel·lectuals espanyols comparteixen frisança comuna que prové de concepcions nacionals també similars. És el concepte superb i uniformador de la “grandeur” per a la nació francesa i de l’“imperio” per a l
...........
Malgrat tot, l'aparença del qual era força semblant a qualsevol altre,
que ja havia bandejat el llenguatge clàssic per a incorporar-hi 