Fa un temps ja de l'aparició d'aquesta notícia, publicada amb tota la solemnitat a tots els diaris espanyols: El pais, El Periódico (el poso en castellà perquè jo no sóc hipòcrita), La Vanguardia, o El Mundo. També va aparèixer a totes les televisions, privades o públiques, a totes les ràdios, per internet....

Doncs bé, ara ens trobem amb això, que per trobar-ho ha de ser per puta casualitat.

Està clar que fer de periodista ha de ser una feina que, tot i estar ben pagada en funció de l'esforç intel.lectual i físic que suposa, al final resulta que exigeix tenir més que res estómac, com els escombriaires, els conservadors de les xarxes de clavegueram o els polítics.

PD: En quant a la notícia del dia, la del darrer dia al "matí de Catalunya Ràdio" d'en Bassas, només desitjar-li que trobi un bon producte que li ajudi a netejar-se la llengua que tant s'ha embrotit en aquests anys de voler quedar bé amb la púrria política que domina el cotarro actualment. Que obri una fundació socialdemòcrata amb l'Oliver, no en Joan, sino en Josep, el del mostatxo, aquell que fa estudis pel Psoe-psc. Ai! volia dir per Caixa Catalunya!.

Aquí hi ha un llistat dels temes que més preocupen a aquesta formació política que ha dinamitat la Pax romana existent a l'estat espanyol amb un míssil anomenat "Manifiesto por una lengua común". Són preguntes fetes al govern espanyol:

1) Preguntes sobre les relacions amb el Marroc. En fan cinc, de les quals tres demanen que el Marroc reconegui la integritat territorial espanyola sobre Ceuta, Melilla, el peñón Vélez de la Gomera, el peñón de Alhucemas i les islas Chafarinas. Les altres dues són per veure si el govern reconeixerà la independència del Sàhara. (Cliqueu aquí).

2) Preguntes sobre les tasques de l'exèrcit espanyol a l'Afganistan, centrant-se en una possible mala utilització dels emblemes de la Creu Roja per part dels soldats per a protegir vehicles del propi exèrcit (aquí).

3) Demanar l'anul.lació de l'acord de l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès referent a la independència del Kosovo (aquí).

4) Una bateria de preguntes sobre terrorisme (si voleu llegir-les totes, cliqueu aquí), centrades en dues qüestions :
-finançament (terrorisme d'ETA i d'arrel Yihadista).
-danys soferts en atemptats i compensacions (de diferents llocs on hi han hagut atemptats d'ETA).

5) Pregunta sobre el cost de l'àigua produït per una dessalinitzadora (aquí). L'objectiu de la pregunta, òbviament, és demostrar que és molt més car produir l'àigua amb una dessalinitzadora que no pas fer un transvasament de l'Ebre.

6) Pregunta (aquí) sobre les mesures (en el plànol nacional, europeu i internacional)  per evitar l'augment del preu dels aliments o per evitar que aquesta puja tingui uns efectes menys catastròfics (Aquesta pregunta és de la seva quota progre multiculti, ja que això és el mateix que preguntar al govern sobre les mesures per evitar que plogui, i si plou, fotre-li la culpa al govern israelí o als Estats Units).

7) Preguntes sobre la discriminació lingüística a les Illes Balears (aquí).

8) Sobre la il.legalitat del veto a la família real per part de la UPF (aquí).

9) Sobre la il.legalitat de la contractació del Sr. David Taguas per part de l'empresa SEOPAN (aquí).

10) Preguntes sobre Guinea Equatorial (aquí). La idea és que no s'ha de recolzar el règim d'en Teodoro Obiang i que s'ha d'intervenir per a provocar un procés democratitzador en aquest país africà (si en voleu saber més coses, és imprescindible i altament recomanable llegir "un guàrdia civil a la selva" de Gustau Nerin, ed. La Campana). Llegint el preàmbul de les preguntes, és evident que aquestes no s'haguéssin plantejat si Guinea Equatorial no fos, actualment, el tercer productor de petroli de l'Àfrica.

11) Preguntes sobre el nomenament de la nova directora del CIS, la qual no era funcionària tal i com, en principi, marca la llei (aquí). Els pobres nois de la UPyD es queixen de que aquesta directora, casualment, era assessora de confiança del Sr. Zapatero i havia treballat a una Fundació propera al PSOE.

12) Preguntes (aquí) sobre la validesa de les pensions de viudetat en el cas de matrimonis polígams (p.ex. de gent provinent del Marroc o Tuníssia). Aquí es vol fer caure en la contradicció especialment a la súper-feminista De la Vega, ja que aquest tracte envers als polígams d'aquests països suposa un reconeixement de la poligàmia per part del govern espanyol.

13) Preguntes sobre la concessió per part de l'Ajuntament de Bérriz (Biscaia) de 3.000€ a dos veïns encausats per delictes terroristes (aquí).

14) Sobre les adquisicions de material de l'exèrcit, segons ells de mala qualitat (aquí).

15) Sobre la possible reestructuració de l'exèrcit a Ceuta i Melilla (aquí).

16) Sobre el cost i els resultats de la privatització del servei de traducció de la policia nacional i la guàrdia civil (aquí).

17) Sobre la situació de les tropes espanyoles al Líban (aquí).

18) Sobre la pressumpta situació de privilegi de què gaudeixen els membres d'ETA a Veneçuela (aquí).

19) Una altra vegada, sobre el nombrament de la nova directora del CIS (aquí). Aquí val la pena llegir la pregunta on es queixen que, pel fet d'haver qüestionat aquest nomenament, no va sortir la Rosa Díez en l'índex de valoracions de la darrera enquesta del CIS.

En resum, els temes que més han preocupat a aquesta formació política en els darrers mesos, són els següents:

* La situació a Ceuta i Melilla (2 preguntes).
* L'exèrcit espanyol (4 preguntes).
* El terrorisme (2 preguntes).
* La discriminació del castellà (1 pregunta).
* Les actuacions nacionalistes dels ajuntaments i altres institucions (3 preguntes).
* La seva imatge a les enquestes (2 preguntes).
* Possibles corrupteles (2 preguntes).
* Demagògia pura (1 pregunta, la del preu dels aliments).
* Pillar catxo insinuant sibil.linament els drets d'espanya sobre el futur d'un país que, fa uns anys, els pertanyia (1 pregunta, la de Guinea Equatorial).
*En defensa implícita del transvasament de l'Ebre (1 pregunta, la del cost de l'aìgua dessalinitzada).

En definitiva, i tot això només per demostrar que aquest partit, sí que es preocupa, tal i com ells afirmen "pel que realment interessa a la gent".

Per mi, se'n poden anar a la merda de dos en dos, per més manifestos d' intel.lectuals que signin...
Tot això ho he exposat per si algú dels que em llegeix és un votant d'aquesta formació. Així sabrà què defensa, quina funció té en realitat, aquesta púrria suposadament culturalitzada.

La Direcció General de Política Lingüística del Govern de les Illes va demanar a la companyia Air Berlin que potenciés l'ús del català en la seva relació amb els clients. Arrel d'aquest fet, el President de la companyia tira pel dret i comença a dir parides mentals fruit de la manca de coneixement real de la situació i afirma que a les Illes el castellà és tractat com una llengua extrangera. Arribats a aquest punt, voldria assenyalar dues constatacions:

- primera: els representants de la companyia no s'han preocupat de conèixer la situació real del català a les Illes. S'han limitat a repetir el que es diu a la premsa espanyola sobre la persecució del castellà, les imposicions lingüístiques, etc... Per tant, si és culpable d'alguna cosa, ho és d'ignorància, o de no contrastar totes les informacions i quedar-se amb les que venen del centre de poder de l'estat que, ens agradi o no, són les que majoritariament s'accepten a l'exterior.

- segona: la gestió de l'empresa en aquest aspecte és deficient. Només han de fixar-se en Ryanair, en aquest aspecte (no m'extranya que el president de Ryanair li hagi donat 5 anys de vida a Air Berlin...). Simplement, si només féssin servir l'anglès, no tindrien aquest problema i els costos serien molt més baixos. No he sentit mai reclamar l'ús del català a Ryanair. Això sí, no ho polititzis. Simplement, sigues pràctic. S'ha de partir de la base que és una companyia de baix cost, amb tot el que implica: el que la utilitza no pot esperar menjar-hi bistecs, llegir diaris o que li facin una mamada... es tracta només de volar d'un punt a l'altre amb seguretat i prou. Els costos susceptibles de ser reduïts, ho han de ser-ho al màxim.


I ara bé la segona part de la pel.lícula, amb un protagonista destacat: Joan Puig i Cordon. No sé si recordar-li que el senyor Hunold (President d'Air Berlin) o el senyor Middelman (Director per epaña i Portugal de la companyia) són dues (2) persones d'orígen alemany que són directius d'una (1) companyia d'aviació.  Dir nazis ("Us proposo que fem google bombing contra els nazis d'air berlín") a tots els que formen Air Berlin ("(377) Air Goebbels ") planteja dos greuges importants:


- Inclou a TOTS els que formen part d'Air Berlin.
- No hi té res a veure un fet puntual, o una manera de veure les coses esbiaixada, amb una ideologia lligada a un episodi històric molt tràgic, i especialment humiliant i vergonyós pels alemanys. Amb això el que es pretén és fer mal. I si algú s'equivoca, no és necessari fer-lo rectificar a òsties. I més si vas de demòcrata xupi-guai, com el tal Puig.

Doncs resulta que ens han estat massacrant tots els mitjans de comunicació, especialment els progres, però no només aquests, una idea redundant: l'alça dels preus de les coses ha estat a causa dels especuladors. En aquest cas, el concepte especulador (molt marxista, ell...) ha estat per encabir-hi tots aquells que no són productors. Així, un especulador era la companyia Repsol o Shell, però en cap cas ho podia ser en Chavez, l'Ahmadineyad o el putu rei de l'Arabia Saudí. Igualment, els especuladors són "els intermediaris", així en plural i genèric, sense posar-hi noms i cognoms, perquè del que es tracta és de buscar un enemic, encara que sigui tan poc definit com aquest. A veure, ho dic perquè si un dia se'm gira el cap i començo a fer la revolució, agafo l'escopeta de cartutxos i surto al carrer, voldria saber on paren aquests "intermediaris" que són la causa de tots els mals de la nostra societat. Vagin concretant, senyors de la premsa, vagin concretant. Potser estaria bé explicar que, pel preu d'un litre de gasolina, pots pagar la extracció i el procés de transformació del petroli a les refineries, el transport d'aquesta energia, els govern corruptes i populistes que la única cosa que fan és deixar que uns altres extreguin en el seu territori aquests productes, i els governs occidentals que, en el cas de la UE, per exemple carreguen el preu en un 60%. El petroli és car? Els intermediaris són dolents? De tots els que he dit, ni els governs dels països d'orígen ni els dels països de destí no fan res per transformar el petroli en energia útil i posar-la a l'abast de tothom.
Així doncs, si ens fixem en els "intermediaris" dels altres productes, ens trobem amb uns anomenats transportistes, que ara resulta que fan vaga. En general, quan una empresa té un augment de costos, el que fa és augmentar els seus preus per a poder continuar essent viable. Això ho hem de fer tots, encara que sapiguem que podem perdre clientela, però és la llei del mercat, i el primer és calcular on es troba el llindar de la teva pròpia supervivència com a empresa. Si els transportistes tenen un cost afegit important, com és el carburant, el que han de fer és pujar els preus. I el mateix val pels pagesos i els pescadors. Ara bé, si us fixeu en les declaracions que es fan des d'aquests sectors, us adonareu que, en explicar la seva situació, sempre acaben amb una frase del tipus "....a mí em costa 100 i només m'ho paguen a 90....". Doncs bé, aquesta és una gestió empresarial nefasta: si a tú et costa 100, has de cobrar més de 100. Això vol dir posar aquest preu, per a evitar que la teva empresa s'ensorri. No pots dir "me'n paguen 90...": tú poses el teu preu pels teus serveis. Si algú pot treballar més barat i sortir-se'n, aleshores ets tú que t'has de plantejar què fas malament, i no donar-li la culpa als impostos del govern, als especuladors i altres històries. 
Els que treballem al sector turístic també ens trobem amb casos similars. Hem de cobrir tots els costos, i s'ha de reconèixer que el preu final és bastant elevat. Però no hi podem fer més, és el preu que ens surt després de fer comptes. I sabem que hem de fer alguna cosa diferent, ja que hi ha altres que ho poden fer més barat, ja que els costos són molt més baixos (Turquia, Tuníssia, Canàries, Croàcia, etc...). Ara, encara que ens volguéssim queixar i demanéssim ajudes del govern per a poder donar preus més assequibles, segurament ningú ens faria cas, ja que no podem tallar autopistes i autovies per a sembrar el caos al país. Aquesta seria la diferència. En aquest país, qui no plora, no mama.

Aquí teniu aquest petit quadre comparatiu de les enquestes del CEO, a l'octubre del 2007, gener de 2008 i maig de 2008:

Amb això podeu veure que hi pot haver una certa tendenciositat a l'hora de confeccionar aquestes dades, amb la finalitat de donar una imatge de la situació política adequada a la manera de pensar del qui ordena fer les enquestes.

Podeu comprovar que, per a fer aquesta nova enquesta, s'han utilitzat un 8,30% més de persones simpatitzants del PSC ara al maig que no pas si ho comparem amb l'octubre de l'any passat. Aleshores, és normal que hi hagi un 6% més de gent ara que a l'octubre de 2007 que digui que va votar socialista a les darreres eleccions catalanes. En conseqüència, no pot sorpendre a ningú que hi hagi un 7,70% més de gent que votaria socialista si ara es féssin eleccions.

Així, al final, tothom acaba votant socialista o no votant, perquè es pensa que, faci el que faci, acabaran guanyant aquesta colla de gamarussos.

No sé si sóc la persona indicada per opinar sobre la situació actual d'ERC. Però com que no he de rendir comptes a ningú, ho faré. La meva relació amb ERC (actualment anomenada Esquerra) es limita (que no és poc) a haver-ne estat regidor a l'Ajuntament del que sempre serà el meu poble. Abans havia estat regidor per CDC (oficialment, CiU). No vaig ser mai militant d'ERC, com sí que ho he estat de CDC, perquè no em sento identificat amb el concepte predominant d'esquerra que hi ha a Esquerra (i en allò que s'autoanomenen partits d'esquerra). És la mateixa mentalitat d'esquerra pura i càndida que, per desgràcia, és el predominant a Catalunya. L'esquerra estètica, que ens fa ser antiamericans, judeòfobs, recicladors de plàstic amb 4x4, compradors compulsius de la producció artística amb els calés de tots, i altres aspectes que m'estalviaré de relacionar. Per això em va impressionar molt sentir a algú que pertany a aquest partit que es declarés liberal i sionista. Aquest va ser el senyor Carretero (no sé si li faig un favor o li poso encara més traves, però per a mí va ser molt important sentir-li-ho a dir i per això ho destaco). Ser liberal i d'esquerres. Ser d'esquerres en el sentit d'igualar les oportunitats i no en el d'igualar les situacions individuals. La igualtat, entre iguals, ja que les persones no som (encara) màquines. Tots partint de la mateixa base, tenint les mateixes opcions de formació i, després, cadascú que s'espavili, i que cadascú demostri de què és capaç. Si aquest país funcionés així, no existiria la màquina de manar socialista que tenim ara, on es premia per damunt de tot la mediocritat, i que obliga a la resta de formacions polítiques a organitzar-se d'una forma similar: un líder sense escletxes, un partit sense discrepancies, una ideologia maniqueista, i vinga! a manar i xuclar la mamella que són dos dies!.

El Sr. Carretero és metge. I si perd, segur que no deixarà de ser militant d'esquerra i que se'n tornarà a la consulta a l'hospital amb la satisfacció d'haver complert amb el seu deure amb el seu país. Segurament els altres tres tenen feta alguna mena de tàctica cínica, maquiavèlica, per fer que tot es quedi allà mateix després de la batalla. Hi ha massa interessos particulars de molts militants en joc. Però al Sr. Carretero ningú no li podrà retreure res. Mentrestant, esperarem nous Carreteros, i no només a Esquerra (antiga ERC).

Hi ha dies en què la desesperança et deixa sense arguments. El Barça ha perdut a Manchester i ha quedat eliminat de la Champions, sens dubte el títol més important de la temporada. La lliga també ho és, però no al mateix nivell (això de jugar contra el Getafe, l'Almeria, etc... no és el mateix que jugar contra el Manchester, el Chelsea, el Bayern o el Milan). La copa Catalunya val la pena perquè és el torneig més important que es fa al nostre país i la copa del rei, deixant de banda el fet que és un torneig dedicat a una figura tant poc democràtica i hereva legal del dictador, està totalment devaluada des de que la va guanyar l'espanyol, el club esportiu més negativista que existeix, donat que només deu la seva existència a l'antibarcelonisme.

Però s'ha de continuar. El que s'hagi de fer, s'ha de deixar als gestors del club, i si s'equivoquen ja ho pagaran a les properes eleccions. Això és la democràcia, i això és el que han d'entendre els pallassos que estan intentant torpedinar a l'actual Junta Directiva. Tots els que voldrien veure un altre espanyòfil com en Núñez o en Gaspar dirigint el club i fent que s'accepti resignadament la condició de secundari d'una lliga com l'espanyola.

Des del 1978 fins el 2003 es van guanyar set lligues i una copa d'europa. Si donem a la copa d'Europa una qualificació de 10 i a la lliga una qualificació de 7 (pel seu valor) ens trobem amb una ràtio de 59/25 anys = 2,36 per any de valoració. Des del 2003 fins al 2008 la ràtio és de 24/5 anys = 4,8 per any de valoració. Per tant, continúa essent molt millor (el doble) el rendiment de l'actual directiva que no el de les directives espanyòfiles anteriors.

Però hi ha més: s'ha acabat amb el vandalisme nihilista dels boixos nois i similars, que són elements que tant podrien ser del Barça com de l'espanyol, ja que només els importa exhibir (i, sovint, posar a la pràctica) la seva parafernàlia violenta. Els és igual quin equip defensen.
També s'ha près el risc d'ocupar l'espai publicitari que oferia la samarreta de l'equip per una institució que es dedica a la protecció dels infants desafavorits d'arreu del Món. Això ningú ha tingut collons de fer-ho. Era molt més fàcil cobrar una milionada d'una casa d'apostes que juga amb la tendència a l'addicció de moltes persones, però es va pendre aquest risc.
I quan vaig a mirar els partits a la penya del poble, i veig la quantitat d'immigrants que també hi són, m'enorgulleixo de ser del Barça. D'un club que és capaç d'arribar a la universalitat a través de la catalanitat. L'època nuñista va ser la de fer-nos simpàtics a espanya (el foment de les penyes anava per aquí). L'època actual és la de ser grans al Món. Evidentment, per a ser gran, necessites guanyar títols. La gent no només s'adscriu als projectes per l'atractiu ètic que puguin tenir. Cal que sigui un projecte guanyador. Però no només això.

Força Barça! Visca Catalunya!

Llegint aquesta notícia, he superat el trauma de no poder optar a la lliga espanyola, de saber que marxa en Ronnie, de saber que no som favorits contra el ManU, de no guanyar ni contra equips molt inferiors,.... . Encara hi ha algú que dubti que "ser del Barça és el millor que hi ha"?

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2812632

Sí, ja sé que deu existir una explicació política per això. Però això no treu que no ho acabi de captar. Això no fa que no es visualitzi d'una forma, si més no, inquietant o, fins i tot, incomprensible. Em refereixo al fet que, els tres partits que governen a la Generalitat de Catalunya hagin efectuat un vot diferent en la votació per escollir el president del govern d'espanya, persona que (per desgràcia) és bàsica per a les expectatives del mateix Govern de Catalunya. Recordo que el PSC ha votat a favor de Zapatero, ICV s'ha abstingut i ERC hi ha votat en contra.

Repeteixo que hi deu haver mil explicacions polítiques, però no hi sé veure cap explicació racional.

Categoria de Grups:

Grup A:

Quan van al seu lloc d'orígen, descobreixen que ja no són d'allà. Resulta que són catalans.
Quan passegen per les comarques més allunyades del seu hàbitat se'ls considera forasters, inclosos en els conceptes de xarnegos, nengs, killakus, etc...
Quan són al seu lloc de residència, somnien en un poble d'orígen idealitzat, talment com la terra promesa, que en el fons saben que no existeix i al que saben que dificilment hi podran tornar.

Grup B: 

Quan van a un estat diferent al qual pertanyen se'ls considera indefectiblement espanyols.
Quan van a les zones de l'estat al qual pertanyen se'ls mira amb reticència, fàstig, odi o tot plegat.
Quan són a casa saben que pertanyen a un estat aliè però que són catalans. Somnien amb tenir un estat per a poder ser, per a poder mostrar-se al Món com a catalans sense cap filtre previ. Volen ser.

Grup C:

Quan surten dels seus països d'orígen ja tenen previst tornar-hi tan aviat com puguin.
Quan arriben al seu destí, a Catalunya, es troben enmig d'una guerra que no consideren seva.
Quan conviuen amb la gent d'aquí s'adonen de l'abisme cultural existent entre països i que l'escurçament de les distàncies físiques no ha evitat.
Quan tenen descendència, aquesta es queda descol.locada entre una visió del Món i l'altra.

A+B+C = FUTUR

Via bloc d'en Carles Puigdemont, m'he assabentat del fet que la Generalitat ens farà conèixer les obres en construcció, les licitades, les projectades i les que es pensen fer algun dia.

A part de ser una collonada de les grosses, no deixa de ser un important sistema de manipulació informativa i de propaganda política. Això és evident. Però no volia deixar passar la ocasió per explicar un cas que ens pot demostrar que una obra pública, si no està acabada i ben acabada, no es pot considerar com a un fet real. Fa dotze anys, quan vaig entrar a l'ajuntament del meu poble, ens van mostrar una sèrie de projectes que s'havien de realitzar "en un futur". Els projectes eren: la variant de Sant Jordi Desvalls, la interconnexió de les carreteres de Girona-Palamós i la de Medinyà a L'Estartit (per Flaçà) i la carretera entre Corçà i Figueres (on s'havia d'ampliar la calçada i el voral per a fer-la més segura i s'havien de fer circumval.lacions en els pobles per on passa).

Passats aquests dotze anys, de tots aquests projectes (que sens dubte haguéssin millorat molt les comunicacions d'aquesta zona, si més no en l'aspecte de seguretat) només s'ha realitzat la variant de Sant Jordi Desvalls, acabada fa un any, aproximadament. També s'ha fet un tram de la carretera de Corçà a Figueres, concretament de Corçà al pont de Verges, però sense solventar un coll d'ampolla com és el trencant de Parlavà, on s'ha evitat la circumval.lació.

Ho dic perquè fa molt de goig mirar mapes, projectes, idees, etc... tot ben presentat i amb tot l'exèrcit mediàtic filosociata al darrera. Però per a portar a la pràctica les idees, els projectes, calen la voluntat i els recursos. En dotze anys han fallat en alguns casos la voluntat i en d'altres els recursos. Però el cas és que no s'ha fet ni s'ha deixat fer i, en acabat, ho hem acabat pagant els que som d'aquesta zona. Ho dic per si em llegeix algú que pugui arribar a creure's totes les coloraines que li posin al davant : quedareu cardats!.

A Catalunya hi han diversos problemes que tenen a veure amb les infraestructures que, de fet, són uns elements que en un país que té un suposat nivell, com ara el nostre, es considera que han de funcionar correctament. De fet, a part dels problemes que tenen a veure amb aquests elements com serien : aeroports, trens, carreteres, llum,.... n'hi d'altres de menys visibles, com per exemple la manca d'efectius policials a les zones costaneres en època estival que provoquen gran quantitat de petits furts que, per desgràcia, no apareixeran mai a les estadístiques.

Però algunes notícies econòmiques que ens han portat aquests dies ens descriuen uns símptomes que haurien de fer reflexionar els nostres dirigents. Una parla d'un augment de l'atur al mes de juliol degut, en gran mesura, a l'augment d'aturats al sector de la construcció (a més, s'anuncia la desacceleració de la construcció de noves vivendes en els propers mesos). L'altra ens parla de la futura diversificació del turisme cap a altres zones turístiques emergents (Croàcia, Turquia, Nord d'Àfrica,....), una pèrdua que no es pot deslligar del nivell de preus que actualment hi ha al nostre país, el qual no està gens coordinat amb el nivell de salaris existents. Aquestes dues problemàtiques (disminució del potencial constructiu i turístic) ens pot portar a un desequilibri social molt important, donat que els primers que quedaran sense feina són els treballadors de més baixa qualificació. I a Catalunya n'hi ha molts.

Per tant, per poder fer front a aquests problemes ens calen molts recursos. Ens fan falta recursos per a mantenir les infraestructures bàsiques en un nivell de funcionament acceptable per a evitar que, a part de la previsible pèrdua de pes del sector de la construcció i la possible del sector turístic no s'hi afegeixin d'altres sectors econòmics (indústria, comerç, etc...) que agreujarien encara més la situació. Aquests recursos han de ser, simplement, iguals als que generem, no inferiors com fins ara. Per suposat, en funció del PIB i no en funció de la població.

També ens calen recursos per fer front a la conflictivitat social que es generarà amb la pèrdua de llocs de treball poc qualificats. S'esculli la política que s'esculli, tant si es decanta per invertir en sectors d'alta productivitat com si es decanta (que és el que em temo, amb els que tenim) per subvencionar empreses poc productives, ens faran falta molts calés.

Però el gran problema és que, si a Catalunya ens calen molts recursos, a espanya encara en caldran més: tindran els mateixos problemes plantejats, però a més, ells no generen el mateix que nosaltres. I aquest dèficit sempre l'han carregat al compte corrent de Catalunya.

És acollonant el que passa a Catalunya. Els polítics, i més si han estat escollits pels ciutadans, haurien de prioritzar el benestar dels qui els han otorgat la capacitat de decidir. Això encara es fa més evident en el cas dels serveis bàsics. Quan fallen, els ciutadans es troben molt més desorientats, ja que formen part dels serveis que ja dones per fet que funcionaran. Quan fallen els aeroports, els afectats són molts, però encara ho són més si fallen els trens. I quan falla l'electricitat, l'afectació ja és general.

Quan això passa, els responsables de la situació són els qui han de procurar pel funcionament correcte d'aquests serveis: primer, les empreses, que han d'assumir les responsabilitats que se'n derivin. Però després hi ha el govern. I si el nostre govern, el de Catalunya, no té prou capacitat, o competències, o recursos per a poder exigir que aquests serveis es prestin en òptimes condicions, el que ha de fer és reclamar-ho a qui se li pugui reclamar.

El que passa és que després de llegir les notícies sobre els continuats desastres infraestructurals del nostre país, llegeixes que hi ha una enquesta que diu que la situació política actual no varia, que la gent creu que Catalunya va bé, que en Montilla és un polític ben valorat.... i et cauen els collons per terra!