Fa colló, francament, que un home que es limita a fer la seva feina pugui esser insultat, malmenat i agredit pel simple fet de parlar en català a ca seva, per simplement dir el seu nom com és, Jaume, i no com altres voldrien, Jaime.
   |  |
El blog de Josep J. Rosselló
|
Estic per creure que la gent de la Mesa del Turismo potser té raons per preocupar-se de que el català faci fora els turistes i, per tant, podria ser que els manifiestantes tenguin motius per témer la desaparició de l'espanyol. Passejant per Palma n'he trobat un testimoni gràfic de màxim interès.
 Tinc la sensació que un tel de boira, un punt demagògic, m'enterboleix l'enteniment, m'ennigula el cervell. Sé del cert, tanmateix, que és una reacció defensiva davant algunes de les coses que llegesc als diaris, que veig i sento –no sempre escoltant– als informatius de les televisions. És, doncs, una mena de cuirassa que pugui aturar els cops de tanta pertorbació mediàtica.
* * * * *  Costa d'entendre, de bon principi, que intel·lectuals suposadament cultes, preparats i amb experiència, com són Vargas Llosa, Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca o Alvaro Pombo, entre d'altres, es posin al mateix nivell que Carlos Delgado, el descervellat batle de Calvià o els presidents de Círculos i Academias de sa llengo baleà. Però ja passa, que s'ajunten i prenent en va el nom de Ramon Llull, o en una suposada defensa de la constitucionalitat de la llengua espanyola, signen manifests que, en el fons, només tenen un objectiu: defensa i imposar el seu monolingüisme excloent. La sensació de ser una mica imbècil, de fer sovint el gilipolles, m'ha acompanyat gairebé des de l'adolescència. Abans, ni m'ho plantejava: estava per altres coses. Però, és clar ja se sap que un mateix no és el més indicat per jutjar-se, per definir-se..., i em quedava sempre amb el dubte de sí ho era, d'imbècil i gilipolles. Ara ja ho sé del cert; ho he aclarit aquests dies, gràcies a l'Eurocopa de futbol. 
Aquests darrers temps hem vist com dues notícies de caire econòmic i/o polític han volgut esser presentades com a esportives. O potser és que dues notícies d'àmbit esportiu tenen evidents implicacions econòmiques i/o polítiques.
Vols dir que cal, després de vint-i-cinc anys d'Estatut i amb una Llei de Normalització Lingüística que en té vint-i-dos, posar en marxa una nova campanya pel foment de l'ús del català? O pitjor: vols dir que serveix de res? No és cap doi pensar que si, després de tants anys, encara calen aquestes iniciatives, potser és que no hi ha res a fer; o que s'ha fet molt malament fins ara, i no tenim motius per pensar que, de sobte, comencin a fer-ho millor. Vull deixar clar que tampoc no em molesta gaire l'existència de la campanya: un cossiol de jardí, un menú degustació de disseny, un animaló de companyia, tot i ser del tot inútils, poden fer una planta ben galdosa. El que passa és que si parlam de la supervivència de la llengua que ens és pròpia, que dóna sentit a la nostra mateixa existència com a poble, potser ens ho hauríem de prendre més seriosament, i deixar-nos de jocs de paraules i bones intencions.  Dono per suposat que qui més qui menys ja teniu notícia del insults que el director general de la companyia Air Berlin ha fets públics contra l'idioma català i contra tots nosaltres, en un editorial [traducció] a la revista de la companyia, llançant autèntiques mentides sobre la situació lingüística de les Balears, a més d'entrometre's en els quefers polítics del país. Tot això gairebé coincidint amb la presència a Berlín del president Antich, on va presidir la inauguració d'un acte de promoció turística; per cert, en quin idioma degué fer el seu discurs a l'Alexanderplatz: era un bon moment per fer un acte de reafirmació vers la nostra llengua pròpia. La gota que ha fet vessar el tassó de la meva paciència fou la notícia que aquest dissabte passat publicaven els diaris, segons la qual alguns veïns del que era carrer del Capitán Salom de Palma –avui d'Alfons el Magnànim– han començat a replegar firmes perquè la batlessa Aina Calvo rectifique el seu recent decret i els retorni el nom de l'oficial rebel.  Dimecres, 30 d'abril de 1958.
El Papa Pius XII ha rebut en audiència el ministre d'Hisenda del govern espanyol, Mariano Navarro Rubio i la seva senyores, que encapçalaven la comitiva que ha assistit a la cerimònia de beatificació de la mare Teresa de Jesús Jornet Ibars.  No es tracta, ara i aquí, de voler establir comparacions entre la celebració de Sant Jordi a Barcelona i la manera en que el vivim a Mallorca. Al cap i a la fi, al Principat el debat ha arribat fins al punt de preguntar-se si no caldria canviar la Diada Nacional de l'11 de setembre al 23 d'abril. Això no treu, tanmateix, que cada cop que veig les imatges –en persona només hi he estat dues vegades– de les Rambles barcelonines, plenes de gom a gom de ciutadans que recerquen un llibre determinat, o van ullant fins que troben una curiositat, una raresa, un títol perdut o deixat a un amic –que és com haver-lo perdut–, carregats amb una rosa, o un ram si convé, m'entri un sa atac de gelosia, d'enveja. L'any 1982, el president del govern espanyol, Felipe González, va nomenar per primer cop un civil com a ministre de Defensa. Va ser dijous passat, dia 10, a Barcelona, i per aquí ningú no en va donar notícia, ni abans ni després de l'acte. Són coses de la nostra cultura, que per compte de ser nacional cada dia sembla més provincialitzada. Duc una molt mala setmana. Dimecres passat ens va deixar Manel-Claudi Santos, amic, escriptor, 47 anys. Avui m'he desdijnat amb la notícia, a portada del diari, de a mort de Pau Taura Puigserver, amic, llibreter, 59 anys. Em sembla que aquesta és una imatge que convé recodar de John Charlton Carter, en el moment de la seva mort i quan són nombrosos els comentaris crítics respecte de la seva trajectòria personal dels darrers anys. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosCULTURA I PAíS
GENERAL
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|