El Barça, la Moreneta i Sant Jordi, els pilars de la nostra terra, estan commocionats. Si el Barça també deixa de ser un club, Catalunya deixarà d’existir.
Fins ara ens havíem cregut això del “mes que un club” i el binomi Barça- Catalunya funcionava com uns vasos comunicants, amb alguna pedreta que embussava la canyeria de tant en tant, però es recuperava el nivell - baix tot s’ha de dir- però adient si comparem el Barça amb clubs grans o Catalunya amb països aspirants a Estat.
Ara que el Barça no és mes que una caricatura, Catalunya és un club anomenat Barçalunya, amb barçalunyistes doblement emprenyats amb la Directiva de la Plaça Sant Jaume i amb la Generalitat de la llotja del Camp Nou.
Al sssoci i al ccciutadà no se’l pot enganyar, sempre te raó per decret i per aplicació dels Principis Fonamentals de la Raó Culé, que és qui mana i de qui es mama, és a dir, els mamats volen teta de les de veritat i menys silicona.
josepselva |
dissabte, 10 de maig de 2008 | 09:56h
El cas d’en noi de Terrassa empresonat ha servit
perquè això que anomenen “la justícia”hagi fet un nou cim de vacuïtat i alienació. La justícia penal del país
ens és aliena i esta regida per alienígenes, malalts
de justícia que necessiten un tractament urgent de desintoxicació de lleis,
si és que veritat es creuen això de l’imperi de la Llei, o potser han acabat
oblidant els principis del dret i només recorden els Reglaments .
La degradació que viu el poder judicial, ancorat en
el seu planeta de la tècnica jurídica totalment fora de l’òrbita del planeta
humà és un dels llast mes pesats que arrosseguem, és l’àliga de Prometeu que
ens rosega el fetge, però Prometeu és immortal, enarca que li toqui patir, i
l’àliga no ho és.
L’opinió d'una ínfima minoria selecta, tan sols deu
persones com el cas del Constitucional (sí, l’opinió, no pas la demostració matemàtica) preval per sobre d’allò que ha decidit una immensa majoria i aquesta majoria,
mesella, es plegarà com un vestit nou que es torna a la capsa perquè al
Patriarca de la família no li agrada el vestit que els germans han regalat
a la filla petita, i els tiets i cosins caga-culs que els havien engrescat,
diran que els sap greu, però el Patriarca és el que mana.
Tenim una via d’aigua i l’orquestra toca impertèrrita al saló, els passatgers de primera classe volen creure que el vaixell resistirà, perquè és insubmergible, i el capità es resisteix a llançar el tradicional “salvi’s qui pugui!” (dones i criatures primer no, que ja som tots iguals).
Però quan la corbata penja endavant, separant-se de la panxa, i la diadema de trenta quirats exerceix pressió sobre el pit, vol dir que s’ha perdut la verticalitat i l’aplom, la coberta rellisca i el Titànic es tornarà a enfonsar gloriosament carregat de gadgets que ens hem comprat en l’època de bonança, aquella que semblava no tenir fi. Correm-hi tots.
El somni del faraó i les vaques grasses i magres ja el va interpretar el meu col•lega Josep fa quatre mil anys i amb tot aquest temps n’hem après poc de vaques (ara denominades cicles econòmics) encara que la cosa sigui tan senzilla d’entendre com que munyir és una activitat per tal que la vaca tingui salut i no per vendre’n cara la llet.
Tinc l’avantatge que no soc un “culé”, ni forofo,
ni supporter ni hooligan, ni tan sols afeccionat al futbol. L’esport
professional com a espectacle i revitalització de la receptadel “panem et circenses” romà em produeix una
aversió continguda. També tinc l’avantatge que no sóc soci blaugrana i per
tant, “no se’m pot enganyar” a
diferència dels sssocissss d’en Núñez
que un darrera l’altre elsengalipen com
a criatures amb un xupa-xup sense pal que xuten uns galifardeus, multimilionaris
consentits, amb calça curta i enteniment encara mes escàs. Me’n faig creus comun equip directius format per advocats i economistes, graduats d’ESADE i
de IESE, encapçalats pel crak de l’economia Sala Martín -el de les jaquetes
d’arabescos i les corbates fetes ambteles per folrar coixins- no ha estat capaç de donar una puntada al cul
als nens malcriats que han costat una pasta equivalent a la que es dilapidarà
en la famosa canonada reversible, que està al caure, per estalviar-se les galledes
de l’aiguader de Tarragona Això és perquè el negoci del futbol, i no pas el
futbol en sí, és un “berenar d’homes de color” (suposo que ara s’ha de dir així
per correcció política) en que l’important és que els beneficis abans
d’impostos vagin directament a les butxaques d’intermediaris, mànagers,
gabinets jurídics, comissionistes, germans i parents de les estrelles de peus i
cascs lleugers, i al sector de l’anomenada premsa esportiva.
Potser per que prop de Salzburg, la pàtria de
Mozart, seria un lloc on no esperaríem trobar-nos de cara a la perversitat, i
perque la truculència crea expectació i xucla l’ànima, com el buit al cantell
de l’abisme crida al cos a llençar-s’hi, estem submergits des de fa dies en la
història de la perversitat de Fritzl, un “tio normal” com diria un company
blocaire, que per un mecanisme que Philip Zimbardo descriu a “El efecto Lucifer”, va
esdevenir un excel·lent malvat.
L’Eva Piquer, una de les periodistes mes
interessants que encara escriu en el desvalorat “Avui”, ens ho explica en aquest
article, i és una explicació aterridora, perque se’n desprèn que la
perversitat, la maldat, és una excursió cap a la banalització del mal a l’abast
de qualsevol persona normal. No hi ha bons ni dolents, hi ha circumstàncies i
segons aquest raonament tots podríem ser Fritzl.
No tinc garantia, vaig arribar al mon sense aquest
certificat i els meus pares tampoc en tenien, de manera que sóc un producte no
homologat ni testat. Vaig passar per l’escola i allà tampoc em van garantir ni
els coneixements ni la formació personal que avui arrossego o de la que em valoro. Hauria
pogut sortir d’una parada del mercat de les Glòries o de Sant Antoni, producte
venturer, o de la mà d’un artesà sense títol, d’entre els dits d’Stradivarius o
de la falda d’una mocadera.
Els que m’han comprato llogat ho han fet amb la bona fe o el cop
d’ull de que el producte “jo” tenia la qualitat que cercaven o, si mes no, era
la millor qualitat que podien trobar en aquell moment, se’n han fiat de la meva
paraula i ells sabran si els ha sortit bé la jugada –seria imprudent que ho
digués jo- o en cas de tenir una garantia per escrit, haurien reclamat una
reparació, un canvi, o danys i perjudicis.
Soc venturer en tot, i la ventura és la garantia de
solvència que puc donar, l’atzar conforma el preàmbul del meu llibre de
reclamacions que estenc a tothom qui me’l demana i deixo que cadascú hi
escrigui les clàusules que li plaguin. Les signaré sense dubtar-ho. Per atzar
estic avui escrivint, l’atzar em portà al quart planeta solar on resto i
restaré fins que l’atzar em faci desaparèixer del mon dels vius.
Si algun dia he d’enviar el meu currículum hi
posaré com a meritat que no m’han concedit la Creu de Sant Jordi .... i s’ho m’ho penso millor
segurament no en faré menció perquè amb Javier Godó, Narcís Serra o Johan Cruyff,
per exemple, no tenim gaire en comú respecte a la idea del país on vivim, encara
que tots l’anomenem igual: Catalunya.
Que les institucions premiïn a persones o entitats
esta bé, però el criteri és sempre institucional i es mira d’acontentar a tothom,
la millor manera de no deixar a ningú content.
Des de l’oposició ciutadana on
estic i estem uns quants o molts, he
optat per instituir el
Premi
“Drac de Sant Jordi”
Per aquells conciutadans que no tan sols no han
resultat premiats per el treball desinteressat per el seu país, sinó castigats
amb el silenci còmplice -en el millor dels cassos- i la indiferència
massificada en forma de “català emprenyat i desmemoriat”
No havent-hi temps de constituir el Jurat, ni d'encarregar les pertinents condecoracions
Mirar per la finestra del balcó i veure un paisatge
desconegut només és possible quan la taula de llums la maneja l’expert deu dels
núvol i de la pluja.
Tots
som cecs de nit perquè la llum es la nostra vista, la llum als ulls és la imatge
dels vidents i a força de veure deixem de veure.
Però
amb una llum nova el vell paisatge ens sorprèn com si el veiéssim per primer
cop i avui la llum ens mostra el seu secret de color.
L’arc de Sant Martí, els
colors de l’espectre lumínic descompost per les gotes de pluja, un Arc de Triomf
pintat al cel, el paisatge de cada dia a la llum de la nova llum.
Ja
ho deia en Vicent Partal al mail obert d’ahir:
el Monti va nu. En Mas també.
A diferència d’aquell Rei del conte ho veiem tots
menys els encegats.
Però ningú sembla que s’hi encaparri massa.
De tan seure la cadira se’ls hi enfonsa, però
reistiran amb “culo di ferro”
De que divergiran avui?
Qui és el mes mentider?
Serà el Roine o l’Ebre?
Plou (sempre
ha plogut, homes de poca fe!)
Què en farem de la canyeria de 180 milions d’euros?
Comencem a gastar-nos els dinerons de l’Estatut en obres fetes a correcuita que
han de servir tres mesos si no plou en sis mesos.
Els faltava un senyor per a presidir la Diputació i l’han
trobat: el senyor de la senyora Madre. De puta mare!
Decididament
no es pot comparar un llacet arran de coll amb un escot arran de pit.
Ni el mes dandi dels homes encorbatats te res a
pelar al costat de dues sines ben ajuntades i surgents, com dues roses
poderoses amb els pètals desplegats. Un vestit de nit sense l’escot generós no
és un vestit de nit perquè, contra tota raó, un vestit de nit és un desvestit,
cosa ben diferent de l’estètica nuesa o de la impúdica exhibició pornogràfica.
A la inauguració de l’Opera d’Oslo,l’Angela Merkel s’hi va presentar desvestida del rang de
Cancellera, mostrant l’arrencada de les sines rodones com si convidés a
l’atrevida vista a escalarla paret de
la pitrera fins atènyer l’estelada rotllana de perles, just abans d’arribar a
la verticalitat del coll, un sisè grau de grimpada, només per els molt experts.
Aquest apunt que vaig
publicar pel setembre del 2006
ha pujat com l’escuma des d’abans d’eleccions en la
llista dels mes llegits i s’ha col·locat des d’avui, ex-aequo amb aquest altre, al top-ten del meu ranking particular de
lectures de bloc. N’estic particularment satisfet perquè coincideixo amb la
valoració dels lectors - si la valoració es mesura per “punxades”- i
rellegint-los tots dos desprès de quasi dos anys, tant un com l’altre no
solament no han perdut un àtom d’actualitat sinó que els esdeveniments recents
encara posen mes de relleu el seu contingut. Sense falsa modèstia: llegiu,
compareu, i si en trobeu de millors, compreu-los tots.
josepselva |
dissabte, 12 d'abril de 2008 | 16:35h
La baixllobregatinitat al poder: Chacón-Corbacho, Xaco-batxo, si voleu posar-hi un àtom de la extravagant grafia
nostrada. Afegit a Montilla-Moriles no mancarà ni el “fino” per brindar amb un vino espanyol que des de la diversidad ens portarà indubtablement a
la somiadaUnidad, però amb talante
naturalment.
Si no fos perquè fa temps ja vaig dimitir de tots
els meus càrrecs de ciutadà-sopporter,
membre de l’Univers de les enquestes, del seient del Consell d’Administració de
l’Opinió Publicada,peó, alfil o cavall
dels que juguen la partida com si juguessin amb ninots, peces intercanviables,
fitxes de domino o palets xinesos, si els hagués votat o donat suport a canvi
de que no vinguessin els “altres”, ara estaria emprenyat com una mona.
Dia de nuvolades que van i venen, budells
rondinaires dins la gran panxa de burra que penja del cel, tronades
amenaçadores, cavalcades de fulles i branques assalten la teulada amb
terrabastall, com una càrrega de cavalleria, gotellada al carrer, rebombori i
retruny que baixa del cel.
D’aigua poca, al nostre país desconegut l’aigua hi
cau, mes que venir-hi, s’entrebanca amb algun pujol i deixa anar una galleda.
Les borrasques no estan fetes per nosaltres, quan ens sobrevolen i en cau
alguna cosa ho fa com una cullera que s’esquitlla de la taula del convit i
ningú la troba a faltar.
Som massa petits, insignificant país el nostre,
perdut entre disquisicions sobre d’on ve i on li cal anar, amb el cap molt per
sota els núvols i el nas enganxat a terra, fureteja a la recerca de l’olor del
pinso per avuii poca cosa mes. Mil anys
d’història donen per ben poc.El minúscul Tibet, enfrontat a la poderosa massa
groga, és conegut arreu del mon.
En Pujol hauriad’haver estat lama, Honorable Lama Pujol amb
túnica grana com el Dalai, reivindicant una Tibeto una Catalunya autònoma dins Xina o dins
Espanya. Ni l’un ni l’altre estan per la independència del país que tenen dins
del cap, es conformen amb l’esperit de país somiat que ho impregna tot, com
l’esperit de vi. Pura mística.
El Barça, la Moreneta i Sant Jordi, els pilars de la nostra terra, estan commocionats. Si el Barça també deixa de ser un club, Catalunya deixarà d’existir.
Tenim una via d’aigua i l’orquestra toca impertèrrita al saló, els passatgers de primera classe volen creure que el vaixell resistirà, perquè és insubmergible, i el capità es resisteix a llançar el tradicional “salvi’s qui pugui!” (dones i criatures primer no, que ja som tots iguals). 
Colllons, Collins. Quines familiaritats!
Ecoaprofitament dels recurssos hídrics
