josepselva |
diumenge, 13 de gener de 2008 | 11:47h
La Chacon és una dona socialista que empeny cap amunt – i aviat li
tocarà fer-ho també cap avall-, en canvi la Manuela es veu que un cop esgotat el filó de
l’empatia fibromiàlgica, li cal algun altre additiu per mantenir l’atractiu
electoral del seu icona i ha estat escollida per el sanedrí del partit,
juntament amb una altre diputada -que a casa seva deuen conèixer- per tal que
obri la primera perfumeria
política. La data de l’esdeveniment és el dilluns 14, i me’l perdré.
“Podràs
conèixer quina és l’olor que a partir d’ara identificarà el PSC”, diu l’eslògan
que em sembla d’allò mes arriscat, ja que un gram de memòria ens fa dir: “Hi
doncs, que ja no us identifica l’olor de Filesa,
Malesa i Time Sport?. Però deixant de banda el menyspreu que ens prenguin
per babaus amnèsics, l’elecció de De Madre sembla confirmar que en aquest
partit usen les dones com a flascó de perfum Eau de Rochas si no és que
pretenen anar un pas mes enllà i convertir a la ullerosa Manuela en un Jean Baptiste Grenouille
femení.
Aquesta
noia fa cara de no dormir bé, de tenir una reineta al cos,
d’abrusar-se en algun foc sagrat, de patir. Li hauria de fer una diagnosi
acurada el professor Serrano - el savi de Bellvís- màxima autoritat en la comunicació
no-verbal, per escatir d'on li ve la mala llet que gasta. Això no pot ser bo per ella i
menys ara que esta prenyada.
Sense ser metge
li desaconsello absolutament seguir essent ministra i aspirar a diputada, sense ser votant d’ella
ni de lluny, si ho fos no la votaria a causa d'una objecció de consciència
claríssima: no em voldria sentir responsable de provocar-li un avortament
involuntari a causa de l’estrès de la campanya electoral. No noia, no, ara
repòs i bons aliments, com qualsevol dona “en train de” ser mare.
josepselva |
dissabte, 5 de gener de 2008 | 08:20h
He llegit a
algun lloc que els animals també pensen, però a diferencia nostra no tenen
consciència del jo, i no “es poden veure a ells mateixos pensant”. Això voldria
dir que la consciència del jo va tendir a separar-nos els uns dels altres i
canviar el comportament conductista (estímul - recompensa / castig) pel del comportament
individual.
Però no tots
els humans hem fet aquest canvi de la mateixa manera, les societats menys
“civilitzades” les queviuen mes
estretament lligats als fenòmens delseu
entorn i en depenen, pensen amb el cos. Nosaltres -mes “civilitzats”- pensem
amb el cap.
Per a qui
pugui trobar pejorativa aquesta afirmació remarcaré que el cap forma part del
cos, i aquells que pensen amb el cos ho fan amb el cap i tota la resta.
El que seria
mes discutible de cara a treure el millor partit del pensament, és si es millor
una o altra opció.
El Sol és una estrella de mida mitjana en el conjunt de l’Univers, però és la “nostra estrella” i encara mes, és la nostra vida.
No és un astre tan melangiós com la lluna, i els poetes no li dediquen l’atenció que dispensen al pàl·lid satèl·lit, però per nosaltres els terraquis, el sol es l’alfa i l’omega. Va ésser el principi gracies al que aparegué la vida a la terra i serà probablement el qui posarà fi a la vida tal com nosaltres la coneixem.
Un dia, d’aquí uns quants milions d’anys, el combustible nuclear del Sol, l’hidrogen, s’haurà convertit tot en heli mitjançant les reaccions termonuclears de fusió que es produeixen a l’interior del nucli, i al disminuir la massa, i per tant la gravetat, començarà a inflar-se fins a convertir-se en una estrella gegant vermella, mes “freda”, mes gran, tant s’inflarà que arribarà i ultrapassarà els límits de la nostra atmosfera, i molt abans que això succeeixi, el nostre planeta i la vida -si en queda- hauran desaparegut.
Mentrestant, per ara, a part d’ensenyar-li les carns i les pelleringues per “fer bronze” tenim la nostra estrella de capçalera molt desaprofitada, ens n’hauriem de donar vergonya. Tot això és perquè, entre d’altres raons, l’energia del sol és gratis i la gratuïtat no te bona premsa i només es fa servir com a esquer per pescar incauts i crèduls. Ens ho hem o ens ho han muntat de tal manera que tot s’ha de pagar amb diners -donar és de ximplets- i fins i tot els sentiments, que semblava havien quedat fora de la mercantilitat es paguen, però això ja son figues d’un altre paner...
Seguint amb la sèrie que vaig iniciar amb elsapunts anteriors 1-2-3-4-5-6 , anem a donar un cop d’ull els Barrufets dels sol, que de manera seriosa anomenen fotons.
josepselva |
dilluns, 31 de desembre de 2008 | 10:33h
Per acabar bé l’any, un relat curt dels que ara fa un any varen participar en el concurs de Relats en Català i fou publicat posteriorment en el llibre 100x100 Microrelats.
Amb permís de l’autor i sense que serveixi de precedent .
josepselva |
diumenge, 30 de desembre de 2007 | 18:10h
En taula ben parada, estovalles brodades amb fil blanc, plats de porcellana i copes de dring fi, l’home escudella els plats amb galets farcits de carn, fumeja el brou calent amb aroma casolà.
Cada cullera arrenglerada amb el plat, espera ser avarada al llac de pasta i donar menjar a les boques àvides, com sempre s’ha fet en la cerimònia del dinar de Nadal.
Dinar que avui comença amb sis cadires buides, de set parades, disposades a l’entorn de l’ara familiar on tot, com sempre, és a punt.
josepselva |
divendres, 28 de desembre de 2007 | 00:52h
Han mort una dona de coratge, no se si la seva política era encertada, ni si era prou íntegre, ni..., però si la mirada parla d’alguna manera i resulta que no era de fiar m’hauria ben enganyat.
Tenint en compte la mortaldat a la seva família per causa de la política, tenint en compte que tornar de l’exili per submergir-se entre multituds, en el seu país, era quasi un suïcidi, tenint en compte que ho devia saber ella millor que ningú, quina aposta era prou important per jugar-s’hi la vidaa cara o creu?
josepselva |
diumenge, 23 de desembre de 2007 | 20:26h
Parlem del passat que no ha estat, si el present no ens acull com imaginàvem. Parlem del que no ha sigut si el que és no hauria d’ésser. Parlem del bo o del millor si l’ara és pitjor. Si l’ara és l’ahir que no ha nascut, si avui és només l’ara desheretat,
josepselva |
dimecres, 19 de desembre de 2007 | 09:21h
He llegit aquesta noticia on s’explica com Muammar Al-Gadaffi sent una passió irreprimible per el flamenc espanyol i on es pot veure que tan a les democràcies occidentals com als règims mes brutalment totalitaris, el diner abundantno cal que es presenti a cap elecció per guanyar.
M’he assabentat que “Maria la Coneja” porta a dins un “duende” tal, que arrenca llàgrimes d’emoció a un cruel ex-terrorista convicte, redimit sense penes de presó a canvi de multimilionàries inversions d’anar i venir.
He rememorat que, tant en temps del franquisme com del juancarlisme, l’apetència per satisfer les debilitats i passions humanes dels homes elevats a la categoria de reis, conducators, cabdills, guies del poble, Saifs i d’altres motius que els distingeixen i eleven per sobre la resta dels mortals, ha estat idènticament tractada per eficients empreses de tot tipus, escollides i contractades per el ministeri d’Exteriors, i que a canvi de quantitats elevades -modestes per el pagador- tant artistes com dames i cavallers coneguts per la seva bellesa o sex-appeal han esdevingut ocasionalment putes/os de luxe al serveis del capricide qualsevol ànima infecta, però immensament rica i poderosa.
josepselva |
dilluns, 10 de desembre de 2007 | 20:38h
Estic buscant el “només” del sé, ino el trobo. Sense el “només” la meva ignorància es absoluta i irreversible, mai podré saber “quelcom” i fins i tot la meva certesa de no saber serà incerta. Com puc afirmar-la rotundament sense contradir-me?
El “només” és la meva esperança que, mes enllà de la incertesa pugui afirmar una primera certesa única, una àncora que m’aferri per que no se’m emporti un mar de dubtes. No necessito cap certesa més de moment, amb només aquesta en tindria prou.
Ves si és difícil passar del “sé” al “només sé”. El sé és el dubte, el “només sé”, la certesa que tot altre saber que no sigui “només” aquest, és possible d’assolir.
El saber és cosa de saberuts, però els que només saben no coneixen, i el coneixement és cosa de savis, els que coneixen i “saben”. Però què saben?. Alguna cosa sap un savi. Què és saber?
-Conèixer, diu el savi. L’essència sense secrets, a l’abast de dalt a baix.
-I conèixer l’essència de les coses és tot el saber?
-Probablement sí, però no ho sé perquè no conec aquesta essència, ningú la coneix, per tant, no conec ni sé.
-No emboliquem la troca, que per aquí no arribarem enlloc, pur sofisma, tornem al principi.
josepselva |
diumenge, 9 de desembre de 2007 | 20:57h
Com tothom sap, va ser detingut el propietari i director d’una cadena de clíniques on es feien avortaments il·legals –fora del termini legal- per ordre de la jutgessa que s’encarrega del cas. No se si aquest metge contribuïa d’alguna altra manera a la salut del gènere femení.
No deixaria de ser un succés mes, si no fos perquè la seva actuació fora de la llei havia esta denunciada diverses vegades, filmada i investigada, denunciada, aquí i a l’estranger, i essent això públic i notori, a pesar del precedents i les sospites de delicte, el servei d’inspecció sanitària de la Generalitat de Catalunya, havia trobat únicament material per imposar-li una sanció de 3000 euros, per irregularitats administratives.
Les actuacions de les clíniques de Morin estaven essent seguides per els Mossos, a instàncies judicials, sense resultats que permetessin fonamentar la imputació de delictes.
Fins que en un moment, la jutgessa decideix apartar els Mossos de la investigació i encomanar-la a la Guàrdia Civil.
josepselva |
dissabte, 8 de desembre de 2007 | 16:05h
De bon començament cal dir que si algun cop arriba la independència serà amb un govern del PP (o equivalent) a Madrid.
Mirat d’una forma asèptica, analítica, considero que ha anat be que coincidís en el temps el govern de l’Estat i el de la Generalitat en mans socialistes, d’altra manera mai hauríem comprovat que l’”efecte combinat del socialisme” aquí i allà seria totalment contraproduent, nefast per assolir la independència respecte a Espanya.
El socialistes del tipus PSZ és la crosta que queda de les velles idees desballestades per la realitat, i s’haconvertit en berruga de tan vella que és, una excrescència antiestètica.
Si les properes eleccions espanyoles les guanya el PP estalviarem quatre anys d’inoperància. El seu govern no serà millor que l’actual en referència a nosaltres però s’ha de tenir en compte que les batalles, es guanyen -si es guanyen- enfrontant-se a l’elit, als mes ben armats i preparats, als irreductibles, no pas als mercenaris venturers ni als quintacolumnistes que a canvi de diners o dinades canvien de bàndol.
