Com que avui és dissabte em llevo una mica més tard i per comptes dels deu minuts dels dies feiners dedico un quart d'hora a moure les cames amb la bicicleta estàtica i acompanyament de música. Abans he regat les plantes.
L'A. ja fa estona que és al món navegant per internet. "Com està la xarxa?", li pregunto. "Bé, bé". Programo el senyor iPod perquè triï aleatòriament entre les quasi deu mil cançons que ara com ara té a la seva panxa. Tot sembla, doncs, a lloc. (n'hi ha més)
Aquest cap de setmana estic bastant enfeinat amb la lectura de les memòries de Joan Triadú que sortiran a mitjans de mes i, per tant, avui no pensava escriure res en aquest Bloc. Ja és sabut, però, que els plans solen fer-se per incomplir-los i ara en tinc un bon exemple.
Quan fa uns minuts baixava cap al quiosc de Sanllehí per comprar els tres diaris que puc llegir sense vergonya aliena he vist una cosa excepcional que, dissortadament, no he pogut fotografiar ja que no portava damunt la màquina de retratar.
A uns tres metres d'alçada, penjada per una roda en un ferro que surt del mur de contenció de la carretera del Carmel que hi passa pel damunt hi havia una bicicleta del "Bícing". Us ho prometo: la imatge era digna de figurar en una sala especial de la Fundació Tàpies, com a mínim. (n'hi ha més)
La gent de la meva edat -és a dir, els nascuts a finals dels anys 40 o a principis dels 50- vàrem haver de fer un examen d'ingrés per veure si podíem entrar al Batxillerat o no.
Els qui no passaven eren reconduïts cap a una cosa que es deia "Comerç" i que venia a ser com un ensenyament de cultura general aplicat a les necessitats del dia a dia i, és clar, de rang inferior (acadèmicament parlant) al Batxillerat.
Aquest examen el féiem al final del curs en què complíem els 10 anys, era un pas important i, que jo recordi, no ens va generar cap mena de trauma haver de fer-li front. És dura, la vida. Aleshores i ara. (n'hi ha més)
* Perplexos i independentistes: Sembla que dos estudis fets públics darrerament diuen que els catalans patim una passa de perplexitat i que no sé quin enlluernador percentatge ens declarem independentistes. Jo estic amb l'Emili Teixidor quan escriu al Punt: "l'estat de perplexitat és proper al de l'estupor, que és el primer pas (...) per començar a fer les preguntes essencials de la vida: qui som, què ens fa ser com som..." I també amb el Pere Calders del conte "L'esperit guia" quan fa dir al seu protagonista "Que en sou, de quimèrics!"
* El senyor Guerra al Romea: La gent de Focus va considerar que la millor manera d'obrir la temporada del Romea era convidar el senyor Alfonso Guerra a fer una conferència damunt de l'escenari del veterà teatre del carrer de l'Hospital. És bo que tothom ensenyi les cartes. Jo ara ja tinc una mica més clar en quins teatres procuraré que no se m'hi vegi gaire el pèl. (n'hi ha més)
Tenia previst d'escriure un apunt que, més o menys, havia de dir:
"¿Per què les benzineres SEMPRE són a l'altre costat de la carretera?
¿Per que els pobles que busquem estan SEMPRE en el punt on s'ajunten quatre plecs del mapa?
¿Per què l'indicador de carreteres SEMPRE està cent cinquanta metres més enllà del trencall que, farts de buscar-lo, hem decidit agafar equivocadament?" (n'hi ha més)
Un dia de juliol de 1992 mentre l'A. i jo féiem el turista en el mirador de la Coit Tower de San Francisco vàrem coincidir amb una noia que feia el mateix que nosaltres: contemplar l'esplèndida panoràmica de la ciutat.
Recordo que ens va abordar ella i que assenyalant una inscripció que hi havia en la meva samarreta ens va preguntar si érem catalans. Ella era basca i vivia als USA, en una zona rural, des de feia tres d'anys. Tot xerrant ens va dir una cosa que ens va sobtar... (n'hi ha més)
Continuo fullejant les velles llibretes abans de tornar-les al prestatge d'on les he rescatat. A cada pàgina un allau de records que, com les cireres, n'arroseguen d'altres. Ara recordo, per exemple, que en aquesta dèria meva per les coses del cel va tenir també un paper fonamental un programa que feien a la televisió i que, si no em falla la memòria, es deia "Misterios de la ciència". (n'hi ha més)
(tot això podríem dir que comença aquí, si fa no fa)
A part del meu complex d'escriure amb mala lletra -dèries que, a fi de comptes, atribueixo a la meva condició d'esquerrà reprimit (vegeu aquí)- em reconec posseïdor d'una altra mania ben poca solta: la gran mandra que em provoca llegir coses escrites per mi que tinguin més de tres o quatre anys d'antiguitat.
Em costa descriure-ho amb paraules normals perquè és una reacció que té molt més d'instintiu i visceral que de raonable i justificat. Diria que és una barreja de sensacions a mig camí entre el pudor, la inseguretat i la creença que ara aquelles idees les exposaria segurament d'una altra manera, amb unes altres paraules, amb un to diferent. Com si entre aquell JJ que les va escriure i el JJ present hi hagués molta més distància de la que realment hi ha. (n'hi ha més)
La festa va tenir un gran inici: l'ascensió per la carretera de Vallvidrera a cavall de la Vespa. Una delícia, tant per les vistes que teníem al nostre abast com per la generosa dotació de revolts que fan que el trajecte sigui d'allò més divertit de fer amb dues rodes... i bona companyia, com era el cas. (n'hi ha més)
A part dels escacs (vegeu aquí), una altra de les meves aficions de joventut va ser l'astronomia. De fet, l'associo als anys que feia el Batxillerat i, més concretament, al període 1962-1964. és a dir, entre els meus 12 i 14 anys. Hi va ajudar molt el fet que els dos companys d'escola amb qui tenia més amistat eren aficionats a escrutar el cel durant la nit. L'un ara és doctor en ciències químiques, ensenya a la Universitat de Barcelona i ha escrit una pila de llibres sobre química analítica. L'altre és astrònom i meteoròleg i era (no sé si ho és encara) el responsable del Planetari del Museu de la Ciència, ara CosmoCaixa. (n'hi ha més)
Tanta xerrameca buida que ens envolta, tanta cridòria sense arguments que ens atabala, tantes paraules inútils que de vegades esquitxem sense cap ni centener fan que correm el perill que ens passin desapercebuts moments màgics com quan algú expressa amb la senzillesa d'uns pocs mots un sentiment que li neix del fons de l'ànima. Fa quatre anys vaig provar de descriure alguns d'aquests moments irrepetibles amb un apunt que vaig titular "Cromos de felicitat" (vegeu-lo aquí) i que encara avui, no cal dir-ho, subscric en la seva integritat. (n'hi ha més)
Síndrome de pre-vacances. A la feina s'acumulen els correus electrònics, les cites per a reunions inajornables i els encàrrecs per a abans d'ahir. El món s'acaba el dia 31. Com cada any, si fa no fa. Tot i que juraria que abans la síndrome es desencadenava a partir de la segona quinzena de juliol. Està vist: tot pot empitjorar. No me'n queixo, que consti. Ho constato i prou.
Dies també d'horaris capgirats. I d'escriure poc. (n'hi ha més)
Com la majoria dels diumenges a primera hora faig la meva afaitada setmanal amb brotxa mentre per la ràdio escolto les notícies. No sé si ja ho he dit en alguna altra ocasió: Mare Natura ha estat summament generosa amb la meva barba. M'ha equipat amb una dotació de pèls poc densa i de consistència més aviat escassa. Això vol dir que si no tinc compromisos socials amb una passada de la màquina elèctrica a mitja setmana i l'afaitat a fons dominical en tinc ben prou. Lloats siguin els déus. (n'hi ha més)
Sobre l'esport en general i, més concretament, sobre l'esport de competició tinc una opinió personal que estic segur que no coincidirà amb la de la majoria de la gent.
Una cosa similar podria dir sobre l'esport de seleccions nacionals. De fet, si en alguna ocasió he expressat el meu suport a l'existència de seleccions catalanes ha estat com a lògica compensació per la inevitable existència de la selecció espanyola. Cosa que no treu que, si de mi depengués, no n'hi hauria cap, de selecció nacional. Ni les d'ells ni les nostres.
"Doncs prou que segueixes el Barça", em podria dir l'A., per exemple, que em coneix a fons. "Sí i no", li respondria. Evidentment desitjo els triomfs del Barça. I si van combinats amb derrotes del Madrid i de l'Espanyol encara millor, és clar... (n'hi ha més)
Quines coses, això d'escriure un Bloc... Resulta que ahir vaig rebre una quantitat que poc em podia imaginar de missatges de lectors que, a part de felicitar-me per ser sant Joan, em preguntaven si havia complert el que l'any passat vaig dir que faria (vegeu aquí): que tornaria a veure el muntatge de la foguera que es fa molt a prop d'on viu Quim Monzó i que, a més a més, em quedaria per veure-la cremar.
De fet, ara que hi penso, potser no m'hauria de sorprendre tant ja que en les meves estadístiques de visites aquell apunt ocupa un lloc preeminent -entre els quaranta més visitats de tot el Bloc- amb prop de 700 lectures. Un mèrit sens dubte atribuïble a la tirada que té el nom del mestre Monzó.
Val a dir, però, que en relació a l'any passat hi va haver un petit però significatiu canvi de programa... (n'hi ha més)
Francament curioses les coses que et vénen al cap -imatges, records, sensacions...- mentre passeges pel carrer. Qui hagi fruït de la lectura de l'Ulisses de James Joyce sabrà exactament de què parlo. Val a dir que a mi, poc passejador de mena, tot això em sol passar mentre circulo amb la Vespa.
Cada matí de dissabte, com avui, deixo l'A. a casa de la seva mare que viu al carrer Indústria. I quan passo pel davant de l'antiga caserna del carrer Lepant em ve al cap la imatge fugaç de l'amic Marià, que fins fa pocs anys vivia just davant de la porta principal. (n'hi ha més)
Poca estona després de la nostra arribada a Almassora l'amic Josep Lluís va voler que coneguéssim la família de la seva nòvia. Tot just entrar a la casa de la noia son pare va encendre cinc o sis trons en honor nostre que ens varen semblar els més espectaculars que havíem sentit mai. "És un costum molt valencià", ens deia. I nosaltres, mig eixordats, somréiem i féiem que sí amb el cap. (n'hi ha més)
Inicialment el nostre viatge de nuvis tenia dues etapes: Cuenca i Salamanca. De fet, el pas per Castelló el vàrem afegir a darrera hora gràcies al meu company Josep Lluís.
Quan li vaig explicar que volíem visitar el museu d'art abstracte que hi ha a les Casas Colgadas em va dir que a Vilafamés, un poble aleshores mig abandonat de Castelló, acabava d'obrir-se un museu en la mateixa línia que el de Cuenca (vegeu-lo aquí) que segurament ens interessaria. Dit i fet. Ens vàrem posar en les seves mans i així durant un parell de dies faríem estació a Almassora i coneixeríem racons i personatges de les terres castellonenques de difícil accés pels passavolants. (n'hi ha més)
Llegeixo (vegeu aquí) que el Festival de Cannes ha commemorat els quaranta anys del Maig del 68 amb la projecció -aleshores avortada en solidaritat amb els estudiants- de "Pippermint Frappé", de Carlos Saura. Una pel·lícula que a l'A. i a mi ens va agradar molt. Tant que el desembre de 1972 el viatge de noces el vàrem fer a Cuenca, la ciutat on es va rodar. (n'hi ha més)
