Com sempre, té més raó que una santa, l'A., quan davant de les difamacions que s'escampen per Espanya en relació a la cruel persecució de què és víctima la llengua castellana a Catalunya opina que hem de ser radicals en el rebuig. Intransigents, vaja. I que davant de tanta infàmia no s'hi valen ni la conyeta ni l'enginy.

A la guerra com a la guerra. Per tant, a aquesta gentussa ni aigua.  (n'hi ha més)

Melilla, Ceuta, Extremadura, Astúries, Galícia, Castella i Lleó, Cantàbria, Andalusia, Castella-la Manxa, Aragó, Canàries i La Rioja: les comunitats que reben més quartos dels que aporten a l'erari públic.

¿Voleu un retrat més precís del perfecte "hidalgo español"? El cap ple de pardals, el cor hipòcrita i dur com una pedra, la boca plena de mots com "solidaridad","grandeza" i "unidad", l'esquena ben dreta i, mig amagada, la mà ben oberta... per recollir el subsidi, és clar.  (n'hi ha més)

Il·lús de mi repasso el programa oficial del Festival Grec d'enguany per veure quina presència d'obres d'autors catalans hi ha prevista i em quedo amb un pam de nas.

De fet ja m'ho hauria hagut d'imaginar llegint la presentació del senyor Jordi Martí, el Delegat de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona que fa uns mesos encara confonia Edicions 62 amb el Grup 62, quan diu que dos dels principals eixos del programa d'enguany són el "Panorama UK" i l'Any Europeu del Diàleg Intercultural. Uauuuu...  (n'hi ha més)

Déu meu... (vegeu aquí)

¿Estem tots plegats tocats del bolet?

¿O és que, senzillament, ens va la marxa? 

(n'hi ha més)

"Ja es nota que no et convenç gaire, això del mestissatge", m'escriu la Raquel S. en un correu a propòsit dels elogis que fa uns dies dedicava al darrer disc de Maria del Mar Bonet i les meves reticències respecte "Amic, amat", el disc anterior, ple d'aquells aires moruns que tant agraden als nostres cosmopolites de via estreta.  (n'hi ha més)

Vist l'enrenou que han generat a Espanya les declaracions del senyor Carod-Rovira a La Vanguardia del diumenge passat crec que val la pena recordar el que vaig escriure a principis d'abril en aquestes mateixes Totxanes a propòsit d'una iniciativa de Marcel Campà, l'estimat coblocaire de "Las al jaç" (vegeu-ho aquí).

Només se m'acut insistir en una cosa: no cal esperar al 2014. Serem igual de mal vistos ara com aleshores. Si tot això, doncs, no obeeix a cap tàctica política interna d'ERC (ai, ai...) se'ns gira feina. Ara mateix.

Tot ahir i tot avui uns quants amics, coneguts i companys de la feina sabedors de la meva tirada cap a la ironia i el sarcasme m'han preguntat què pensava del famós reportatge de TeleMadrid.

Aquell gran exemple d'honradesa periodística i de servei a la veritat que analitza la persecució del castellà i com viuen de discriminats a Catalunya els castellanoparlants, pobres. I a tots els he contestat el mateix: "No l'he vist. I, si puc evitar-ho, no penso veure'l".  (n'hi ha més)

Cal llegir de dalt a baix i atentament el "Mail obert" d'avui de Vicent Partal. Vegeu-ne una mostra: "El problema per tant no són ells. Som en tot cas nosaltres que aguantem una situació com aquesta rossegats per dins i encesos en ira però sense capacitat per a trobar i articular una sol·lució. Som molts més, moltíssims més, els qui estem insatisfets amb la situació actual però per la vessant contrària i tanmateix no hi ha manera que aconseguim posar-nos d'acord i fixar un horitzó sensat que acabe amb tanta incomprensió, discriminació i mala bava com ens arriba constantment des d'Espanya. Eixe és el problema. La nostra incapacitat... "  (n'hi ha més)

Tot llegint "Recepta d'un bunyol de calçotada", l'esplèndid article que Iu Forn publicava ahir a l'Avui (vegeu-lo aquí) m'ha vingut a la memòria una facècia que fa una pila d'anys em va explicar l'enyorat Ramon Barnils. Una facècia de la qual desconec si ell n'és l'autor -en té tota la pinta- perquè posteriorment l'he vist reproduïda en altres bandes.

Érem en els prolegòmens d'un claustre de professors de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i va venir a seure al meu costat. "¿Ja ho saps -em va dir- que hi ha una solució ràpida i incruenta per separar-nos d'Espanya?"  (n'hi ha més)

Davant de l'afer Oleguer-Kelme (vegeu aquí) el que cal fer és ben senzill: abstenir-nos de comprar cap producte d'aquesta marca i escampar-ho tant com es pugui.

Ah, i això: que els moqui la mama, tu.  (n'hi ha més)

(Una acotació a la frase del títol abans de continuar: d'arribar Espanya, res; que ja fa tres segles que la tenim prou instal·lada entre nosaltres. I ben a gust que s'hi troba...)

Doncs resulta que en els primers temps del mierat (em refereixo als dos anys i mig de la senyora Mieras) una directora general de Cultura -militant de l'antic PSC- declarava en un diari (El País, calia aclarir-ho?) que amb tant Teatre Nacional de Catalunya, Arxiu Nacional de Catalunya, Museu Nacional d'Art de Catalunya i altres denominacions similars ja tenia ben avorrida la nació, la nacionalitat i el concepte de nacional i que el que calia era esporgar nomenclatures i anar al gra.  (n'hi ha més)

Des de fa una pila d'anys la gent de la veterana Agrupació per al Foment de la Cultura Catalana -entitat que el 2005 es va fusionar amb la no menys veterana Penya Joan Santamaria- atorga cada 22 de novembre -Santa Cecília, patrona dels músics (i aniversari de l'assassinat del president Kennedy, per cert)- el Premi de Música Francesc Pujol i Pons destinat a reconèixer públicament la feina de persones i institucions que hagin excel·lit en el camp de la música a Catalunya amb el matís addicional -i no gens trivial- de haver-ho fet amb un esperit cívic de servei al país.

El premi de 2006 -el dotzè que s'atorga- va ser per al Festival Tradicionàrius (vegeu aquí) amb motiu de celebrar la seva vintena edició i, com ja va passar en una de les primeres edicions quan el premi va ser per a la Companyia Elèctrica Dharma, els organitzadors varen tenir la gentilesa de demanar-me que fes la glossa del guardonat en el sopar de lliurament del premi.  (n'hi ha més)

(Acabo d'arribar del concert -magnífic- dels Pets a l'Auditori. Per l'hora que és hauria d'estar mort de son i, en canvi, em sento amb les piles carregades fins dalt. Quina gent més energètica, en Gavaldà i la seva colla...) 

Hi ha coincidències cruels, a la vida. Sembla ser que aquest matí, si fa no fa per la mateixa hora que el proper president de la Generalitat explicava al Parlament el seu programa de govern i deia que ja no hi ha motius per al debat identitari la blogosfera catalana treia fum (vegeu aquí) a causa del lamentable oblit que el web del Saló del Llibre feia dels blocs en llengua catalana.  (n'hi ha més)

"Sóc nacionalista. De Bétera. Em sembla que ho sóc des dels disset anys o divuit i no canviaré ara". Així comença "De rendicions", el mail obert que Vicent Partal ha escrit a l'edició d'avui de Vilaweb.

I com que em sembla que és la descripció més lúcida i exacta que he llegit fins ara de la manera com ens sentim molta gent davant dels darrers esdeveniments polítics a casa nostra crec que val la pena que el llegim atentament. (vegeu-lo aquí)  (n'hi ha més)

La valoració negativa sobre el 43% d'abstenció que feia ahir en el meu apunt de mitjanit -"no anem bé", escrivia (vegeu aquí)- ha generat l'arribada d'uns quants correus a la meva bústia. Gairebé tots amb una mateixa línia argumental que es podria resumir dient que encara bo que hi ha hagut tanta gent que ha preferit quedar-se a casa perquè, si no, el dividit vot sobiranista hauria resultat encara més minimitzat del que ha quedat.

Home... francament, jo tinc seriosos dubtes que aquesta sigui una raó defensable. Potser és que ja sóc d'una altra època i començo a fer catúfols però donar per bo, en nom del profit (???) que en pugui treure el sobiranisme, el fet que un de cada dos ciutadans amb dret a vot hagi optat per girar-se d'esquena a les eleccions catalanes no em sembla argument per sentir-se'n gaire cofoi (ep, tot i que ja sé que no totes les abstencions es poden adjudicar al sac de la indiferència).  (n'hi ha més)

És un quart de dotze de la nit del dilluns quan començo a escriure aquest apunt amb la intenció de publicar-lo de seguida que hagin tocat les campanades de la mitjanit en el rellotge del menjador de casa. És a dir, quan ja haurà començat la jornada de reflexió prèvia a les eleccions del dia de Tots Sants.

Arribem al final d'unes setmanes intenses i plenes de declaracions i grans principis amb moments en els quals semblàvem immersos en una desenfrenada cursa per veure qui era capaç d'esquitxar el despropòsit més gran, la bestiesa més descomunal, l'eslògan més desafortunat.

Com en tot, però, hi ha hagut gradacions. Hem sentit coses amb les quals ja s'hi comptava i que, per tant, han passat ràpidament a l'oblit al costat d'algunes altres que no dubto a qualificar de malèvoles i pernicioses. Com el cas d'alguns candidats que no s'han estat d'escampar a tort i a dret la idea que, segons com vagin les eleccions de demà passat, la societat catalana caurà en un greu perill de generar divisions i exclusions en el seu interior.

Qui ha escampat aquesta idea falsa i mesquina -més d'un candidat, ho repeteixo- menteix. I a més a més ho sap perfectament. Per això ja dic des d'ara que no només no obtindrà el meu vot (aquesta vegada no em quedaré a casa) sinó que el considero indigne d'ostentar la màxima representació institucional del meu país. Per mentider i per mesquí.  (n'hi ha més)

Tot i que, pel meu gust, alguna vegada "convergenteja" més del compte no em perdo mai la columna de les "Engrunes" que cada dia escriu Joan Oliver a la segona plana de l'Avui. Em sembla un saludable exercici de concisió, intel·ligència, moderació i sentit comú que, vistos els temps que corren, cal valorar en la seva justa mesura.

Per això em va agradar especialment la columna que va escriure ahir divendres sobre el partit amistós de futbol que el diumenge vinent jugaran les seleccions de Catalunya i Euskadi al Camp Nou.  (n'hi ha més)

Doncs sí, mira; mentre Catalunya continuï sent tan bon negoci per a Espanya com ho ha estat fins ara...

Mentre Espanya continuï sent el pèssim negoci que ha estat també fins ara per a nosaltres...

Mentre hi hagi polítics convençuts que amb el nou Estatut l'estat és ja una cosa residual a Catalunya...

Mentre els catalans continuem servint només per pagar i, a damunt, ser mal vistos...  (n'hi ha més)

Diumenge passat, tot passejant per la mostra d'entitats que es va fer a l'Arc de Triomf, vaig comprar a la paradeta de Vilaweb una samarreta amb la inscripció "Jo.cat" i allí mateix -hi havia menors però entre amics hi ha confiança- vaig treure'm la que duia i em vaig calçar la nova. No cal dir que tot el dia vaig passejar-la amunt i avall d'allò més cofoi. Sobretot perquè el dia abans, a "L'Internauta", vaig sentir que deien que no trigaríem gaire a tenir una alegria al voltant d'aquest afer. Ara, des de fa unes hores, el domini ".cat" és ja una realitat i cal, doncs, felicitar-nos tots plegats però, sobretot, cal reconèixer la bona feina que ha fet la gent de l'Associació puntCAT que ha treballat amb una discreció, entusiasme i eficàcia exemplars fins arribar al que avui celebrem. A mi, ara de memòria, em surt el nom d'Amadeu Abril però com que estic segur que hi ha moltes  més persones implicades prefereixo no personalitzar. I tornant a l'esfera domèstica us asseguro que estic tan content que si encara no ha passat per la rentadora avui mateix rescataré del cove de la roba per rentar la samarreta que vaig comprar a can Vilaweb i la passejaré ben orgullós tot aquest cap de setmana. Encara que faci una mica d'oloreta. Felicitats, doncs, i gaudim-ne, que bones notícies com aquesta no ens cauen tots els dies...

D'acord. Tot això del mestissatge i la multiculturalitat està molt bé però a mi em convenceria encara més si vegés que la cosa circula en ambdós sentits. Vull dir que a molta gent de casa nostra se li omple la boca d'elogis vers la diversitat cultural quan, per exemple, sent un cantant o un grup de músics d'aquí interpretant temes amb aires magribins, sudamericans o aflamencats. És la cosa més natural del món, us diran convençuts. Les cultures estan en contacte (avís: els més llegits us col·locaran aquí alguna referència a la globalització), i s'enriqueixen les unes a les altres, us continuaran dient amb els ulls en fase pre-èxtasis com si acabessin de ser posseïts per l'ectoplasma del Fòrum. Fins i tot, si tenen tirada per les metàfores us parlaran de la necessària contaminació entre tradicions. Ara bé, proveu a preguntar-los quina opinió els mereix que no hi hagi cantants i grups magribins, sudamericans o flamencs que, a la recíproca, optin per enriquir-se, contaminar-se i bla, bla, bla interpretant temes amb un aire que encara que sugui remotament remeti, per exemple, a la sardana.  (n'hi ha més)