Una definició d'estiu que a casa nostra, ai las, s'està refermant d'uns anys ençà podria ser "època de l'any en la que les emissores catalanes s'omplen de becaris que rivalitzen entre ells per veure qui destrossa més la llengua".
Fa una estona, remenant retalls de premsa de les darreres setmanes he trobat un article de l'escriptor Vicenç Pagès Jordà que va aparèixer a la seva secció "Des del jardí" del setmanari "Presència". Es titula "La pitjor consigna", va sortir publicat el 18 de juliol i trobo que il·lustra molt bé tot el que ens està passant. Continueu llegint, si us plau... (n'hi ha més)
Continuant amb la sèrie d'apunts dedicats a blasmar l'esgarrifosa manera de tractar el català que tenen molts dels comunicadors que ens ha tocat de patir avui aquestes Totxanes, travestides més que mai de servei públic, centraran els seus esforços en la dèria reductora que ens ataca.
Una variant lingüística d'aquell lema tan acreditat que diu "feina fuig, mandra no em deixis", com si diguéssim. (n'hi ha més)
Abans d'ahir La Vanguardia va publicar un article del professor Lluïs de Yzaguirre, de la Universitat Pompeu Fabra, titulat "Análisis del manifiesto monolingüista" (vegeu-lo aquí) que crec que no hauria de passar desapercebut.
La frase que el diari va seleccionar per fer-ne el destacat era eloqüent i dóna una idea de per on van les argumentacions de l'autor: "El manifiesto hace gala notoria de ignorancia de la historia y la sociología o de un cinismo inagotable". (n'hi ha més)
Diumenge, sense anar més lluny, parlàvem d'estultícia sense aturador (vegeu aquí) quan tocàvem el tema Media Markt. Avui continuarem pel mateix camí -em sembla que per dissort no serà l'última vegada que ho hàgim de fer- amb un apunt que no va adreçat (ja em perdonareu) a les persones normals que habitualment em llegiu.
Avui faré un extra amb un apunt dedicat en exclusiva a periodistes, comunicadors, locutors, oradors i altra llopada d'aquesta espècie que va pel món fent gala d'una esgarrifosa ignorància en general i d'un absolut menyspreu per la llengua catalana en particular. (n'hi ha més)
En la magna enciclopèdia "Verbàlia" el mestre Màrius Serra defineix el contrapet així: "Artifici de transposició que consisteix en l'intercanvi de lletres o síl·labes a l'interior d'una frase per generar-ne una altra que canviï el significat anodí de la primera per un de xocant, amb una certa tendència a l'obscenitat, com a: Observava les cames de la moixa / Observava les mames de la coixa."
Per entendre'ns, un contrapet vindria a ser com un joc dels trilers en el que una boleta en forma de lletra o de síl·laba canvia de refugi a sota de la closca de nou que menys t'imagines. (n'hi ha més)
Ja fa temps que els cinc components de La Banda del Coche Rojo (vegeu aquí), el grup en el que el noi petit de casa toca la guitarra, van decidir actuar uniformats amb unes granotes de color vermell que vistes damunt de l'escenari fan un efecte d'allò més espectacular.
Dies enrere varen pensar de fer-se brodar al darrere el nom de guerra de cada músic, si fa no fa com els futbolistes però sense el número. I com que volien una feina ben feta l'A. -que és una santa- es va encarregar de buscar per la xarxa empreses de confecció domiciliades a Barcelona que poguessin fer aquest servei amb la màxima garantia. (n'hi ha més)
Potser no és el més normal del món (o sí, vés a saber) però de tant en tant em vénen al cap paraules o frases que vivien adormides en el sac dels meus records des de molts anys enrere. Són com flaixos del passat que surten a la superfície disparats per no sé quin estrany mecanisme del subconscient.
Precisament això és el que em va passar ahir quan travessava amb la Vespa el desgavell urbanístic conegut amb el nom de plaça de Lesseps: sense cap relació causa-efecte em va venir al cap la paraula "xarxó".
I immediatament vaig evocar la imatge de ma mare dient-nos fa més de quaranta anys a mon germà i a mi "aneu fets un xarxons", per donar-nos a entendre que anàvem mal abillats, vestits de qualsevol manera. Cosa, d'altra banda, molt pròpia dels adolescents. (n'hi ha més)
Un any més la gent del Club Palindròmic Internacional (CPI) hem celebrat la nostra festa. L'any passat (vegeu aquí) la cita va ser a Olot. L'any anterior havia estat a Súria i enguany, el dissabte passat més concretament, la trobada va ser a Igualada. I val a dir que no ens vàrem estar de res: fins i tot el diari Regió 7 (vegeu aquí) es va fer ressò de l'esdeveniment.
La jornada va començar a la Tossa de Montbui, amb una magnífica vista de la conca d'Òdena i una no menys magnífica imatge policromada de la Mare de Déu de Gràcia (vegeu l'arxiu al final de l'apunt). (n'hi ha més)
"Ahir no ens vàrem acabar de coordinar, la meva dona i jo. I com que comptàvem que a l'hora de dinar seríem colla ella va comprar pa i jo també. Després, a l'hora de la veritat gairebé ningú en va menjar. Total, que ara al congelador de casa hi ha pa per a un regiment."
Acabo de dir això i m'adono que la meva interlocutora -una companya de feina que dubto que hagi superat els vint-i-cinc anys- em mira amb estranyesa... (n'hi ha més)
La setmana passada comentava aquí mateix que una cosa és Espanya i els espanyols i una altra -ni pitjor ni millor, diferent- som nosaltres. I la vida de cada dia en va plena, d'exemples d'això.
Sense anar més lluny, tota la parafernàlia del Nadal. No sé si us hi heu fixat que a Espanya celebren "las Navidades", "la Nochebuena", "la Nochevieja" i "el Dia de Año Nuevo". Aquí, en canvi no. (n'hi ha més)
Vet aquí un esgarrifós florilegi d'atzagaiades linguïstiques capturades per l'A. en les darreres setmanes a programes matinals de Catalunya Ràdio i Rac1 ("Mans", "Què de què", "La primera pedra", informatius horaris i altres).
Val a dir que totes les bestieses aquí ressenyades han sortit de llavis dels presentadors dels programes o dels seus col·laboradors (perillosa plaga, com hi ha món!). És a dir, en tots els casos gent contractada perquè digui les coses com Déu mana.
Potser sí que, de primeres, fan gràcia. Després, però, la veritat és que fan pena. Molta pena... I vergonya per a qui correspongui.
Des de finals de 2006 -nou mesos en total; com un part (amb cesària o no)- els aficionats a jugar a Scrabble per internet passàvem fam després que Ababols ens anunciés que per motius logístics interrompia temporalment la freqüència que fins aleshores havia anat mantenint. Una freqüència que havia permès arribar a un total d'onze partides celebrades a raó d'un parell o tres per any aproximadament.
De fet, com passa amb tantes coses de casa nostra que funcionen bé, quan parlo d'Ababols (vegeu aquí) estic parlant de l'esforç d'una sola persona: Xavier Gil, un home abnegat i amant de l'Scrabble que ha fet possible aquesta aventura. (n'hi ha més).
Si jo em definís com una persona de molts estudis crec que mentiria. Si més no considerant l'expressió des del punt de vista acadèmic. Vegeu, si no, els meus atributs escolars: primària (d'abans de l'EGB), batxillerat elemental, una formació professional "avant la lettre" (que es noti que l'únic idioma que he estudiat és el francès, home) a l'Escola Industrial i finalment la carrera d'aparellador.
Dintre d'aquesta reduïda bossa hi guardo, però, algunes perles que per a mi tenen un valor incalculable. I entre les dues o tres més notòries hi ha, no en tinc cap dubte, els dos cursos de llatí que vaig estudiar a tercer i quart de batxillerat. És a dir, els anys 1963 i 1964, quan als que anàvem lliures -és a dir, alumnes d'acadèmia de pis- ens examinava el pare Lasheras, un catedràtic de l'Institut Menéndez y Pelayo que era el terror de tothom i que a mi em va posar Matrícula d'Honor a tercer i un notable a quart. (n'hi ha més)
Si us plau. ¿Podria algú avisar a la gent de Catalunya Ràdio i de TV3 -molt especialment a l'equip de meteoròloegs, que sembla que s'hi han abonat- que parlar d'"el dia de la Diada" és una rucada immensa?
Ho dic perquè si seguim amb aquest nivell creixent d'estultícia institucionalitzada d'aquí a no res ens endinyaran sense immutar-nos coses tan esgarrifoses com, per exemple, "I sobretot pensin que el dia de la Diada és molt importantíssim que els carrers s'omplin de bat a bat com un ou".
Freqüentar la companyia de gent amb talent és una cosa que tant a l'A. com a mi ens proporciona una sensació de plaer d'allò més reconfortant.
I quan, a més a més, aquest talent el complementen la senzillesa, el seny i la bonhomia el plaer creix fins als límits de l'apoteosi. Això és justament el que ens passa cada vegada que participem -de silenciosos i admirats oients, que consti- en les trobades del CPI, el Club Palindròmic Internacional. (n'hi ha més)
Ahir al migdia vaig assistir a la roda de premsa de presentació de la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, el nostre diccionari normatiu, i en el paquet de material que ens varen donar als assistents... hi havia un exemplar de l'obra! Així doncs, puc dir ben cofoi que amb tres dies d'anticipació respecte la data de la seva posada a la venda ja tinc el Diccionari.
Fa uns dies vaig escriure un text una mica extens sobre el tema. Un text que si no hi ha sorpreses de darrera hora obrirà la meva crònica mensual al Qué leer d'abril que apareixerà a finals d'aquesta setmana o principis de la vinent. Per raons òbvies, però, no vaig poder entrar a analitzar l'obra en detall. Ara que ja la tinc damunt la taula puc dir que fa força patxoca i que fins on es pot aventurar ara mateix sembla que tindrà una acollida menys accidentada que l'edició anterior de 1995. (n'hi ha més)
Perill! Ja fa uns quants dies que els espais distintius de TV3 comencen a mostrar-nos la imatge de l'inefable Sebastià Roca. Símptoma inequívoc que d'aquí a poques setmanes ell i el seu impagable escamot d'almogàvers del micròfon reprendran aquella perpètua exhibició de la catañola vèrbola en què s'han convertit d'un temps ençà les transmissions de Fórmula 1 a la televisió pública per excel·lència de Catalunya. La seva. (n'hi ha més)
Perla capturada aquesta mateixa tarda a "Versió RAC 1", de Toni Clapés, el programa més cridaner -també el més interessant i divertit- de la tarda radiofònica catalana.
L'esdeveniment s'ha perpetrat cap a quarts de sis en l'espai de tafaneries esportives dels Guasch & Guasch (Quique i Tomàs, els dos periodistes més cridaners de la ràdio catalana). (n'hi ha més)
Aquests dies que he tornat a escoltar atentament "Qualsevol nit pot sortir el sol" -gràcies a la magnífica reedició que n'ha fet la discogràfica K Indústria Cultural- m'ha vingut a la memòria un detall de la lletra d'"El fill del mestre" que ja em va cridar l'atenció quan vaig sentir la cançó per primera vegada fa més de trenta anys.
Un detall que, vist amb ulls d'ara, ve a ser com una prefiguració de les macarròniques solucions lingüístiques perpetrades per l'ínclit Sebastià Roca i tota la trepa de comentaristes de Fórmula 1 a TV3 (vegeu aquí).
Com deia la meva àvia: "Tot s'encomana menys l'hermosura". (n'hi ha més)
