Diu que en el dictamen sobre l'Estatut que prepara el Tribunal Constitucional els apartats dedicats al finançament i a la llengua rebran una substancial afaitada.
Pel que fa a la definició de Catalunya com a nació que figura en el preàmbul del text -és a dir, en la part de l'exposició d'intencions- sembla que no la toquen gaire. Només n'accentuaran la pertinença a la "grande y indivisible nación". (n'hi ha més)
Amb posat una mica moix el xarcuter comenta: "Si volia fer front a la competència havia de rebaixar preus i ara per cada cent grams de pernil que venc hi perdo un euro".
Dit això s'atura un moment, com aquell qui rumia una jugada nova, i de sobte el rostre se li il·lumina: "Però, això sí, tinc la botiga més plena que mai i el pernil me'l treuen de les mans!"
Com explico en l'apunt que he penjat aquest matí (vegeu-lo aquí) la lectura de les cartes de Joan Sales a Màrius Torres està resultant una font de troballes impagables (*).
Vegeu, si no, la carta que Sales, aleshores alferes de l'exèrcit català, escriu al poeta el 16 de març de 1937 des de Xàtiva, lloc on la seva companyia s'estava reorganitzant després de passar unes quantes setmanes destinat a la Columna Durruti del front de Madrid:
"(...) A Madrid ja em cridava l'atenció que molta gent relacionés la guerra actual amb la del francès ("la guerra de la Independencia" com en diuen els madrilenys); el poble madrileny no ha aterrat cap de les estàtues -ben mediocres per cert- dels seus reis que s'alcen tan monòtones a la Plaza de Oriente ¿per què a Barcelona ho han hagut de fer amb la de Prim i tants altres?..."
Com a complement de la lectura que he fet aquests dies de la monumental "Incerta glòria" llegeixo les cartes que entre 1936 i 1941 Joan Sales va enviar al poeta Màrius Torres internat en el sanatori antituberculós de Puig d'Olena fins l'any 1942, que hi va morir.
De fet, Sales va començar aquesta correspondència amb una coneguda seva que, afectada per la mateixa malaltia, s'estava en el sanatori. Va ser ella qui poc després va posar en contacte els dos escriptors (*).
En una de les primeres cartes -aplegades en el llibre Cartes a Màrius Torres, seguides de "Viatge d'un moribund" (Club Editor)- Sales explica una situació viscuda a la reraguarda que il·lustra a la perfecció aquest costum tan arrelat entre les forces polítiques catalanes de no anar mai alhora quan es tracta de plantar cara a l'adversari comú. (n'hi ha més)
Ara fa uns anys, quan l'exèrcit americà va entrar a l'Iraq, a casa nostra no hi varen faltar ni les manifestacions de protesta al carrer, ni les declaracions plenes de santa indignació dels nostres polítics, ni les cassolades.
De les cassolades me'n recordo molt concretament perquè es feien un dia de la setmana fix al vespre just a l'hora de l'"Afers exteriors" i no hi havia manera de seguir amb tranquil·litat el programa del Miquimoto. (n'hi ha més)
El senyor Salvador, de Tàrrega, m'envia un correu per comentar el meu apunt de fa uns dies (vegeu-lo aquí) sobre la presència de SET polítics saludant la clientela en el programa oficial de les festes de Gràcia de Barcelona.
"No sempre -em diu- s'han de carregar les culpes a les ganes dels polítics de sortir a la foto. De vegades són els mateixos organitzadors que demanen textos sense dir a quines altres institucions n'han demanat també. Mirat des de fora pot semblar absurd però per a moltes entitats l'exhibició de tant suport institucional és una manera de reforçar-se públicament davant de la seva gent" (n'hi ha més)
Acabo de rebre el programa oficial de la Festa Major de Gràcia, tot un clàssic de cada mes d'agost. Els seguidors d'aquestes Totxanes recordaran que fa dos anys (vegeu-ho aquí) expressava la meva sorpresa i vergonya aliena pel fet -veritablement ridícul- que el quadern del programa s'obrís amb SET salutacions a tota pàgina corresponents a SET autoritats diferents amb dret de cuixa i fotografia. Un símptoma d'aquest concepte patrimonial de les subvencions que tenen els polítics d'aquí: "ja que hi posem quartos sortim en la foto..." Com si els diners sortissin de les seves butxaques.
L'any passat la cosa es va apaivagar un pèl (tot i que, pel meu gust, encara hi sobraven la meitat) i vàrem passar de SET a SIS manaires ensenyant-nos les dents amb posat d'estar encantats d'haver-se conegut. Com no podia ser altrament aquestes Totxanes es varen fer ressò del petit pas endavant que aquella minva representava (vegeu-ho aquí) i, alhora, expressaven l'esperança que l'exemple continués en els anys a venir. (n'hi ha més)
Fa temps em vaig prometre que no entraria a cap Media Markt mentre mantinguin l'eslògan "Jo no sóc tonto". Digueu-me antic però crec que per circular pel món, ni que sigui amb intencions comercials, cal cobrir uns mínims de dignitat.
Per higiene col·lectiva, vet-ho aquí. Pel mateix motiu que l'A. i jo no travessem un pas de vianants en vermell, encara que no hi hagi cotxes a la vista, si al costat tenim una parella amb fills petits que també respecten el semàfor. (n'hi ha més)
Déu meu, quanta raó tenia la meva àvia quan deia que tot s'encomana "menys l'hermosura". Sembla que la política d'idees de bomber, sostenible (això sempre) i plena de bon rotllo que caracteritza la gestió del senyor Joan Saura ja ha començat a fer adeptes a Madrid.
Pel que deia l'Avui d'ahir (vegeu aquí) resulta que un grup de monjos budistes del Garraf -una gent que, per cert, en saben un niu de màrqueting- van presentar al director general de Trànsit del govern espanyol un "casc-mantra" per a motoristes, un estri ideal per augmentar la concentració quan es circula en dues rodes per carretera. (n'hi ha més)
La notícia la publicava ahir La Vanguardia, una nota oficial de la Presidència de la Generalitat la desmentia rotundament a mig matí i tot just una hora després de la distribució d'aquesta nota es feia pública la dimissió del senyor Antonio Bolaño, màxim responsable de l'àrea de Comunicació de la Generalitat i un dels col·laboradors més íntims i de més llarga trajectòria del president Montilla. (n'hi ha més)
Ja ho vaig veure, el diumenge passat quan fullejava les pàgines esportives de La Vanguardia, que el Molt Honorable President de la Generalitat s'havia sentit empès a explicar a la ciutadania la seva posició envers la selecció espanyola de futbol. "Por qué quiero que gane España", era el títol clar i inequívoc de l'article que apareixia el mateix dia de la final de l'Eurocopa.
El cert és que quan vaig veure la tribuna emmarcada amb el nom de l'autor en lletra destacada i en lloc preferent de la pàgina vaig girar ràpidament full. Per dos motius. En primer lloc perquè els avatars la selecció espanyola de futbol no m'interessen en absolut. I en segon lloc perquè encara m'interessen menys els motius que pugui tenir el senyor Montilla per voler que "la roja" guanyi. (n'hi ha més)
No falla, tu. Cada vegada que afrontem un període de crisi econòmica no passen gaires dies sense que algun membre de la classe política comenci a parlar d'implantar mesures de xoc. És a dir, pensades només de cara a la galeria ja que, si s'analitzen amb calma, no tenen la més mínima eficàcia. La xocolata del lloro, vaja.
És un procés que sol començar amb una solemne declaració d'austeritat del manaire de torn i que, amb lleus variants segons les circumstàncies, sol consistir en l'aplicació de quatre punts: la reducció dels cotxes oficials, el control de les targetes Visa Or dels directius, la disminució de la publicitat institucional i -l'apoteosi- la congelació dels sous dels alts càrrecs.
Sobre l'ús i abús de cotxes oficials i targetes de crèdit només se m'acut exclamar un "només faltaria" -tant ara com en temps de vaques grasses- que em surt del més profund del cor. (n'hi ha més)
Tot i que pot semblar impossible encara hi ha una cosa més patètica que un publicitari sense gràcia: un publicitari encantat amb les seves pròpies brometes. Ho dic perquè generalment és l'únic que les riu.
Fa uns dies ja parlava del tema (vegeu aquí) arran de la campanya de la Setmana de TV3 dedicada a la lectura. I avui he de referir-me a la darrera astracanada d'aquesta agència de propaganda pagada per tots que és l'Ajuntament de Barcelona. (n'hi ha més)
"Estrany artefacte, Catalunya. Esquerra ha estat el partit revelació en la darrera dècada. Com ho han estat, a uns altres nivells còsmics, Jan Laporta i la seva directiva, i Ferran Adrià i la seva cuina d'imaginació desbocada. Tot allò que ha costat tant de consolidar de sobte sembla que salta pels aires..." (n'hi ha més)
Com cada matí, en obrir el correu electrònic em trobo amb "El Calbot" de la Fundació Catalunya Oberta. Es tracta d'un apunt sobre temes d'actualitat breu però sempre contundent i clar. Que se li entén tot, vaja.
El d'avui parla dels emprenedors, un tipus de gent a la qual jo reconec que no pertanyo però que sempre he admirat -vegeu aquí al costat el barret que simbòlicament em trec en presència seva- com es pot llegir en l'apunt que el desembre de 2006 vaig dedicar a una persona molt propera a l'A. i a mi (vegeu-lo aquí). (n'hi ha més)
Pel que llegeixo als diaris sembla que ahir es va morir repentinament a Madrid un magistrat del Tribunal Constitucional. Déu l'hagi ben perdonat.
També per la premsa m'assabento que aquest senyor -Roberto García-Calvo de nom- formava part de la meitat conservadora (algun diari parla d'"ala dura") més propera al PP i que era un dels components de l'alt tribunal que més aferrissadament s'oposaven a les tesis partidàries de no grapejar gaire l'Estatut de Catalunya sobre la constitucionalitat del qual s'espera aviat una sentència que té a tota la classe política d'aquí una mica acollonida. (n'hi ha més)
És dramàtic, sí; però difícilment discutible: a Catalunya estem patint l'episodi de sequera més llarg de les darreres dècades.
Ben mirat, aquest és l'únic element de tot el drama que no es pot atribuir a la desídia i al panxacontentisme dels successius governs que han residit en el Palau de la Generalitat. No hi ha manera que plogui de manera convincent i per a aquest problema encara no s'ha inventat cap solució miraculosa. (n'hi més)
No voldria amargar-li la vida al conseller Saura més del necessari, sobretot tenint en compte la creu que ja arrossega a casa seva amb el director general de Trànsit que s'ha buscat, però el cert és que els articles d'ahir de Joan Oliver (vegeu-lo aquí) i de Ferran Sáez (vegeu-lo aquí) -a l'Avui, és clar; on més els haurien publicat?- sobre la tonterieta aquesta del "feng shui" aplicat a la nova seu de la conselleria d'Interior són dels que val la pena d'emmarcar i llegir de tant en tant. (n'hi ha més)
