Fa temps que em ronda la idea d'escriure alguna cosa sobre la preocupant tendència que es detecta entre la gent nascuda a partir de 1975  a valorar d'una manera més aviat "light" la figura del general Franco i de la dictadura que va instaurar.

Crec que aquest clima l'ha reforçat en part "Polònia", un programa que procuro no perdre'm mai però que em sembla trampós i no tan equànim com pretén aparentar. Faig costat, doncs, a l'article "Quin riure!" que Sam Abrams va publicar a l'Avui el passat febrer i que reprodueixo al final de l'apunt.  (n'hi ha més)

"Com qui no vol la cosa, dia a dia i sense donar-li cap mena d'importància, la seva veu va anar teixint un primíssim però molt resistent fil invisible, una poderosa xarxa capaç d'estrényer en llibertat una teranyina d'esperances i utopies en la qual han quedat voluntàriment atrapats per sempre un munt d'homes i dones d'un mateix país, el nostre."

Text inclòs en el recordatori funerari de Salvador Escamilla.  (n'hi ha més)

La notícia es va precipitar a última hora de la tarda d'ahir. Poc després van haver-hi correccions i desmentiments -igualment precipitats- però finalment el que era inevitable s'ha esdevingut aquest matí: s'ha mort Salvador Escamilla, cantant, actor, radiofonista, doblador, activista cultural i mil coses més.  (n'hi ha més)

A través de la veu sempre estimulant de la Rita Marzoa -i entremig de les punyalades a can ERC i de la no retirada de Rajoy- m'arriba la notícia de la mort aquesta matinada de l'ex abat de Montserrat Cassià Maria Just. L'abat Just.

A ell li va correspondre la difícil tasca de substituir l'abat Escarré i crec que la seva actuació va ser exemplar. Providencial, per expressar-ho amb la terminologia adient.  (n'hi ha més)

(Vegeu-lo aquí)

(Escolteu-lo aquí)

"Nessun dorma! Nessum dorma!  /  Tu pure, o Principessa,  /  nella tua fredda stanza /  guardi le stelle che tremano  /  d'amore e di speranza!  /  Ma il mio mistero è chiuso in me,  /  il nome mio nessun saprà!  /  No, no, sulla tua bocca lo diró,  /  quando la luce splenderà!  /  Ed il mio baccio scioglierá  /  il silenzio che ti fa mia"  (n'hi ha més)

"En el silenci d'aquests dies es comença la quarta jornada de dejuni. No hi ha problemes de salut. Tot va bé. Clàssicament s'hauria de procedir a l'inrevés. S'avisa de seguida, o encara millor, es té preparada una xarxa d'activistes. Es té cura rigorosa de la propaganda interior i estrangera. Es contracta un metge que vigila el pacient dia a dia i fa un comunicat que es dóna a tots els canals de la publicitat."  (n'hi ha més)

Trasbals. Acabo d'escoltar per la ràdio la notícia de la mort del ninotaire Cesc i m'he quedat blanc. El dimecres de la setmana passada, just en rebre el número de desembre de Serra d'Or vaig deixar testimoni en aquest Bloc (vegeu aquí) de la meva sorpresa davant l'inequívoc to de comiat que tenia la col·laboració del ninotaire en l'espai a la pàgina primera interior on cada mes ens trobàvem el seu acudit. La que, a fi de comptes, ha resultat ser la seva darrera col·laboració.  (n'hi ha més)

"Una abraçada a tots els amics de Serra d'Or. Gràcies per tot!". Amb aquest text, publicat en la seva habitual pàgina primera interior de la revista Serra d'Or de desembre, el veterà ninotaire Cesc, que aviat complirà vuitanta anys, sembla que diu adéu a la seva dilatada col·laboració amb la revista montserratina.  (n'hi ha més)

A mi, de petit, a casa em varen ensenyar que no era de persones ben nascudes celebrar la mort de ningú. Anys després la vida -que sempre et treballa per la banda de l'enduriment- em va ensenyar a relativitzar aquests nobles principis fins al punt que ara crec que la desaparició física d'un mala bèstia sempre, sempre, és una bona notícia per al gènere humà.  (n'hi ha més)

"Escric a la proa aguda d'una casa fosca i tèbia. Nocturnes aigües arborescents creixen part de fora. A més, sols un tema de Chopin que alternativament se'm crispa i em defalleix a l'oïda, vertiginosament repetit. Ara, però, tot és ratlla per a mi, incomunicat de mi mateix, ja distint del que sé i distint del que ignoro.

Miraré aquests moments com als dos termes d'una contradicció, com a dues veritats infinitament contradites, indecís irremeiablement d'on convé suposar-me la intel·ligència reductora. La llum ordenadora, l'esperaré de Déu"

Glasgow, novembre del 1948

Frases finals de la introducció de "Mites", premi Víctor Català, 1953

(n'hi ha més)

No he parlat gaire de ma mare durant aquests dos anys que porto escrivint en aquest Bloc però, en tot cas, les dues ocasions en què ha aparegut han estat notòries ja que van motivar uns quants correus de lectors en els que m'expressaven la seva sorpresa i admiració pel que hi explicava.

Curiosament són dos apunts cronològicament seguits. El primer és de l'1 de juliol de l'any passat i parla de la relació de la meva mare -nascuda a la província de Cadis- amb la llengua catalana. El podeu llegir aquí.  (n'hi ha més)

A les 6 i 20 minuts del matí del divendres 18 d'agost la meva mare va morir a l'Hospital Clínic de Barcelona. D'aquí a un mes hauria complert 82 anys.

Tot i que la seva salut s'havia deteriorat progressivament en les darreres setmanes la mort és una notícia que mai s'espera i que quan arriba et deixa amb una sensació d'impotència i d'estupor que et trasbalsa. Tant pel que se n'ha anat com pels que quedem. I, en el nostre cas, molt especialment per mon pare que es queda sol amb 86 anys i després de 57 anys de vida en comú. Els fills, sí, som un consol i un suport tot i que no resol la pena i la solitud de qui es queda sense la companya de tota la vida.  (n'hi ha més)

Mentre redactava tot cofoi i alegre el text anterior en el que parlava de com m'havia anat de bé el cap de setmana amb repicó m'ha trucat la Dolors Jimeno des de València per dir-me que aquest matí s'havia mort l'escriptor Manel Garcia Grau.

Coneixia des de fa molts anys el Manel i, tot i saber d'uns mesos ençà la gravetat de la seva malaltia, no puc deixar de sentir-me profundament apenat per la notícia. En Manel Garcia Grau era un bon home, un bon escriptor i un bon amic. Me l'estimava molt i em consta que ell també em corresponia.  (n'hi ha més)

M'assabento pels diaris de la mort, diumenge passat a Mèxic, de la cantant Gloria Lasso. Tenia 83 anys i pel que sembla quinze dies abans de morir encara va actuar en un show de la televisió d'aquell país asseguda en una cadira. Feia molts anys que no tenia notícies d'aquesta dona de veu elegant, cristal·lina i dolça (no "melosa", com diuen els indocumentats d'El Periódico) que sempré portaré associada a les primeres cançons de la meva vida ja que durant la segona meitat dels 50 era una presència habitual en els programes de ràdio que jo escoltava -tant els d'actuacions en directe com en els de "discos solicitados"- i, una mica més tard, en els primers shows de la incipient televisió.  (n'hi ha més)

Fora raons. Si algú pot parlar amb ple coneixement de causa sobre l'existència d'una injustícia de dimensions còsmiques són aquells pares que han hagut de passar pel tràngol de soterrar un fill o una filla. Aquests dies l'escriptora Isabel-Clara Simó està vivint una situació així. En casos com aquest el millor és el silenci respectuós i la solidaritat. Una solidaritat benintencionada, és clar, però que sempre serà infinitament desproporcionada a la magnitud del dolor de qui ha patit la pèrdua. En la seva columna d'avui al diari Avui l'escriptora expressa tota la seva consternació amb una exemplar enteresa. Llegiu-ne el text aquí.

"Si algun dia us diguessin que han matat a la Mort, / no pregunteu, amics, qui és el que ho ha fet. / Serà un pare. Serà un pare o una mare."

(Fragment de "Coral romput", de Vicent Andrés Estellés, escrit el 1957 de resultes de la mort d'una filla del poeta).

M'acabo d'assabentar per la premsa que ahir va morir Isidre Sola, una de les veus més representatives de la ràdio dels anys cinquanta i seixanta. La parella que formaven ell i Encarna Sánchez era, per mèrits propis, la que acaparava la majoria dels papers de protagonistes en aquells entranyables "Teatro invisible" i "Radioteatro" gràcies als quals molta gent de la meva generació vàrem descobrir, amb totes les limitacions del cas, la màgia d'aquelles paraules concebudes per ser declamades damunt d'un escenari i que, aplegats en reverencial silenci al menjador o arraulits en el llit, la nostra imaginació -òrfena de la televisió encara- potenciava al màxim. La veu d'Isidre Sola quedarà lligada també en el record dels amants del cinema ja que fins no fa gaires anys encara es dedicava al doblatge. El seu nom, però, ja feia temps que havia entrat en la història de la ràdio gràcies a la seva interpretació del detectiu Taxi Key i les seves aventures setmanals en els micròfons de Ràdio Barcelona.  (n'hi ha més)

Llegeixo en un breu de La Vanguardia la notícia de la mort, als 84 anys, de Dodó Escolà, músic i cantant còmic que va tenir els seus dies de glòria a finals dels 50 i fins a la meitat dels 60. La notícia fa esment de la seva cançó "Qué pasa en el Congo", un prodigi de surrealisme -sobretot per l'època en què sonava per la ràdio- que deia: "Qué pasa en el Congo / que a blanco que pillan / lo hacen mondongo", i a "Que feliz es el pez en el agua". No són, però, les úniques. En tenia unes quantes més tan diguem-ne irrepetibles com les esmentades. Penso, per exemple, en "El otorrinolaringólogo", que hauria fet les delícies del Màrius Serra i altra gent del ram dels jocs de paraules. Tanmateix, la meva preferida és "El gorrión", una fantasia boja interpretada amb la música de fons d'uns harmònics xiulets que li feien els músics de la seva orquestra i que tenia la següent tornada: "Gorrioncito / gorrioncito / de las Ramblas pregonero. / Has cantado / y has dejado / tu recuerdo en mi sombrero". Què hi farem! En aquella època la gent reia amb aquestes coses. I, com es veu,  la majoria dels homes duien barret...

Llegeixo als diaris que ahir va morir a Nova York Anne Bancroft, la mítica senyora Robinson de la no menys mítica pel·licula "El Graduado" (Mike Nichols, 1967). Tenia 73 anys i estava casada amb l'actor Mel Brooks. Amb ella se'n va un dels símbols eròtics de bona part de la meva generació ja que la pel·lícula, estrenada a Barcelona la primavera de 1969, va ser un dels grans èxits de la temporada fins arribar a esdevenir gairebé un "film de culte".  (n'hi ha més)