El portal electrònic Diari de Masquefa acaba de fer-me saber una notícia que m'ha escalfat molt els ànims, molt més que l'onada de calor.

Resulta que en una hípica de Can Mas, dins el terme municipal de Piera (a l'Anoia), des de feia temps es maltractava de tan mala manera els cavalls que al final la Fundació Altarriba, que lluita contra aquest tipus d'abusos, ha hagut de denunciar els propietaris d'aquella hípica i ha fet que el servei de protecció de la naturalesa de la Guàrdia Civil (Seprona) acabés requisant uns quants cavalls en l'intent de salvar-los la vida, que no és poc, tenint en compte l'estat físic deplorable i lamentable que presentaven. I si no els han requisat tots ha estat per culpa d'una paperassa que pot resultar ben letal per a aquelles bèsties. Al lloc on vivien no hi van trobar aigua per enlloc.

El que no entenc és perquè en el seu lloc no s'han pogut requisar els propietaris i, en vistes de la mala llet demostrada, perquè no se'ls ha tancat en una gàbia al mig dels Monegros durant tot l'estiu. Trobo que és el mínim que es mereixerien per haver estat capaços de torturar les bèsties lentament. I és que fa ràbia fins i tot d'escriure-ho però els cavalls presentaven símptomes gravíssims de deshidratació i de poca alimentació i sap molt greu que en aquesta vida els hagi tocat de patir uns amos tan bèsties.

Ara per ara s'ha engegat una campanya d'apadrinament dels cavalls, a 10 euros el mes, perquè puguin viure de la millor manera en un refugi adequat els dies que els resten de vida. És el mínim que es pot fer, no ho creieu?

Si continueu llegint trobareu l'article sencer del Diari de Masquefa, al qual vull agrair la difusió d'una notícia que, si bé és ben lamentable, com a mínim posa al descobert fins on pot arribar la bestialitat en cossos en forma de persona i cervell buit. Maleïdes persones!...

Un anunci lluminós en ple centre de Buenos Aires val uns quants pesos. De fet, donar a conèixer un producte comercial no ha estat mai gratuït, però posats a fer, trobo més original l'afegitó en rotulador. És ben ocurrent i enginyós.

I és que potser sí, potser ens entestem excessivament a comunicar-nos amb els altres i, en canvi, guardem massa silencis amb nosaltres mateixos.

En uns moments en què més del 90 % de la gent jove usen els mòbils per a qualsevol fotesa oral perquè no saben estar sols, potser sí que ens ho hauríem de fer mirar. I parlar més amb nosaltres mateixos. I preguntar-nos com ens va o per què ens va així...

Potser aquests dies d'agost que permeten certa bona dosi d'aïllament són un moment immillorable per dialogar amb nosaltres. I ara us deixo que em crido...

Aquest diumenge, mentre mig país provarà sense sort de treure's l'arena que s'enclasta entre els dits dels peus quan un ja en té prou de tanta platja, tindrà lloc la Tercera Trobada d'Autors Ebrencs a la comarca del Matarranya, en concret al municipi de Fondespatla, enguany dedicada al paisatge ebrenc en la creació artística.

Entre els actes organitzats es presentarà un recull col·lectiu de relats ambientats a l'Ebre, que acaba de publicar Aeditors i la Llibreria Serret de Vall-de-roures, la mateixa que fa uns mesos em va convidar a signar exemplars de Pilota de set i que belluga l'ànima incansable de l'Octavi, tot un fora de sèrie en matèria de dinamisme cultural a la Franja, capaç de convocar per tercer any consecutiu nombrosos escriptors del país en ple mes d'agost.

Tenint en compte que cada dia que passa faig més amics a les Terres de l'Ebre i que el llibre, titulat El riu que parla, inclou la narració meva titulada L'Ebre també té cel -un detall que m'omple d'alegria literària-, per a mi serà un veritable plaer participar en aquesta trobada i em ve molt de gust.

Si seguiu llegint coneixereu la resta d'actes programats a la trobada i també l'inici de la meva darrera narració. I si us agrada ja ho sabeu, l'ha editada Aeditors i per a mi serà un veritable plaer que la llegiu...

En el camí que mena cap a l’objectiu de posar les coses a lloc, sobretot el cos del meu avi matern que Franco va robar en el seu moment a la meva família, no hauria imaginat mai que pogués rebre tants suports decisius. Deu ser que el nostre és un país massa acostumat a les esperes llargues i a les realitzacions gairebé impossibles dels desitjos més legítims. Però des del moment que la revista Sàpiens –gràcies a la qual a finals d’abril vaig saber que el cos del meu avi es troba al Valle de los Caidos- em va proposar d’aprofundir més en el tema en forma d’una entrevista com a part afectada i que aquesta entrevista fins i tot repercutí gràficament en la portada del número de juliol passat, la meva reinvindicació no ha parat de rebre suports tan incondicionals com significatius. I això, amic lector i amiga lectora d’aquest bloc, reconforta d’allò més.

Primer va ser la notícia que el grup parlamentari d’ICV estava disposat a presentar una proposició no de llei al Congrés dels Diputats de Madrid tot agafant el meu cas particular com a referent de tantes altres famílies que es troben en el mateix cas que la meva i ara acaben de saber que els seus éssers estimats, molts d’ells a meitat dels anys 30 defensors de la República, en el seu moment van ser traslladats (amb nocturnitat i traïdoria) al Valle de los Caidos com si fossin trofeus de caça per engrandir la tomba del seu botxí.

Després va ser el diari El País el que va proposar-nos (a mi i a la meva mare) una entrevista que es publicà el diumenge 6 de juliol i que podeu llegir en aquest mateix bloc, una mica més avall. I fins i tot un dia després va ser el diari italià el Corriere de la Sera, el que es féu ressò del tema a escala ja internacional.

Tot plegat em va agafar molt lluny de Catalunya, però des de Buenos Aires vaig trobar el moment per penjar les dues notícies en posts anteriors, sobretot mogut per l’emoció de sentir-me acompanyat en la travessia del desert que suposa remoure a Madrid qualsevol reivindicació que tingui a veure amb la Guerra Incivil que vam patir tants.

I en tornar al país per al qual el meu avi el 6 de març del 1939 va donar la vida, he retrobat una nova notícia al número d’agost de Sàpiens, que reprodueix de nou la fotografia del meu avi, que dóna compte de la iniciativa del grup parlamentari d’ICV i que assegura que, quan es produeixi, farà un seguiment exhaustiu de la resolució que emeti el govern respecte de les peticions formulades.

Des d’aquí vull agrair molt sincerament totes les persones que fins ara m’ha fet costat : la Queralt Solé –gràcies a la qual s’ha començat a trencar la boira que envolta la història del meu avi-, el Jordi Creus -director de Sàpiens, per l’absoluta predisposició que té a recolzar la meva causa-, la Sílvia Marimon –que va signar l’emotiu reportatge que Sàpiens va publicar al juliol-, el Dani Codina -autor de les imatges-, la Roser Comellas –per totes les atencions rebudes des d’ICV-, el Joan Herrera –per la sensibilitat humana demostrada i l’empenta d’endreçar alguns desgavells històrics pendents-, la Natalia Junquera –per l’excel·lent article publicat a El País- i la Rosaspina Elisabetta –pel seu suport també des del Corriere della Sera-. I evidentment també agraeixo el detall de totes les persones que a títol anònim i a través d’aquest bloc, m’han reconfortat també amb les seves paraules i suport confessat.

Ara que ja torno a ser al país, i per molt que passem per un dels mesos menys propicis de l’any a l’hora de moure una pols que no sigui la del vent de les atapeïdes platges catalanes, us ben asseguro a tots i a totes que torno a la recerca decidida de tota aquella informació que m’ajudi a aclarir què va passar realment amb el meu avi i em faci possible complir un dels meus oibjectius actuals més ferms : retornar-lo a Capellades. On hauria d’estar, sinó?

Si continueu llegint trobareu l’article que el 7 de juliol va publicar el Corriere della Sera…

És a punt de veure la llum un tercer recull de narracions de la mà d'Aeditors animat
per la llibreria Serret de Vall-de-roures, que amb motiu de la III Trobada
d'escriptors ebrencs al Matarranya, que tindrà lloc el proper 10 d'agost a
Fontespala, va promoure la publicació de narracions al seu bloc. De moment, ja se
n'ha difós la portada i la contraportada, que reproduïm en aquest article.

En aquesta ocasió, el recull respon al lema "El paisatge ebrenc en la creació
artística", un lema que remet a la més sòlida tradició artística de l'Ebre, amb
exponents com Sebastià Juan Arbó o Pablo Picasso. Aquesta temàtica ha atret fins i
tot plomes de fora de l'àmbit ebrenc, com és el cas de Joan Pinyol, narrador
contumaç del Penedès i àgil explorador de l'activisme literari.

Entre aquests dos puntals, Aeditors i Serret, s'està formant un veritable moviment
literari ebrenc. Hi trobo a faltar, això no obstant, més plomés d'ençà lo riu de la
Sénia...

Octavi (Llibreria Serret de Vall-de-roures)

GABINETE DE COMUNICACIÓN
INICIATIVA PER CATALUNYA VERDS
CONGRESO DE LOS DIPUTADOS
A LA ATENCIÓN DE LA SECCIÓN DE “POLÍTICA”/”SOCIEDAD”

El diputado y portavoz de Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) en el Congreso, Joan Herrera, se hace eco del caso de la familia de Joan Colom, soldado republicano muerto en 1939, que se encuentra enterrado en la fosa común de Cuelgamuros, en el Valle de los Caídos * * * * ICV DENUNCIA EN EL CONGRESO LA EXISTENCIA DE LA FOSA COMÚN DE CUELGAMUROS (VALLE DE LOS CAÍDOS) CON RESTOS MORTALES DE REPUBLICANOS * * * * La PNL * * de ICV quiere que el Congreso inste al Gobierno a elaborar antes de 6 meses un censo de las personas enterradas en el Valle de los Caídos y en otras instalaciones del Patrimonio del Estado * * * (Madrid, 8 de julio de 2008).- El diputado y portavoz de Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) en el Congreso, Joan Herrera , ha registrado en la Cámara Baja una Proposición no de Ley en la que se insta al Gobierno a devolver a sus familiares los restos mortales de los republicanos que se encuentran enterrados en la fosa común de Cuelgamuros, en el Valle de los Caídos. Herrera se hace eco de la denuncia de Joan Pinyol. Él y su familia durante décadas han honrado la memoria de Joan Colom, soldado republicano muerto en el año 1939 en el Hospital Militar de Lleida, visitando la fosa común donde creían que se hallaban los restos de su familiar. Casi 70 años más tarde, averiguan gracias al trabajo investigador de la historiadora Queralt Solé que su familiar comparte sepultura con el máximo responsable de la trágica Guerra Civil, el dictador Franco. Este descubrimiento ha indignado a esta y a otras muchas familias que han descubierto con estupor como sus familiares muertos por defender la legalidad vigente se han visto obligados a formar parte de la mayor apología del franquismo como es el Valle de los Caídos. Por este motivo, la PNL iniciativa del diputado Joan Herrera insta al Gobierno a elaborar, en un plazo máximo de 6 meses, un censo de todas las personas que encuentran enterradas en instalaciones que pertenezcan al Patrimonio del Estado, como el Valle de los Caídos. También insta al Gobierno a ponerse en contacto, en un plazo máximo de tres meses desde la finalización del censo, con los familiares de dichas personas para comunicar dónde se encuentran los restos de su ser querido con el fin de acordar qué hacer con dichos restos. Asimismo, la PNL insta al Gobierno a facilitar a los familiares que así lo dispongan el traslado de los restos al lugar que estos dispongan. La iniciativa del portavoz ecosocialista también reclama que el Congreso de los Diputados exprese “su estupor y su preocupación por la constatación de que hay restos de republicanos muertos al defender la legítima y democrática República que comparten sepultura, entre otros, con el dictador de infausta memoria Francisco Franco”. En la exposición de motivos de la PNL , Herrera recuerda que en abril 1959, el dictador Francisco Franco inauguró bajo palio la fosa común de Cuelgamuros, en el Valle de los Caídos. En un principio dicha fosa común iba a estar destinada a los restos mortales de los franquistas muertos en la Guerra Civil. Tras problemas y negativas de sus familiares a desplazar dichos restos, las autoridades franquistas decidieron vaciar varias fosas comunes con restos de soldados republicanos y depositar sus restos en el Valle de los Caídos. “El Estado tiene una responsabilidad moral con las personas que defendieron a la República de un levantamiento militar y, más aún, con las familias de las personas en un emplazamiento como el Valle de los Caídos que forma parte del Patrimonio del Estado”, asegura Herrera. * Herrera pregunta al Gobierno por el “parque temático” del Valle de los Caídos * Junto a esta PNL, Herrera ha registrado también una batería de preguntas dirigidas al Gobierno español en relación con este mismo caso. En este sentido, el diputado ecosocialista quiere saber la opinión que le merece al Gobierno que los familiares de los republicanos, que quieran honrar la memoria de sus antepasados, “deban visitar el parque temático por antonomasia de franquismo como es el Valle de los Caídos”. “¿Tiene intención el Gobierno de facilitar a los familiares la recuperación de los restos de los republicanos muertos en defensa de la legalidad vigente, cuyos cadáveres fueron arrebatados por el franquismo para utilizarlos como campaña de propaganda de régimen para evitarles tener que visitar el Valle de los Caídos en el caso de que quieran visitar los restos de sus familiares? En caso afirmativo, ¿cómo y cuándo? En caso negativo, ¿por qué?”, pregunta Herrera.

Armados con fusiles y una lista de rojos elaborada por los vecinos del pueblo, un grupo de falangistas aparca el 20 de agosto de 1936 su furgoneta en la plaza de Pajares de Adaja (Ávila). Encuentran a siete de los nueve señalados, entre ellos una mujer, y los matan en una cuneta de un pueblo cercano, Aldeaseca. Antes de irse, obligan a un vecino de la localidad a recoger los cuerpos con su carro y a enterrarlos en un pozo. 23 años después, otro grupo de hombres, éstos armados con palas y cumpliendo órdenes de la misma autoridad que había decidido darles muerte, desentierra los cadáveres y los traslada al Valle de los Caídos, el monumento que Franco ideó en 1940 para inmortalizar su victoria y honrar a los muertos de su bando.

"Gente del pueblo nos había dicho que una noche se los habían llevado a todos al Valle de los Caídos, pero cuando exhumamos la fosa, el 11 de octubre de 2003, ya no nos quedó ninguna duda", explica Fausto Canales, de 74 años, hijo de Valerico, uno de los siete fusilados de Aldeaseca. "Con las prisas, los desenterradores se habían dejado un cráneo, huesos de falanges, varias vértebras, piezas dentales y el dedal de la mujer asesinada aquella madrugada de 1936 con seis hombres".

En los festejos del primer aniversario de la victoria, en 1940, cuando Franco explica a sus hombres de confianza y a embajadores de la Alemania nazi y la Italia fascista su gran proyecto, no tenía ninguna intención de incluir en el Valle de los Caídos a los muertos del bando enemigo. Pero tampoco pensaba que fuera a tardar 20 años en construirlo. Muchas viudas de soldados franquistas no autorizaron el traslado de los cuerpos de sus maridos al mausoleo. El régimen necesitaba cuerpos para alimentar aquella enorme cripta y el Ministerio de la Gobernación los pidió por carta a ayuntamientos de toda España, rogando, además, que respondieran "con la mayor brevedad posible". Muchos municipios contestaron que no tenían muertos franquistas, pero sí "fosas del ejército rojo".

"A los ayuntamientos les venía muy bien, porque las fosas de republicanos les quitaban espacio e impedían muchas veces ampliar el cementerio municipal. Además, el panorama internacional había cambiado y el régimen ya no podía permitirse seguir marcando la brecha entre vencedores y vencidos. La cripta era muy grande y al final Franco cambió de criterio para incluir en su monumento cuerpos de republicanos", explica la historiadora Queralt Solé, autora de Los muertos clandestinos (Editorial Afers).

Al acudir al Valle de los Caídos, Fausto Canales comprobó en el libro de registro que, en efecto, los cuerpos de los siete fusilados de Aldeaseca habían sido trasladados allí un mes antes de la inauguración del monumento. Un monje benedictino le señaló el lugar exacto: "Columbario 198 de la cripta derecha de la capilla del sepulcro. Piso primero". Fue su única y penúltima visita al Valle de los Caídos. "Sólo volveré a ese lugar para llevarme a mi padre y a sus seis compañeros otra vez a casa".

Aquel día terminó la búsqueda y comenzó la lucha. Cuando empezó a buscarle, Fausto sólo tenía de su padre, asesinado cuando él tenía dos años, una fotografía del servicio militar. Ahora acumula decenas de documentos oficiales que puede recitar de memoria, y que siguen su rastro. Lo tiene todo listo para enviárselo al juez Garzón, quien tiene pendiente la admisión a trámite de un centenar de denuncias por desaparecidos de la Guerra Civil. Entre ellas, las de los siete fusilados de Aldeaseca.

La viuda de Joan Colom, un soldado republicano que murió de tifus en Lleida tras caer preso, falleció pensando que su marido estaba enterrado en una fosa común en el cementerio de la ciudad. "Cuando mi madre fue a reclamar su cuerpo a la cárcel le dijeron que había muchos en aquella fosa, que a lo mejor estaba debajo de todos y que era imposible llevárselo. Si hubiera sabido esto, habría sufrido tanto...", explica Laura Colom, de 77 años, entre lágrimas. "Hemos ido a llevarle flores muchas veces, ¡cuando ya no estaba ya allí!". Su padre fue registrado con el número 26.569 el 21 de julio de 1965 en el Valle de los Caídos.

La familia lo descubrió gracias a la investigación de la historiadora Queralt Solé hace unos meses. Y no se resignan a dejarle "en ese lugar siniestro", asegura su nieto, Joan Pinyol. "A mi abuela se le hubiera revuelto el estómago al saber que su marido está enterrado al lado de su verdugo. Si el dictador pudo profanar tumbas y robar cadáveres, ¿por qué no vamos a poder nosotros, en plena democracia, recuperar su cuerpo y enterrarlo con sus seres queridos? Es un insulto que el cadáver de mi abuelo, que murió defendiendo la República, contribuya a engrandecer ese monumento".

El grupo parlamentario de ERC, IU e ICV va a presentar una proposición no de ley instando al Gobierno a que elabore, en un plazo de seis meses, un censo de los enterrados en el Valle de los Caídos y permita a quienes "se han visto obligados a formar parte de la mayor apología del franquismo" rescatar a los suyos. La mayoría de los republicanos enterrados en el Valle de los Caídos, recogidos de fosas comunes, están sin identificar. Nadie sabe el número exacto de cuerpos que yacen allí, pero los historiadores calculan que puede haber 50.000 y que un 40% son republicanos.

Haber luchando en el otro bando tampoco fue una garantía. El régimen no solicitó autorización a la viuda de Pedro Gil, un agricultor de Calonge (Soria) que había luchado con los nacionales, para llevárselo al mausoleo. "Ella cree que sigue en una fosa con otros cuerpos, como le habían dicho. A mí se me cayó el alma en trocitos cuando me enteré de que se lo habían llevado sin permiso", explica su hijo, Silvino Gil, de 72 años. Tenía 14 meses cuando mataron a su padre. "¡A nadie le gusta que le toquen sus muertos! Queremos traerle a casa. Esto no es una cuestión política, es un derecho familiar", añade su nieta Rosa....

N’hi ha que neixen estrellats, com alguns dies de juliol que arriben sense haver escampat encara les pigues de llum del cel que han esquitxat la nit. I n’hi ha que senzillament no saben pas com llançar els diners i els deixen anar a canvi de qualsevol estupidesa de ricatxó amb aires d’aventura. No, no em refereixo pas a aquella imatge tan poc nostrada a casa nostra d’encendre una bona breva amb la flama llaminera d’un bitllet de 100 euros. Ni tampoc a aquell costum d’alguns en època de vaques magres de canviar de cotxe cada gener només pel pur plaer de no deixar escapar mai l’olor de tapisseria nova. Jo em refereixo als que són capaços de pagar 400 euros perquè els segrestin uns dies. Tal com ho llegiu.

Hi ha una empresa catalana que ven segrestos simulats a tota persona que vulgui experimentar el que sent un ostatge...

Pel que fa a la lluita que des de fa temps duc a terme per retornar el cos del meu avi al cementiri de Capellades -després d'haver hagut de patir un periple ben trist per voluntat d'un dictador- i just quan estic a punt de marxar del país i també del continent per motius també familiars, acabo de rebre un doble suport realment significatiu des de dos sectors de la nostra societat amb una força representativa immensa.
Com que no vull interrompre les accions que estan duent a terme (a l'hora de portar el cas del meu avi i de tantes altres víctimes com ell que, després de la guerra civil van ser primer enterrats en fosses comunes i després profanats en el seu descans etern per sumar-se obligadament per a ells i traïdorament per als seus familiars, a la macabra realitat del Valle de los Caidos) ara per ara només diré des d'aquí que no em sento tan sol i que noto el meu avi més a prop del que sempre serà el seu poble.

Quan sigui més apropiat i no pugui interferir cap acció oficial us detallaré d'on ha sortit la iniciativa i les persones singulars que m'han donat el seu suport en les darreres hores d'una manera molt especial i notable.

Us deixo mentrestant, i si continueu llegint, un poema de Màrius Torres dedicat a la ciutat que va veure morir el meu avi just tres mesos abans que s'escrivissin els seus versos.

Que passeu molt bon estiu (per a mi, hivern!) i fins aviat!...

Aprofitant la meva estada en aquell país, entre altres motius per retrobar una part de la meva família, que descendeix d’un germà del meu avi patern que s’establí allí l’any 1909, he estat convidat per la Biblioteca Popular y Centro Cultural Rayuela de Santiago Temple, un poble d’uns 3000 habitants de la província de Córdoba, perquè presenti els meus dos darrers llibres, el recull de contes Pilota de set (Ed. Proa) i la novel·la juvenil Fi de curs a Bucarest (Ed.Baula), i perquè imparteixi una conferència al voltant d’un gènere narratiu, el dels microcontes, que compta amb una gran tradició literària a Sudamèrica.

També està previst que en el decurs de l’acte es faci lectura en veu alta i es comentin públicament les dues úniques narracions que tinc traduïdes al castellà en una activitat que és habitual en aquella biblioteca i que s’anomena “cuentos a la carta”.

L’acte tindrà lloc la tarda del proper dissabte 12 de juliol –en ple hivern a l’Argentina- a la Biblioteca Pública de Santiago Temple i servirà també per donar a conèixer les meves obres anteriors als seus parents més llunyans amb qui comparteixo el cognom i amb els quals, després d’unes quantes dècades, vaig poder contactar des del passat mes de febrer...

Diuen que la música amanseix les feres. I algú s’ho deu creure però jo no m’imagino pas una bandada de tigres famolencs que irrompi de sobte enmig d’un concert de l’Auditori de Barcelona i que no aprofiti l’ocasió per fer alguna queixaladeta, més que res per matar una mica el cuc a ritme de valsos. Ara bé, del que no en tinc cap mena de dubte és del fet que l’augment de la temperatura ambient provoca en les persones unes actituds i unes maneres ben particulars. Que les atonta, vaja, com una mosca perduda enmig de l’hivern.

A Massachusetts, als Estats Units, i en el si d’un institut d’aquells que sovint són notícia perquè un alumne descarrega a trets la seva ràbia contra el sistema, més que una explosió de morts en aquest cas s’ha produït una explosió de vida i, de cop i volta, com aquell que fa descarrilar un tren i després diu que ell no ha fet res, disset noies estudiants menors de setze anys han quedat embarassades alhora...

El passat 29 d'abril va ser un dels dies més tristos de la meva vida. Sí, ja sé que ja ha plogut una mica (perquè ara de tant en tant plou i tot...) però la veritat és que hi ha notícies que necessiten una bona colla de dies per poder-les pair.

Com cada mes vaig anar a comprar la revista Sàpiens i en aquell número de maig vaig trobar-la acompanyada d'un llibret. Vaig anar cap al cotxe (la vaig a comprar en una llibreria de Piera, població on em guanyo les garrofes els dies feiners) i des d'allí dins vaig obrir el llibret escrit per la historiadora Queralt Solé, titulat "El secret del Valle de los Caidos. Els noms de milers de morts traslladats per Franco des de les fosses catalanes".

En obrir-lo em vaig adonar que, a part d'una breu introducció que explica les fonts consultades, l'obra incloïa una llistat molt ampli de noms de persones, amb les seus dos cognoms, la data de la mort, el nom del pare i de la mare de cadascun, la població d'origen dels pares, la seva condició de soldat o presoner i el cos de l'exèrcit al qual pertanyia cadascuna de les víctimes.

En el llistat també figurava la població des d'on s'havien desenterrat en cada cas les víctimes de la guerra: de les terres de Lleida, Aristot (77 cossos), Lleida (354 cossos), Fossa comuna del Departament de sant Miquel i de sant Josep, també del cementiri de Lleida (145 cossos), La Pobla de Segur (73 cossos), Tremp (579+652 cossos), Rialp (36 + 37 cossos). I de les terres tarragonines : Bot (1172 cossos), l'Espluga de Francolí (105 cossos), Vimbodí (18 cossos), Batea (16 cossos), Paüls (47 cossos), Masdenverge (21 cossos), Gandesa (82 cossos), Santa Bàrbara (114 cossos), Vilalba dels Arcs (22 cossos extrets l'any 1959 i 538 cossos extrets el 1962), a més de molts altres cossos extrets des d'altres zones de l'Estat Espanyol el nom i cognoms dels quals també figuraven en el llibret.

Aleshores, i per aquella barreja de curiositat i de tafaneria pròpies de l'espècie humana, des del cotxe estant vaig mirar si hi havia algú de Capellades. I no em vaig equivocar. Pàgina 10, penúltima línia : Joan Colom Solé, fill d’Antoni i de Roser, presoner….. EL MEU AVI MATERN!

El que vaig sentir en aquell moment és gairebé impossible de passar-ho a paraules. La ràbia, la impotència, el desconcert, la ira, la pena, la tristor…. Totes em van venir a trobar alhora i em va fer mirar la nostra història col·lectiva (la d’un país trencat per una estúpida guerra que només va fer mal) amb uns altres ulls, encara més descreguts de tot el que ens volen vendre a cada moment des de les altes esferes.

Sabíem que el meu avi havia mort a Lleida al final de la guerra, després de caure presoner del bàndol franquista i després d’haver de patir unes duríssimes condicions com a tal dins del castell de la capital del Segrià (La Seu Vella, vaja) i sabíem que una vegada mort havia estat enterrat en una fossa comuna d’aquell cementiri. La meva àvia Teresa, la seva dona, en el seu moment va reclamar el seu cos per enterrar-lo a Capellades i es va endur la negativa més trista i cruel. Però el que desconeixíem del tot era que dècades després el dictadorot havia tingut la maleïda pensada de buidar fosses comunes i d’endur-se els cossos dels enterrats al Mausuleu del Valle de los Caidos, una vergonya de lloc que fa ràbia només de mirar.

Des de la ira i la impotència, doncs, el primer que vaig fer és provar de contactar amb la Queralt Solé i, entre altres llocs, vaig enviar un missatge electrònic a la mateixa revista Sàpiens. Dies després el Jordi Creus, el seu director, em va proposar d'aprofundir més en el tema i de fer-me una entrevista. Hi vaig accedir des del convenciment que el meu avi es mereixia d’allò més sortir del seu injust anonimat i que podria ser una bona oportunitat per alçar la veu contra una profanació insultant i injusta d’una tomba. I també vaig creure i continuo creient que és una molt bona via per aconseguir reunir totes les famílies afectades i fer una major força perquè els cossos dels nostres avis i pares siguin traslladats als respectius pobles d’origen. Fins que això no sigui possible la guerra per a nosaltres no haurà acabat.

L’entrevista s'ha publicat recentment a la Sàpiens de juliol, que ja s’ha començat a distribuir a les llibreries, a les pàgines 10 i 11. A més, i si la busqueu i la llegiu, també trobareu una referència d’aquesta història a la mateixa portada (amb fotografia inclosa) i a l’editorial que signa el mateix Jordi Creus. Des d’aquí vull agrair el detall que Sàpiens ha tingut amb mi a l’hora de fer-me costat d’aquesta generosa manera. I, si continueu llegint, us posaré al dia de l’estat de les investigacions que porto ara mateix a terme i de les persones que m'han anat donant aquells màgics copets a l'esquena que t'ajuden a avançar, també per camins com aquests...

La d’ahir va ser per a mi una tarda també plena d’emocions.

Convidat per l’IES La Segarra de Cervera vaig tenir el plaer de participar a la Festa de Fi de curs d’aquell centre tot fent la primera presentació oficial de la meva novel·la juvenil Fi de curs a Bucarest , protagonitzada per alumnes d’aquell institut de Cervera. Tot encaixava, vaja. I abans de començar l’acte, també les meves mans amb el Ramon Mateu, director del centre, amb la Verònica Llarden, del departament de Llengua Catalana i Literatura –que va coordinar la presentació del llibre-, amb la Carme Aiguadé (del mateix departament), amb la Teresa Solé (secretària del centre), a més d’altres persones que també van fer possible la Festa d'ahir. I també va ser un capvespre ple de retrobades molt especials. En primer lloc amb els alumnes de segon de batxillerat que he fet protagonistes de les aventures que tenen lloc en el meu llibre després que fa dos cursos els conegués en una xerrada al centre aleshores dedicada a la novel·la Stòitxkov i Sofia. I també amb el Josep Armengol, el meu primer professor d’institut de Llengua Catalana i Literatura que ara treballa a l’IES La Segarra i que en el seu moment va fer possible una entrevista amb l’escriptor Pere Calders que poc després va generar la relació epistolar que hi vaig mantenir jo fins al punt que Calders m’engrescà a escriure.

Tarda rodona per tant. I l’acte encara havia de començar. Si vols saber com va anar continua llegint…

Hi ha un poble, horitzó enllà, on la gent no acostuma a tancar les portes de les cases. I això que hi ha famílies que tenen gallines ponedores que pincen tot el que troben i coven ous allà on els ve més de gust. En aquell poble la gent deixa la porta oberta, a vegades fins i tot amb la clau al pany per si un cop de vent la tanca, amb la idea que si algú que passa pel carrer ha de menester alguna cosa de la casa (un got d’aigua, quatre ametlles torrades o anar al lavabo) pugui entrar-hi i servir-se’n a cor què vols...

Dissabte passat vaig tenir el plaer de participar en una de les taules rodones organitzades amb motiu de les Primeres Jornades de la Penedesfera.

En un post anterior ja vaig comentar que em feia una especial il·lusió perquè –fora de l’àmbit literari- es pot ben dir que era de les primeres vegades que se’m convidava a parlar davant d’un públic relacionat amb altres afinitats i interessos.

A més, em feia il·lusió (i ara encara me’n fa més) considerar-me una part –tot i minúscula i insignificant- de l’anomenada Penedesfera, que no deixa de ser una manera de sumar esforços (cadascú des del seu món) a l’hora d’enfortir un àmbit d’actuació i de referència que reprèn una part del nostre territori amb un passat comú i molts punts de contacte. I és clar, com que m’estimo moltíssim el Penedès i sento una especial emoció quan m’hi trobo, l’excursió cap a Gelida significà per a mi una autèntica delícia.

Una vegada a la sala de la Unió del Casal Gelidenc vaig poder constatar dues coses. Que l’organització d’aquestes Primeres Jornades de la Penedesfera era impecable, amb especial atenció pel més mínim detall. I en això les bones maneres de fer del Daniel Garcia Peris hi van tenir molt a veure. I que, sota la bandera comuna dels blocs hi ha mons tan interessants com diferents. Vaja, que cadascú els entén a la seva manera i que, en aquest sentit, posar en comú les activitats i pretensions de cada blocaire és, si més no, arriscat.

A la taula rodona (rectangular per ser més exactes) en què vaig participar, aquesta segona constatació es va fer prou evident. Tenint en compte que cadascun dels set participants va explicar els ets i els uts del seu bloc, no hi va haver cap dubte que ens unia o ens uneix l’esperit blocaire i que ens va fer i ens fa diferents la manera d’interpretar les diferents possibilitats, cadascun des del seu àmbit, perspectiva i realitat.

No ho dic amb cap ànim de crítica sinó des de l'alegria compartida perquè va resultar molt interessant conèixer, amb la participació efectiva de Ramon Arnabat com a moderador, la dimensió personal i social del blocaire Erik Wirdheim, que ens oferí una ben peculiar visió del nostre país. Igualment va ser molt enriquidor fer-nos al cas de les possibilitats pedagògiques que té un bloc a través de l'experiència de la Rosa Soler, d'Olesa de Bonesvalls. També l'experiència docent del Ricard Garcia, l'altre escriptor de la taula que subratllà les maneres de convertir un bloc en una eina al servei de la integració de determinats alumnes. Igualment va resultar singular i sorprenent la tasca duta a terme pel llacunenc Francesc Balaguer en el terreny de l'ús educatiu dels blocs en l'educació superior. I també la visió que té d'aquest món el calafellenc Jordi Torà que fou el més crítics dels participants de la taula a l'hora de valorar les possibilitats reals dels blocs. Per últim, el més petit de tots, l'estudiant de periodisme Guillem Carol definí el seu bloc com la manera més efectiva d'estructurar totes les coses que vol expressar i combinà la seva intervenció amb una actitud entre provocativa i replantejadora de qualsevol ordre de coses. Que ja està bé.

Per la meva part, vaig esplaiar totes les possibilitats que m'ha regalat el fet de tenir un bloc obert i amb una alegria que no amago per enlloc (per què hauria de fer-ho?), vaig explicar les diferents iniciatives dutes a terme des del www.joanpinyol.net, la interacció aconseguida en un any i mig amb els visitants, els tipus de posts que acostumo a penjar, les repercussions que ha tingut fins al moment el meu bloc pel que fa a la promoció de la meva obra literària i la meva convicció més profunda del fet que la Penedesfera més que acotar-nos i limitar-nos, pot regalar-nos moltes possibilitats de col·laboracions mutues compartides des d'aquest racó del món.

Després de la presentació pública de cadascun dels blocs, s'obrí un col·loqui amb la participació del públic durant el qual es tractaren entre d'altres, qüestions com la de la interacció dels blocs, les limitacions que tenen, la llengua d'ús, les possibilitats de cohesió entre blocaires que pot tenir la Pendesfera, entre d'altres.

I aquí és on...

Divendres passat, dia 13 de juny, a la pàgina 53 de l'AVUI, i dins la secció "Bibliojove d'avui" que signa cada setmana l'Andreu Sotorra va aparèixer la següent menció, petita però important, del meu darrer llibre Fi de curs a Bucarest

Un jove romanès i un de català es troben per casualitat quan aquest és de viatge de fi de curs a Bucarest. La pèrdua d'una càmera fotogràfica digital propicia una aventura adolescent que els porta a enfrontar-se a una banda de delinqüents.

Ja sé que la menció no és molt extensa però entre no tenir res i tenir un amic que escrigui al Suplement cultural d'un diari i que dediqui pàgines senceres a cada badall que fan alguns només per enfortir l'amistat que els uneix, es tracta -això sí- d'un agradable entremig que m'ha fet igualment feliç.

Si continues llegint et regalaré una confidència respecte del meu desè llibre...

Ahir dissabte, al Centre Cultural La Farinera del Clot, de Barcelona, la companyia teatral Kala.Mar.S.A. va estrenar l’obra Roberto Zucco. I ho va fer de manera magistral des de diferents punts de vista. Per una agosarada posada en escena que seguí en tot moment el ritme trepidant d’aquesta obra dramàtica, per una interpretació superba per part de la gran majoria de joves actors i actrius que van donar vida als diferents personatges, situats tots plegats a l’extrem de l’existència. I també pel to dramàtic que tots plegats saberen imprimir des del primer moment i que van deixar que anés creixent a mesura que s’esdevenia la trama i que els espectadors (la sala, sota el sostre d’aquell centre cultural, i per tant a uns quants metres de la realitat del carrer, era ben plena).

Em va agradar assistir-hi, sí. Com ja vaig comentar en el post anterior, perquè conec alguns dels actors d’aquesta ja consolidada companyia teatral des que interpretaren textos propis a la biblioteca de Capellades. Però em va agradar sobretot perquè de cadascun vaig anar descobrint una dimensió interpretativa realment singular.

A Roberto Zucco, una obra que es mou en tot moment dins l’extrem antisocial d’aquell que es va apartant de la comprensió dels altres a base de crims comesos contra els que l’envolten i que adopta el nom del protagonista principal, no hi ha cap piràmide interpretativa que estigui al servei del protagonista, que dóna nom al muntatge. No. L’actor que encarna el marginat del comú va realitzar una interpretació sublim, que va anar pujant d’intensitat de manera lloable al mateix ritme en què es produeix una evident catarsi amb el públic. Cal felicitar-lo, doncs, per la rellevança del seu paper i per tot el que comunica a través del personatge. Hi ha moments d'una intensitat teatral realment sorprenent.

Però us ben asseguro que, a part de l’excel·lent interpretació de l’Àlex Mash –el personatge que el 10 de novembre passat va perdre un ull al meu poble-, ahir a la nit, a tocar de la plaça de les Glòries, entre els Encants Vells i la nova torre Agbar, la companyia Kala.Mar.S.A., que dirigeix Joan Maria Segura, va demostrar sobradament que és un grup coral ple d’excel·lents actors i actrius que segur que ens regalaran futures emocions teatrals d’aquelles tan exquisides. I és que la posada en escena col·lectiva de Roberto Zucco també va ser excel·lent a través de les diferents interpretacions d’una actors que tripliquen i quatripliquen les seves identitats dalt l’escenari. Des de la parella de policies que reben els espectadors des d’un bon començament, passant per tots els personatges secundaris que sobresurten en diferents moments de l’obra (la mare de Roberto Zucco, els germans i germanes d’altres personatges, les prostitutes, la mare d’un adolescent que s’avorreixen en parcs públics –quina meravella de personatge i d’interpretació!-, i també –i sobretot- les interpretacions d’un David Serrano –un tot terreny del nostre país que dalt l’escenari es transvesteix de manera ben peculiar i que demostra unes habilitats interpretatives incomptables- fins a una Marta Carnicé que durant l’obra adopta una força interpretativa cada vegada més intensa i commovedora i que també demostra que sap moure’s a la perfecció en diferents registres teatrals. Una meravella, vaja.

A l’hora de subratllar aquest calidoscopi d’actors i d’acrius que no paren de brillar en escena només cal fixar-se en un detall. En el programa de mà que ens repartiren al Centre Cultural de La Farinera, els actors i les actrius hi apareixen formant un tot, barrejats independentment del seu protagonisme a l’obra i sense aquella mena d’absurds rànquings d’importància que trobem en els programes de mà de la majoria d’estrenes teatrals del país.

Per la seva part la posada en escena –amb uns canvis immediats de situacions i una escenografia minimalista i alhora ben significativa-, també contribueix a imprimir a l’obra un ritme trepidant, innovador, amb uns intervals musicals que es projecten de manera ben expressiva i contundent.

En fi, una meravella d’escenificació que us recomano d’alló més, sobretot perquè…

Aquesta nit, al Centre Cultural La Farinera del Clot de Barcelona, la companyia de teatre Kala.Mar.S.A. representarà l'obra titulada Roberto Zucco.

No cal dir que per poc que pugui hi assistiré (avui dissabte ja no ve d'una!). Perquè m'interessa veure l'obra i veure els actors, que són els que fa un temps van posar en escena diversos microcontes propis extrets de Noranta-nou maneres de no viure a la lluna (Setimig, 2001).

A continuació trobareu més informació sobre l'obra i l'enllaç a la pàgina de La Farinera...

Amb aquesta mena de targeta obligatòria a la mà, que en diuen carnet d'identitat, i en observació especial al meu lloc de naixement, se'm situa a l'Anoia. Però em sento molt del Penedès!

Suposo que alguna cosa hi té a veure que un avantpassat meu, el meu rebesavi Pau Piñol i Catasús, nasqués al Pla del Penedès i en el seu moment vingués a trobar Capellades per motius de feina.

Aquest detall, segons com fonamental a banda, i si us he de ser sincer, des de ben petit he tingut una major predilecció per anar cap al sud que no pas cap al nord, i Vilafranca del Penedès sempre m'ha agradat molt més que no pas Igualada. No sabria explicar el perquè però la capital de l'Anoia des de sempre m'ha semblat grisa i oliosa (la tradició industrial adobera, entre d'altres, també deixa empremta) i en canvi la llum de Vilafranca, després d'arribar-hi entre la verdor de fileres interminables de ceps, sempre m'ha atret molt més. Fins i tot quan per arribar-hi els de Capellades havíem de passar per un autèntic via (crucis) de giravolts interminables. Tot el contrari que ara, que encara que no tinguem acabada la C-15, resulta un plaer anar a trobar la capital de l'Alt Penedès. I encara ho serà més a partir del 2012 -que és quan es preveu que s'enllesteixi l'Eix Diagonal, que als de la Baixa Anoia ens acostarà encara molt més a la mar de Vilanova i de Sitges-. Quina delícia!

Aleshores podré repetir l'experiència d'enguany de fer de corrector de les PAU des de la UPC Vilanova i la Geltrú de manera encara més directa.

Una altra de les formes a través de les quals he traduït la meva predilecció pel Penedès ha estat la literària. A Balancí d'onades, el meu primer recull de contes (publicat el 1994) ja vaig donar vida a diferents personatges lligats amb aquesta comarca (el fuster de l'església major de Vilafranca, el membre d'una colla castellera... I ara, amb Pilota de set, he remarcat de manera més directa la connexió viària entre la Baixa Anoia i l'Alt Penedès a partir dels personatges que, a través de la C-15, van a trobar Vilafranca. El llibre és, doncs, una altra mostra de l'estimació que sento per aquesta terra i per la seva gent. Com ara el bon amic, professor i escriptor, Pere Martí Bertran, que conec des que vaig participar en el Congrés de Literatura Infantil i Juvenil que se celebrà en aquesta ciutat fa una colla d'anys. Gràcies a ell, també, en el darrer número de la revista "Dyonisos", que edita el Museu del Vi de Vilafranca, apareix un article meu dedicat a l'art del microconte.

També tinc altres amistats veritables com el Dionís Lluch, de sant Pere de Riudebitlles, un apassionat de la lletra escrita i fervent admirador de l'obra de Miquel Martí i Pol. o el Santi Mas, un lletraferit de Vilanova i la Geltrú lligat també a la comarca de l'Anoia. O el Toni Chia, un pintor capelladí que, amb la seva Magda, es va establir fa uns quants anys a les Cases Noves de Can Pardo (Mediona) per immortalitzar de prop el paisatge penedesenc), o el Pere Gili, un altre capelladí establert des de fa anys a Vilafranca del Penedès).

I tantes altres persones (del Pla del Penedès, de Mediona, de sant Pere Sacarrera, de la Granada, de Sitges, de Gelida... que he conegut en les diferents presentacions de Pilota de set que fins al moment he dut a terme a l'Alt Penedès i també al Garraf. A més dels penedesencs amb qui he tingut el plaer de treballar a l'ensenyament secundari en anys anteriors (Marc Esteve, de sant Pere de Riudebitlles), Joan Vallès (de Vilafranca del Penedès) i d'altres, que també en conegut en circumstàncies diferents (com el Lluís Montserrat, de santa Fe del Penedès, que el passat 18 de maig m'entrevistà des de ComRàdio o la Francesca Ferrer de Mediona, que cada setembre em convida a protagonitzar algun acte cultural en aquella població).

Amb Gelida i en concret amb el seu castell m'uneixen molts records i altres amics i amigues. El Jordi Buch, amb qui actualment comparteixo l'aventura docent diària, i també el Daniel Garcia Peris, que m'ha obert de bat a bat les portes del món dels blocaires i que, per il·lusió ben gran i pròpia, m'ha integrat en la Penedesfera. Una realitat que avui divendres 13 de juny i demà dissabte 14 de juny, es donarà a conèixer de forma sonada a Gelida.

No cal dir que em fa molt feliç que m'hagin convidat a participar en una de les taules rodones previstes per a demà. És una manera més de sentir-me part d'una zona del meu país que, com que de gran no em cap al cor, em surt també a la pantalla del meu ordinador.

Formar part de la Penedesfera té per a mi un altre component que trobo important i que tu trobaràs si continues llegint...

I no la guerra, però de debò. No només per quedar bé. Avorriu amb totes les vostres forces i denuncieu amb veu alta i clara qualsevol forma o projecte d’enfrontament entre els humans, encara que algú provi d’enganyar-vos amb la fal·làcia que els exèrcits avui dia compleixen missions de Pau. Quines penques! I quina Pau?, si a més a més de soldats s’envien a altres països els millors canons, els més mortífers explosius i un material pesant que, pel que es veu no fa gens el pes en la consciència dels ministeris de Defensa ni als alts comanaments de l’exèrcit. Estimeu-vos molt, aprofiteu la tarda del diumenge per...