Si no som capaços de valorar el passat en la seva justa mesura, no acabarem mai de sobreposar-nos al present ni podrem encarar el futur amb prou garanties.

Dimarts passat vaig viure una experiència ben singular en el meu poble mateix.
Aprofitant que la revista Sàpiens va obsequiar uns quants subscriptors amb una visita a l'Abric Romaní de Capellades guiada pel prestigiós arqueòleg Eudald Carbonell -que des de fa ja algunes quantes dècades es troba al capdavant de les investigacions al voltant d'aquest jaciment arqueològic- vaig afegir-me al grup i vaig tenir l'ocasió de conèixer de la millor mà, l'estat actual de les excavacions -que l'any vinent compliran el seu primer centenari a Capellades- al costat, entre d'altres del Jordi Creus - director de la revista Sàpiens- i del reconegut historiador Joan Villarroya.

No cal dir que va ser una experiència prou gratificant en molts sentits que s'allargà després gairebé fins al vespre. Entremig però, una constatació lamentable que diu molt poc a favor del nostre país.

Les grans administracions -sobretot la Generalitat- han demostrat durant dècades el seu gairebé nul interès pel passat de l'home Neandertal que va habitar aquestes terres fa molts milers d'anys i que, tant temps després, ens continua sorprenent. La prova és que inverteixen en comptagotes per a la recerca arqueològica situada al Paleolític Mitjà a Capellades i les investigacions que es duen a terme en aquesta població encara es troben molt a anys llum del que haurien de ser a Catalunya i del que segur que serien, posem per cas, en països com França o el Regne Unit si el jaciment es trobés allí.
De dimarts em quedo amb aquesta agra constatació entre moltes altres descobertes molt més profitoses que em van enriquir molt des d'un punt de vista personal.

Si continueu llegint trobareu l'article que ahir publicava el diari AVUI respecte de les descobertes més recents a l'Abric Romaní...

A Buenos Aires, en una de les parets de la Plaza de Mayo i molt a prop de la Casa Rosada, seu del govern d'Argentina, es pot llegir aquesta proclama tan enèrgica. Si en un país falta el menjar es pot dir que falta tot. Aleshores hi ha una pregunta que demana pas...

Entre les insòlites experiències viscudes aquest estiu a l'Argentina recordo la meva participació en una "Hierra" en plena pampa cordobesa. Es tracta d'una festa tradicional que aplega més de dues-centes persones que passen gairebé tres dies al camp, en una de les estàncies ramaderes i que consisteix en la capada de joves braus i també cavalls per tal que no es tornin ferotges i s'engreixin en la manera desitjada. Tant en un cas com en l'altre es fa de manera tradicional. Diversos homes enxampen els animals amb llaços de corda i quan els tenen els derriben i els immobilitzen entre tots fins que n'hi ha un que treu el ganivet que porta lligat a la faixa i en uns segons capa la bèstia i un altre home la marca amb un ferro roent. Després de veure-ho durant un dia sencer, fins i tot m'atreviria a dir que es fa de manera tan ràpida que l'animal no té temps ni de patir. I en molts casos ni tan sols criden gens.

Fa uns dies vaig saber que els Mossos d'Esquadra van enxampar un dels tres joves que el passat mes de juliol van violar i vexar una dona a la seva casa al barri de Sarrià de Barcelona. Abans que el detingut -que és menor d'edat- surti de nou amb llibertat i torni a fer el mateix, proposo que també se li apliqui una "hierra" a l'estil argentí, o sigui, que se'l marqui al front amb una be baixa de violador i se'l capi. Si els braus i cavalls d'allà reben aquest tracte sense haver fet res de dolent a la vida...

Com a directora de TV3 i després d'haver valorat des de sempre la teva professionalitat i sentit crític respecte de la realitat que ens envolta, voldria que donessis resposta a tres qüestions que des de fa temps adreço, sense èxit, als responsables de la televisió catalana...

Els que heu anat seguint el procés, ja sabeu que des de fa uns mesos estic immers en una lluita particular i familiar, que afecta moltes persones i famílies, i que ha rebut suports ben significatius. I tot plegat des que a través de la revista SÀPIENS vaig conèixer l'agra notícia que el meu avi matern, Joan Colom Solé, no es troba enterrat en una fossa comuna del Cementiri de Lleida, oberta des del final de la Guerra Incivil que va trencar tantes unitats familiars, sinó al Valle de los Caidos, el mausoleu de Franco que el dictador va idear just acabat el conflicte bèl·lic i que va trigar 20 anys a enllestir per vergonya suprema de les seves habituals realitzacions.
Per acabar-ho d'espatllar l'any 1958 a aquella coseta petita i xulesca se li acudí de buidar fosses comunes d'arreu de l'Estat i traslladar cossos dels dos bàndols cap a aquella cripta sinistra i sense el permís dels familiars.
Profanador de tombes, doncs, va fer portar a milers de víctimes del seu alzamiento contra el govern legítim de la República i ara, per desgràcia de totes les famílies afectades, aquestes víctimes -entre elles, el meu avi- es troben enterrades al costat del seu botxí.
Si amb nocturnitat i traïdoria el dictador va poder traslladar aquests cossos de manera del tot il·legal, per què no podem reclamar-los ara sota l'empara de la llei i retornar-los als pobles d'origen?

De manera esquemàtica, aquest ha estat el procés fins al moment. La resta de guionets els aniré donant a conèixer en futurs posts :

- finals d'abril de 2008 : De forma casual i a través de la lectura de SÀPIENS m'assabento que el meu avi és una de les víctimes de la guerra civil traslladades al Valle de los Caidos sense l'autorització de la família. De seguida em poso en contacte amb la revista per tal de saber d'on han sortit les dades i per contactar amb la Queralt Solé. Dies després i des de la revista em proposen aprofundir en el tema com a part directament afectada.

- 18 de maig de 2008 : Una de les col·laboradores de la revista, la Sílvia Marimon, m'entrevista des de SÀPIENS a Barcelona.

- 9 de juny de 2008 : trobada a Barcelona amb la Queralt Solé, autora del llibre que recull el llistat de víctimes traslladades al Valle de los Caidos, com a avançament del llibre titulat ELS MORTS CLANDESTINS (Editorial Afers)

- finals de juny de 2008 : SÀPIENS publica l'entrevista que em va fer la Sílvia Marimon, amb un reflex a la portada de la revista i una adhesió a la causa des de l'editorial per part del seu director Jordi Creus.

- juny de 2008 : EL GRUP PARLAMENTARI D'ICV A MADRID decideix presentar una Proposició no de Llei que, a partir de la meva reclamació particular, demanarà al govern espanyol que possibiliti el retorn dels cossos de les víctimes de la guerra civil enterrades a la força en el panteó del Valle de los Caidos, a més d'altres peticions a favor de la meva causa. Aquesta proposició a la propera tardor es debatrà al Congreso de los Diputados.

- 6 de juliol de 2008 : El diari EL PAIS, en el suplement del diumenge, publica l'entrevista que ens van fer per telèfon i reprodueix una fotografia del meu avi.

- 7 de juliol de 2008 : el diari EL CORRIERE DELLA SERA, es fa ressò del cas des d'Itàlia.

- A partir del 8 de juliol de 2008 i fins avui rebo diversos suports per part de molts amics i amigues que m'animen a no defallir en el procés. Mentrestant continuo fent més gestions en àmbits diferents i llegeixo l'interessantíssim llibre de la Queralt Solé ELS MORTS CLANDESTINS, que m'aclareix moltes incògnites sobre el que va passar realment amb el meu avi.

- 14 d'agost de 2008 : el setmanari LA FURA publica un reportatge-entrevista a partir de tot plegat, amb fotografia a la portada, que et donaré a conèixer si continues llegint...

Així que vaig concretar els dies que passaria a Santiago Temple, a la província de Córdoba (Argentina), el Centre Cultural Rayuela i la biblioteca popular d'aquesta població -on l'any 1909 es va establir definitivament un germà del meu avi-, van proposar-me de protagonitzar un acte cultural en qualitat d'escriptor.

Ens els dies previs al meu viatge vam plantejar-nos diverses possibilitats. Podia presentar els meus dos darrers llibres Pilota de set i Fi de curs a Bucarest (publicats enguany), podia parlar del que ha estat la meva trajectòria literària fins al moment, podíem llegir i comentar els dos únics contes propis que tinc traduïts al castellà o bé podia dedicar la sessió a parlar d'un gènere que m'apassiona de debò. Els microcontes, que gaudeixen d'una impressionant tradició a Centreamèrica i a Sudamèrica.

Finalment, la Maria Inés, la bibliotecària de Temple, em va permetre que triés jo mateix i després de plantejar-li li va semblar molt bé aquesta darrera opció. I vam anar cap aquí.

Quan vaig arribar a Santiago Temple, el 9 de juliol de 2008, i tot i que l'acte no estava programat fins al dia 20 d'aquell mes, em vaig trobar la població plena de cartells que anunciaven el que es presentà com el Primer Cafè Literari. Els cartells, amb tot luxe d'ornamentacions, deien això :



I després de mil experiències argentines que de tan intenses ara serien molt llargues de relatar, va arribar el dia de l'acte literari. Si vols saber com va anar... continua llegint.

Del meu viatge a l’Argentina en guardo records ben singulars. Si conèixer un país des de zero ja és il·lusionant, retrobar-hi sang de la teva sang, desconeguda des de sempre i lligada al teu tronc familiar des de les primeres dècades del segle XX és realment emocionant.

Ja ho he comentat en posts anteriors però per a mi aquest 2008 està resultant un any d’allò més familiar. Primer el contacte a través d’internet amb els descendents d’un germà del meu avi patern, Justino Pinyol Pascual que el 1909 emigrà cap a l’Argentina i s’establí a la província de Córdoba. I després l’agra descoberta que el meu avi matern es troba enterrat al Valle de los Caidos després que Franco decidís profanar impunement la fossa comuna del cementiri de Lleida als anys 60 per omplir –també amb cossos dels que defensaren la República- el descomunal panteó franquista. Tenint en compte el camí que porto recorregut en aquest sentit per tornar el cos del meu avi matern a Capellades i el fet que a la tardor l’actual govern espanyol haurà de donar resposta a la proposta del grup parlamentari d’ICV en el sentit que sigui possible aquest anhelat retorn, ja hi haurà temps de dedicar-hi més articles. Tornem ara a l’Argentina.

Després d’emocions ben intenses, d’abraçades ben emotives i de la màgica constatació que els gens de cada família estan al marge de qualsevol emigració (i les semblances físiques entre els meus parents Pinyol d’Argentina i els meus parents de Catalunya –servidor inclòs- em van regalar sorpreses molt agradables –hi ha faccions idèntiques!-) el dia 13 de juliol va tenir lloc a Santiago Temple (província de Córdoba) un dinar de trobada familiar que va reunir vora vuitanta Pinyols en un restaurant de la població.

Potser vosaltres sí, perquè segurament teniu una família ben nombrosa ubicada al mateix país i província, però jo –que fins al moment creia que tenia damunt meu la responsabilitat del meu primer cognom- no havia sentit mai l’emoció de gaudir de cop de tota una família alhora.

Si vols saber més detalls de com va anar la trobada pinyoliana, continua llegint…

CARTA PUBLICADA A L'EDICIÓ IMPRESA DE "EL PUNT" divendres, 22 d'agost de 2008

 

Fins i tot ho alerten algunes agències de viatges. Si en la vostra estada a Argentina decidiu anar a conèixer de prop el famós "Caminito", al barri de la Boca de Buenos Aires, ben a prop de la "Bombonera" -l'estadi de futbol del Boca Juniors-, gaudiu del lloc, escolteu com interpreten tangos de manera magistral, entreu als "conventillos" -avui convertits en pintoresques botigues de mil colors-, però sobretot no us allunyeu de la zona turística més concorreguda, perquè a tocar d'aquells carrers, en direcció a l'estadi on es va donar a conèixer Maradona, correu el seriós perill que us robin i us deixin ben pelats perquè la situació econòmica de moltes persones que habiten allí els porta a cometre aquests furts. També passa a la gran Barcelona. Si no s'hi posa remei algun dia també ho alertaran les agències d'aquí. Si en la vostra estada a Catalunya aneu a trobar l'estadi del Barça, per exemple per disputar el trofeig "Joan Gamper" en el terreny on va triomfar Maradona, no deixeu ni mòbils, ni ordinadors portàtils, ni reproductors de DVD, ni targetes de crèdit a l'habitació de qualsevol hotel proper, com ara el "Reina Sofia", perquè no els veureu mai més i us podeu quedar ben pelats. Tal com els ha passat recentment als jugadors argentins del Boca Juniors després del partit que van jugar a l'estadi blaugrana el passat 16 d'agost. A la vista d'aquests sempre lamentables fets...

El proper dissabte, convidat per la Casa del Sol Naixent i l'Ajuntament de Tremp (Pallars Jussà) impartiré un taller de microcontes obert al públic i inclòs en un programa d'activitats culturals anomenat l'Art-Gost que té lloc els caps de setmana d'agost a la capital de la comarca del Pallars Jussà.

No cal dir que combinar un gènere narratiu que m'apassiona de debò amb la possibilitat de compartir-lo en ple mes d'agost amb totes les persones interessades em regala una il·lusió ben gran.

El taller es titula "El microconte, un petit gran gènere" i es planteja engrescar tots els incrits en la pràctica de la minificció narrativa. A partir d'una primera part més teòrica, en què es repassa la llarga història del gènere i s'analitzen les seves característiques pròpies com a gènere literari tant o més important que la novel·la (comparació amb altres gèneres, trets distintius...) es donarà pas a una altra part molt més pràctica en què s'explicaran, per exemple, diferents tècniques molt aconsellables per a l'obtenció de l'economia narrativa i nombroses estratègies que fan possible donar forma a aquests textos brevíssims.

A continuació et dono a conèixer la totalitat dels tallers que inclou l'Art-Gost i si segueixes llegint et confessaré com vaig descobrir els microcontes i la relació que he tingut amb aquesta manera tan breu de passar-s'ho pipa literàriament...

L'ART-GOST AMB LA CASA DEL SOL NAIXENT

Tremp, agost de 2008

Dissabte 16 d'agost : LITERArTURA
18'30h Taller " El microconte: un petit gran gènere". Presentació del microconte, comparació amb els altres gèneres narratius, anàlisis de les característiques pròpies i fonaments per a la seva creació a càrrec de l'escriptor Joan Pinyol al Centre Cívic Tarraquet

Dissabte 23 d'agost : DANSArt
17'30h Taller de dansa impartit per alumnes de l'Escola "Elisenda Tarragó" al Centre Cívic Tarraquet
20'30h Espectacle de dansa a càrrec dels mateixos alumnes. Plaça del Mercat

Dissabte 30 d'agost: MÚSICArt
17'30h Taller de percussió a càrrec de Jordi Noró, percussionista del grup La Violeta. Podeu portar els vostres instruments. Centre Cívic Tarraquet
20:30h Vespre de rumba amb tres dels integrants de La Violeta, que ofereixen en un format íntim els millors garrotins i rumbes de les Terres de Ponent. Plaça del Mercat.

CARTA QUE AVUI 13 D'AGOST PUBLICA EL DIARI AVUI

Desfilades sota banderes de diferents colors i maneres d'imposar-se en el planeta, himnes nacionals ressonant als estadis, soldats de l'exèrcit xinès en plena demostració de la seva robotització humana a la vista de milions d'espectadors televisius, cròniques diàries de l'anomenada "armada española", ¿no serà que els Jocs Olímpics han acabat adoptant un evident esperit militar? L'altre dia buscava per internet alguna imatge dels focs artificials de la inauguració de Pekin'08 i per error vaig anar a parar a una altra pàgina plena de focs, els derivats de les hostilitats bèl·liques comeses a Osètia del Sud...

Ahir diumenge va tenir lloc la 3a trobada d'autors ebrencs al Matarranya. Al bloc del bon amic Jesús M. Tibau també en trobareu una crònica.

Els actes van començar a la llibreria Serret de Val-de-roures, un autèntic motor cultural a la Franja de Ponent tarragonina que comana amb una energia incansable l'Octavi Serret, tot un símbol i un impulsor de la nostra llengua i literatura a la comarca del Matarranya.

Tenint en compte que un dels actes programats en aquesta trobada era la presentació oficial del llibre El riu que parla (Aeditors, 2008), una antologia de contes signats per autors vinculats amb les terres de l'Ebre i que pren el riu com a paisatge literari per on transcorren els diferents contes, el primer que vam fer la gran majoria dels autors és no parar de signar exemplars des del rovell de l'ou d'aquella llibreria tan singular. A continuació i entre converses molt amicables que miraven d'abaixar amb somriures els 35 graus de temperatura que marcava un dels termòmetres del carrer, ens vam desplaçar en cotxe fins a Fondespala, població situada a uns dotze quilòmetres de Val-de-roures. Allí vam dinar, vam fer petar la xerrada i a mentre remenàvem la cullereta del cafè, van tenir lloc els diferents parlaments.

Si vols saber com va continuar la trobada, continua llegint...

FOTO CARTA PUBLICADA A L'EDICIÓ IMPRESA I ELECTRÒNICA DE LA VANGUARDIA DISSABTE 16 D'AGOST

 

A Victoria, una població propera a Rosario (Argentina) es prohibeix que els conductors de vehicles sobrepassin la velocitat d'un home quan va a peu. Ara que amb els Jocs Olímpics pel mig sentirem a parlar tant del rècord de velocitat en cent metres llisos...

Cada vegada que algú em pregunta si el meu és un poble antic els dic que sí, que a Capellades ja hi havia vida a l'època dels neandertals. I no és una ironia. El poble, tan petit i tan eixerit com sempre, compta amb un dels jaciments prehistòrics més singulars d'aquella època, batejat com a Abric Romaní en honor d'Amador Romaní i Guerra (Barcelona, 1873-Capellades,1930) fill d'una important família de paperers que, a banda de continuar la tradició industrial familiar al molí del Pas de l'Aigua, es va convertir de ben jove en un gran amant de la història i de les ciències naturals que el van portar a realitzar diversos estudis de prehistòria, arqueologia, geologia, botànica i astronomia, entre altres ciències.

Doncs bé, precisament aquest estudiós -que en el seu moment també va ser conservador del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú- l'any 1909 va iniciar les excavacions arqueològiques a Capellades, que continuen des de fa molts anys de la mà del prestigiós arqueòleg Eudald Carbonell.

En aquest sentit dilluns que ve, dia 11, i fins al 29 d'agost, tindrà lloc una nova campanya d'investigacions a càrrec de nombrosos arqueòlegs del país i d'altres països europeus que, un any més, es desplaçaran al meu poble per excavar un nou nivell del jaciment. El cert és que els capelladins ja n'estem acostumats, potser massa. I és per això que em fa el mal efecte que no acabem de valorar en la justa mesura la importància que té per a l'arqueologia mundial les tasques que es duen a terme a l'Abric Romaní. És només una impressió però em fa l'efecte que aquestes importantíssimes investigacions arqueològiques tenen lloc excessivament al marge de la vida quotidiana de la gent de Capellades.

Serà la troballa d'una resta humana del Paleolític Mitjà la que farà canviar aquesta sensació? Les excavacions diran.

Mentrestant, i aprofitant l'avinentesa, la revista d'història Sàpiens, en el seu darrer número, d'agost de 2008, ha convidat catorze subscriptors a visitar l'Abric Romaní el proper 26 d'agost de la mà del mateix arqueòleg Eudald Carbonell, catedràtic de Prehistòria a la URV i director de l'IPHES. Per participar en el sorteig només calia trucar al telèfon 934647734 entre els dies 28 i 31 de juliol i esperar el resultat del sorteig respectiu entre totes les persones participants.

Si continueu llegint trobareu la nota de premsa que s'ha difós des de l'Ajuntament de Capellades respecte d'aquesta nova campanya arqueològica, l'última abans de la celebració del centenari de l'inici de les excavacions. Que esperem ben sonada d'aquí un any!

El portal electrònic Diari de Masquefa acaba de fer-me saber una notícia que m'ha escalfat molt els ànims, molt més que l'onada de calor.

Resulta que en una hípica de Can Mas, dins el terme municipal de Piera (a l'Anoia), des de feia temps es maltractava de tan mala manera els cavalls que al final la Fundació Altarriba, que lluita contra aquest tipus d'abusos, ha hagut de denunciar els propietaris d'aquella hípica i ha fet que el servei de protecció de la naturalesa de la Guàrdia Civil (Seprona) acabés requisant uns quants cavalls en l'intent de salvar-los la vida, que no és poc, tenint en compte l'estat físic deplorable i lamentable que presentaven. I si no els han requisat tots ha estat per culpa d'una paperassa que pot resultar ben letal per a aquelles bèsties. Al lloc on vivien no hi van trobar aigua per enlloc.

El que no entenc és perquè en el seu lloc no s'han pogut requisar els propietaris i, en vistes de la mala llet demostrada, perquè no se'ls ha tancat en una gàbia al mig dels Monegros durant tot l'estiu. Trobo que és el mínim que es mereixerien per haver estat capaços de torturar les bèsties lentament. I és que fa ràbia fins i tot d'escriure-ho però els cavalls presentaven símptomes gravíssims de deshidratació i de poca alimentació i sap molt greu que en aquesta vida els hagi tocat de patir uns amos tan bèsties.

Ara per ara s'ha engegat una campanya d'apadrinament dels cavalls, a 10 euros el mes, perquè puguin viure de la millor manera en un refugi adequat els dies que els resten de vida. És el mínim que es pot fer, no ho creieu?

Si continueu llegint trobareu l'article sencer del Diari de Masquefa, al qual vull agrair la difusió d'una notícia que, si bé és ben lamentable, com a mínim posa al descobert fins on pot arribar la bestialitat en cossos en forma de persona i cervell buit. Maleïdes persones!...

Un anunci lluminós en ple centre de Buenos Aires val uns quants pesos. De fet, donar a conèixer un producte comercial no ha estat mai gratuït, però posats a fer, trobo més original l'afegitó en rotulador. És ben ocurrent i enginyós.

I és que potser sí, potser ens entestem excessivament a comunicar-nos amb els altres i, en canvi, guardem massa silencis amb nosaltres mateixos.

En uns moments en què més del 90 % de la gent jove usen els mòbils per a qualsevol fotesa oral perquè no saben estar sols, potser sí que ens ho hauríem de fer mirar. I parlar més amb nosaltres mateixos. I preguntar-nos com ens va o per què ens va així...

Potser aquests dies d'agost que permeten certa bona dosi d'aïllament són un moment immillorable per dialogar amb nosaltres. I ara us deixo que em crido...

Aquest diumenge, mentre mig país provarà sense sort de treure's l'arena que s'enclasta entre els dits dels peus quan un ja en té prou de tanta platja, tindrà lloc la Tercera Trobada d'Autors Ebrencs a la comarca del Matarranya, en concret al municipi de Fondespatla, enguany dedicada al paisatge ebrenc en la creació artística.

Entre els actes organitzats es presentarà un recull col·lectiu de relats ambientats a l'Ebre, que acaba de publicar Aeditors i la Llibreria Serret de Vall-de-roures, la mateixa que fa uns mesos em va convidar a signar exemplars de Pilota de set i que belluga l'ànima incansable de l'Octavi, tot un fora de sèrie en matèria de dinamisme cultural a la Franja, capaç de convocar per tercer any consecutiu nombrosos escriptors del país en ple mes d'agost.

Tenint en compte que cada dia que passa faig més amics a les Terres de l'Ebre i que el llibre, titulat El riu que parla, inclou la narració meva titulada L'Ebre també té cel -un detall que m'omple d'alegria literària-, per a mi serà un veritable plaer participar en aquesta trobada i em ve molt de gust.

Si seguiu llegint coneixereu la resta d'actes programats a la trobada i també l'inici de la meva darrera narració. I si us agrada ja ho sabeu, l'ha editada Aeditors i per a mi serà un veritable plaer que la llegiu...

En el camí que mena cap a l’objectiu de posar les coses a lloc, sobretot el cos del meu avi matern que Franco va robar en el seu moment a la meva família, no hauria imaginat mai que pogués rebre tants suports decisius. Deu ser que el nostre és un país massa acostumat a les esperes llargues i a les realitzacions gairebé impossibles dels desitjos més legítims. Però des del moment que la revista Sàpiens –gràcies a la qual a finals d’abril vaig saber que el cos del meu avi es troba al Valle de los Caidos- em va proposar d’aprofundir més en el tema en forma d’una entrevista com a part afectada i que aquesta entrevista fins i tot repercutí gràficament en la portada del número de juliol passat, la meva reinvindicació no ha parat de rebre suports tan incondicionals com significatius. I això, amic lector i amiga lectora d’aquest bloc, reconforta d’allò més.

Primer va ser la notícia que el grup parlamentari d’ICV estava disposat a presentar una proposició no de llei al Congrés dels Diputats de Madrid tot agafant el meu cas particular com a referent de tantes altres famílies que es troben en el mateix cas que la meva i ara acaben de saber que els seus éssers estimats, molts d’ells a meitat dels anys 30 defensors de la República, en el seu moment van ser traslladats (amb nocturnitat i traïdoria) al Valle de los Caidos com si fossin trofeus de caça per engrandir la tomba del seu botxí.

Després va ser el diari El País el que va proposar-nos (a mi i a la meva mare) una entrevista que es publicà el diumenge 6 de juliol i que podeu llegir en aquest mateix bloc, una mica més avall. I fins i tot un dia després va ser el diari italià el Corriere de la Sera, el que es féu ressò del tema a escala ja internacional.

Tot plegat em va agafar molt lluny de Catalunya, però des de Buenos Aires vaig trobar el moment per penjar les dues notícies en posts anteriors, sobretot mogut per l’emoció de sentir-me acompanyat en la travessia del desert que suposa remoure a Madrid qualsevol reivindicació que tingui a veure amb la Guerra Incivil que vam patir tants.

I en tornar al país per al qual el meu avi el 6 de març del 1939 va donar la vida, he retrobat una nova notícia al número d’agost de Sàpiens, que reprodueix de nou la fotografia del meu avi, que dóna compte de la iniciativa del grup parlamentari d’ICV i que assegura que, quan es produeixi, farà un seguiment exhaustiu de la resolució que emeti el govern respecte de les peticions formulades.

Des d’aquí vull agrair molt sincerament totes les persones que fins ara m’ha fet costat : la Queralt Solé –gràcies a la qual s’ha començat a trencar la boira que envolta la història del meu avi-, el Jordi Creus -director de Sàpiens, per l’absoluta predisposició que té a recolzar la meva causa-, la Sílvia Marimon –que va signar l’emotiu reportatge que Sàpiens va publicar al juliol-, el Dani Codina -autor de les imatges-, la Roser Comellas –per totes les atencions rebudes des d’ICV-, el Joan Herrera –per la sensibilitat humana demostrada i l’empenta d’endreçar alguns desgavells històrics pendents-, la Natalia Junquera –per l’excel·lent article publicat a El País- i la Rosaspina Elisabetta –pel seu suport també des del Corriere della Sera-. I evidentment també agraeixo el detall de totes les persones que a títol anònim i a través d’aquest bloc, m’han reconfortat també amb les seves paraules i suport confessat.

Ara que ja torno a ser al país, i per molt que passem per un dels mesos menys propicis de l’any a l’hora de moure una pols que no sigui la del vent de les atapeïdes platges catalanes, us ben asseguro a tots i a totes que torno a la recerca decidida de tota aquella informació que m’ajudi a aclarir què va passar realment amb el meu avi i em faci possible complir un dels meus oibjectius actuals més ferms : retornar-lo a Capellades. On hauria d’estar, sinó?

Si continueu llegint trobareu l’article que el 7 de juliol va publicar el Corriere della Sera…

És a punt de veure la llum un tercer recull de narracions de la mà d'Aeditors animat
per la llibreria Serret de Vall-de-roures, que amb motiu de la III Trobada
d'escriptors ebrencs al Matarranya, que tindrà lloc el proper 10 d'agost a
Fontespala, va promoure la publicació de narracions al seu bloc. De moment, ja se
n'ha difós la portada i la contraportada, que reproduïm en aquest article.

En aquesta ocasió, el recull respon al lema "El paisatge ebrenc en la creació
artística", un lema que remet a la més sòlida tradició artística de l'Ebre, amb
exponents com Sebastià Juan Arbó o Pablo Picasso. Aquesta temàtica ha atret fins i
tot plomes de fora de l'àmbit ebrenc, com és el cas de Joan Pinyol, narrador
contumaç del Penedès i àgil explorador de l'activisme literari.

Entre aquests dos puntals, Aeditors i Serret, s'està formant un veritable moviment
literari ebrenc. Hi trobo a faltar, això no obstant, més plomés d'ençà lo riu de la
Sénia...

Octavi (Llibreria Serret de Vall-de-roures)

GABINETE DE COMUNICACIÓN
INICIATIVA PER CATALUNYA VERDS
CONGRESO DE LOS DIPUTADOS
A LA ATENCIÓN DE LA SECCIÓN DE “POLÍTICA”/”SOCIEDAD”

El diputado y portavoz de Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) en el Congreso, Joan Herrera, se hace eco del caso de la familia de Joan Colom, soldado republicano muerto en 1939, que se encuentra enterrado en la fosa común de Cuelgamuros, en el Valle de los Caídos * * * * ICV DENUNCIA EN EL CONGRESO LA EXISTENCIA DE LA FOSA COMÚN DE CUELGAMUROS (VALLE DE LOS CAÍDOS) CON RESTOS MORTALES DE REPUBLICANOS * * * * La PNL * * de ICV quiere que el Congreso inste al Gobierno a elaborar antes de 6 meses un censo de las personas enterradas en el Valle de los Caídos y en otras instalaciones del Patrimonio del Estado * * * (Madrid, 8 de julio de 2008).- El diputado y portavoz de Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) en el Congreso, Joan Herrera , ha registrado en la Cámara Baja una Proposición no de Ley en la que se insta al Gobierno a devolver a sus familiares los restos mortales de los republicanos que se encuentran enterrados en la fosa común de Cuelgamuros, en el Valle de los Caídos. Herrera se hace eco de la denuncia de Joan Pinyol. Él y su familia durante décadas han honrado la memoria de Joan Colom, soldado republicano muerto en el año 1939 en el Hospital Militar de Lleida, visitando la fosa común donde creían que se hallaban los restos de su familiar. Casi 70 años más tarde, averiguan gracias al trabajo investigador de la historiadora Queralt Solé que su familiar comparte sepultura con el máximo responsable de la trágica Guerra Civil, el dictador Franco. Este descubrimiento ha indignado a esta y a otras muchas familias que han descubierto con estupor como sus familiares muertos por defender la legalidad vigente se han visto obligados a formar parte de la mayor apología del franquismo como es el Valle de los Caídos. Por este motivo, la PNL iniciativa del diputado Joan Herrera insta al Gobierno a elaborar, en un plazo máximo de 6 meses, un censo de todas las personas que encuentran enterradas en instalaciones que pertenezcan al Patrimonio del Estado, como el Valle de los Caídos. También insta al Gobierno a ponerse en contacto, en un plazo máximo de tres meses desde la finalización del censo, con los familiares de dichas personas para comunicar dónde se encuentran los restos de su ser querido con el fin de acordar qué hacer con dichos restos. Asimismo, la PNL insta al Gobierno a facilitar a los familiares que así lo dispongan el traslado de los restos al lugar que estos dispongan. La iniciativa del portavoz ecosocialista también reclama que el Congreso de los Diputados exprese “su estupor y su preocupación por la constatación de que hay restos de republicanos muertos al defender la legítima y democrática República que comparten sepultura, entre otros, con el dictador de infausta memoria Francisco Franco”. En la exposición de motivos de la PNL , Herrera recuerda que en abril 1959, el dictador Francisco Franco inauguró bajo palio la fosa común de Cuelgamuros, en el Valle de los Caídos. En un principio dicha fosa común iba a estar destinada a los restos mortales de los franquistas muertos en la Guerra Civil. Tras problemas y negativas de sus familiares a desplazar dichos restos, las autoridades franquistas decidieron vaciar varias fosas comunes con restos de soldados republicanos y depositar sus restos en el Valle de los Caídos. “El Estado tiene una responsabilidad moral con las personas que defendieron a la República de un levantamiento militar y, más aún, con las familias de las personas en un emplazamiento como el Valle de los Caídos que forma parte del Patrimonio del Estado”, asegura Herrera. * Herrera pregunta al Gobierno por el “parque temático” del Valle de los Caídos * Junto a esta PNL, Herrera ha registrado también una batería de preguntas dirigidas al Gobierno español en relación con este mismo caso. En este sentido, el diputado ecosocialista quiere saber la opinión que le merece al Gobierno que los familiares de los republicanos, que quieran honrar la memoria de sus antepasados, “deban visitar el parque temático por antonomasia de franquismo como es el Valle de los Caídos”. “¿Tiene intención el Gobierno de facilitar a los familiares la recuperación de los restos de los republicanos muertos en defensa de la legalidad vigente, cuyos cadáveres fueron arrebatados por el franquismo para utilizarlos como campaña de propaganda de régimen para evitarles tener que visitar el Valle de los Caídos en el caso de que quieran visitar los restos de sus familiares? En caso afirmativo, ¿cómo y cuándo? En caso negativo, ¿por qué?”, pregunta Herrera.

Armados con fusiles y una lista de rojos elaborada por los vecinos del pueblo, un grupo de falangistas aparca el 20 de agosto de 1936 su furgoneta en la plaza de Pajares de Adaja (Ávila). Encuentran a siete de los nueve señalados, entre ellos una mujer, y los matan en una cuneta de un pueblo cercano, Aldeaseca. Antes de irse, obligan a un vecino de la localidad a recoger los cuerpos con su carro y a enterrarlos en un pozo. 23 años después, otro grupo de hombres, éstos armados con palas y cumpliendo órdenes de la misma autoridad que había decidido darles muerte, desentierra los cadáveres y los traslada al Valle de los Caídos, el monumento que Franco ideó en 1940 para inmortalizar su victoria y honrar a los muertos de su bando.

"Gente del pueblo nos había dicho que una noche se los habían llevado a todos al Valle de los Caídos, pero cuando exhumamos la fosa, el 11 de octubre de 2003, ya no nos quedó ninguna duda", explica Fausto Canales, de 74 años, hijo de Valerico, uno de los siete fusilados de Aldeaseca. "Con las prisas, los desenterradores se habían dejado un cráneo, huesos de falanges, varias vértebras, piezas dentales y el dedal de la mujer asesinada aquella madrugada de 1936 con seis hombres".

En los festejos del primer aniversario de la victoria, en 1940, cuando Franco explica a sus hombres de confianza y a embajadores de la Alemania nazi y la Italia fascista su gran proyecto, no tenía ninguna intención de incluir en el Valle de los Caídos a los muertos del bando enemigo. Pero tampoco pensaba que fuera a tardar 20 años en construirlo. Muchas viudas de soldados franquistas no autorizaron el traslado de los cuerpos de sus maridos al mausoleo. El régimen necesitaba cuerpos para alimentar aquella enorme cripta y el Ministerio de la Gobernación los pidió por carta a ayuntamientos de toda España, rogando, además, que respondieran "con la mayor brevedad posible". Muchos municipios contestaron que no tenían muertos franquistas, pero sí "fosas del ejército rojo".

"A los ayuntamientos les venía muy bien, porque las fosas de republicanos les quitaban espacio e impedían muchas veces ampliar el cementerio municipal. Además, el panorama internacional había cambiado y el régimen ya no podía permitirse seguir marcando la brecha entre vencedores y vencidos. La cripta era muy grande y al final Franco cambió de criterio para incluir en su monumento cuerpos de republicanos", explica la historiadora Queralt Solé, autora de Los muertos clandestinos (Editorial Afers).

Al acudir al Valle de los Caídos, Fausto Canales comprobó en el libro de registro que, en efecto, los cuerpos de los siete fusilados de Aldeaseca habían sido trasladados allí un mes antes de la inauguración del monumento. Un monje benedictino le señaló el lugar exacto: "Columbario 198 de la cripta derecha de la capilla del sepulcro. Piso primero". Fue su única y penúltima visita al Valle de los Caídos. "Sólo volveré a ese lugar para llevarme a mi padre y a sus seis compañeros otra vez a casa".

Aquel día terminó la búsqueda y comenzó la lucha. Cuando empezó a buscarle, Fausto sólo tenía de su padre, asesinado cuando él tenía dos años, una fotografía del servicio militar. Ahora acumula decenas de documentos oficiales que puede recitar de memoria, y que siguen su rastro. Lo tiene todo listo para enviárselo al juez Garzón, quien tiene pendiente la admisión a trámite de un centenar de denuncias por desaparecidos de la Guerra Civil. Entre ellas, las de los siete fusilados de Aldeaseca.

La viuda de Joan Colom, un soldado republicano que murió de tifus en Lleida tras caer preso, falleció pensando que su marido estaba enterrado en una fosa común en el cementerio de la ciudad. "Cuando mi madre fue a reclamar su cuerpo a la cárcel le dijeron que había muchos en aquella fosa, que a lo mejor estaba debajo de todos y que era imposible llevárselo. Si hubiera sabido esto, habría sufrido tanto...", explica Laura Colom, de 77 años, entre lágrimas. "Hemos ido a llevarle flores muchas veces, ¡cuando ya no estaba ya allí!". Su padre fue registrado con el número 26.569 el 21 de julio de 1965 en el Valle de los Caídos.

La familia lo descubrió gracias a la investigación de la historiadora Queralt Solé hace unos meses. Y no se resignan a dejarle "en ese lugar siniestro", asegura su nieto, Joan Pinyol. "A mi abuela se le hubiera revuelto el estómago al saber que su marido está enterrado al lado de su verdugo. Si el dictador pudo profanar tumbas y robar cadáveres, ¿por qué no vamos a poder nosotros, en plena democracia, recuperar su cuerpo y enterrarlo con sus seres queridos? Es un insulto que el cadáver de mi abuelo, que murió defendiendo la República, contribuya a engrandecer ese monumento".

El grupo parlamentario de ERC, IU e ICV va a presentar una proposición no de ley instando al Gobierno a que elabore, en un plazo de seis meses, un censo de los enterrados en el Valle de los Caídos y permita a quienes "se han visto obligados a formar parte de la mayor apología del franquismo" rescatar a los suyos. La mayoría de los republicanos enterrados en el Valle de los Caídos, recogidos de fosas comunes, están sin identificar. Nadie sabe el número exacto de cuerpos que yacen allí, pero los historiadores calculan que puede haber 50.000 y que un 40% son republicanos.

Haber luchando en el otro bando tampoco fue una garantía. El régimen no solicitó autorización a la viuda de Pedro Gil, un agricultor de Calonge (Soria) que había luchado con los nacionales, para llevárselo al mausoleo. "Ella cree que sigue en una fosa con otros cuerpos, como le habían dicho. A mí se me cayó el alma en trocitos cuando me enteré de que se lo habían llevado sin permiso", explica su hijo, Silvino Gil, de 72 años. Tenía 14 meses cuando mataron a su padre. "¡A nadie le gusta que le toquen sus muertos! Queremos traerle a casa. Esto no es una cuestión política, es un derecho familiar", añade su nieta Rosa....