La xarxa de metro de Barcelona ja té dues parades més; un barri perifèric té una millor connexió amb el centre i amb la resta de ciutat. Concretament són dues parades a la línia 3, la verda, la que agafo cada dia de dilluns a divendres.
L'ampliació la van inaugurar en Nadal, en Montilla i l'Hereu. Ajuntament i Generalitat. Aquests dies n'hem vist filmacions, fotografies, infografies. Tot d'allò més modern i tecnificat.
A la parada on baixo jo també hi ha obres, s'hi construeix un intercanviador. De forma provisional han tancat la sortida que utilitzava diàriament: cap problema, està ben assenyalat!
Dues fotos preses en dies diferents: la de dalt a la dreta, a la cantonada dels nostres pisos: el vehicle ben creuat, amb les quatre rodes al damunt de la vorera; hi havia aparcament, no van ser cinc minuts. La fotografia de sota, a l'aparcament del súper: les quatre extremitats al bell mig del pas de vianants, també hi havia llocs lliures.
Dies enrere, després de 207 Assetjament proendeutament, vaig publicar l'entrada 213 Un altre món, allà hi feia un "parell de pinzellades d'un llibre breu i molt interessant", el llibre de l'Arcadi Oliveres que duu aquest títol. El perepunyetes habitual comentava que ell, com a gent que és, no ho veu clar; jo li responia que si les alternatives al malbaratament de recursos (i al consum enfollit) "són més cares, menys rendibles o impliquen un mínim esforç o molèstia ja hem begut oli".
Una d'aquestes pràctiques limitadores del consum, que no dóna massa feina i que, a més, permet estalviar, és la socialització de béns d'ús d'embarassades, nadons i infants: es tracta de roba que no té massa desgast i que pot ser reaprofitada diverses vegades, joguines per a edats primerenques que al cap d'un temps es desen al traster o al capdamunt d'un armari, mobles per a nadons (bressols, llits de baranes -amb llurs robetes-, canviadors, ganduletes, cotxets...), i estris diversos.
Aquestes coses -i d'altres- passen amb facilitat per familiars, amics i coneguts.
El sindicalisme es un tema que no tocava des de 064 Primer de maig. Ahir em va arribar Lluita obrera digital, el butlletí quinzenal de CCOO de Catalunya. El tema de la primera pàgina i de l'editorial és el treball digne.
Apostasia: rebuig total de la fe cristiana després d'haver rebut el baptisme.
Quina paraula! Un dia el Joan em va comentar que volia apostatar. Gairebé em feia mandra pensar què volia dir aquesta mena de cosa. Potser és perquè mai m'he pres la molèstia de pensar si em fa nosa figurar a la llista de seguidors de la fe catòlica: em van batejar, vaig fer la comunió i, fins a certa edat, cada diumenge, a missa.
I ara... doncs tinc els meus dubtes en aquesta matèria. Però cada persona és un món. Resulta que quan jo ja havia aconseguit entendre que el Joan necessita sortir de la famosa llista, ell no ho podrà fer perquè el Tribunal Suprem ha decidit que l'església no té l'obligació de fer constar les persones que apostatin en el seu registre.
Una bona iniciativa que, pel tema, pot fer molt de camí. L'aspecte formal i estètic pot millorar força. La primera entrada (la Benvinguda) és de l'u de setembre.
Hi tenen penjat un video: vosaltres afegiríeu algun altre post-it a la nevera?
L'Agrupació de Veïns de Gràcia (AVG) de Sabadell inicia una sèrie d'exposicions d'artistes del barri al Centre Cívic (plaça del Treball). El que podreu veure són pintures i dibuixos de persones que, tot i no haver estat mai professionals de cap art, guadeixen pintant o dibuixant.
L'obra d'en Frederic Moles i Benet és la primera que podreu conèixer. Des que es va jubilar, dedica moltes estones de la seva vida a pintar i dibuixar, sobretot, paisatges. En Fede no ha après la tècnica del dibuix a cap escola; de fet, de petit diuen que ja ho feia prou bé. El pintor local Antoni Balagueró fou l'única persona per qui es va deixar aconsellar i orientar; recordem amb molta estimació l'Antonio, veí i amic, i també mestre a les úniques classes de dibuix a què ha assistit en Fede.
L'exposició romandrà oberta durant tot el mes d'octubre.
Sinopsi: Un director americà d'origen grec torna al seu país per a una sessió especial d'una de les seves pel·lícules. El que realment l'interessa és buscar les primeres pel·lícules que van rodar als Balcans els germans Manakia, als inicis del cinema.
Dimecres vam fer festa, l'Imma i jo: treballem a Barcelona; l'Aitana i la Irene no: estan escolaritzades a Sabadell.
Moltes treballadores, treballadors i escolars vam gaudir d'un breu -i merescut!- parèntesi, el DOGC (http://www.gencat.cat/dogc/), també. Si entreu a la seva pàgina inicial podeu llegir: "El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya es publica diàriament de dilluns a divendres no festius, en dues edicions en català i en castellà. La nova Llei del Diari Oficial estableix el caràcter oficial i autèntic del DOGC digital".
Jo creia que la digitalització era una de les característiques o condicions necessàries (malgrat que no suficients) per avançar cap a l'Administració Electrònica; dit una mica exagerat, cap a la modalitat d'Administració Pública que no tanca portes ni finestreta els caps de setmana, que no es limita a un estret horari d'atenció al públic.
En un context de crisi econòmica internacional, amb alguna acció que (per la petitesa del nostre país) considero espectacular (205 Dues notícies, la segona; i 207 Assetjament proendeutament) he repescat una lectura: Un altre món, d'Arcadi Oliveres (Angle Editorial, 2006).
De la part 3, Altres formes d'economia:
"Existeixen tres mites del capitalisme: el del mercat lliure, el de la borsa com a reflex de la situació econòmica i el mite del creixement continuat de l'economia".
Els llibres d'economia expliquen molt bé el funcionament del mercat, la teoria, però la pràctica és una altra. La borsa, enlloc de mostrar la riquesa i la producció d'un país, reflecteix l'especulació. Per fer front al demencial malbaratament de recursos, a la incontrolada despesa energètica: ha arribat el moment de començar a decrèixer.
De tant en tant em cau a les mans El País (abans d'agafar-lo sempre procuro posar-me guants de làtex i després me les rento acuradament). Avui ha estat un d'aquests dies i, casualment, hi havia un article d'opinió que per si sol hagués justificat comprar el pamflet.
Una nació sense estat, un poble sense llengua, és la conclusió del Manifest dels Marges; en la mateixa línia escriu Gabriel Bibliloni (028 Cirurgia plàstica i un futur esplendorós); i l'article d'en Rubert de Ventós hi aprofundeix: davant del rearmament nacionalista espanyol (i també francés), de les posicions essencialistes que adopta des dels punts de vista nacional i lingüístic, el filòsof i exdiputat del PSC aporta una solució senzilla, "[...] 'una llengua és un dialecte amb Estat'. Doncs bé, si això és el que necessitem els catalans per a tenir també nosaltres una llengua, assolim aquest Estat [...]".
Reflexiona que, mentre que els funcionaris espanyols no tenen cap problema en aprendre les llengües oficials de la UE, senten com un atemptat a llurs drets haver d'aprendre el català, si és aquí on viuen i treballen. "Doncs res, aconseguim que no ho sentin com un greuge; esdevinguem un altre vulgar Estat".
El text es clou amb aquesta frase: "L'espanyol, quina gran Llengua! Només ens manca que Espanya passi a ser un gran Estat veí".
Amén!
Si voleu llegir l'article sencer cliqueu a sota, a Vull llegir la resta de l'article
Administració Pública com a categoria de l'entrada, però podria ser Ideologia (la seva, és clar), o Quotidianitat...
Temps enrere vaig llegir un acudit d'en Farreras: en plena celebració per l'històric i histèric triomf de la roja a l'Eurocopa de futbol (127 I...), un fill li pregunta al seu pare (armat amb una rojigualda), "Com és que hi ha espanyols que no se n'alegren de la victòria d'Espanya?" Resposta del pare: "És que són nacionalistes!"
He refrescat la memòria perquè en el BOSE (Boletín Oficial de Su Estado) d'ahir (dilluns 22 de setembre, vigília de Santa Tecla i previgília de la Mercè) es va publicar una ORDRE de l'enfeinat Ministerio de Economia y Hacienda:
Les 10 entrades amb més accessos (més clics) durant el mes de setembre han estat: 
Una pel·lícula, una banda sonora:
