 El post d’avui és una recomanació bibliogràfica. Abans de l’estiu, passejant-me per Amazon, vaig trobar un llibre d’aquests que et diuen: -Holaaa! Sóc aquíííí! Compraaaa’m! Eeeeei! Iuhuuuuu! El seu títol és Musical instruments of the Bible, i el seu autor és el conegut Jeremy Montagu (bé, de fet, jo el coneixia per un article sobre el tabor pipe, però després he descobert que és més famós per altres coses...). Finalment, i com podeu suposar, no em vaig resistir a la provocació.
El llibre, en tot cas, és un recull sistemàtic de totes les referències bíbliques respecte instruments musicals. Una vegada recollides (com si fos poc!), comença la veritable tasca de Montagu, que és l’estudi lingüístic dels termes usats, comparant-los amb fonts paral·leles, per a mirar de conèixer, finalment, de quin instrument ens està parlant el text històric. Així, per exemple, es dedica a estudiar els diversos mots hebreus que han estat traduïts alegrement com a “trompeta”, eliminant la riquesa organològica del text. A partir, per exemple, d’aquest estudi, aborda els diferents usos dels instruments de vent al llarg de la història jueva, en funció de l’antiguitat de cada text.
Què caldria dir d’aquest llibre? Que és una obra magnífica, mostra d’una gran erudició, però que sols pot ser llegida amb curiositat per part de musicòlegs realment molt interessats pel tema. Ara bé, si sou d’aquests, l’obra és un autèntic plaer. Què li he trobat a faltar? A banda d’algun dubte metodològic, sobretot m’ha sobrat el vell recurs d’il·lustrar el llibre amb imatges d’instruments populars de la col·lecció de l’autor, bàsicament perquè es vol jugar a la confusió entre els instruments bíblics i els instruments tradicionals. És més o menys el mateix que passa quan els tarotistes, els grallers o els flabiolaires agafen l’instrument, es posen a tocar peces del Renaixement, i es pensen que fan música antiga. Els instruments de les il·lustracions del llibre podem pensar que s’assemblen als instruments hebreus antics, però això no és res més que una suposició. I, mentre sigui així, penso que és confondre el lector barrejar una cosa amb l’altra. Però bé, suposo que d’alguna manera calia il·lustrar el llibre...
Finalment, com que aquest post veig que m’ha quedat especialment espès, acabo enllaçant-vos a la web de Harrari Harps, uns artesans israelians que s’han especialitzat en la construció d’instruments “bíblics”. Feu-hi una ullada, és curiós! Ja veureu que es fa palesa tant la influència irlandesa com la creativitat dels autors, però no deixa de ser una iniciativa divertida. Igualment, aquí teniu la “reproducció” de la kinnor del rei David, segons uns altres constructors d’intruments. Llàstima que la Bíblia no reculli partitures! Imatge: portada del llibre Musical instruments of the Bible, de Jeremy Montagu
 Una de les figures de les festes del Tura, probablement la més discreta, és el flabiolaire que acompanya els gegants. Jo el recordo des de sempre, i en algunes imatges antigues (blanc i negre) d’Olot recordo també haver-lo vist, barretina calada, acompanyant els gegants en les cercaviles. El seu paper d’acompanyament musical, a més, té una càrrega simbòlica sense parangó: ell toca quan la cobla no ho fa, de forma que sempre, i aquest sempre és taxatiu, els gegants d’Olot es mouen amb música. Vagin on vagin. Quina altra parella de gegants, de tota Catalunya, pot dir el mateix? El flabiolaire, però, com hem dit, és una figura molt discreta. Vestit com els geganters, amb americana i pantalons foscos, es confon dins el grup de portadors, i fins i tot, quan és el ball a plaça, sols es diferencia dels balladors pel fet de dur el cap cobert. Durant les cercaviles, mentre els gegants ballen al so de la cobla, amb els seus Turco i Aligot sonant a tothora, ell, humilment, passeja a prop de les figures, somrient, i acceptant sense queixa el seu paper secundari. Ara bé, quan la cobla calla, l’espetec del tamborí anuncia que comença l’antiquíssima tonada: La tintina del gegant, la mulassa, la mulassa,... I el flabiol refila entre el brogit, i és aleshores quan sents els pares i avis cridar a la mainada: -mira el flabiolaire! I els seus petits intruments, un flabiol de granadillo i boix capdebec i un tamborí remenut i metàl·lic (del que en desconec, amb molt ràbia, qui en fou el constructor, però del que us en puc dir que és un instrument especialment antic i rar) comencen a créixer-se i a omplir l’aire de festa major, mentre la cobla reposa.
Aquest any, finalment, penso que ha estat l’any del flabiolaire. Discret i desparecebut, enguany ha vist com al setmanari la Comarca se li ha dedicat un reportatge-entrevista, precisament en el número que sortí el dijous abans de festes. En ell, es recorda en Pam Vila, el malaurat flabiolaire que precedí l’actual, es reprodueix la partitura que recollí el doctor Danés en els seus Pretèrits Olotins, i s’entrevista l’actual flabiolaire, en Miquel Pascal, que deixa ben clar que, qui el vulgui rellevar, haurà de tenir molta paciència. fotografies del reportatge, manllevades de la web de la Comarca.
 El títol d’aquest post sembla molt pretensiós, però el resultat és molt més humil. Com alguns ja sabeu, si voleu trobar-me els dies de la Mercè, caldrà que us dirigiu als carrers del centre de Barcelona, on segurament estaré tocant darrera una parella de gegants, o en altres actes tradicionals de la festa major de la ciutat. Aquest any, però, i malgrat que n’he vist moltes, la Mercè ha estat molt més plaent que altres anys. És, per tant, sobre la meva experiència com a músic, del que vull fer balanç de la Mercè. Us parlaré de quatre actes: la Xambanga del dia 23 de setembre, i les matinades, el Matí Geganter i la Cavalcada del dia 24. Pel que fa a la Xambanga, la primera sorpresa. Fa dos anys que no tocava la gralla, després de deu anys d’haver-ho fet, ja que em semblava que una aturada a temps, per a reflexionar i revisar sobre què és el que realment volia fer amb l’instrument, fins on volia arribar, i valorar en quina situació em trobava, seria molt positiu. Aquest estiu, però, vaig proposar a la resta de companys de tornar a sortir amb gralles, per a provar a veure què tal, i la idea va quallar (ells, a diferència de mi, segueixen actius amb l’instrument, malgrat que a velocitats diverses). Vaig haver de revisar les canyes (i fer-ne de noves!), i tornar al suplici de les notes llargues i les escales davant l’afinador, però finalment vaig poder assegurar diverses peces, amb les que vam sortir a la Xambanga, la cercavila nocturna de gegants. I el resultat fou molt i molt divertit! Vaig xalar com un nen! Val a dir que la formació era molt agraïda (tres gralles i timbal), i que el repertori era molt encertat: la Foia (cercavila d’Algemesí), els Falcons de Vilafranca i el Toc de Vermut (del repertori de Jaume Vidal), el Bequetero (pasdoble de Gustavo Pascual Falcó), l’Amigo (de Jaume Vidal), i el Down by the Riverside com a guinda final. I, encara, acabada la cercavila, vam fer un Graller (pasdoble de Feliu Monné) i un Recluta (pasdoble de l’Arengadetes) per a recordar vells temps! Vam sonar molt bé, i es van notar els anys que fa que els tres músics ens coneixem i hem tocat junts, ja que va haver-hi molta complicitat entre nosaltres, i el públic ho va notar, i ho va agrair efusivament. Res, que aquell dia vam anar a dormir (tard!) sabent que havíem fet els deures, i que sortíem de l’examen amb nota. L’endemà, a les vuit del matí era a la plaça de la Mercè, esperant començar les matinades. Així com la nit abans vaig treure la gralla de dues claus, les matinades es prestaven a sortir amb gralla seca, i així ho vaig fer. Feia també dos anys que no treia el cap a les matinades, i vaig anar-hi amb molta il·lusió. Tot i això, la festa no va ser tan rodona com la nit anterior. El toc va anar bé, i vaig aguantar prou bé la marató musical que representa tocar fins a la sacietat el toc de matinades, però aquesta vegada sí que vaig notar més els dos anys d’aturada grallera. D’entrada, érem molts grallers (vint? trenta?), i fins que no vam aconseguir trobar una afinació mitjana en la que ens sentíssim tots mínimament còmodes, vaig patir força de llavi. I, després, quan em van proposar de participar amb una Foia (l’havia tocada el dia abans!) en el toc de lluïment de la plaça Regomir, el cansament i la manca de pràctica (el dia abans la vaig tocar amb particel·la, i a les matinades no la duia) van fer que em patinés l’afinació i la peça, i que abandonés tot just començar a tocar. Per sort, com que doblava segona veu, tampoc no va passar res, i els que em coneixen ho van entendre. Espero...!
 A les onze, a la plaça de Sant Jaume, vam fer la ballada de gegants, prèvia a la cercavila del Matí Geganter. Vam tocar el ball dels gegants de Sarrià, ara ja sí amb cobla (flabiol i tamborí, sac de gemecs i timbal fondo, i ens va fallar el tarotista), i va quedar bé, però tampoc no era per a tirar coets. Després, vam mantenir la formació, però ens va costar molt empastar el sac i el flabiol. A mitja cercavila la cosa ja va sonar més arregladeta, i ens vam llançar a fer peces més atrevides, però ens va quedar el regust agredolç del ball. Què hi farem! A la tarda, però, la Cavalcada ja va ser tota una altra cosa. I això que parlem de la Cavalcada! Tradicionalment, la Cavalcada és aquella cercavila on el que et vindria de gust és endreçar els instruments, i anar a fer una cervesa lluny d’allà. I és que els gegants no poden ballar, ja que els organitzadors sempre diuen que fem tard, i a sobre és molt possible que et trobis de companys de cercavila, davant o darrera, una banda simfònica (Roquetes-Nou Barris, Pare Manyanet,...), els Tambores de Calanda, o un pallasso muntat amb un carro ple de bafles, fent animació (sic.) infantil. És, en definitiva, l’acte antigeganter per excel·lència, ja que els gegants no llueixen, i els geganters i músics acaben rebentats i de mala llet. Aquest any, però, fou exactament tot el contrari. A diferència dels pobres amics de Sant Andreu (aquest any, ells han patit els Tambores de Calanda), nosaltres teníem davant, amb els gegants de Sant Antoni, una cobla com la nostra vinguda del Vendrell, Ço de Botafoc, i darrera, amb els gegants de Sarrià (nosaltres acompanyàvem, a la tarda, els gegantons del Mercat de Sant Antoni), els Grallers del Palomar, un grup de gralles que toquen molt bé, i que et fan sentir molt a gust tenint-los de veïns de cercavila. Així, amb la mateixa formació que al matí, vam tocar molt, vam tocar molt a gust, els gegantons van ballar molt bé (sense parar-se, això sí, que el servei d’ordre era implacable!), i el públic semblava molt satisfet. A més, vam fer tres peces conjuntes amb Ço de Botafoc, i va ser molt divertit! Així que, finalment, la Mercè ha acabat amb una nota prou positiva. I mira que cada anys suspenia! Això sí, la sort hi ha tingut un paper fonamental, ja que els actes en sí no han canviat d’un any a l’altre. Esperem que l’any que ve la patrona torni a ser tan benèvola com enguany! Imatges: les fotografies mostren les dues gralles amb les que he sortit aquesta Mercè, a la Xambanga i a les matinades. La primera és la gralla seca, de ginjoler, i la segona és la gralla de dues claus, de granadillo. Les dues són fetes pel Xavier Orriols, de Vilanova, i estan afinades en La=415 Mhz.
 No, us asseguro que no és publicitat. De debò. Però sí, avui us parlaré d’un bar: el Bar Restaurant Mariona, de la Ronda Sant Pere 62, de Barcelona. Va ser tot un descobriment, permeteu-me que us en narri la descoberta. Era l’onze de setembre, i anàvem cap a la manifestació impulsada per Sobirania i progrés, que començava a les cinc de la tarda a la plaça d’Urquinaona. Havíem quedat que recolliríem un amic a la mostra d’entitats de l’Arc de Triomf, i que d’allí aniríem a peu fins al lloc d’inici, i d’aquesta manera ho vam fer. Tot i això, com que som temerosos de mena (un pecat imperdonable si parlem de manifestacions) vam sortir molt aviat de casa, per a no fer tard i, sense adonar-nos-en, a les quatre ja havíem recollit el nostre amic, i no teníem res a fer fins a les cinc (que finalment van ser quarts de sis), que era l’hora d’iniciar l’acte.
I, què es fa un dissabte a primera hora de la tarda, en un dia que preveus una bona insolació? Evidentment, anar a fer una cerveseta! I el primer bar que vàrem veure fou, a la vora del monument a Rafel de Casanova, el Bar Mariona. Hi entràrem, i de cop i volta vaig tenir una gratíssima sorpresa, que em va fer deixar en un segon terme la celebració del fet d’entrar en un bar amb cervesa Moritz de barril, un servei més que correcte, i un ambient que tan sols saben oferir els bars de tota la vida. Només entrar, la vista es clavà a la paret del fons, on una tuba i dos helicons (o, més encertadament, sousàfons) escrutaven tots els nouvinguts a l’establiment. Una vegada creuada la llinda, aleshores la vista pogué obrir-se cent vuitanta graus, i aparegueren, a mà dreta, la col·lecció d’acordions cromàtics, i a esquerra els cornetins d’ordre, les trompetes, els fiscorns i els bombardins. El moment d’entrar, us ho ben asseguro, fou absolutament corprenedor. Com és que mai, i mira que havia passat per allà al davant desenes de vegades, havia vist aquest instrumentari? I com es que mai ningú no me n’havia parlat?
Vam asseure’ns a la barra, i mentre ens refèiem amb la cerveseta, servidor va tornar a fer servir el mòbil de càmera fotogràfica, sota l’atenta mirada de dos trombons penjats a sobre nostre, a la lleixa dels licors. Mentre mirava de desxifrar les inscripcions de la tuba (sols vaig poder llegir que era feta a Madrid), tanmateix, se’m va plantejar un dubte: m’agradava o no m’agradava, aquell bar? Certament, poder fer una copa envoltat d’aquells imponents trastots és una experiència molt plaent per a friquis com jo. Ara bé, no era allò, en el fons, la visita a un museu de taxidèmia? Perquè els instruments són creats per a portar-nos a les oïdes els sons més bells, mentre que aquells exemplars havien estat condemnats al silenci. I molts d’ells, com els acordions, molt més fràgils (dubto molt que la manxa de l’acordió sobrevisqui gaire temps al fum del tabac i dels olis de fregir), segurament no deuen tenir cap mena de marxa enrere en el seu procés de degradació...
 Vam pagar i vam marxar. I vam anar a la manifestació. I a menjar un döner/shawarma/entrepàdecarnquedónavoltes. I al concert passat per aigua de la Dharma. I ja han passat uns dies, però encara no n’he tret l’entrellat. En tot cas, us recomano que ho vegeu amb els vostres propis ulls, penso que val la pena. I, com que ja m’ha arribat informació de dos llocs similars més, un a Granollers i l’altre a la Vila de Gràcia, dels que miraré de parlar-vos-en quan els hagi visitat, segurament podré, ben aviat, penjar-vos una segona, i potser també una tercera, parts d’aquest inconclòs i dubitatiu post. Imatges: diverses fotografies preses amb el mòbil, dels instruments penjats a les parets de l'establiment.
 Suposo que molts haureu sentit a parlar de la guitarra espanyola. Molt rebé! D’altres, ja més ficats en matèria, coneixereu també el llaüt espanyol, i la mandolina espanyola. Enhorabona! En aquest post, però, us vull parlar d’un instrument absolutament desconegut, però que és un dels millors exponents de l’organologia hispànica, una de les millors creacions de la tradició musical espanyola, i un autèntic tresor musical, patrimoni dels pobles que conviuen harmoniosament sobre la pell de brau: la flauta espanyola.
Tot passejant per una població turística de platja, aquest estiu, vam ficar-nos dins una botiga que semblava tenir certa sensibilitat musical. No en va és un dels pocs llocs de la població on és possible comprar castanyoles i maraques, un fet prou significatiu si tenim en compte l’irrisori interès dels turistes per les tradicions musicals i coreogràfiques de tradicions tan nostrades com el flamenc i... el flamenc. En tot cas, a l’entrar a la botiga, el meu olfacte ens va fer dirigir-nos vers un racó on, entre diversos objectes que ara no tindria temps ni espai per a comentar, apareixeren elles: les flautes espanyoles.
La flauta espanyola és un intrument de vent-plàstic, de la família de les flautes de bec. Intrument rústec com pocs n’hi hagi, se suposa que anteriorment estaven fets amb tíbies de moro, però els darrers exemplars coneguts van ser destruïts durant l’ocupació francesa de Madrid i els fets del dos de maig de 1808.
La flauta es divideix principalment en cinc parts, ja que cinc són les parts que conformen l’escut espanyol: les armes d’Aragó, Navarra, Castella, Lleó i Granada. En el cas de la flauta, les parts són: bec, primer cos, segon cos, tercer cos i càpsula. Cada una de les quatre primeres parts té un color diferent, com a reconeixement dels elements conformadors de la nació: el bec és groc, color de l’or imperial portat de les Amèriques. El primer cos és verd, color dels camps de Sòria a la primavera. El segon cos és blanc, el color del Rocío, la blanca paloma. El tercer cos, finalment, és vermell, color de la sang dels moros contra els que lluitaren tants i tants herois, des de Don Pelayo fins als Reyes Católicos (sembla ser que en els models originals, el vermell s’aconseguia de sang humana de veritat. Aquesta tradició s’acabà quan, l’any 1939, un dels moros que acompanyaven el general Franco va mostrar es seves reserves a aquesta tradició de la luthieria, en forma de perforació de còlon d’un flautista).
El darrer tram, anomenat la càpsula (en documents antics també s’anomena cerro, búnquer o castillo) amaga un bolígraf autèntic amb tinta i tot. Sembla ser que els antics models, en lloc de bolígraf, tenien una punta de ploma d’oca, o un burí per a gravar planxes de cera. Això, però, no s’ha pogut demostrar. Per la part de fora de la càpsula, entre dues banderes espanyoles, podem observar dues tendres imatges de l’espanyolitat: un torero i una sevillana.
La flauta té sis orificis superiors, i un orifici inferior, al tercer cos, que fa de sortida d’aire, ja que la càpsula impedeix la sortida de l’aire pel final el tub sonor. Sembla que això vol representar que Espanya, volent sortir recte per Gibraltar, va sortir per un costat i va anar a parar a Ceuta i Melilla. A Canàries, però, sembla que tenen una altra explicació del fenomen. No he pogut, tanmateix, esbrinar-la.
Pel que fa a l’afinació, les notes que produeix són (de greu –o gravíssim- a agut): Fa - Sol# una mica agut - Sib una mica greu - Do# una mica greu - Mib una mica agut - Sol una mica agut – Sib. Pel que fa a l’octava aguda, no us en puc dir l’afinació, perquè l’afinador encara s’ho està pensant. Sembla ser que aquesta escala (coneguda com a escalerilla o escala tapitas i vinitos) era molt usual en la música espanyola, fins que uns catalans (Francesc Tàrrega, Isaac Albèniz o Enric Granados, entre d’altres) van voler reinventar la música espanyola. De fet, però, l’actual duquessa d’Alba (i Grande de España!), donya María del Rosario Cayetana Alfonsa Victoria Eugenia Francisca Fitz-James Stuart y de Silva, encara riu en aquesta escala i afinació.
Les flautes de la botiga, ben protegides amb una molt bona funda de cel·lofana, estaven al preu de quatre misèrrims euros. I això em va doldre. Quatre euros per un instrument tan magnífic, i tot un símbol de la nació espanyola? És indignant! La flauta espanyola no pot ser que sols es vengui a turistes (la majoria d’ells menors d’edat!), i que els oriünds no la valorin! Una nació forjada per la glòria de la història, amb herois que teixeixen el fil que uneix el Guerrero del Antifaz amb Luis Roldan, passant per Felipe II i el Lute, no pot ser que menyspreï aquest instrument musical que simbolitza tan bé la identitat espanyola, de la mateixa manera que l’arpa representa els irlandesos, la gaita els escocesos, la guitarra els portuguesos i les maraques els cubans!
Visca la flauta espanyola, símbol i orgull d’una nació gloriosa!
Imatges: La fotografia superior mostra la flauta, sencera. La fotografia del mig mostra, des de dues bandes, la càpsula de la flauta. La tercera fotografia mostra la flauta, amb la seva funda feta a mida per luthier. La tanca de la funda, una grapa de llautó, es va perdre. Com que desconec qui és el contructor de l'instrument, no he pogut encara posar-me en contacte amb ell per a demanar-li'n una altra.
P.D. Bona Diada!
 La música sefardita és un univers de màgia extremadament corprenedor per a qui, com jo, s’hi acosta amb molt d’interès, però amb una absoluta ignorància. Això és el que vaig pensar dimecres de la setmana passada, quan vaig assistir al Pati Llimona de Barcelona al concert de música jueva organitzat per l’Institut de Música Jueva de Barcelona (gràcies al consell dels bons amics de Bet Shalom). L’actuació anà a càrrec dels instrumentistes Wafir Sheik, William Cooley, i la veu de Tamar Ilana, la filla de l’etnomusicòloga, i també música, Judith Cohen. El repertori, precisament, es basà en peces divulgades per la investigadora, d’orígens tan diversos com Bulgària ( Oy que buena), Turquia ( Bre, Sarica, bre), Bòsnia ( Moricos los mis moricos), Salònica ( Coplas de Purim) o bé Marroc ( Ansi se me arrimo), entre d’altres. Sentir aquelles melodies, tant properes al nostre passat medieval, passades pel sedàs exòtic dels països del sud i l’est de la Mediterrània, i cantades en una llengua que no acaba de ser-nos estranya del tot, és pura màgia. Instrumentalment, la cançó sefardita era molt pobra; era com la cançó catalana, cantada per les àvies a la vora del foc, o pel pastor trescaire quan voltava pels camins: unes cançons que no tenen més que el somriure de qui canta com a harmonia. La recuperació de la cançó sefardita, però, l’ha fet sovint acompanyar d’altres instruments, sobretot instruments propis dels països d’on prové cada un dels cants. Així, llaüts i salteris, acompanyats de panderos, panderetes i derbuques, són ara sovint companys de viatge de tan seductores melodies.
En el concert de dimecres, la veu de Tamar (dàtil, en hebreu) Ilana s’acompanyà de l’art de dos instrumentistes absolutament fora de sèrie. Cada cançó era un instrument nou, i semblava que en cap moment no podrien deixar de sorprendre’ns amb una nova incorporació a l’acte. Wafir Sheik, magnífic percussionista, sorprengué el públic amb un xocant solo d’acordió cromàtic, mentre que William Cooley, notable llaütista, no desaprofità l’ocasió per a enlluernar-nos amb el so arcaic del saltiri, o el brogit moresc del pandero rodó. L’acte fou molt espectacular, i al marxar em va saber greu no haver dut la càmera per a caçar aquells instruments tan bonics, i tan cars de veure de tan a prop. Tanmateix, el mòbil em salvà de la desolació, malgrat que la qualitat de les imatges no és la mateixa. Us en deixo un parell com a mostra, mentre espero que l’Institut de Música Jueva de Barcelona torni a convidar a la ciutat comtal uns nous artistes de la talla d’aquests darrers. Imatges: Les imatges mostren dues fotografies de diversos instruments del concert. Les fotografies cal agrair-les al mòbil, així que disculpeu-ne la mala qualitat.
 Com ja deu ser ben sabut, no sóc l’únic blocaire que vaig deixar-me seduir, el darrer cap de setmana, per la festa major de Vilafranca. La setmana que ve suposo que us parlaré de les festes del Tura que comencen demà, però mentrestant volia fer alguns comentaris de la celebració penedesenca, ja que mereix tota ella un reconeixement pel paper que hi tenen els instruments musicals tradicionals. Les festes de Vilafranca, ja d’entrada, cal dir que són un grandíssim exemple de què és, i què hauria de ser, una festa major: els actes tradicionals són els prioritaris, la gent no només fa festa, o va de festa, sinó que viu la festa, i hi ha un grau d’exigència per part del públic, i envers la festa en sí, absolutament lloable i envejable. I aquest còctel, en el camp dels instruments musicals, no pot sinó donar fruits dolçament saborosos. Us en posaré tres exemples, que són els que em van impressionar més. D’entrada, i cronològicament (deixo de banda els castells, ja que musicalment no em van aportar res de nou), cal parlar de la processó de Sant Fèlix. Quina delícia! Els diversos balls vilafranquins van dansant (sí, dansant, no circulant) pels carrers de la vila, amb un acompanyament musical molt bo. Deixant de banda dos (dos!) grups de grallers més aviat senzills, i un tercer grup que dissabte no tenia el seu millor dia, la resta de formacions interpretaren el seu repertori amb una molt bona qualitat, i amb un treball de l’instrument exquisit. A més a més del fet que les dues cobles -Bufalodre i una altra que desconec-, van poder tocar envoltades de grallers, sense que això fos cap problema per a sentir-les, els grups de grallers sonaven molt bé, i les gralles tenien timbre de gralla, i no de turuta atrompetada. Gairebé tots els grups tocaven amb gralles llargues i gralla baixa, i això és tot un plaer, és clar! En segon lloc, en acabar el cant dels goigs al sant a la basílica, vam poder comprovar què vol dir estimar la cultura, i fer-la teva, donar-li identitat. I fer-ho, alhora, estimant la música, i els seus instruments. I és que no tinc altra manera de valorar el fet que, per a cloure l’acte, i com es fa cada any, l’orgue de l’església interpretés el toc de castells, mentre a tot el públic se’ns posava la pell de gallina. Un moment màgic, que sols s’esdevé si la festa és màgica.
I, en tercer lloc, un altre espectacle al·lucinant, irrepetible en la major part de llocs del món: el ball de gralles. Contra el que el lector que ho desconegui pugui pensar, no és ni un concert de gralles, ni un ball folk, ni una ballada vuitcentista. És una autèntica festa jove, on hi ha un ambient eufòric, on la beguda corre com ha de córrer si és festa major, i on el públic salta i balla amb la música més moderna –discotequera, patxanga, salsera, el que vulgueu- interpretada, això sí, pels grups de grallers que han tocat a la processó. I no, no parlo de peces de la Dharma tocades d’oïda, sinó peces treballades, a tres veus, amb bones harmonitzacions, i amb molta feina al darrere. Impressionant...! Vaig marxar de Vila ben entrada la nit, amb la sensació d’haver viscut una experiència única. Realment, en aquesta festa major, es gaudeix de la música tradicional, i dels seus instruments. Visca Sant Fèlix, de Vilafranca patró, i visca la festa major! I fins l’any que ve, sí senyor! Imatges: la foto superior mostra la cobla Bufalodre acompanyant (absolutament encerclats!) el ball de pastorets durant la processó. La inferior, el grup de grallers Els Ganxets durant el ball de gralles.
 Els rècords aconseguits per instruments musicals són sovint experiències de poca importància en la vida quotidiana de les nostres societats, i això fa que passin força desapercebuts, malgrat que els aficionats del ram estiguem sempre alerta de conèixer-los, i de saber-ne el major nombre de detalls. Ja vaig parlar en un post anterior sobre la marimba més gran del món (no us queixeu: si heu seguit llegint fins aquí, això vol dir que la vostra capacitat de tolerància al freakisme és notable), i avui volia parlar-vos, precisament, del contrari, de les proeses d’un instrument petit. Era l’any 1965, el dia 16 de desembre, a la nau Gemini 6 de l’agència espacial nordamericana. Després de realitzar unes complicades maniobres amb èxit, els dos tripulants de la nau, Thomas P. Stafford i Walter M. Schirra Jr., van alertar els controladors de la NASA amb aquest missatge: " We have an object, looks like a satellite going from north to south, probably in polar orbit.... Looks like he might be going to re-enter soon.... You just might let me pick up that thing.... I see a command module and eight smaller modules in front. The pilot of the command module is wearing a red suit." En aquell moment, es produí un silenci terrorífic. No se sabia què estava passant. S’havien trastornat? Existia realment un objecte d’aquestes característiques? En definitiva: perillava la missió Gemini 6? L’impàs, però, s’acabà quan els tècnics de la NASA començaren a escoltar, per la ràdio... una harmònica tocant el Jingle Bells! Era Wally Schirra, que havia amagat una petitíssima harmònica en el seu equip, i havia aconseguit esquivar els controls a l’entrada de la nau. El que potser no sabia Wally Schirra, però, és que no només havia fet una de les millors bromes galàctiques, sinó que havia fet història. Era la primera vegada que es feia sonar un instrument musical a l’espai.
L’instrument utilitzat en aquesta fita històrica és la petitísima Little Lady de Hohner, la mínima expressió d’una harmònica: una escala completa de Do, amb quatre orificis. La distribució de les notes és: Do-Mi-Sol-Do (bufades) i Re-Fa-La-Si (aspirades). En total, tres centímetres i mig d’harmònica. L’harmònica espacial reposa merescudament de la seva gesta al Smithsonian National Air and Space Museum, des que el 1967 els dos astronautes en feren donació. Un petit instrument per a l’home, un gran instrument per a la humanitat! Imatges: La fotografia superior és del músic galàctic Wally Schirra, manllevada de la viquipèdia. La fotografia inferior mostra l'harmònica de la gesta, i la imatge és de la web del Smithsonian National Air and Space Museum.
 Mirava (i escoltava!) el videoclip de la cançó El presente, de Julieta Venegas. La cantant mexicana, certament, ha sabut trobar un so propi, i també una imatge, capaç de travessar el charco, i ser una de les líders de vendes a aquesta banda de l’oceà, amb la seva tantes voltes sentida cançó Me voy, de l’àlbum Limón y sal. Mirava i escoltava el videoclip, però, i em preguntava què feia aquella cantant, al bell mig de l’escenari, amb un acordió penjat de les espatlles. Si fem una ullada al món de la música més comercial -o de masses, o digueu-ne com vulgueu- aviat veurem que la diversitat instrumental no és un valor gaire a l’alça. Ens hem acostumat ja als cantants rasos -ep, no ho critico!- o, com a molt, a cantants guitarristes. En alguns casos excepcionals, fins i tot, podem no sorprendre’ns per cantants que toquin l’harmònica, o s’acompanyin amb piano. Però poca cosa més. Si mirem darrera del cantant, és a dir, la banda o grup de música que l’acompanya, la quantitat d’instruments varia, però no la seva diversitat: més enllà dels instruments electrificats (guitarres i família, i teclats), percussions del món (el món sols abraça el Carib i el sud de la Mediterrània), bateria, cordes clàssiques i vents de conservatori, hi deu haver un desert, suposo. I, això, en el millor dels casos, ja que les bases electròniques han fet innecessaris moltes vegades els conjunts instrumentals. És per això que em preguntava: que no li han dit a na Julieta Venegas que això de portar un acordió, en la música del gran mercat, no està de moda? Toqués havaneres (o com a molt rumba, o música folk!), o tangos, o demanés caritat al metro... Malgrat tot, Julieta Venegas es va saber imposar a les radiofórmules. I el seu acordió viatja amb ella a les gires que fa arreu del món. Potser, però, el que cal són més Julietes Venegas. Més músics de veritat: músics en el sentit profund de la paraula, és a dir, persones amb la capacitat de fer brollar la música de sota les pedres, tant se val si és amb la veu, amb un acordió, amb una travessera o amb un instrument poc conegut. Músics que no s’autolimitin, i que gràcies a això puguem gaudir de més sons, més timbres, més jocs, més música, en definitiva. Mentrestant, entre els versos de l'acordió de Julieta Venegas, recordarem que El presente es lo único que tengo / el presente es lo único que hay / es contigo mi vida con quien puedo sentir / que merece la pena vivir...
Imatge: Julieta Venegas, del web Alconcierto.com.
 La recerca de més i millors materials per a la construcció d’instruments musicals és una tasca que no s’atura, malgrat que les fustes segueixen i seguiran sent les matèries més preuades pels músics, una mica per romanticisme, però sobretot perquè encara no s’ha trobat un material artificial que superi les millors fustes. Ara bé, de fustes no n’hi ha dues d’iguals, i així com les fustes bones són excel·lents, una mala fusta (i una mala fusta no és només la pota de cadira, sinó també un mal boix, un mal ginjoler, un mal pal rosa, un mal granadillo o un mal banús!) pot esguerrar-nos un instrument, convertint-lo senzillament en una peça decorativa. Una bona fusta, per tant, de moment encara és millor que una bona matèria sintètica, però aquesta, avui ja, és millor que una fusta senzillota, i infinitament millor que una fusta dolenta. Els instruments de vent són els que més interès tenen en la recerca de materials sintètics alternatius. La travessera mateixa, ja fa temps que va passar de la fusta al metall, tot i que amb resultat dubtós. Segurament, l’alt grau de desgast a que se sotmeten aquest tipus d'instruments (saliva, vent, condensació,...) lligat a la delicada contrucció d’aquests (parets finíssimes treballades al torn, encaixos mòbils en les espigues mitjançant elements de pressió (suros, fils) i el pes de les fustes dures que recau sobre l’instrument (encara sort que el baixó i el fagot són verticals, però el pes que aguanten els encaixos del clarinet o la tenora, per exemple, són duríssms) fan que la temptació de cercar alternatives sigui notable. Els resultats d’aquest procés, però, són força variats. D’entrada, sembla com si una motivació encoberta (o no tant encoberta) fos la fabricació d’instruments barats, més que no pas la fabricació d’instruments millors. Només així s’explica l’aparició, per exemple, dels clarinets de coloraines, que podeu veure aquí. Ara bé, també hi ha exemples en la direcció oposada, i això es mostra sobretot perquè els materials sintètics estan entrant en els camps (aparentment) més allunyats de la innovació tecnològica: la música antiga i la música tradicional. Així, per exemple, els americans Susato s’han especialitzat en instruments antics de plàstic (com els cromorn sde la fotografia de sota, o les flautes de tres forats), i Aulos, des del Japó, construeixen flautes barroques, com la de la fotografia superior.
Pel que fa a la música tradicional, però, el que volia destacar és la iniciativa que ha sorgit a València, a Alfàs del Pi. Allà, el constructor Paco Bessó, que ja fa temps que elabora els flabiols de gralla i de dolçaina de plàstic, no fa gaire ha començat ja a distribuir les primeres dolçaines valencianes en resina plàstica ABS. De moment, sembla que funcionen prou bé, i que aporten prou estabilitat al so, un repte no gens menor, sabent la pressió a que se sotmet aquest instrument. Ara caldrà veure si el producte qualla, i s’exporta a la gralla, i als altres instruments germans, o sols queda com a experiment. En tot cas, si, mica en mica, la recerca de nous materials va permetent la reducció del consum de fustes nobles, els músics ho agrairem, per la seguretat i l’estabilitat que els materials sintètics, però també ho agrairà el planeta, ja que, encara que sembli mentida, els calaixos de les societats occidentals són plens d’instruments que no s’usen, i pels qual ha calgut talar arbres de fustes nobles, que triguen desenes d’anys en créixer. Encara queda, però, molt de camí per fer.
Imatges: La imatge superior mostra una flauta barroca Aulos, realitzada en resina segons model de C.A. Grenser (ca. 1750). La foto és manllevada de la web de Jonathan Myall Music, que és on vaig comprar la meva. La segona imatge mostra uns cromorns Susato, i la imatge és de la seva web. La tercera fotografia, finalment, mostra les dolçaines de resina ABS de Pacó Bessó, i també he tret la fotografia de la seva web.
 Els balcans, la costa dàlmata, els capvespres de Dubrovnik... Com una au fènix, Croàcia és un bell país que Europa revisita, sabent que en ella hi trobarà totes les seves pròpies contradiccions. Mons pares acaben de tornar-ne, després d’una setmaneta recorrent el país. I sembla ser que és una terra plena de música. Només arribar, a Dubrovnik ja es van trobar un grup de cantaires de tonades tradicionals que havia pres una de les places com a auditori, i que rebia els turistes amb tres cantaires i tres músics, de guitarra, mandolina i acordió. Per la foto que m’han ensenyat no em queda clar si era mandolina o tamburica, una variant local de l’instrument. Ara bé, la foto que m’ha captivat és la que acompanya aquest post. El músic, assegut al voral d’un dels carrers de Dubrovnik, toca una lirica, un instrument molt proper al rebec. Era un músic de carrer, un músic solitari. Un músic a l'espera de captar l'atenció dels turistes vianants, sempre disposats a amollar alguna kuna, la moneda local, no sempre prou generosa. Indubtablement, Croàcia no pot girar la cara a la influència cultural otomana, que és d’on sembla que podria venir aquest violí popular. I és que l’antiga Iugoslàvia ha de reconèixer que la seva música, en tot cas inigualable, és fruit de viure tantes voltes entre dos móns: Àsia i Europa, Cristianisme i Islam, Roma i Bizanci (que és dir catolicisme i ortodòxia), Roma i Atenes, Brussel·les o Moscou... D’aquí, per tant, en sorgeix la riquíssima diversitat musical que justifica l’humil presència del músic de lirica. La lirica. El cos és tot de fusta, amb forma de pera, rematat com veiem per un claviller força rodó, que recull tres cordes. Es toca amb arc, i es diferencia del seu instrument germà, el gusle, perquè aquest darrer fa descansar el pont sobre una membrana de pell, mentre que, com veiem, la lirica opta per la caixa de ressonància de fusta, amb dues boques.
L’instrumentista, com dèiem, seia en un dels carrers de la Perla de l’Adriàtic, tocant la lirica. El que no sé és què tocava. Potser tocava un linđo, la dansa de la Dalmàcia. O, potser, tan sols improvisava cants nascuts d’una terra bressolada per la mar veneciana, però sacsejada pel tràgic destí de saber-se sempre frontera... Imatges: la fotografia superior mostra el sonador de lirica de Dubrovnik, mentre que la imatge inferior és d'una lirica de l' Etnografski Muzej de Zagreb, manllevada del seu web.
 Enfilem ja el tercer i darrer post de la trilogia sobre el viatge a Galícia, i ho fem versant sobre la terra gallega com a oceà de subtileses i detalls inacabables. I és que aquest petit país atlàntic sorprendrà el visitant més observador amb ofrenes petites i delicades, plenes de màgia, a voltes misteri, però sovint suaus, com el perfil de les seves muntanyes. Passejar Galícia amb els ulls oberts és deixar-se seduir pel petit poblet que apareix al redós d’una vall de roures, com Friolfe, o el cruceiro que trenca la frescor de la boira al Cebreiro, o el plat de polbo que ens ofereixen en una feira d’una vila de l’interior com Arzúa, o el so de l’aigua dels saltants d’aigua, com el del Pozo da Ferida, prop de Viveiro, o les postes de sol de Bares, o els hórreos que no falten a cada casa, des dels que sempre es pot veure l’ hórreo veí, parafrasejant Llach. És cert que a Galícia podem trobar-hi grans monuments, llaurats per l’home o pel destí, com l’ Obradoiro de Santiago o les Catedráis de Ribadeo, però res no serà igual a la rosada del matí de la cortiña de la Casa de Pia de Paredes, o l’escalfor de la brasa de fusta d’una cuina de Paizás. Arribats aquí, suposo que m’haig d’anar a confessar, i admetre que per a mi Galícia no és una terra com una altra. A voltes pot més el sanguinis que el soli, i un calfred em recorre l’espinada quan, arribats a aquesta terra, començo a reconèixer noms que tenen una significació especial en un passat familiar cada vegada més llunyà, i aleshores m’adono que em sento com si no fos del tot lluny de casa: Saá, a Pobra de San Xián, Barreiros, Ponte de Neira, Sarria i fins i tot Samos o Portomarín... És per això que he deixat per al final l’instrument més senzill: les tarrañolas. Més senzill, però alhora el que més m’ha captivat. Són senzillament dues fustes, dues fustetes d’uns quinze centímetres de llargada, que es toquen posant cada una d’elles a una banda del dit mig de la mà. El so seria com el de les castanyoles, però amb la diferència que es toquen només amb una mà, i no amb dues, com aquelles. Això fa, d’entrada, que la interpretació sigui molt espectacular, i també complicada, com es pot veure en aquests vídeos del curs Mundoritmo. Dues fustetes per a tocar jotes, muñeiras, pasdobles... Acompanyar la música i trencar el silenci de les aldeas. Reviure un món on era possible dansar amb el so de dues fustes, una gaita i la veu de les pandeireteiras. Un país petit, i un instrument que sempre cap dintre del cor, si és que la vida ens porta lluny d’aquí... Imatge: les meves tarrañolas, que algun dia aconseguiré saber tocar...
 Eu non creo nas meigas, pero habelas hainas, tal com diu el refranyer. I les meigues, a Galícia, són una mica com el passat celta, que no es troba enlloc, però es veu arreu. Sembla clar que Galícia té un passat celta, perquè toquen la gaita i els castros són rodons, però és clar, això de tenir una llengua romànica i no cèltica, com a Escòcia o Gal·les, és un argument de pes per a descartar el vincle atlàntic dels pobladors envaïts pels originals romans, que anomenaren aquella terra Gallaecia (petita Gàl·lia), prescindint de si tenia en aquell moment algun nom més arrelat entre els seus habitants. I, mentre busquem, en el substrat romànic, residus cèltics de la nació de Breogán, ens apareix a la comarca de l’Ulla (sota l'atenta mirada del Pico Sacro) una versió de butxaca de la flauta irlandesa, amb el seu tuning slide i tot, però en fusta de buxo, que fa més gaiteiro. Eureka!, que no és gallec sinó grec, que en el fons ve a ser el mateix, si comparem l'Ítaca d’Homer amb el Bos Aires de Luis Seoane. Ja tenim la prova que ens mancava! I comencem a tocar jigs i reels amb la requinta, al més pur estil uilleann pipe, fins que ens adonem que no, que les muñeiras, les jotes i els pasdobles són una altra cosa, i que potser sí, que la requinta no és una flauta tan antiga com la flauta tibia basca, sinó una curiosíssima mimetització de la flauta irlandesa, adaptada per a fer de flabiol de la gaita, adoptada amb els braços oberts de no més enllà del segle XIX, i que lliga millor amb les tarrañolas que amb el bodhran.
I, fins i tot, si mirem les fotografies antigues, els requinteiros de l’Ulla no fan gaire cara de bevedors de Guiness, ni porten faldilla curta, d’aquelles estampades com la manta que guardo al maleter del cotxe des que me la van regalar, sense saber encara per què cal portar una manta al maleter del cotxe, però es veu que tothom ho fa. En tot cas, vaig marxar de Lugo amb una requinta sota el braç, de boix amb anelles de granadillo, feta a l’obrador Caride, i adquirida a la botiga de la que us parlo al post anterior. Vés a saber, potser així m’hauré tornat més celta, o no, o vés a saber! Imatges: la fotografia superior mostra la meva requinta, afinada en sol, acabadeta de sortir de la botiga, i la inferior, manllevada de la web d' A gaita de Sarandón, mostra una fotografia del grup A requinta de Carcacía, amb gaiteiros i requinteiros, i percussió.
 La darrera setmana no vaig publicar cap post, ja que vaig estar voltant per terres gallegues. De tant en tant és bo fer una escapadeta, i més encara a aquesta terra, ja que Galícia, com bé és sabut, és una terra amb molta música. Aquests dies, per tant, vam parar bé l’orella i vam obrir bé els ulls, i el resultat, en una nació tan generosa com la gallega, no fou gens decebedor. Galícia té un apreci pels seus instruments que desborda totes les expectatives. La gaita i la pandeireta són des de fa temps, un símbol del país, així que aquests dos intruments són omnipresents en l’espai públic gallec, especialment allà on hi ha turistes, o emigrants (ara en diuen diàspora) de visita. Ara bé, el nas no enganya, i si es grata una mica, la façana deixa lloc a un edifici bastit sobre fonaments poc sòlids. Un exemple d’això el vam trobar a la més bonica ciutat de l’interior. Arribats a Lugo, vam anar a treure el cap a la sorprenent Arco Iris Musical, una botiga plena d’instruments de tot tipus, i on els instruments tradicionals hi tenen un paper destacat (i els antics també, que encara m’estic refent de la impressió d’una magnífica flauta baixa barroca que tenien allà exposada!). Xerrant amb els amos (un d’ells, nascut a Terrassa), tot intercanviant impressions sobre la música en els dos països (van començar ells, amb la pregunta: -¿cómo anda el tema por allí?), una vegada més va sorgir el problema endèmic de la gaita: les bandes de gaiters. Fa mal, i seguirà fent mal al desenvolupament de la gaita. Ara bé, i els ho vaig dir, això té els seus avantatges: a Catalunya és impensable veure tot un expositor tot ple de diversos tipus de palletas de sac de gemecs, com el que tenia jo allà, davant dels nassos... Galícia exporta molta música (Carlos Núñez, Susana Seivane, Milladoiro, Berrogüeto, Luar na Lubre, i un llarg etcètera) però encara avui no ha desenvolupat un model estable de formació musical, i els conservatoris que treballen la música tradicional (Vigo, Lalín, ...) viuen sota la permanent espasa de Dàmocles. La pedrera musical, així, segueix sent encara l’estol de grups de gaiters i pandereiteiras, amb el que això significa de folklorització, i de conservadurisme musical. Galícia, però, com hem dit, té molta música. I apareix allà on menys t’ho esperes. I en la visita que vam fer a la família, va aparèixer la divertida foto que acompanya el post. És el tío José (a casa sempre n’hem dit així, de forma que en mantinc el nom en castellà), el germà de la meva besàvia Manuela. De jove, havia tocat en una banda o orquestrina, a Friolfe (municipi del Páramo). De l’instrument, ni rastre. Ell l’anomenava “ bajo”, però suposo que això significa més el paper que representava en la banda, que no pas l’instrument en sí. Semblaria un bombardí tenor, o quelcom similar. No sabia que existia cap foto de la seva faceta musical, així que va ser una molt agradable sorpresa! Ja veieu, Galícia és terra de músics i de música. Suposo que en els propers posts en seguiré parlant (i així ho deixo entreveure en el títol). Ara bé, per a acabar el d’avui, permeteu-me deixar-vos amb un moment inoblidable del viatge: a la tornada, per l’autovia cap a Lleó, poc abans d’arribar al Cebreiro, entre els inesgotables verds i la misteriosa boira que impactava suaument en el parabrisa del cotxe, va començar a sonar als nostres llavis, amb tota la saudade, sense ser-ne del tot conscients, la melodia d’ o son do ar... E eu penso que aínda seguen alí, as notas da música, os sóns, nos carballeiros dos Ancares, espeitando o fin dunha néboa que sempre medra...
 Sí, sí, ho heu traduït bé: Orquestra de Verdures de Viena. Si en el darrer post vaig parlar d’una forma de fer música basada en el motor d’explosió, aquesta vegada, i com a segon capítol i últim de la minisèrie “instruments musicals de materials no convencionals”, us vull presentar una iniciativa musical totalment sorprenent: una agrupació musical que interpreta peces de pròpia creació mitjançant instruments musicals elaborats exclusivament amb verdures, tubercles i tot tipus de vegetals comestibles. L’orquestra la formen onze membres, que interpreten instruments de diverses famílies, bàsicament idiòfons, aeròfons i cordòfons (efectivament, aquest és un dels casos on es veu clarament que l’antiga divisió dels instruments en vent-fusta, vent-metall, etc. no funciona per enlloc). Els instruments, totalment efímers, són construïts pels músics abans de cada concert, però tenen la sort que per a aconseguir la matèria prima no han de desforestar cap amazònia, ni han de viatjar a cap país de l’est d’Europa a la cerca de cap llinatge de luthiers. Sols cal anar a plaça i, això sí, demanar a l’amo de les parades que us deixi provar les qualitats de les verdures abans de comprar-les. I, quins instruments toquen? Doncs bé, molts. Per a posar-ne alguns exemples, podríem anomenar la flauta de pastanaga, la trompeta de pebrot, el timbal de carbassa, les castanyoles d’esbergínia o l’acolorit cogombròfon que podeu veure en la imatge. Si aneu a aquest enllaç, podreu veure un vídeo amb el procés de construcció dels instruments, el seu so, i fragments d’un concert. I no us perdeu el so de la flauta, és sorprenent! Com mostra la web de l’orquestra, els estils musicals del grup són extensos: música contemporània, electrònica experimental, Free Jazz, Noise, Dub, Clicks'n'Cuts, ... Bàsicament, són totes elles músiques avançades, amb un objectiu més sensitiu i discursiu que no pas la música de tradició acadèmica. No, no sentireu sonates de Telemann amb flauta de pastanaga, ni els concerts de Brandemburg amb trompeta de pebrot. L’afinació estàndard, evidentment, no hi té gaire cabuda en aquesta orquestra, però queda compensat a l’hora de construir textures sonores, o ritmes creuats, per la gran capacitat adaptativa d’aquest tipus d’instrumentació. De moment, a la seva agenda, no consta cap concert als Països Catalans, però si vénen per aquí, jo no m’ho perdré! fotografies de diversos instruments de l'orquestra, de la seva web.
|
Els meus enllaços
1. LA XABEBA
2. RECURSOS DE REFERèNCIA D'INSTRUMENTS ANTICS
3. RECURSOS DE REFERèNCIA D'INSTRUMENTS TRADICIONALS
4. RECURSOS DE REFERèNCIA D'INSTRUMENTS EN GENERAL
5. SELECCIó DE RECURSOS SOBRE MúSICA EN GENERAL
6. ESPAIS AMICS
7. BLOCS QUE M'AGRADA LLEGIR
|
