No fa pas tant, vaig sentir que, en to gairebé de retret, un jove comentava a un altre: 'Ah, sí, morir-se, això que diuen a VilaWeb.' Em va xocar. Com podia ningú considerar l'ús reflexiu del verb morir, és a dir: 'morir-se', privatiu de VilaWeb? Com podia ningú trobar dolent, suspecte o col·loquial aquest ús? Un ús general i correntíssim, de registre ben neutre. Per què, doncs, n'hi ha que gosen blasmar-lo o el defugen?

Ve tot plegat dels mitjans, que no fan servir gaire, o poc, la forma reflexiva d'aquest verb? No ho sé, però n'hi ha prou de parar l'orella per a adonar-se que l'ús popular d'aquest verb és, sobretot, reflexiu. I n'hi ha prou de consultar un diccionari qualsevol per a constatar que la forma reflexiva és ben correcta i provada.

A l'entrada 'morir' del 'Diccionari de la llengua catalana' del IEC i [http://dlc.iec.cat/] del 'Gran diccionari de la llengua catalana' [http://www.enciclopedia.cat/] hi ha prou exemples de 'morir-se' (trets del 'Diccionari general de la llengua catalana' d'en Fabra, tot sigui dit). I a la del 'Diccionari català-valencià-balear' [http://dcvb.iecat.net/], n'hi ha, a més, de ben antics. Finalment, al 'Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana' (vol. 5, pg. 790, col. 1, § 2) en Coromines subratlla que 'morir-se' no és modern, sinó antiquíssim; ni exclusivament familiar, sinó també formal ('Sant Francesc s'hi moria', 'qui de tu s'allunya, d'enyorança es mor'...); ni regional, sinó estès a tot el domini. Afegim-hi, amb permís, uns quants exemples, corrents i genuïns, si no proverbials:

1. Saps qui es va morir l'altre dia? 2. Qui ho havia de pensar, morir-se d'un accident així! 3. L'haguessis vista, aquella, morint-se de riure... 4. La vella s'hauria mort de fred i de gana. 5. Aquell, rai, no es morirà pas de treballar, no! 6. N'hi ha més que es moren d'accident que no pas de càncer. 7. Que pocs n'hi ha que es morin de vells! 8. Afanya't, que ens hi morirem, aquí. 9. El dia es mor aviat ara. 10. Avui les tradicions es van morint totes. 11. Això és tan cert com que ens hem de morir. 12. Qui no es mor, millora.

Fixem-nos que, si 'morir de riure', per exemple, és una construcció possible, 'moro de riure' seria forçada (igual que 'Afanya't que hi morirem...').

Però encara hi ha més. En llatí morior era de conjugació passiva, i en català la passiva s'expressa sovint amb verbs en forma reflexiva ('la casa s'ha pintat de qualsevol manera'). Salta als ulls, doncs, que aquest 'morir-se', general, popular i antiquíssim, continua aquell morior passiu (deponent, dirien els entesos).

Això no vol pas dir que 'morir' sigui incorrecte. A banda els casos en què és obligatori ('ha mort a garrotades', 'va morir de bala'), molts dels exemples susdits també admeten 'morir', encara que no pocs farien, així, un dring esquerdat o insòlit. Raó de més perquè VilaWeb opti pel reflexiu 'morir-se' quan la llengua popular el prefereix.

 

A vegades els lectors no aproven l'escriptura de tal topònim o de tal altre. Per exemple, la de Kosovë. Per què no escriviu 'Kosovo' o 'Kosova'?, demanen.

No pas per singularisme, sinó per coherència amb els criteris de VilaWeb, de respecte a les llengües de fora i a la nostra. El respecte a la nostra llengua ens exigeix de preservar la versió tradicional catalana dels topònims forasters, acordada al sistema ortogràfic vigent. El respecte a les llengües de fora ens inclina a preferir l'escriptura originària dels topònims que no tenen adaptació tradicional catalana.

En aquest segon cas, si la llengua originària empra l'alfabet llatí, la grafia del topònim és ben simple: n'hi ha prou de manllevar-la. En tot altre cas, el topònim s'ha de transcriure (fer-ne una adaptació gràfica raonablement aproximada a la pronúncia originària), cosa no sempre tan fàcil. Però atenció: llengua originària no vol dir llengua oficial o reconeguda, sinó llengua pròpia del país a què pertany el topònim.

Per tant, si Kosovë no té adaptació catalana tradicional; si l'albanès, la llengua dels kosovesos, empra l'alfabet llatí; si la forma prevalent, i preferent, d'aquest topònim és, en albanès, Kosovë..., què podem fer sinó emmanllevar-la?

Quant a 'Kosovo' i 'Kosova' són adaptacions de la forma sèrbia de Kosovë, l'una literal i l'altra fonètica. Kosova també s'empra, a vegades, en albanès.

Nota marginal. La nostra condició lingüística fa de 'Kosovë' (també de 'Kosova') una escriptura incòmoda. A la catalana, la 's' s'hauria de pronunciar sonora i la 'ë' neutra (en català oriental). En canvi, solem fer la 's' sorda i la 'e' tancada. I no pas per respecte a la pronúncia original (que fa la 's' sorda, però la 'ë' neutra), sinó per supeditació. (És una trista feblesa cultural de no saber llegir a la catalana els mots forasters de pronúncia desconeguda!)

'

A VilaWeb el 'demostratiu' de possessió o finca, 'Son', s'escriu «So n'» quan el nom de la possessió comença amb vocal ('So na' quan el nom de la possessió és femení). Una opció que alguns lectors troben sorprenent. I tanmateix...

1. 'Son' és la contracció de 'ço en' ('açò d'en'), igual que 'Can' és la contracció de 'ca en' ('casa d'en') i 'Cal' és la de 'ca el' ('casa del').

2. Quan 'Can' precedeix un nom començat amb vocal, s'escriu, universalment, «Ca n'». Si, doncs, escrivim Can Fortuny, però Ca n'Aguiló, per què hem d'escriure Son Espases...?

3. Ara, el 'Diccionari català-valencià-balear' [vol X, p. 2, col. 2, entrada 5. SON], i 'Onomasticon Cataloniae' [vol. VII, p. 158, col 2] escriuen «So n'» davant un nom començat amb vocal, precedida d'hac o no.

4. També escriuen 'So na' davant noms femenins començats amb consonant o amb 'i', 'u' àtones, precedides d'hac o no. (Fixem-nos que no és ben bé igual 'So na Moixa' que 'Sona Moixa', com tampoc no és igual Ca la Negra que Cala Negra, ni Ca na Llarga que Cana Llarga.)

5. És clar que si 'Son' és la contracció de 'ço en', l'escriptura correcta hauria d'ésser, d'acord amb el sistema ortogràfic vigent, Çon Sant Joan, Ço n'Espases... (i Ço na Rossa, Ço n'Emília...) No és gens congruent, no, d'escriure So n'Espanyolet, Son Pardines. Ni congruent, ni pràctic. Però què podem al·legar? Que, en onomàstica, n'hi ha més d'una, de grafia incongruent? No sembla pas una gran raó.

6. Sigui com sigui, allò que no sembla gens enraonat és de tractar dues contraccions iguals, com 'Can' i 'Son', d'una manera diferent. I és això que, si més no, volem evitar a VilaWeb.