|
02a. Excursions i senders  En temps de Jacint Verdaguer el monòlit "als conqueridors de l'inútil" no devia pas ser davant de les barraques de l'Ullat. De fet, la barraca quadrada tampoc devia ser-hi. És massa moderna.
Som al rerepaís de Prats de Molló i, de la mà de Bernat Gasull i el seu llibre Les ascensions de Verdaguer al Pirineu, anem a reviure una de les passejades més boniques que es poden fer a una raonable distància de Taradell. Divendres al vespre, després de passar la nit en vetlla en un mas entre muntanyes, torno a casa en companyia del cant del rossinyol, les ombres de l'albada i els argentats cabells de la lluna assenyalant-me el camí vora el silenciós i màgic pantà rodejat de llençols de goja. Tot just posar els peus a casa, un savi boletaire necessita que el porti a una fetillera raconada del massís més estimat. Allí, el desnivell resta trencat pels altius fajos que, en aquestes alçades de l'any, dansen les seves verdes fulles a un vent que, de terra estant, sembla inexistent. Pugem amunt pels pendents de la fageda, deixem alguna llora que somica entre fulles seques. L'indret ja ens agrada, ja, però ens fa mala espina, potser és un xic d'hora per la terra dels arbres altius. Amb la feina feta, i un nou traspà de saber ancestral, ens n'anem a jugar en territori conegut. Entre castanyers i alzines obtenim una minsa mostra de la preuada menja micològica. Cansat, somnolent, capcinejo i somio despert. I és que després d'una nit feta dia, cal que el dia es faci nit. En arribar a la dolça llar, el cos s'estira i reposa. Reposa i descansa, descansa i es deixa anar. Es deixa anar i somia que s'envola entre els cims més estimats. Casserres viu a la vora d'una de tantes rieres tributàries del Llobregat. Enclau estratègic per controlar el pas del riu, Casserres va tenir castell i llarga anomenada. Avui per avui, però, el poble resta en l'angoixant tranquil·litat dels indrets assetjats pel progrés d'una comarca massa atractiva per defugir el creixement post-modern.  Estels del Sud no és una travessa esportiva, com ho demostra el fet que no hi hagi versions en 24 ó 36 hores.Estels del Sud no és una travessa massificable, com ho denota la fesomia dels allotjaments que la fan possible (no més de 15 places). Estels del Sud és una travessa contemplativa, on les etapes es podrien fer en unes cinc ó sis horetes de marxa, però que guanya en encant a mesura que es redueix la velocitat i s'aprofiten totes les sublims raconades del recorregut. Fa molt de temps que no pujo al Port. I, aquest Pont del Treball on força gent descansa, un company de caminades em tempta a anar-hi. M'ho miro i m'ho remiro, no és any de vaques grasses, però malgrat haver de fer equilibris monetaris, m'enganxo a roda, allunyo una il·lusió i m'encavalco a una proposta que, durant quatre dies, m'ha de permetre seguir el tresc català més allunyat del Pirineu: Els Estels del Sud.
Demà marxo cap a Arnes. Diumenge hi tornarem a ser. Entre mig, un morralet i uns paisatges que, a la Catalunya Vella, ens són massa desconeguts: Gorges i roques i afraus d'una terra d'encimbellats pagesos i pastors de grans ramats. Els pensaments ja són en aquelles serres, els peus són a punt d'arribar-hi. La ma s'afila i pren forma de llapis, un grapat de fulls s'entaforen en un plec de la motxilla. Ells ja saben que acabaran ben guixats i que, un cop tornat a casa, seran l'aroma que ajudaran a explicitar la tàcita caminada.  Diuen que fou Mossèn Cinto qui, sentint tocar campanes, en deixar quelcom escrit. Però el murri poeta de flors, violes i romaní va fer-ne de les seves i va desviar el camí per portar el relat al seu molí. Després de fer unes quantes voltes a la taula que veus en la imatge i de prendre seient en les tres cadires que hi ha, la història va anar prenent-me i ara us la vaig a contar.
 Deixes el cotxe a l'aparcament de Sant Marçal. És d'hora. Núvols i ombres. La boira matinera intenta creuar el coll, però resta atrapada com sempre en aquest tranquil racó. Hi ets sol. Encara no hi ha ningú que volti les contrades. Pacient, comproves el material: Bastons, motxilla i càmera; gorra i menges per esmorzar; de postres, la farmaciola; i també els fòtils de navegar. Alces els ulls: Les Agudes, comences a caminar.  Marinero soy del amor Començo aquest camí, un dia qualsevol, a la Biblioteca de Nou Barris. Ho faig amb el sabor de la ploma d'un mestre. D'un mestre de grafia dolça i planera que em transporta pels camins que, de manera més modesta, el destí familiar em porta a trepitjar ben aviat. Una riuada de gent alegre i riallera cau del vagó a l'estació de Jaume I. S'inicia la cursa vers la nit, la nit de Barcelona.
En Ventura, calmós i estirat com sempre, torna a anar d'hora, massa d'hora. La cita és d'aquí a una hora, però ell, enemic d'estressants velocitats, torna a anar sense atendre les hores. I és que li agrada tant de badar al pobre ...  Assegut al terrat, em penjo la pipa als llavis i et recordo.
Un sol dia per visitar-te. No n'hi ha més. Les obligacions del dia a dia no ens deixen fer-ho en qualsevol moment i demanem un dia de festa, un forat a l'agenda per venir-te a veure. Serà dilluns. Diumenge, plou. |
Categories
Els meus enllaços.
...
....
AIRE FRESC
EL MISTERI DE LA LLETRA
GRUMETS D'EN JOAN FORNELLS I EN MIQUEL FERRONI
Notícies VilaWeb
El bloc de la BibliotecaEl fet casteller vist pel TETE (wordpress)
El quadern gris d'en Pla
Últims 40 canvis
Accés de l'autor |
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
