Des del paradís et veig altiva i llunyana, senyora com mai d'una terra, antany, estranya. Un bocí de tu resta dins meu com tresor immens.
al Busherat ens abandona amb una mitja lluna que en recorda els seus més grans pobladors. En la penombra d’una nit de transició, el somriure argentat de Cid Hamet Benengeli ens recorda que abans de deixar els papers en un lloc perdut de La Manxa, ell fou alpujarreño.
Medina Garnata ens rep en la penombra de les ombres que tot ho recorden. Tot creuant una ciutat màgica i discreta, una pensió ens obra les seves portes i un sopar ens treu el ventre de pena, acompanyat d'un jove vi granadí amb molt de futur per recórrer..
La matinada és la nostra fidel companya, mentre ens apropem al palau més bell que mai ha parit ment humana. Les torres que fan de frontera entre l’Albaycin de cases blanques i el Garnat Al-Yahud, jueu i comercial, és la nostra darrera fita en un rilha per un bocí de la història i la natura de la immortal Granà.
Des del paradís et veig altiva i llunyana. Sierra Nevada, l'invencible Yabal Sulayr, s’eleva amb l’altivesa d’una dama que se sap senyora i mestressa universal. Queden tants indrets per descobrir del sol de Garnata! Queden tantes llegendes ocultes en les roques d’aquest massís! Muntanya de transició entre els cims europeus i els africans, Sierra Nevada presenta un seguit de contrastos que la fan estimar. Com deia fa uns dies, si marxo de casa, busqueu-me a Sierra Nevada, busqueu-me per Graná, busque-m’hi entre els subjugats, però sempre rebels, moriscos que, de ben segur, serven el seu palau més preuat i la seva més alta muntanya. Una terra que és
“como la Graná por fuera cascara dura. Si te saboreo, verde. Cuando te tengo en mis labios, amargura. Y cuando se abren tus grietas te desgranas con dulzura.”
Els errants comencen a notar el cansament del funambulista. Quatre jornades de camí per una terra erma comencen a pesar en les cames dels agosarats errants tant bon punt comencen a fer giragonses per perdre alçada i retrobar-se l’antic camí de pastors i traginers a través dels cims.
El sol es lleva per damunt l’espatlla d’un Mulhacén enndormiscat i prouc. El soroll dels primers excursionistes en sortir del refugi han despertat als dos assedegats errants. Ja els va bé. Avui tenen la jornada més llarga, la traca final dels focs d'artifici que han viscut dalt dels cims de tots els temps. Llevar-se a una hora prudent els pot ajudar a sortir-se amb la seva en una darrera i maratoniana caminada.
Carregats amb la motxilla, prenen el camí d’una carena que, del refugi estant, sembla no tenir passos franquejables.
Cid Hamet Benengeli segueix el seu relat dels dos errants rodamóns de la següent manera:
"Havia jo arribat al Refugi de la Caldera quan el rodamón gros va seure ben a prop meu i, sense ni fixar-se en la meva presència, va treure una bossa amb castanyes i es va posar a menjar. L'altra, que s'havia quedat en un punt on podia comunicar-se amb l'exterior, va arribar al lloc i va anunciar que les possibles pluges del dissabte a la tarda s'havien allunyat fins el diumenge.
Aprofitem l'avinentesa i el dinar que ambdós personatges fan en aquest punt per assenyalar que el Refugi de la Caldera es troba situat al costat d'una llacuna i en un punt ideal per a fer unes quantes ascensions que, com la del Mulhacén, són força interessants. Ai! Carai! I perquè no es vol obrir aquesta botella de sidra!"
El sol s’aixeca tard en aquesta raconada del Sulayr. Els dos errants rodamóns, també. Poc a poc, la llum de l'astre rei va guanyant terreny a les ombres de la nit. Ells, posen el seu llit al sol. És tot blanc de glaç i gebre.
"Ahir vaig pujar per les empedrades carenes de la teva talaia, quan el vel de la vesprada deixa de cremar i Granada s'enfosqueix en els ulls d'una gasela prenyada de brases. Et vaig rondar a mitjanit per senderes i terrasses empolsegades de lluna, carregant els meus somnis a cel obert, amb el vertigen d'estar tan a prop i tan lluny alhora." (Shakîr Wa'el)
Conta Cid Hamet Benengeli que el matí va mostrar-los l'entorn en tota llur feréstega grandesa. Un país erm, pelat, ressec, que s'estén cims enllà, molt lluny de la verdor de la Vega granadina que als seus peus hi nia.
Tant sols la pobre gespa que volta el barranc de Peña Partida i un minúscul bosc d’arbres replantats, els dóna senyals de vida en aquelles alçades. La resta és pura roca. Un roquissar que s’eleva per damunt de l’esmentat barranc que es veu molt i més avall, a les portes mateixes de l'infern.
Cid Hamet Benengeli, immortal cronista de llarga trajectòria i hàbil ploma, segueix contant el rilha dels dos errants rodamóns que, viatjant al sud, troben la saviesa d'antics pobladors.
Hi ho fa, a la manera moderna, tot assenyalant com un simpàtic autobusero ofereix passatge als dos errants i les seves farcides motxilles: 15 quilos de benestar occidental per viure, en les millors condicions, un viatge que, en l'antigor, es feia sense tan pesada càrrega.
“Veig que dirigeixes la teva mirada cap aquells cims que brillen en rivalitat amb els cels. Orgull i delícia de Granada, origen de la seva fresca brisa i verdor perpetu, de les seves fonts cristallines i dels seus perennes cabdals.” Washington Irving (1832) La Alhambra. Una corrua de llegendes i apunts sobre moros i espanyols
Escolta els càntics que enyoren les terres que els teus peus estan trepitjant i segueix les passes de dos rodamóns errants pels viaranys on reposa Mulei Ben Hassen, estel lluent dels amors no correspostos.
Conta 
“Veig que dirigeixes la teva mirada cap aquells cims que brillen en rivalitat amb els cels. Orgull i delícia de Granada, origen de la seva fresca brisa i verdor perpetu, de les seves fonts cristallines i dels seus perennes cabdals.”
