El cotxe em deixa a les portes del Mariscal Sucre de Quito. Descarrego les bosses i intento fer el cor fort en acomiadar-me dels meus panas.
La sortida de Quito té quatre estacions: La primera és el control de passaport que un agent amb gavardina et demana per accedir a la part de trànsit i embarcament de l'aeroport.
Fet el primer tràmit, hom arriba als taulells de facturació. La cua del vol de KLM i AirFrance és força llarga i, mentre hom espera, un nou agent de duanes et demana quants dies has estat a l'Equador, què hi has anat a fer i si portes alguna peça d'artesania indígena a la bossa. Al cap d'una estona, ja pots facturar la bossa grossa i seguir a fer el següent tràmit. Aquest, consisteix en pagar una taxa de 40,80 dòlars per a sortir del país. Potser per alguns és un abús incomprensible, però per un servidor és un preu baix per la riquesa personal que hom treu de l'experiència.
Vora les 12 del migdia, la camioneta s'atura a l'Alberg de Muntanya de l'entrada sud del Parc Nacional Cotopaxi. L'alberg es troba un xic després de creuar una de les llengües de terra volcànica que, de tant en tant, cal netejar per deixar pas als vehicles.
El dia abans de pujar al Cotopaxi, la muntanya se'm mostra tant seductora com el dia que vaig arribar a l'Equador. En aquella jornada, em va badar el cràter obscè mentres l'avió virava al seu capdamunt a la recerca de la pista d'aterratge a Quito.
Avui, el volcà se m'ha mostrat amb la claredat i robustesa d'una jornada il·luminada pel sol més intens que hom pugui gaudir al planeta terra. La muntanya és fosca en la seva àmpplia base. Un xic més amunt, un mantell blanc en cobreix el coll i just damunt del volcà, un núvol de boira.
Eren les 8 del matí, a aquelles hores, jo ja hauria de ser camí del José Ribas. Em deixarà pujar-li a les espatlles per veure el món des del seu cim?
(escrit sense accents ni ces trencades. coses dels teclats)
Tot viatge demana d'unes visites turistiques basiques i a l'Ecuador n'hi ha una que cal fer.
A la Mitad del Mundo, just per on passa la linia equatorial hi ha un museu on s'explica la riquesa d'un dels paisos mes menuts, pero a l'hora mes rics del planeta. Multitud de cultures i de natures diverses es donen la ma en un rovell d'ou que fa, si fa no fa, el tamany de l'antiga Corona d'Arago.
El cel es tenyeix de daurat damunt les barraques que que donen entrada a Misahualli. Els micos xisclen i els guacamais s'esgargamellen. Es tant bonic aquest indret.
Després de passar uns quants dies a Quito, vam baixar de cap de setmana a Baños de Agua Santa amb els amics del país. Allà m'han deixat aquest matí de diumenge i d'allà a sortit l'autobus interurbà que uneix la població de Baños amb aquesta de Tena.
I això justament deu ser és el que em passa en aquests moments. No sé si tinc naturalesa artística, però quan els pensaments s'enfilen i s'envolen cap al futur immediat, les qüestions pràctiques es dilueixen i hom és capaç de construir gegants nuvolades i perdre la capacitat del compromís.
De fet, al Pirineu que vaig a voltar, d'ordinadors no n'hi ha. Hi ha cims, hi ha colls, hi ha valls, hi ha barrancs, afraus i boscos. Potser algunes restes de neu i tot! Però d'ordinadors ...
L'avió aterra suaument a la pista del Mariscal Sucre de Quito. Tot i que fa sol, no m'estic de mirar l'horitzó des del braç que han obert a la porta de l'avió. Cerco la creu del sud, la guia dels grans exploradors de temps mai viscuts i sempre imaginats.
No tinc la capacitat de recollir i processar tota la informació que hi ha sobre aquest tema. Podria fer-me el xulo i dir que no tinc temps. Però no. No és temps, és la manca per centrar l'atenció en un lloc i transmetre-la amb la correcció que es demana.
Per això, he respost a un nou impacte i m'he centrat a traduïr, de la millor manera que un perdulari és capaç de fer-ho, l'apunt que Juliana Rincón Parra va publicar aquesta setmana a Global Voices, la llar de les altres veus a Internet.
Ja em perdonareu per no haver traduït els vídeos que adjunta, però la manca de la tècnica no permet reduir la ignorància.
Apa. Venut el piano, vols senti-ne l'oliós rastre?
