232. E quan nos hoim les paraules fom ne molt torbat, e nols poguem respondre duna peça per la gran dolor que hauiem de la sua mort. E quant haguem estat vna peça esforçam nos de respondre a els, e dixem los aixi: La mort de don ·Bñ· ·G· nos pesa molt per moltes de rahons, la primera quan nos tocaua de parentiu, que era -276- nostre oncle de part de nostra mare, e hauiem li comanat tan car logar con aquest era a nos del Pug, que per aquell se pot pendre Ualencia el Regne: e pesans encara per altra raho mes que per tot aço dit hauem, perço car la sua persona era molt bona e leyal, e quens hauia molt gran cor de seruir, e seruen a Deu, e a nos, es mort en aquest seruiy: pero conortam nos aytant dell que la sua anima, segons que tot bon crestia Deu creure, ira en bon logar: mas jo so torbat per les paraules, e per la hoida de la sua mort. E esta nuyt noy poria ueer ne entendre per lo pesar quen hauem, mas dema a la missa matinal uenits denant nos, e haurem conseyl ab uos ensemps con ho farem daquel logar. E tots dixeren que deyem be, e que serien denant nos. E nos al mati hoim nostra missa en nostra casa, que no uoliem exir de fora perço que la gent no conegues lo pesar quen hauiem, e tots foren aqui: e metem nos tots en vna cambra, e pregam los e manam los quens conseylassen ens donassen aiuda con fariem en tan gran feit con aquest: e dixeren nos ques tirarien a vna part, e quen haurien lur conseyl, e puys que uenrien denant nos, e quens dirien lur conseyl. E nos dixem los que nols calia tirar de nos, mas pus ells ho uolien, que a nos playa. E anaren se acordar, e a cap duna hora tornaren a nos, e dixeren a don Blasco Dalago que dixes el ço que hauien acordat, perço quan mes sabia en lo feit de Ualencia -277- que els no sabien, car el hauia estat entre ells be per ·II· anys o per ·III· E don Blasco contrasta vna peça que noy uolia dir, e tots dixeren li a vna uots que uolien que el ho dixes, per ço quan mes hi sabia que ells, e dix don Blasco que diria ço que hauien acordat, e dix:
(seguint la proposta d'en Vicent Partal, fragment agafat a l'atzar)
marcbel |
Història |
diumenge, 11 de febrer de 2007 | 13:31h
Durant l'elaboració del mapa del domini lingüístic del català al Google Earth, entre altres qüestions de detall va sorgir el tema de Fertília. Per a qui no ho sàpiga (és a dir, el 99,999% dels que esteu llegint això), és una petita població inclosa dins del terme municipal de l'Alguer (al Google Maps). Curiosament, el darrer número d'El Temps en parla. Reprodueixo l'article aquí sota per si desapareix del web.
Per dir-ho resumit, és una petita població italianòfona (venecià?) enmig del català i el sard. Molt recent, del 1948. Com que és molt recent, no l'he tret del domini lingüístic, ja que està dins de les terres històricament alguereses. Si la traguéssim, per la mateixa regla de tres segurament hauríem de treure moltes parts de la Catalunya Nord, barris de les ciutats de València, Alacant o Barcelona.
En tot cas, aquest criteri pot variar. Ja veurem com evoluciona la cosa...
Al bloc Croniques d'una nació, que no sé si és l'oficial d'HistoCat o no (n'Enric Borràs confirma que sí que l'és), es pot seguir l'elaboració d'un documental sobre la catalanitat de Colom o una cosa així. El problema és que els autors n'estan dient unes quantes de l'alçada d'un campanar. És el que passa quan la Història no la fan professionals. Vejam perquè dic aquestes afirmacions contundents.
Primer de tot he de dir que no conec la geologia de la zona de Palos de la Frontera. Vaig ser-hi fa uns anys durant 24 hores a bord d'un vaixell a la confluència dels rius Tinto i Odiel. Vaig visitar fugaçment Palos de la Frontera, i en una altra ocasió, Moguer.
S'ha parlat que Colom no podia sortir de Palos de la Frontera, perquè ara no té prou fondària. Certament, avui no té prou fondària. Però fa 500 anys?. Geològicament no seria molt difícil saber l'evolució costanera i fluvial dels darrers 500 anys. Perquè evidentment no tenim la mateixa situació que fa 5 segles. Un parell d'exemples. Algesires en àrab significa l'Illa, però avui no n'és pas d'illa. Això ens pot dur a pensar que en els darrers mil anys hi ha hagut força canvis a la zona. Anem al país. L'estany de Salses al segle XVI no era pas cap estany. Era mar obert. Avui és un estany. Un tercer: el barri barceloní de la Barceloneta, el 1492 estava sota l'aigua. Un quart: el Delta de l'Ebre no existia en temps romans.
Em sembla extremadament agosarat dir que fa 500 anys ningú podia sortir de Palos de la Frontera perquè actualment no hi ha prou fondària. Molt agosarat si no se sap geologia. La dinàmica sedimentària pot haver reblert la conca, per exemple. Només mirant el Google Earth, ja podem trobar diversos elements geomorfòlogics que ens podrien fer pensar això. Em sona a més, de converses amb companys de feina que han treballat per la zona, que la zona del Golf de Cadis ha canviat força en temps històrics, en el sentit de refermar l'opció que a Palos de la Frontera hi ha hagut un rebliment sedimentari.
Una altra de l'alçada d'un campanar. A Palos de la Frontera no es podien fer vaixells, perquè ara no hi ha cap arbre. Tampoc hauria de ser molt difícil determinar si fa 500 anys hi havia boscos o no. Per exemple, fent un estudi de pol·len. Recordo que a segon de BUP em van explicar que amb la revolució industrial a Andalusia s'havia fet una central tèrmica que anava amb fusta. Va haver de tancar perquè es van carregar els boscos. Perquè hi ha una cosa que es diu deforestació: a Europa s'ha fet de forma extensiva des de l'Edat Mitjana, i tot just ara comencem a recuperar-nos-en tímidament. De fet, el Delta de l'Ebre es va originar per la deforestació de la seva conca. A veure si resulta que la deforestació de la conca del Tinto va provocar el mateix que a l'Ebre: una augment de l'erosió, un augment de l'aportació de sediment, i el rebliment del llit del riu (el Delta a l'Ebre).
També és molt preocupant que els autors del bloc desconeguin completament el terratrèmol de Lisboa del XVIII. Encara que se'l conegui amb el nom de Lisboa, el terratrèmol es va originar a la falla transformat que surt de barbeta de la Península. Ho dic perquè argumenten que no queden edificis antics per la zona de Palos. Jo sé, de visitar també fugaçment el sud de Portugal, que en queden escassos perquè se'ls va carregar el terratrèmol. I també que el golf de Cadis va ser arrasat per un o diversos tsunamis. N'Alexis Vizcaíno, que està fent la tesi a la zona, ens en podria parlar en profunditat. Per tant, primer caldria conèixer quines poblacions foren afectades pel terratrèmol i quins foren els danys, abans de començar una teoria conspiratòria.
Ho sento, però l'argumentació del Colom català necessita primer rigor, i després proves. I això no ho veig pas a Cròniques d'una nació. Cauen en el defecte estès de pensar que la natura i les condicions ambientals són fixes. I com s'ha dit darrerament a nivell internacional sobre uns quants escàndols científics, davant de descobertes excepcionals, calen proves excepcionals.
marcbel |
Història |
dimarts, 7 de novembre de 2006 | 23:45h
Que ningú no gosi pintar, ni escriure a les tàpies o parets dels carrers o camins, i que tot el que tingui pintades en les seves parets o tàpies les faci treure.
(queda prohibit) de nits cantar ni cridar o fer cridar dins de la dita ciutat, a la porta o prop de la porta de l'habitació o posada d'algun o d'alguna dona paraules difamatòries o de vituperis.
Això ho deia una ordenança municipal barcelonina... del 1302!. Les prostitutes són marginades de la societat, però no es prohibeix la seva activitat perquè es consideren necessàries.
Els habitants del Cap i Casal no hem canviat tant en 7 segles.
(extret del Sàpiens 48, Barcelona és bona si la bossa sona, pàg. 43-47)
Això de l'Hespèrides m'ha fet pensar en la fundació de la primera base antàrtica espanyola, la Juanca, perdó, Juan Carlos I. És una base científica gestionada des dels Països Catalans, des de Barcelona concretament. Com el seu nom indica, la base és muy humilde y muy campechana.
Explicaré l'anècdota de la seva creació, allò que segurament mai expliqui la història oficial espanyola. La base en qüestió va ser fundada per 4 catalans. Primer van anar 3 catalans (el Dr. Ballester, el doctorand Joan Roure, i el tècnic Agustí Julià) a bord d'un vaixell polonès per mirar on es podia situar la base, que aleshores no tenia nom. Sí, en un vaixell polonès. Catalans i polonesos, vés per on. Va ser gràcies als polonesos que hi van poder anar. Polònia ja tenia base antàrtica, i es va comportar molt i molt bé. Posteriorment s'hi va afegir la doctora Josefina Castellví, des d'Argentina de Rio de Janeiro. Bé, ara dubto de si anaven 2 tècnics al vaixell polònes, i després s'hi van sumar en Ballester i na Castellví.
Bé, la qüestió és que els catalans a bord del vaixell polonès anaven fent videos. Curiosament, en aquests videos sortia amb certa freqüència una estelada catalana. Enganxada a la porta de la nevera. Sortia enfocada en primer pla diversos cops, i amb una llegenda que ara no recordo. El Reietó va veure els videos, per cert. Així doncs, podem dir que la base antàrtica va ser fundada per catalans independentistes. En tot cas, només se sentia català (i polonès, és clar).
I clar, quan van trobar un lloc més o menys idoni, van plantar una tenda de campanya. De les grosses. No havia res més. I aleshores, coses d'immortalitzar el moment, van fer una mena d'acte oficial per tal d'obtenir imatges i després tornar amb elles. En aquest acte s'incloia una hissada de bandera. Quina bandera? L'espanyola, que si posaven una catalana (estelada o no) ja l'hem liada i ben liada. Però els catalans no en portaven cap, de bandera espanyola. Així doncs, els polonesos van haver de remenar pel vaixell per trobar-ne una, i es va procedir a la hissada.
Més tard li van posar de nom BAE Juan Carlos I (Base Antártica Española Juan Carlos I), i constarà als llibres d'història com la primera base antàrtica espanyola. Casualitat el nom?.
La veritat, però, és que ha estat la primera base antàrtica catalana. Es va fundar des d'aquí, amb gent d'aquí, amb la seva il·lusió, energia i decisió. I es continua gestionant des d'aquí, amb personal científic fonamentalment català.
Això, i més coses, és el que recordo d'una xerrada que ens va fer fa força temps n'Agustí Julià, el millor tècnic que tenim a l'Institut de Ciències del Mar, i que va anar en aquesta primera expedició. Ell anava filmant.
Disposició abolida l'any 1716 pel Decret de Nova Planta.
La primera frase és una mostra d'avantguarda de la civilització. El que entenem avui com un dret civil fonamental (i que les TIC posen en dubte), al segle XVIII a Catalunya ja estava regulat legalment.
La segona frase és l'opressió, la injustícia, la dictadura, el totalitarisme, l'ocupació, l'assassinat, l'anihilament físic i psíquic. És el que dugueren els espanyols (i francesos) amb la nova planta.
Les Constitucions catalanes son unes grans descogudes per mi. Les he tingut a la mà en edició facsimil un cop. No les vaig comprar per l'elevat preu. Però un dia ho hauré de fer.
La llar catalana, com á domicili de la familia natural, la corporació, la comunitat, etc., es inviolable [...] Si algú promogués ó cooperés á guerres civils ó intestines, si es refugía en el seu domicili propi, no es castigat (Constitucions de Pau i Treva)
Garanties processals Les causes plenaries tenen de finirse en el terme precís de 100 dies; si son apellacions en el de 50 i la causa de segona apellació en el de 10 dies comtadors de desde el en que fou incoada la causa [...] Tants cuants dies se passi d'aquesta regla, perfer la resolució, els pert el jutge, relator, magistrat ó de qui fós la culpa, de son respectiu salari. (Corts de Barcelona, 1251, i de Montsó, 1517)
Ningú pot ésser empresonat sens exprés manament de Jutge competent (Cort de Barcelona, any 1228)
Dret a una defensa justa
Inspirantse en alts sentiments de justicia i humanitarísme, la Diputació Catalana donará salari á dos advocats i á dos procuradors pera que s'encarreguin de la defensa i tramitació respectivament de les causes en que els llitigants sian pobres i no pugan sostenir defensor propi. (Cort de Barcelona, any 1520)
Jurisdicció catalanaCom que les Constitucions i demés Lleis perque's regeix la terra catalana, son elaborades única i solament per les Corts de Catalunya, sols aquestes tenen poder i forsa per derogar ó esmenar les dites ordenances de modo qué les ordres contraries als Usos, Privilegis generals ó especials, Capitols de Corts, Constitucions, no deuen obehirse ni acatarse ancar que fossin ó haguessin sigut dictades per el Rei ó el primogenit seu. (Corts de Barcelona, any 1422)
A Catalunya no's cursen ni resolen causes ó sentencies de tribunals forasters. (Cort de Barcelona, any 1283)
Dret de reparació
Si d'aquí en avant, per algun empleiat publich fos fet dany ó perjudici á quelcun ciutadá de Catalunya será inmediatament reparat (Cort de Montsó, any 1289)
A sobre ara ens volen donar lliçons des de ponent...
marcbel |
Història |
dimarts, 6 de desembre de 2005 | 19:07h
Cronos és un
programa d'història del C33 presentat per n'Enric Calpena, que
amb l'historiador mediàtic Oriol Junqueres va escriure el
llibre Guerres de Catalans. Lògicament, el programa se
centra exclusivament en grans documentals sobre fets militars.
És propi del sistema educatiu català (per espanyol) de
veure la història en termes militars. Així doncs, es
normal que les persones interessades en la història que hagin
passat pel sistema educatiu català, un dels pitjors del món
desenvolupat, tingui gran interès pels fets militars. Jo
mateix en sóc un exemple.
Bé, fa unes
quantes setmanes es van dedicar un parell d'episodis als conqueridors
espanyols a Amèrica. Tots dos interessantíssims, i de
producció anglosaxona (fet important). Moltes coses em van
sobtar, perquè les desconeixia. En la conquesta de l'imperi Inca,
recordo que a escola (i moltes altres bandes) et ressaltaven que poc
més d'un centenar d'espanyols (de fet, castellans), a les ordres d'en
Pizarro, van poder amb tot l'imperi Inca. I ja està. Fins i tot un
general de la Guàrdia Civil se n'enorgullia. No expliquen com
s'havia pogut aconseguir això.
El que va passar va ser
una cosa molt diferent. En un dels moments cabdals, l'apresament de l'emperador Inca, Pizarro i els seus homes (168 soldats) van assassinar7.000
persones desarmades en un atac de fanatisme religiós, amb una mitjana de 40 assassinats per soldat
(per assassí) castellà. L'anomenada Batalla de Cajamarca. La brutalitat de l'assassí
Pizarro i els seus homes va arribar fins i tot a sorprendre al rei
Carles V, després d'assassinar a l'emperador Inca, que havia
aguantat humiliacions i tortures de tota mena. Fins i tot, en el seu
context històric, aquesta brutalitat assassina no era
comprensible.
Que menys de 200 soldats castellans assassinessin sense escrúpols i
cap conseqüència a 7.000 inques és una de les grans
matances militars de la història.
Si a això afegim que per culpa de la verola i altres malalties
europees van morir vora de la meitat de la població, es pot
concloure que el que van fer els castellans al Nou Món va ser
de tot, menys positiu. Van dur-hi la brutalitat salvatge,
l'anticivilització. Però a escola s'ensenya just el contrari.
Ningú ha demanat
perdó ni ha mostrat cap mena de penediment. A la història
que s'ensenya a escola, imperialista i militarista (si més no
en la meva època, dins completament de la democràcia),
aquests fets poc gloriosos s'amaguen completament, i s'ha de
recórrer a documentals anglosaxons.
marcbel |
Història |
dijous, 22 de setembre de 2005 | 19:29h
El número 7050 (28 de juliol) de la revista Nature contenia un especial sobre recerca biotecnològica a l'Índia. I què té a veure això amb el món casteller?. Doncs que com a portada, hi havia un magnífic castell de 7 amb folre i manilles (a la imatge).
Mirant amb una mica d'atenció la fotografia, veiem els castellers amb les corresponents faixes. Però resulta que són indis, i al fons està ple d'indis amb la mateixa cara de bocabadats que posem pels Països Catalans. Els cartells del fons són en anglès, per la qual cosa podem concloure de tot plegat que ni són castellers catalans, ni estan fent una exhibició a l'estranger.
L'estructura és complexa, i una mica peculiar. Hi ha la pinya, hi ha un folre, i les manilles. En total sembla ser un castell de 7, amb ainxaneta, però sense acuixador. Sembla una torre de 2, però són com dos pilars desajustats. Tot plegat una mica estrany.
Fan castells a l'Índia? Doncs sembla ser que sí. No he trobat pràcticament cap informació, però sembla ser que la construcció de castells està lligada a la celebració del Dahihandi (el naixement de Krishna), i la celebració d'aquest fet es remunta a l'edat mitjana o anteriorment.
Quan es parla de l'origen dels castells, sempre es diu que provenen del País Valencià, al segle XIX amb la moixiganga (màxim esplendor al XVII i XVIII). Tot i que es diu que al Marroc, Índia i altres llocs es fan estructures similar (però molt menys complexes diuen), se'n descarta aquest origen.
Des de la meva ignorància, em demano per què. Cal considerar que al País Valencià hi hagué durant molt de temps una població majoritàriament morisca, amb més de 200.000 persones, fins a la seva expulsió al segle XVI. Així com trobem coses semblants a la paella al magrib i a Sícilia (ocupada també pels sarrains a l'Edat Mitjana), i per tant podem deduir que la paella és la versió cristianocatalana d'aquell plat, per què no podem dir que els castells són la versió cristianocatalana dels equivalents marroquins?.
A més, havent-nos arribat tantes coses de l'India (i la Xina) a través del món àrab durant l'Edat Mitjana i el Renaixement, no podríen haver arribat d'allà els castells. O estem davant d'un convergència cultural independent?. No he trobat cap argument sobre això. Se'n descarta i prou.
No ho sé, són preguntes d'un ignorant sobre el tema. Si algú pot aportar més dades, tinc una gran curiositat i li agraïria.
El que no es pot dir és que les estructures de castells fetes fora de terres catalanes són senzilles. Un castell de 7 amb folre i manilles, poca broma.
