Si ahir el Saül Gordillo explicava que els digitals es renoven i aposten pels blocaires, la Sílvia Cobo es preguntava avui si hi ha un ¿asalto blogger en Catalunya?.

Relacionat amb aquests dos apunts mencionats, vaig escriure fa uns dies El Singular Digital es reinventa -a propòsit, també, de la incorporació de blocaires al diari digital-.

No fa massa setmanes, El Punt publicava el reportatge Els polítics es cansen dels blocs [Tot sobre El Punt a: El Punt Glocal]. Així mateix, el setmanari Dossier Econòmic de Catalunya feia el mateix, però centrant-ho en els blocaires salmó -com ho va descriure l’Enric I. Canela-. I, sense anar massa lluny, quan vaig estar a Prada a la UCE, un periodista de El País em va entrevistar i en fer aquesta notícia a l’edició en paper: “Los blogs “también” hablan en catalán” (sic!).

Els blocs passen per un bon moment, no tant així els mitjans tradicionals que, com ja vaig dir, ens trobem en la inevitable renovació dels diaris tradicionals.

Tot Marcús

Comença l’espectacle de la nova temporada en els mèdia. I, tot fa pensar que serà mogudeta. Comencem amb El Singular Digital, que ha canviat de look, apostant pel color Googleià, o sigui, el blanc, i donant tanta importància a l’opinió que les notícies han quedat en un segon terme (a l’esquerra de la pantalla).

Aposten per les etiquetes, o “tags”, per tal d’ordenar i poder localitzar la informació d’una forma més adequada al mitjà que utilitzen (Internet). Amb tot, costa trobar el núvol de les etiquetes i el cercador en base a les quals pots trobar la informació. Una bona aposta metodològica, però encara li falta claredat.

M’agrada veure que no tenen por a enllaçar-se a informació d’altres diaris o webs per a ampliar la informació que ofereixen, però trobo a faltar els links dins de les notícies i dins dels articles d’opinió.

La informació i l’opinió del Singular és bàsicament de política i, concretament, catalana. Aquesta especialització temàtica no la trobo desencertada, ja que voler-ho abarcar tot, sense mitjans humans -com acostumen a ser aquests digitals- és un error.

Un grandíssim error -que, si serveix de consol, fan molts altres mitjans a la xarxa- és no tenir ben configurada la funció de sindicació (RSS). [Nota1: Pot ben ser que jo no ho hagi sabut fer bé]. Com deia el Guillem, “sindicar o no sindicar, aquesta és la qüestió!”. Cal oferir la informació per tots els canals possibles (multicanalitat) però, a més, cal deixar escollir quina part de la informació es vol consumir i permetre-ho fer sense sortir de casa (Google Reader, Bloglines, Netvibes, iGoogle,...), per dir-ho d’una forma gràfica. [Nota2: Si no ho arreglen, només entraré de tant en tant].

Com ja he dit, el punt fort del diari és la qualitat dels articulistes d’opinió, la gran majoria sorgits de la factoria del diari AVUI (veure Editorial i article del director, Toni Aira). Tota una declaració de principis a l’Editorial:

“El liberalisme que formula i estableix l’anglès John Stuart Mill, i que descrivia a Sobre la llibertat, és el que ens marca el model de societat a què aspirem, on es torni a posar en equilibri el poder de l’individu, tantes vagades trepitjat pel “bé” col·lectiu, amb el de la societat.”

L’altra gran novetat és la incorporació dels blocs al diari, com un canal més d’opinió. I, aquesta vegada, encara m’agrada més veient la tria que han fet. Entre els escollits s’hi troben molts dels blocs que fa temps que segueixo, com el de la Núria Masdéu, el Marc Arza i el Toni Sellas, entre altres. Amb tot, estaria bé que l’apartat de blocs tingués un link directe -no només que surti en pantalla- i que informi de l’últim apunt que ha publicat cada bloc (no n’hi ha prou en posar el nom del bloc).

Curiositat: Dins la multitudinària llista de Xarxes Socials que han incorporat sota de les notícies per tal de compartir-hi els continguts del diari, hi han inclòs la Xarxa INDP que vaig crear l’estiu passat amb l’eina corank. No sé si val la pena, ja que aquesta xarxa va deixar d’actualitzar-se fa mooooltes setmanes. Qui sap, potser es revifa la cosa. Però, tant La Tafanera, com Digg com la Xarxa INDP em porten molts dubtes de la seva utilitat. Crec que ha de sortir alguna cosa millor.

Marcús

NOU: El bloc El Punt Glocal (per a lectors i simpatitzants del diari El Punt).

Blocs, microblocs (Twitter, Plurk...), altres xarxes socials com Facebook, MySpace, eines per a compartir notícies com La Tafanera o Digg, eines d’ordenació de preferències de urls com Delicious, contrassenyes vàries pels diferents diaris digitals que visites o per wikis com Viquipedia, vídeos que penges o consultes i segueixes a través de YouTube entre altres plataformes, àudios a través de Goear, Muxtape...., podcàstings, webs que t’interessa seguir, diferents correus electrònics, eines de seguiment de sindicació (Bloglines, Google Reader), etc, etc, etc...Tot plegat, un conjunt cada vegada més ampli d’eines útils per a interrelacionar-nos a través de les TIC i, més encara, a través de la multicanalitat (no només Internet, sino cada vegada a través de més dispositius i més mòbils). Es fa difícil controlar-ho tot. Per fer-ho, calen dues coses:

1) Aprendre a escollir el què t’és útil -empresa difícil, fins que no ho has tastat un bon temps- i,

2) Aconseguir eines que ho aglutinin al màxim tot plegat.

Entre elles, utilitzar la sindicació a l’estil Google Reader, Netvibes o iGoogle, a més d’altres més recents i molt interessants com Friendfeed (Francis Pisani en parlava recentment al diari digital Soitu.es), o utilitzar algunes eines com el Cercabloc o crear-te una pàgina del Hompage de Google -com he fet recentment- per tal de tenir una mica ordenada la nostra identitat digital tant dispersa, ajuda a l’usuari a clarificar-se i poder escollir amb més coneixement de causa i, també ajuda a la resta de gent, per tal que es puguin fer una idea més global de quina o quines personalitats digitals hi ha darrera tot aquest conglomerat d’eines.

NOU: El bloc El Punt Glocal (per a lectors i simpatitzants del diari El Punt).

És força recomanable el reportatge que va publicar El País sota el títol “la inevitable renovación de los periódicos”. En ell es plasma un seguit de dades i opinions provinents, sobretot, dels EEUU, però també de la Gran Bretanya i de l’Estat espanyol, entre altres. Els diaris en format paper estan en crisis i, econòmicament degut al descens de la publicitat, aquesta crisis serà dura un parell d’anys més.

No és la fi dels diaris en paper -almenys per força anys, no crec que sigui així-, però anar a contracorrent, sense donar cap pas, pot ser molt contraproduent. Conceptes com l’especialització temàtica, l’anàlisi i contextualització de la informació, la multicanalitat i el multimèdia per a oferir el producte i la originalitat de la informació que s’ofereix, poden ajudar a no caure en picat.

I, no cal córrer, millor assegurar-se i tocar de peus a terra, però en aquest “mundillo” ser el primer ajuda. Pensem en eines de xarxes socials com Twitter que, tot i no ser la de més qualitat, és la que tira a un gruix més important de gent en el seu camp (microblocs). El fet de ser una de les primeres en aparèixer i de ser molt fàcil d’usar hi ajuda molt.

Com a complement i ampliació de qualitat al reportatge abans mencionat hi ha les paraules del consultor de mitjans espanyol Juan Varela a “la reinvención de los diarios”.

Llegint l’apartat “Tecnología” de l’apunt de Juan Varela [recomano la lectura de tot l’apunt], m’ha vingut al cap per enèsima vegada la importància de l’alfabetització digital. No seria sobrer que el mitjà en qüestió fomentés una alfabetització digital bidireccional, de cara als presents i futurs prosumidors i de cara als propis periodistes. Si ajudes al teu potencial client a conèixer més i millor les eines TIC necessàries per a una millor utilització de la informació -tant per a consumir com per a crear informació-, rentabilitzaràs la inversió i seràs correspost amb credibilitat i fidelitat. Així, si millores amb formació contínua als teus periodistes, augmentaràs la fidelització d’aquests i la qualitat del seu producte. Els diaris tradicionals, sense l’alfabetització clàssica (llegir i escriure) no haguessin tingut clients en grans masses. Ara, aquesta multitud d’eines que cal utilitzar per a arribar a la informació que es desitja consumir també necessita d’una certa alfabetització.

^{_{Foto: El País.}}

Marcús

Llegint el llibre “Periodisme? Permetin!” (Símbol Editors) de Quim Torra i Pla, sobre la vida i els articles del periodista Eugeni Xammar -una obra i una personalitat genial!-, m’ha entrat la necessitat de reflexionar sobre l’escriptura periodística de mitjans segle passat i la infoxicació frenètica dels blocs, d’Internet i les TIC en general.

Ens podem trobar cartes excel·lentment escrites i plenes de contingut de Xammar i dirigides a altres genis de l’època com Josep Pla i Pau Casals, que seran correspostes mesos després, amb la mateixa claredat formal i amb idèntic contingut intel·ligent. S’hi pot trobar, adherit a la carta, el retall d’un article que es creu d’interès per al destinatari d’un diari com Le Monde, per exemple. Tot plegat digne de recopilació mig segle després, ple d’interès i gran suport per al nostre constant procés d’aprenentatge intel·lectual.

I, ara, què fem? Un acte que tardava mesos a consolidar-se i anys a convertir-se en joia per a l’intel·lecte, ara es converteix en un correu electrònic enviat en uns pocs segons a un conegut -que no amic-, amb el qual t’uneix certes inquietuds descobertes en blocs o microblocs o xarxes socials vàries. Tot plegat, amb uns pocs minuts de diferència, i un “gràcies per la recomanació” com a resposta.

Era millor abans? No m’atreviria a afirmar-ho categòricament. Amb tot, si que era diferent. Tindrà interès històric rastrejar converses mantingudes en temps real i sense gaire contextualització? Personalment -tot i no predicar suficientment amb l’exemple- sóc partidari de la màxima “menys és més”, però cada situació històrica, cada eina utilitzada per a alimentar l’intel·lecte, té els seus pros i els seus contres. Intentar aplicar l’ideal d’una altra època a l’actualitat, amb les eines que tenim, seria anar a contracorrent. Cal adaptar-se al present, sense oblidar el què ens ensenya el passat i, si la gestió del temps ho permet, és bo buscar punts entremitjos per a plasmar ara i aquí el què la història ens ensenya per a encarar amb intel·ligència el present i el futur.

Aplicar el passat “ara i aquí” sense una lleu transformació adaptativa, pot ser un error. La infoxicació o l’excés d’informació i la (massa?) accelerada recepció d’informació que estem vivint, cal complementar-la amb una bona gestió del temps i una bona contextualització de la informació, compaginant l’aprenentatge del passat amb el què ens ve a sobre sense haver tingut temps de pair-ho.

Però, la naturalesa és sàvia, i ho va posant tot al seu lloc. Sense adonar-nos-en, potser, però sense donar temps a l’error insalvable, es tendeix a implantar en els mitjans de comunicació els gèneres que ajuden a contextualitzar la informació, ja siguin cròniques, reportatges, entrevistes, articles d’opinió,... Així mateix, la voràgine d’informació constant i, en certa manera, anàrquica que es desprèn de blocs i altres eines d’informació i opinió i creació de continguts a través de les TIC es va convertint d’un temps ençà en llibres que recopilen o, encara millor, que expliquen el què està passant.

Doncs, això, “la naturalesa és sàvia” i “menys és més”, però no podem pretendre aplicar el passat al present sense un procés d’adaptació que, vulguem o no, captem o no, hi és. Per sort. Aplicar el passat d’una forma pura, podria caure en la nostàlgia, però aprendre del passat i adaptar-lo a l’ara i aquí és una forma intel·ligent de no caure en un present buit de contingut.

Internet ens ofereix múltiples possibilitats d’escoltar música. Anem a veure’n un recull representatiu de les diferents possibilitats que hi podem trobar.

La ràdio tradicional, com és el cas d’iCatFM, ens permet escoltar l’emissora que trobem al dial, però a més ofereix la possibilitat d’escoltar altres emissores exclusives per Internet. Sense sortir de la ràdio tradicional, podem utilitzar altres serveis, com pot ser comprar les cançons que estem escoltant a través de la botiga d’itunes o baixar-nos programes musicals sencers a través de la sindicació (RSS). Tot plegat sense sortir de l’emissora de ràdio. No és imprescindible anar directament a la sindicació del web de l’emissora en concret, ja que et pots sindicar els programes de ràdio o podcasts musicals que més t’interessin i fer-te una emissora a gust del consumidor a través d’eines de sindicació com Bloglines o Google Reader, entre molts altres.

Les discogràfiques -vulguin o no- s’han d’apuntar al carro dels canvis que s’estan produint. Aquest és el cas, per exemple, de Discmedi, que ofereix la possibilitat de comprar música en línia. Però, no tot és pagant ni ratllant la il·legalitat (quan ho fas gratis). Casos com el de Música Lliure ens permet baixar música sense infringir la llei.

Dins dels clàssics, hi ha els programes de compartició de fitxers P2P, com el més conegut: eMule. Però, hi ha altres sistemes -més acords amb la legalitat, fins i tot-, com és el cas de Worry about you, que et permet baixar cançons soltes i a l’instant.

Tot plegat, sense oblidar el ja clàssic web de vídeos -molts d’ells musicals- You Tube. Sense descartar la possibilitat de descarregar-te els vídeos que hi puguis trobar i que t’agradaria tenir al teu reproductor de vídeos, a través d’eines com BajarYouTube.com.

Si You Tube ha fet molt per la música, o més ben dit, ha fet molt per la música de grups i cantants que sense aquestes eines no haguessin sortit de l’anonimat, una altra eina que trobem a Internet és MySpace, un dels màxims exponents de la Internet social. Formar part d’un grup musical i no tenir obert un compte a MySpace, és com buscar feina sense Currículum Vitae.

A banda, hi ha els webs oficials dels grups musicals, on pots escoltar i/o descarregar-te música. Aquest és el cas del web oficial de Kitsch, per exemple.

Una altra alternativa que s’anirà imposant en els pròxims temps és la de les revistes musicals que es podran consultar i llegir en línia i, mentres la llegeixes, pots escoltar música dels grups i cantants dels quals es parla. Això ja ho està aplicant la revista Enderrock a través de Quiosc.cat.

I, per últim, sense que això sigui, ni molt menys, un llistat tancat, trobem dues eines molt interessants per escoltar música en línia. LastFM és com una radiofórmula feta a mida, on introdueixes el nom d’un grup o cantant que t’agradi i, tot seguit, comença a sonar música d’aquest i d’altres cantants similars -segons hagin escollit els usuaris d’aquesta xarxa social-. Seguint un sistema similar, trobem MixTurtel, però en aquest cas ets tu mateix que et fas el recopilatori en línia que vols escoltar, i només del grup o cantant que hagis escollit.

Us animo a completar aquest petit llistat d’eines d’Internet que ens faciliten escoltar la música que ens agrada, per Internet (o no):

• Goear.

• Muxtape.