A partir d'avui i fins el 24 d'agost estaré poc o gens connectat. Mentrestant, aquesta és la situació que deixo oberta: Podeu fer una ullada a la meva identitat digital, on es pot navegar per les meves diferents petjades a la xarxa. Podeu seguir responent a l'enquesta per a conèixer el perfil d'usuaris d'aquest bloc. Actualment ja l'han respost 93 persones. Donaré els resuiltats aviat. Aquest és el meu microbloc a Twitter. I, aquest el meu perfil a Faceboock.
Per altra banda, ha nascut la xarxa de lectors i simpatitzants del diari El Punt. De moment, es distribueix en tres eines: El bloc El Punt Glocal, que pretén ser el punt de trobada de tot l'entremat de la xarxa; el Twitter, que actualment aglutina 21 seguidors i que és l'eina hàgil d'informació sobre el diari i de recomanació d'articles i notícies; i, per últim, el Grup de Faceboock, amb 59 membres actualment, permet dialogar en temps real, opinar, informar, recomanar, queixar-se, compartir multimèdia, etc...
Dit
això, anem al tema d’avui. Per començar, per situar-nos en el tema, recomano la
lectura de les definicions de Web 2.0
de Viquipèdia (una mica en català, força més en castellà i encara més en anglès).
Parlem molt del 2.0, però poques
vegades anem a definicions clarificadores. Coses de les
presses internàutiques. Un cop ens hem empapat amb les definicions -alguna cosa
de profit n’haurem tret-, podem fer una repassada a El bo i millor del
web 2.0 que ens va oferir Vilaweb
fa uns dies. És un article ple d’enllaços de qualitat, però que per l’apunt
d’avui no és imprescindible llegir. Amb tot, fa una bona passejada per la xarxa
[parlant d’enllaços -cosa que es descuiden molts diaris que es fan dir
“digitals”- llegiu-vos l’últim paràgraf d’aquest
article d’El País].
Ja ens hem situat al concepte de Web
2.0.
Ara,
tot llegint un dels nous blocs que he introduït en els imprescindibles, estaria
bé endinsar-nos en saber “què és innovar?”. Una molt
bona definició de la gent de l’Alfons
Cornella (Infonomia). Uns altres que estan cada dia millor són els “opinaires TIC” del diari digital Soitu.es
(Varela, Pisani i cia.). En aquest cas recomano un article de Delia Rodríguez titulat “Creando
empresa “a lo 2.0””. Un excel·lent article sobre com afecta tot
aquest “mundillo” que hem estat
veient unes línies més amunt en el món de les empreses.
Web 2.0 + Innovació = Empreses amb
ganes de no perdre el tren i fer pasta, que al cap i a la fi és del què es
tracte, no? (o, no només això, com veurem més endavant).
Costa,
encara, veure casos d’empreses que es llancen a la participació, a la
intel·ligència col·lectiva, a les idees, al valor afegit,... Però alguns casos
podem trobar.
És el cas del BBVA que ha obert un
espai de blocs pels seus més de 100.000 empleats: la Blogsfera.
[Tenia aquest
link que ho explicava, però ara veig que ja no hi va directament. En tot
cas, és una breu explicació de les raons que els han portat a fer aquest pas.
Entre altres coses, diu que “mediante el
uso avanzado de tecnologías de la información, BBVA pretende hacer emerger el
talento, así como fomentar el diálogo y la colaboración entre los profesionales
del Grupo”]. Però, aquest només és un petit exemple de l’aposta del BBVA
pel 2.0. Com explicava El Mundo “El
BBVA se sube a la moda 2.0”, “el
banco utiliza herramientas sociales para potenciar relaciones internas y
externas”.
I,
és que per més inri, els consumidors
hem passat a ser anomenats prosumidors. “Internet i les eines de participació electrònica han fet
canviar el paper dels consumidors, que ara ja no són una massa passiva
receptora de missatges publicitaris i de productes, sinó que s’han convertit en
protagonistes de la relació entre clients i empreses. Els consumidors són ara
els que diuen a l’empresa com volen un determinat producte o servei, i per
tant, s’han convertit en una font inesgotable d’innovació”.
En
Fernando Polo fa un pas més i ens
explica la utilitat d’una altra eina 2.0 pel món de l’empresa. En aquest cas es
tracte de la utilització del “microblogging”,
concretament explica com aplicar el Twitter
a les empreses, en un article titulat “Hola,
soy una empresa, y no sé usar mi twitter”.
[Un parèntesi: En el bloc TIC Vigatà
per excel·lència -Digitalísimo- defineixen
un concepte també força interessant, l’excedent
cognitiu. En què dedicàvem el temps lliure abans i en què el dediquem
ara?].
Tornant
un altre cop a la font inesgotable d’idees i informació que és Infonomia, si fins ara hem parlat de
com les empreses poden aplicar la filosofia 2.0 per crear valor, què passa amb l’empresa més gran que tenim
a tocar? Parlo de la WikiAdministració.
L’Administració Pública no deixa de ser
una gran empresa que ofereix serveis al ciutadà, i el seu èxit rau, no tant en
la pasta, sino que el podem valorar en el grau de satisfacció ciutadana
respecte els serveis oferts. Per tant, estan/estem obligats a avançar cap a
l’Administració Electrònica.
I, per acabar, un tema personal: Ben aviat,
el proper 15 de maig, començaré una nova etapa laboral que em fa molta
il·lusió. Treballaré en la implantació de l’Administració
Electrònica, a través de la recentment creada Oficina
per al Desenvolupament de l’Administració Electrònica (ODAE). Després
d’uns deu anys de treballar en el món del dret, primer a la privada i després
en diferents administracions públiques, començo una nova etapa que em fa molta
il·lusió. Ha costat, però la cosa pinta molt bé. Els primers temps seran durs,
però les ganes i la il·lusió amb què entro espero que ho facin tot molt planer
i vagi donant els seus fruits.
[El Bloc Marcús (RSS per seguir-lo) és
membre de la XBS; col·labora al bloc
col·lectiu Olla de Grills; i, aporta
informació a la Xarxa
Social d’informació INDP.
Podeu seguir aquest bloc apuntant-vos al newsletter
que apareix a baix de tot de la pantalla. Més sobre el bloc]
En
el seu dia em vaig inventar un Mem Catosfèric que va
tenir certa repercussió, i va ser interessant per a conèixer coses noves de la
xarxa. A una de les primeres blocaires que li vaig passar la pilota va ser la Victòria
de El pèndol de petites
oscil·lacions. Ara és ella que em
passa la pilota d’un nou nexe blocaire, el bloc solidari. [Abans que res, gràcies per la deferència].
Si no ho entenc malament, es tracte
de fer públic alguns blocs que m’agraden i expressar-ne els motius.
Alguns
dels que ha recomanat la
Victòria també serien els meus, per tant, per no repetir-me
en mencionaré alguns de nous (també, diferents als que vaig mencionar en el Mem Catosfèric):
Al
Guillem Carbonell per la
seva incansable tasca de reporter gràfic i destacant els seus apunts Mèdia;
A
la
Sílvia de Lola como Mola, per
tenir un dels blocs més interessants sobre mitjans de comunicació i per haver
obert recentment un bloc de reportera gràfica a l’estil del de Guillem
Carbonell i, a més, en català;
Al
Moments de l’Oriol López, per
les seves incansables aportacions per aconseguir uns mitjans catalans de
qualitat, sobretot referent a El Punt i l’AVUI;
Al
Martí Cabré (i aquí), per ser un dels pocs que
tracta de forma intel·ligent la política internacional i per les seves
aportacions culturals en música i literatura;
Al
Joan Josep Isern, per la
seva constància, per el seus gustos musicals i “revisteros” i per haver-me tornat la visita laboral que li vaig fer
en el seu dia;
Al
Gerard Gort (El Campanaret) per
tota la informació (i opinió) periodística, cultural i política que aporta;
A
la Laia de
Calaix de Sastre, perque vaig veure néixer el seu bloc i perque no el vull
veure mai aturat;
Al
Pere Meroño, per la
constància i perque sap criticar però també no es talla un pèl en elogiar quan
li plau, i per haver-me fet agafar gust per la música de l’Albert Fibla;
A
l’Albert Puig per la
qualitat de la tria musical que ens ofereix dia si dia també;
I, a molts més que eren, que són i,
espero, que seran...
Seguint la tònica
dels últims temps, més o menys cada mig any aquest bloc és visitat
50.000 vegades (o això diuen els comptadors). El gener de 2007 celebrava les 50.000 visites,
el juliol del mateix any les 100.000 i ara
toca les 150.000 visites. [Aquest bloc va néixer el març de 2005 i el
comptador de visites de Vilaweb comptabilitza des del juliol de 2006].
Fins ara, han
estat 1.127 apunts i 2.186 comentaris. Gràcies pels comentaris, enriqueixen
molt!
Aquest cap de
setmana he estat a Eivissa. Deu ser la sisena vegada que hi vaig. La setmana passada hi
va estar un bon amic. Sempre que hi he anat he tingut el camp base a la
ciutat d’Eivissa, però aquesta vegada ha tocat Santa Eulària des Riu -poble turístic situat a la costa est de la Pitiüssa major-.
Només vull recomanar alguns dels llocs que he repetit: El bar Can Anneta de Sant Carles, on es
poden assaborir i comprar les herbes
Eivissenques més naturals. A més, és curiós poder veure com dins del bar
del poble hi ha les bústies de cartes de totes les cases del poble.
A Eivissa ciutat es menja bé al restaurant S’Amatller. No et pots perdre fer un
“beure” a qualsevol hora del dia a la
Plaça del Parc, concretament al bar Madagascar, o fer un bon menú al davant
d’aquest, al restaurant “Bon profit”,
on van tant per feina que no pots ni prendre el cafè, així s’estalvien la
sobretaula i poden oferir més rondes. A més, si no omples la taula amb gent,
pots veure’t menjant amb altres persones, ja que aprofiten el més mínim espai
per omplir el local. La pela és la pela!
També, el mercat
hippie de Sant Carles, tots els dissabtes de l’any, és un bon lloc per
passar una estona agradable. I, per últim, un altre lloc on menjar bé és el
restaurant rústic Can Caus, situat a
la Carretera
de Santa Gertrudis, Km. 3,5.
I, imprescindible fer una passejada per “Dalt Vila”, la part emmurallada de la
capital.
Òstia, cinc minuts després de penjar aquest apunt, m'acaben de dir que ja l'han trobat! Gràcies als cartells que s'havien penjat pel poble.
Abans d’ahir a la matinada va desaparèixer el gos de
la meva germana: l'ESPART.
Es tracta d’un SCHNAUZER
GEGANT de color negre (veure foto).
Es trobava en una casa de Matadepera, per tant podria
estar per la zona del Vallès Occidental, prop de la
Mola. O, si l’han robat, pot estar en molts
altres indrets.
Només
cal que aneu a sota de tot de la pàgina d’aquest bloc, poseu la vostra adreça
de correu electrònic i rebreu un mail per activar-lo. Un cop l’activeu, anireu
rebent les novetats del bloc a mesura que aquest es vagi actualitzant.
Això és un resum del què ha anat
passant per aquest bloc les darreres setmanes. Començaré pel mig,
quan el Saül Gordillo em va dedicar
un apunt sencer titulat “Independència, la xarxa
virtual promoguda per Marcús”. La veritat, deixa el meu bloc molt i
molt bé, cosa que ha potenciat molt les visites de l’agost -a banda, que he
parlat molt sobre temes polítics, i això tira molt-. Amb l’excusa de la posada
en marxa de la Xarxa Social d’informació independentista INDP (de la que en parlaré més
endavant), fa un recorregut molt detallat i ben informat de tot el què envolta
el bloc Marcús.
El cercador Huubs s’ha convertit en el
Google News a la catalana. Una molt bona eina per a buscar informació
en les notícies publicades els darrers 30 dies en un munt de diaris i premsa en
català.
Com haureu vist, aquest bloc i
d’altres de MésVilaweb han canviat de “look” i, en gran
part, ha estat gràcies
a un apunt de Manel Bargalló, on explicava de forma didàctica com fer-ho.
Per
la gent que ens agraden les ràdionovel·les
-molt poc potenciades per les ones radiofòniques nostrades-, vaig donar la bona nova
de la possibilitat de baixar-se la radionovel·la 39+1. A l’Ismael també li agraden, i els dos vam
coincidir que estaria bé recuperar el memorable programa dels germans Marx que fa molts anys havien retransmès per
Catalunya Ràdio. Estic escoltant 39+1, i m’està agradant. És divertida,
entretinguda i, cosa molt important, el 90% de música que posa és catalana.
"És quan no apreto que surt". I, és ben cert. Des de la
primera imatge que t'ha passat pel cap al llegir aquesta frase -escatològica,
si vols-, fins a qualsevol situació metafísica, la vida es regeix per aquesta
màxima vital.
Imaginem que tens pressa, que vols arribar el més aviat
possible a un lloc, però "el temps se't tira a sobre" i tens por de no arribar
"a temps", imaginem que vas en cotxe, i resulta que et trobes tots els semàfors
en vermell, que trobes cues on no n'hi acostuma a haver, sense voler-ho, agafes
el camí més llarg,... i, és clar, arribes tard. Per què? Perque estaves
apretant, estaves gastant més energia de la necessària per omplir el forat
negre de la "por" a no aconseguir l'objectiu. Pot semblar -i, "diuen" que és
empíricament provable- que "el temps" és el que és, i no és relativitzable (tot
i Einstein!). Jo no m'ho crec. Ara bé, tampoc ho puc provar. Ni tampoc tinc la
intenció de fer-ho. El temps és relatiu, però això no és l'important, el què és
interessant del tema és que el temps és relatiu i som nosaltres qui podem
moldejar-lo, sempre i quan no ho fem a consciència "a canvi de". És a dir, i
tornem a l'exemple d'abans, no es pot pretendre que "a voluntat pròpia" el
temps es demori per a poder aconseguir un objectiu que es convertiria en un
deliciós fruit egocèntric.
I, això no és només aplicable al temps, també ho és a la
resta de situacions quotidianes impregnades de voluntat impacient o de voluntat
a rebre "a canvi de". Si realment ho vols, si ho desitges pel simple gust i
a canvi de res, no cal apretar. Si apretes, ja l'has cagat!
Segons el diccionari
de l’Enciclopèdia Catalana: “Estat
del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol” i “lloc solitari, desert, inhabitat”. Trobo aquestes definicions
deficitàries, els falta abarcar més situacions, però bé, per alguna cosa es
comença.
Entenc la solitud com una de les situacions més joioses en
què et pots trobar, sempre i quan sigui voluntària. La solitud forçosa és
extremadament desagradable, però la voluntària no té preu. Almenys per mi,
almenys així ho veig i ho visc jo. No sóc una persona solitària, ans el
contrari, no puc viure sense la gent, necessito el contacte humà d’amics i
coneguts, i de desconeguts també. Però, alhora valoro d’una forma extrema el
gust per la solitud en cert moments. O sigui, no entenc la vida sense els dos
extrems, sense aquestes dues situacions. Quan pots tenir-les en el moment
oportú, en el moment voluntari -que no és sempre-, m’acosten un xic més als
estats de gratitud amb la vida.
Per mi la solitud és un moment de retrobament amb mi
mateix, em permet pensar i actuar d’una forma molt més lliure que quan aquesta
no hi és. No sempre m’agrada estar sol o en solitud, però quan vull estar sol o
en solitud l’única manera d’omplir aquest buit és aconseguint aquests instants
de retrobament amb mi mateix.
No entenc la gent que sempre necessita allunyar-se de la
solitud. Només ho puc entendre quan veig que jo vull el contrari en certs
moments i aquesta mateixa gent no ho entén. Aquest doble “no enteniment”, fa
que pugui entendre la posició contrària.
La putada és estar sol quan necessites algú al costat o, pel
contrari, estar envoltat d’altres subjectes quan vols estar sol. Si
aconsegueixes omplir aquestes necessitats amb la seva situació corresponent, la
vida agafa un recorregut molt més planer, fins al punt de fer un pèl de baixada
que et permet no haver de pedalar...
AVÍS PREVI: Si tens intenció de
llegir aquest apunt i no tens massa temps, fes un escaneig visual, perque és
llarg de collons! ;-))) Si tens temps, endavant...
Amb aquest apunt arribaré a les
100.000 visites a la pàgina
principal. Tot i que el bloc el vaig crear el març de 2005, el comptador de
visites de Vilaweb només comptabilitza des del juliol de 2006, per tant aquesta
quantitat és el còmput d’un any exacte. Concretament, a data d’avui el
comptador diu que he penjat 861 apunts, amb 1818 comentaris i un total de
99.788 visites. Evidentment, s’ha de relativitzar molt tot plegat, ja que de
totes aquestes visites, quantes són meves (és el bloc que visito més;-)!) i
quantes han passat per aquí i “han passat pàgina ràpidament”? Bé, sigui com
sigui, és un número rodó i és una bona excusa per a cel·lebrar-ho. Ara tocaria
dir tot allò de “la quantitat no és l’important... i tal i tal...” però, no puc
negar que em faci il·lusió. Aquest és un bloc força variat temàticament, i amb
escrits interessants i molts d’altres que són simples enllaços a d’altres llocs
web o coses que no vénen massa al cas. Aquesta és la gràcia d’un bloc personal,
pots fer el què et vingui de gust i a qui li agradi bé i a qui no també.
Ja
aviso, que avui m’allargaré, però sobretot, com veurem, amb molts enllaços i un
contingut gens homogeni.
Bé,
no m’allargo més per aquí, que del què vull parlar són d’altres coses. La
celebració n’és només l’excusa. Per mi el bloc és una eina d’aprenentatge
personal (d’escriptura i de coses que vaig descobrint i de gent que vaig
coneixent), un punt d’opinió “per crear opinió si és possible”, i un espai per
a compartir coneixements. També és una eina perfecte per a dur a terme
activisme, en el meu cas polític i cultural, bàsicament.
Amb
Bloglines, a més de tenir la informació personalitzada, pots guardar-te els
apunts de blocs, les notícies dels diaris i els podcasts per consultar-los més
endavant, així no te’n passa ni una. Doncs, vaig a fer un buidatge d’algunes
coses que tinc pendents de llegir i ho aniré explicant, així aniré buidant
temes pendents.
Evolució de la música [la fi del
format CD]: Sóc dels que pensen que el CD ha mort. I, també sóc dels
que no ho veu com un problema. Personalment, una de les meves despeses més
continues al llarg de la vida ha estat la premsa en paper i els CDs musicals,
però darrerament ja gairebé mai compro CDs. Encara en cau algun, per pur
romanticisme o perque no el trobo per internet ni a través dels amics. Però,
bàsicament em baixo la música d’internet, la poso a l’MP3 i amb un cable
l’escolto per la minicadena. Amb això, potser perds una mica la gràcia –que en
té- de tenir la caixa del CD i el llibret entre les mans, però també he pogut
conèixer molts grups que si hagués hagut de comprar-me els CDs no els hauria
conegut mai. És cert que baixen les vendes de
CDs, però també és cert que la música en directe augmenta i que els grups
desconeguts i les discogràfiques independents van prenent protagonisme. Per
tant, no es pot dir que la música estigui en una crisi total, en tot cas un
dels formats està en crisi, i qui s’adapti a la nova situació serà millor
premiat. Això ja no té marxa enrera. El Jordi
Ventura del bloc “Fem un cafè?”
ho explica molt bé a l’apunt “Solina:
un grup musical d’avui i per sempre”. Diu “Solina és un grup músical que es promociona per Internet,
et deixa descarregar la seva música des de la seva plana web, i si t’agrada te
la pots comprar. Si els vols en directe també pots anar al seus concerts”. “Pot ser penseu que el fet de que un grup opti per promocionar-se
per Internet sigui un cas aïllat, i que això no vulgui dir que aquesta hagi de
ser una tendència que perduri i es consolidi en el temps. Bé, doncs ateneu al cas d’un mític com Prince. Prince ha decidit
regalar el seu darrer disc amb el diari daily mail. D’aquesta manera Prince
arriba a molta més gent, que posteriorment anirà als seus concerts, que és on
guanyarà diners amb les entrades. Alguna cosa està canviant, i sembla ser que
els beneficiats d’aquesta transformació estan sent els artistes y els usuaris.
Em sap greu pels intermediaris que es feien d’or a costa del treball dels
altres. Pot ser ara, a més de poder accedir al nostre grup preferit d’una
manera directe, també podrem arribar a molts d’altres que eren rebutjats per la
indústria discogràfica i que eren privats de qualsevol oportunitat. En la nova
societat lliure de la informació s’estan acabant els abusos. Què no volien
acabar amb la pirateria?. Doncs, ja està!”.
Subscric la totalitat d’aquest apunt. [L’Enric Gil també creu que el CD ha mort].
Bé,
fins aquí la temàtica musical que tenia pendent de repassar.
I, què passa amb la tele? Ja vaig
escriure sobre que “L’any
2007 és l’any de la TV per Internet”. [Un altre tema important d’aquest any és l’evolució dels cercadors]. Però, anem a veure
alguns apunts i notícies sobre la
IPTV i similars que tenia pendents:
“És difícil i arriscat predir el futur, però tot sembla indicar
que d’aquí a no gaire temps, una sola pantalla aportarà tots els continguts
audiovisuals a les llars: televisió, internet i tot el que calgui, a més del
que hagi de venir.”
“Encara no hem arribat a l’”any zero” de la IPTVperò
ja hi ha uns quants actors que tenen molt clar que volen aconseguir la “pole
position” per al moment en què els usuaris i la tecnologia donin el tret de
sortida.”
“Aquests actors -de moment- són: Joost, Babelgum, Veoh i Miro.”
I,
avisen que “La setmana que ve parlarem d'altres
propostes de televisió per internet”.
El Mem Catosfèric
segueix obert i força actiu. Si falta algun apunt -que segur que és així-,
digueu-m’ho i el penjaré, per a poder-los tenir tots junts.
Qui
ho diu que un blocaire no es pot guanyar la vida escrivint en un bloc? Ni
ha un que ha deixat la feina per guanyar-se de la vida amb el bloc. Més
sobre blocaires: Vols
saber si ets addicte als blocs?.
En
Dani es pregunta per
què no hi ha podcasts en català. Hi fa una reflexió. El tema és
important, i se’n parla poc. Un altre que està preocupat per aquest tema és un
dels pocs podcasters catalans que tinc identificats i que segueixo: Toni
Sellas. Ho sé, perque m’ho va dir un dia en aquest bloc, a través d’un comentari. [Como se
hace un podcast, via J.L.
Orihuela].
Ara
que es parla tant del llibre del Saül GordilloNació.cat -que recomano
molt, m’ha agradat especialment la primera part del llibre, la història del
.CAT-, és bo recordar que altres nacions
del món estan lluitant pel mateix, per tenir presència a la Xarxa.
Aquest és el cas dels Bretons,
per exemple.
He començat parlant de Bloglines i
acabo aquest llarguíssim apunt amb un complement que li pot ser perfecte! Bé, i
això és tot. Qui hagi arribat fins al final de la lectura és tot un heroi! ;-))) Ah! I, gràcies
per les visites i els comentaris!
Tal i com explico a la biografia, la
sorpresa em va venir quan vaig saber que Marcús era un cognom i no pas un nom.
Del llibre dels cognoms catalans he extret aquesta breu explicació (un pur divertimento):
Marcús: Del llatí Marcucius,
derivació del prenom llatí Marcus, al
seu torn de Mars, nom del déu de la
guerra (mar, “baró, fort”). Bernat Marcús (1388). Participà en la
política catalana sota Ramon Berenguer IV; intervingué en el testament de
Petronella d’Aragó (1152) i en el de Ramon Berenguer IV (1162). Famós per una
capella de Barcelona.
A mitjans de la setmana que ve canvio de feina. A l’actual
feina hi deixo unes grandíssimes amistats, i a ells/elles els dedico aquesta
cançó, una de les meves preferides.
[Que tinguem sort,
de Lluís Llach, versionada per Dani Flaco]
Desconec què fa que els acudits i el
sarcasme no em facin trempar, en canvi les converses sense sentit donen sentit
a la meva vida. No ho sé, dec tenir el riure fàcil o descol·locat. Quan una
conversa -pretesament humorística- em fa pensar, ja l’hem cagat. Ara bé quan la
conversa em fa volar, quan em permet perdre el temps de vista, quan la resposta
no té res a veure amb la pregunta, quan canviant de tema segueixes parlant del
mateix, quan sense dir res ho dius tot, en aquest cas em sento viu, i això si
que em fa trempar. [Segueix]
