marieta |
llibres |
dimecres, 18 de juny de 2008 | 20:17h
Aquests dies els estudiants italians estan fent les proves de la maturità (la selectivitat). Ací és sempre una notícia i els diaris i els noticiaris se n'ocupen molt. Hui, en la prova d'italià, els estudiants havien de fer un comentari de text d'un poema d'Eugenio Montale. Ripenso al tuo sorriso, del llibre més conegut del poeta, Ossi di seppia. Es veu que els especialistes del ministeri que han preparat l'examen no tenien l'edició comentada i, a més, no havien llegit el poema:
Repenso el teu somriure, i és per a mi una aigua límpida descoberta per ventura entre el pedregam d'un areny, exigu espill on esguardi una heura els seus corimbes; i damunt de tot l'abraçada d'un blanc cel quiet.
Aquest és el meu record; no sabria dir, oh llunyà, si del teu rostre s'esprem lliure una ànima ingènua, o bé ets un dels errants que el mal del món extenua i que porten amb ells llur patiment com un talismà.
Però això puc dir-te, que la teva pensada efígie submergeix les enrabiades estrafolàries en una onada de calma, i que el teu semblant s'insinua en la meva memòria grisa, pur com la capçada d'una joveneta palma...
Traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís, Gregal, València 1988
(a vull llegir..., l'original en italià)
El poema està dedicat a K. que, com expliquen totes les edicions comentades, era Boris Kniassef, un coreògraf amic del poeta. Als pobres estudiants que l'havien de comentar els demanaven coses com ara: "Identificar en el poema el paper salvador i consolador de la figura femenina" (m'imagine al mig milió d'estudiants buscant-lo al poema, pobres) o que comentaren les expressions relatives a "la pensada efígie de la dona". Al final, a més, havien d'aprofondir, basant-se en el text, el tema del paper salvador i consolador de la figura femenina. Supose que els estudiants, si no coneixien el poema, s'hauran marejat una miqueta en llegir el rotund "oh, llunyà" del cinquè vers dedicat a la dona en qüestió, si el coneixien s'hauran marejat més encara. Si més no, ells el poema l'hauran llegit, cosa que, evidentment, els especialistes del ministeri del ram no han fet.
marieta |
llibres |
dimarts, 10 de juny de 2008 | 08:32h
Només tornant d'Itàlia es pot dir que s'ha vist el món per un forat. Josep Pla, Cartes d'Itàlia
A voltes Itàlia em fa ràbia (ja ho sé, però a voltes em passa) i pense que no té remei, que és un país amb un present gris i un futur negre, amb una profunda crisi de valors i tot això, aleshores, quan em passa això, un dels remeis que conec és rellegir a Pla. A les moltíssimes pàgines que Pla va dedicar a Itàlia, a la seua bellesa i al seu esperit, trobe la recepta de l'amor a aquest país (crec que començaré a regalar la traducció de les Cartes d'Itàlia als amics amb la italianitat deprimida). Quan llig a Pla dient: "¿Què seria Europa sense Itàlia?" pense ¿Què seria d'Itàlia sense Europa?, però tot plegat, la lectura de Pla em reconcilia amb el país i em fa tornar l'esperança: "Itàlia és un món que, des del punt de vista de la intel·ligència i de la sensibilitat, no té límits". I en aquests moments de crisi que tinc de tant en tant, l'admiració de Pla pel país em ve molt bé:
"-Aneu a Itàlia! Tracteu de viure a Itàlia! És el país més important d'Europa, per les coses de qualitat, s'entén"
Ací un interessant article de Rossend Arqués sobre Pla i Itàlia.
M'estic acabant un llibre (em falta poquíssim, em sap un greu) preciós, preciós en tots dos sentits, en el de valuós i en el de bell. Es diu Breviario Mediterraneo (jo l'estic llegint en italià, però està en castellà, en català no, tot i que està traduit a més de 20 llengües, brr). L'autor és Predrag Matvejevic (amb accent a la c, no sé com es posa) i el llibre és una joia. Parla del Mediterrani, l'explica, parla de les llengües i de les olors, dels ports, de les plantes, de les guerres de les ones, dels mapes i de les illes. No té cap pretensió de ser exhaustiu, és literatura. Un tractat poètico-filosòfic diu a la solapa, no sé què és, però m'encanta. No puc resistir la temptació de traduir el primer paràgraf de la introducció de Claudio Magris, que és diu Per una filologia del mar:
En una esplèndida pàgina d'aquest "breviari" Predrag Matvejevic explica que va conéixer a Alexandria a un rellotger català que tenia la passió de compilar acuradament, lluitant amb tenaç precisió contra l'exorbitant mancança de dades, el catàleg de la famosa biblioteca destruïda pel califa Omar, la més gran de tota l'antiguitat. La filologia del mar -de la qual Matvejevic forneix, amb aquest llibre, un exemple fascinant, ric d'intel·ligència i de poesia- es pareix a la metòdica i fantasiosa empresa del rellotger català, per la seua barreja de rigor i gosadia, precisió científica i epifania de l'infinit".
Doncs això.
Abans de la pàgina cent ja sabia que el llibre havia entrat (per aclamació) en una estranya categoria de llibres meus. Jo els llibres els tinc ordenats més o menys per nacionalitat de l'autor o per, diguem-ne, literatura (vull dir que Simenon està amb els francesos i Nabokov amb els nord-americans, tot i que Ada o l'ardor es mereixeria estar amb els russos). A més els acoste per afinitat, si eren amics els pose junts a la llibreria. Me'n vaig adonar fent caixes per a la darrera mudança que hi havia un grup de llibres que estaven junts a la llibreria amb un criteri diferent. A la caixa vaig posar europeus, i hi havia Elias Canetti, W.G. Sebald, Romain Gary i dos llibres de Jorge Semprún. Claudio Magris hi va entrar al selecte club fa poquet i Matvejevic acaba d'entrar, li he de fer lloc. No sé ben bé com explicar-ho, però crec que aquests escriptors són fonamentalment europeus, per això a la meua llibreria estan junts. Alguns d'ells escrivien en francès sense ser francesos, com Gary o Semprún, Canetti i Sebald van escriure en alemany tot i viure a Anglaterra, Magris escriu en italià i Matvejevic en croat. Uns eren jueus i d'altres no, només Sempún i Gary van lluitar a la Segona Guerra Mundial, són de generacions diferents i d'orígens diferents, l'únic motiu que em va vindre al cap quan me'n vaig adonar que estaven junts és que pense que fan literatura europea, i no puc precisar més aquesta categorització, crec que la literatura que escriuen aquests autors (amb dubtes sobre Magris al que he llegit poc, ara estic posant remei) és èticament europea. Ara que pense, tots excepte Magris vivien o viuen a un altre país, però no és tampoc això, molts que han viscut i escrit a un altre país no estan al grup. No, és com una espècie de categoria moral, és ben estrany.
marieta |
llibres |
dimecres, 9 d'abril de 2008 | 07:39h
Poi piovve dentro a l'alta fantasia Dante, Purgatorio (XVII, 25)
Amb aquesta citació de Dante comença la quarta de les Lezioni americane de Calvino, dedicada a la visibilitat, entesa com la capacitat d'evocar imatges. En parlava Pau Sif a una entrada al seu bloc i en parla també Calvino, de la gran capacitat de Dante de crear i regalar al lector imatges precises. Del geni de Dante (poeta) en la descripció de les visions de Dante (personatge) en el seu viatge ultraterrè. En una societat saturada d'imatges com la nostra, avisa Calvino, correm el risc de perdre "una facultat humana fonamental: el poder de veure a ulls clucs, de fer eixir colors i formes de l'alineament de caràcters alfabètics negres sobre una pàgina blanca, de pensar per imatges". Recorda Calvino que allò important és no oblidar que l'escriptor compleix operacions que impliquen i combinen l'infinit de la seua imaginació amb l'infinit de les possibilitats lingüístiques de l'escriptura. La màgia, diria jo, s'acompleix quan tot plegat es combina amb la imaginació del lector. Calvino acaba la lliçó dient que "totes les realitats i les fantasies poden prendre forma només mitjançant l'escriptura, en la qual exterioritat i interioritat, món i jo, experiència i fantasia apareixen fetes de la mateixa matèria verbal; les visions dels ulls i de l'ànima es troben contingudes en línies uniformes de caràcters minúsculs o majúsculs, de punts, de comes, de parèntesi; pàgines amb signes alineats, apretadets com grans de sorra, representen l'espectacle variat del món en una superfície sempre igual i sempre diversa, com les dunes empeses pel vent del desert". Les Lliçons americanes (Sis propostes per al pròxim mil·lenni) de Calvino, publicat després de la seua mort, eren les coferències que, sobre literatura, havia de donar a la Universitat d'Harvard l'any 86, en parlava ací Puig d'en Cama. Les sis lliçons són: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat (la sisena, coherència, no va arribar a escriure-la), i eren per a ell, sis valors literaris a conservar per a aquest mil·lenni. Són un llibre molt recomanable que en català va publicar Edicions 62.
I pensava en tot açò perquè l'altre dia a Mallorca em van ensenyar la preciosa edició de la Divina Comèdia il·lustrada per Miquel Barceló i només mirant les il·lustracions reconeixia els cants. I perquè vaig veure molins, cuines, bars de naufrags i arbres que ja coneixia perquè els havia llegit i els havia vist a ulls clucs.
marieta |
llibres |
dilluns, 25 de febrer de 2008 | 20:11h
L'acabe d'acabar fa cinc minuts, anit em vaig adormir que em faltaven poquíssimes pàgines (vaig tornar de Castelló morteta) i tenia moltes ganes d'arribar a casa per acabar-lo.
Jo he sabut que existia per la traducció al català (L'art de viure) i la major part d'italians que saben que existeix ho han sabut per les reedicions fetes gràcies a l'èxit de la traducció al francès.
La vida de l'autora és un altra novel·la: siciliana, filla d'un advocat d'esquerres i d'una de les figures històriques de l'esquerra revolucionària italiana, Maria Giudice, a qui el llibre està dedicat (i que hi és com a personatge). Els pares, vidus, es van "ajuntar", ella amb set fills i ell amb tres i van tindre a Goliarda, que va ser educada a casa i va fer carrera com a actriu. Als 43 anys va començar a escriure L'arte de la gioia, es va passar tots els matins durant nou anys (del 67 al 76) escrivint amb bolis bic de punta fina una novel·la de més de 600 pàgines, amb la intenció d'escriure "literatura popular d'esquerres", ningú li va voler publicar. L'any 80, completament arruïnada va acabar a la presó per furtar-li joies a una amiga. Malauradament no va veure mai publicada la novel·la, va morir l'any 96 i la novel·la va ser publicada pel seu darrer company l'any 98, sense que ningú li fera cas.
Anem al llibre: al començament no em va agradar molt, no sé què m'esperava...i quan me'n vaig adonar ja no el podia deixar. La protagonista és una dona siciliana i pobre, nata l'1 de gener del 1900 i al llibre passa bona part de la història del segle XX, és un personatge perfectament amoral, que no dubta en matar en la seua recerca de la felicitat. A l'alçada de la pàgina cent ja m'hi havia enamorat irremeiablement. Una dona que intenta ser lliure i que deixa ser lliures als que l'envolten, que esdevé sàvia i que s'enamora sense voler posseir i que cria una colla de fills, propis i no, en llibertat i feliços. La història està plena de política, d'amor i de sexe, explícit, mai (mai) vulgar, el llibre està ple de cossos i de carícies i d'abraçades i de besos. L'escriptura (he llegit que la traducció catalana és molt bona) és esplèndida, respira, acarona, és (no sé com dir-ho) una escriptura corporal, vibrant.
El llibre comença amb una xiqueta (la protagonista) que pateix una violació i acaba amb un orgasme dolcíssim de la protagonista als 70 anys.
marieta |
llibres |
dimecres, 6 de febrer de 2008 | 08:36h
"He estimat molt Pasolini. Dèiem quasi les mateixes coses, però jo les deia més baixet. Des que ell no hi és me n'he adonat, me n'adone, que parle més fort".
Leonardo Sciascia
Escrivint l'altre dia sobre L'affaire Moro em vaig quedar amb ganes de parlar una miqueta més de la introducció del llibre, que em pareix de les coses més belles escrites per Sciascia.
marieta |
llibres |
dimecres, 30 de gener de 2008 | 11:19h
La storia d'Itàlia ha una metà oscura
Carlo Lucarelli Dels aniversaris que toca commemorar enguany, ací a Itàlia, ja vaig parlar del naixement de la Constitució republicana, però hi ha un altre que, segurament, tornarà a provocar rius de tinta i de confusió: el 16 de març de 1978 va ser segrestat a Roma i assassinat després de 55 dies, Aldo Moro, President de la DC.
El caso Moro és un dels anomenats Misteris d'Itàlia: fets de la història republicana italiana, mai resolts i plens d'ombres, intrigues i secrets que comencen amb la matança de manifestants a Portella de la Ginestra, Sicília, l'1 de maig del 47 i no han acabat encara. La llista inclou tots els atemptats del terrorisme feixista, com el de l'estació de Bolonya, mai aclarits, i altres fets que han condicionat la història recent italiana.
Sobre el cas Moro s'han escrit centenars de llibres, s'han fet desenes de pel·lícules i s'han celebrat sis processos, un dels quals encara està obert. Periòdicament apareixen nous documents o alguna de les persones implicades fa noves declaracions que, normalment, l'única cosa que fan és afegir ombres a l'assumpte. No tinc cap intenció d'entrar ací en el mèrit dels fets ni d'escriure la llarga llista de preguntes òbvies que encara no han trobat resposta. El que vull és parlar d'un llibre: L'affaire Moro de Leonardo Sciascia. (...)
marieta |
llibres |
diumenge, 30 de desembre de 2007 | 11:29h
Una de les coses que no els perdonaré mai (a qui? a ells) és no haver estudiat a l'escola els nostres clàssics i que m'hagen fet llegir i estudiar fins a la mort d'avorriment El cantar del Mio Cid i les Coplas a la mort del pare de Jorge Manrique (que en pau descanse), encara me'n sé un parell de memòria (i Bécquer, del salón en el ángulo oscuro...). Els italians, si més no els que ara són adults, han estudiat i llegit i entès la Divina Comèdia. I tots, tots, saben de memòria fragments de la Comèdia i alguna poesia de Leopardi, quasi sempre L'infinito. Amb les novel·les no els ha anat tan bé, i s'han hagut d'empassar dosi sobrehumanes de I promesi sposi de Manzoni (poverelli!). Amb L'infinito he fet la prova i tots la saben de memòria (i els agrada), jo només puc competir amb Manrique i Bécquer, i no hi ha color. Em fa molta ràbia molta, haver d'explicar que jo he estudiat clàssics estrangers, i que els meus no els he estudiat mai a l'escola. Ausiàs March hauria de fer part de la meua formació i del meu patrimoni escolar com Dante o Leopardi del dels meus amics italians. I em fan molta enveja. M'agrada molt demanar que em reciten L'infinito, un bon amic té una samarreta molt bonica amb estels dibuixats i els dos últims versos, i és una excusa perfecta per fer-me-la recitar...Così tra questaimmensità s'annega il pensier mio: e il naufragar m'è dolce in questo mare. He trobat dues lectures que m'agraden i no sabia quina posar, les he posades totes dues. Una la llig Giorgio Albertazzi, un actor que m'agrada moltíssim. El vaig veure a Ferrara en Memorie di Adriano, és increïble veure a eixe home de 84 anys que és Adrià. Fa L'infinito molt teatral. L'altra és de Vittorio Gassman, què dir. A vull llegir hi ha el poema i una traducció de Narcís Comadira i una de Josep Carner.
