Anit vaig anar al concert de Leonard Cohen a l'auditori de Roma. Superb. A mi, molt sovint, als concerts me molesta la gent, la gent que canta, la gent que parla, la gent que no em deixa sentir els finals de les cançons perquè es posen a aplaudir abans que acabe. Ahir no, quan ell va eixir a l'escenari ja vaig comprendre que tots érem de la secta, tots devots, del club de persones que estimem Leonard Cohen, en pujar a l'escenari tothom dret aplaudint, ja emocionats, silenci religiós, cares meravellades. Jo em vaig commoure vàries voltes (no m'hauria d'haver posat rimmel). Concert perfecte, repertori quasi perfecte, músics esplèndids, les coristes: com sempre Sharon Robinson i, a més, dos àngels que es diuen Webb Sisters, quasi inhumanes, perfectes.
I ell, ell, commovent i intens, emocionat, amb la seua veu fonda fonda i el seu posat i una força que no m'esperava, tres hores de màgia, el públic fascinat, meravellat, emocionat (no m'hauria d'haver posat rimmel). No volíem marxar, no volíem que s'acabara, tanta poesia i tanta bellesa, crec que tots ens vam sentir tocats per la gràcia dels déus que ell ens regala des de fa molts anys. Gràcies, Mr. Cohen, gràcies per tot. 
 
Ací vos deixe un tast, la versió d'If it be your will que comença ell recitant i canten les Webb Sisters.

Sempre he tingut una estranya relació d'amor-odi amb Nàpols. Darrerament hi arriben notícies lletgíssimes, però és plena d'altres coses i ens ha donat molta bellesa. Aprofitant que avui fa set anys que va morir el geni, l'inventor del swing napoletano, vos pose una versió ben bonica de Tu vuo' fa' l'americano.
Renato Carosone, nat a Nàpols a gener del 1920, es va diplomar en piano molt jove i va ser director d'orquestra. Als anys 50 va arribar al cim de l'èxit internacional, la seua cançò Torero va ser primera a les llistes d'èxits dels Estats Units 14 setmanes. A banda del ritme i el virtuosisme dels músics de les seues bandes, una de les característiques de Carosone era que les lletres són genials, amb un sentit de l'humor finíssim, que expressava també en entrevistes i presentant les cançons.
Jo el vaig conéixer gràcies a les versions que en va fer l'Orquestra Plateria, una volta ací el vaig conéixer millor i m'encanta i em posa de bon humor.

Abans d'ahir, a València, entre l'estació i l'aeroport per tornar a Roma (per cert, les coses com són, l'estació de València és la més bonica que he vist mai) vaig fer una paradeta a l'fnac per comprar llibres i Acordes con Leonard Cohen (gràcies al suggeriment de Carles Bellver). El vaig escoltar ahir en arribar a casa, en tenia moltes ganes, amb auriculars i volum. Quan es va acabar em vaig posar directament el meu personal verybestof Leonard Cohen, vaig pujar una mica el volum i em vaig pegar un apretonet als auriculars, em posa en un estat alterat (a millor). Jo fa molts anys que l'estime. No m'ho pensava que publicaria una declaració d'amor al bloc.

PS: correu a l'fnac, els malalts. Dos cds i un dvd per 5.95

Acabe de llegir un comentari que m'ha deixat Luca a l'entrada sobre Bella ciao i no em podia creure el que llegia. Jo deia que el proper 25 d'abril, festa nacional italiana, tornaria a emocionar-me a la manifestació quan cantarem Bella Ciao. Doncs acabe de saber que l'alcalde de l'Alguer, Marco Tedde de Forza Italia, ha prohibit a la banda que toque Bella ciao, perquè diu que vol "evitar divisions, sovint manifestades amb el puny tancat alçat al cel durant la manifestació".  Li ha contestat Elias Vacca, ex-diputat comunista (ja no en queden de diputats comunistes a Itàlia) de l'Alguer, dient que es cert que Bella ciao divideix, divideix els feixistes dels antifeixistes. Per això és la cançó que es canta el 25 d'abril, festa nacional que commemora l'alliberament d'Itàlia del feixisme i del nazisme.
Llig també que s'estan organitzant, no sé per què em pareix (i espere) que a l'alcalde de l'Alguer li tocarà escoltar moooltes Bella ciao cantades per la gent el proper 25 d'abril.

Bel·la Txao, com diu el Tonet. És una cançó que m'agrada i m'emociona molt i que ací es canta sovint a les manifestacions i no només. Jo sempre havia pensat que era una cançó dels partigiani italians que havien canviat la lletra a una vella cançó de treball de les mondine (les collidores d'arròs, recordeu riso amaro?). Doncs no, ni una cosa ni l'altra.
Acabe de llegir al diari que en realitat els partisans no la cantaven, la cançó que cantaven, l'himne, era Fischia il vento,  el que va passar és que després de la guerra Fischia il vento sonava massa comunista i tenia un aire massa soviètic. Bella ciao, en canvi, era políticament correcta i amb les seues referències a "l'invasor" podia anar bé a tothom, inclús a la Democràcia Cristiana.
Val, no era una cançó partisana però, si més no, era una vella cançó de treball de les mondine? Tampoc. Als anys 60s, quan la música tradicional comença a escoltar-se i alguns estudiosos comencen a rastrejar les velles cançons Bella Ciao comença a interpretar-se també amb la lletra suposadament original, que parla de les fatigues de les collidores d'arròs, fins que el 1965, en una carta a l'Unità, el senyor Vasco Scansani explica que la lletra de la Bella Ciao de les mondine la va escriure ell, en un concurs de cors, el 1951. Val, tampoc és una cançó tradicional, d'on ha eixit Bella Ciao?
L'estiu del 2006, fent turisme per París, Fausto Giovannardi compra un disc que es diu Klezmer-Jewish Swing Music, uns mesos després escoltant-lo al cotxe se n'adona d'estar cantant Bella Ciao mentre sona el disc. Torna a mirar-lo i allà diu que la cançó és Koilen, de Mishka Ziganoff i que és del 1919. No pot ser, la cançó és Bella Ciao, curiós, Giovanardi comença una recerca, com és possible que el 1919 algú haja enregistrat Bella Ciao a Nova York? o, més ben dit, com s'ha arribat d'una vella cançó jiddisch a Bella Ciao? Demana ajuda a especialistes i obté respostes, la cançó Koilen és una versió d'una vella cançó jiddisch que es diu Dus Zekele Koilen (el saquet de carbó), de la que existeixen al menys dues gravacions, una del 1921 d'Habraham Moskowitz i una del 22 de Morris Goldstein. D'un music holandès de música Klezmer rep la confirmació: Koilen (també Koilin, Koyln o Koylyn) va ser enregistrada a Nova York a octubre de 1919 per Mishka Ziganoff (o Tziganoff o Tsiganoff) i és, efectivament, una vella cançó jiddisch. Queda una pregunta: com pot un que es diu Ziganoff (tzigano, gitano) ser jueu? També a aquesta pregunta troba la  resposta: Mishka Ziganoff era un gitano cristià, acordionista nat a Odessa, que va obrir un restaurant a Nova York, parlava jiddisch i era músic a bandes Klezmer. El més probable és que la cançó arribara a Itàlia amb algun emigrant retornat dels Estats Units.
Jo, el proper 25 d'abril, festa nacional italiana, tornaré a emocionar-me a la manifestació quan cantarem Bella Ciao.
Quan parlen de tradicions inventades...

En tinc moltes versions, des del cor de l'Exèrcit Roig a Quilapayun, passant per Renato Carosone o Obrint Pas. En pose una de Goran Bregovic i la Modena City Ramblers, que, ara que l'escolte un altra volta, té un aire Klezmer inconfusible.

La tammurriata és un ritme, un cant, un ball i una festa. Pren el nom de l'instrument amb el qual es toca, el tammurro o tammurriello, instrument bàsic també per la taranta (o tarantella) i per la pizzica de la Puglia, bàsicament un pandero, més ben dit molts panderos, com més millor, acompanyats amb altres instruments de percussió com el putipù (simbomba) i el triccheballacche (tres martells de fusta, el del mig fixe que es colpeja amb els altres dos). Els balladors toquen castagnette, més estretes i lleugeres que les nostres. Els cantadors disposen d'un enorme repertori d'estrofes que acosten improvisant. Tradicionalment lligades a romeries a les set Madonne de  la zona al voltant del Vesuvi i a la Costiera Amalfitana,  ara se celebren tammurriate més sovint i per motius més variats, jo n'he vist al final d'una manifestació o en festes diverses, espontànies o organitzades.

Segurament la cançó més famosa és la Tammurriata nera. És del 1945 i parla (amb ironia i amb delicadesa) del fet insòlit que en aquells mesos, a Nàpols,  estaven naixent xiquets negres (l'any abans havia arribat la V armada nordamericana a la ciutat). Renato Carosone la va afegir al seu repertori i el 1974 la Nuova Compagnia di Canto Popolare en va fer una versió que es va fer molt famosa. És la cançó que canten els músics de la trattoria a Ladri di biciclette, de Vittorio de Sica, ací el fragment.

 A vull llegir...la lletra (en napolità)

Els divendres música, hui una joia: Fabrizio De André, cantautor genovès, el meu preferit dels cantautors italians. Una carrera amb 13 discs bellíssims, amb lletres precioses i una veu profunda i trencada. Hi ha també tres discs en directe publicats després de la seua mort el 1999 (vaig arribar tardíssim). Jo vos aconsellaria Fabrizio De André in concerto, del 99 o Creuza de Mä, del 84, el meu preferit. La cançó (en genovès) és la que dóna títol al disc. (hi ha subtítols en italià)

La lletra, a vull llegir...

Els divendres cançoneta, hui aquesta cançó preciosa de Francesco De Gregori, La storia siamo noi. Com sempre, a vull llegir la resta hi ha la lletra