Els de la Lega Nord han proposat una esmena al decret llei sobre seguretat del govern: el permís de residència a punts, com el carnet de conduir. Tal qual, que tu tens dret al permís? potser te'l donen però t'has de portar bé, és un dret no-dret, no sé si m'explique. La veritat és que ells tampoc s'han explicat molt bé, quan han demanat explicacions a una de les senadores que ha presentat l'esmena ha dit: Tenim dret a viure segurs a casa nostra. No han aclarit encara per quins motius es podrien perdre els punts (no vull ni pensar-ho). Darrerament a aquest país els punts que estem donant als emigrants són de sutura...
Normalment m'interessen poc els premis Nobel, a banda del de literatura i el de la pau, però enguany estic molt contenta també amb el de medicina. Òbviament estic contenta que hagen donat el premi als dos metges francesos que van descobrir el virus de la sida. Però, sobretot, estic personalmentmolt contenta de la meitat del premi que ha anat al senyor Harald zur Hausen, que als anys 70s va intuir que hi havia una relació entre el virus del Papil·loma i el càncer de coll d'úter i que, malgrat que la seua intuïció anava contra tot el coneixement mèdic de l'època, va seguir investigant i va descobrir que el 95 per cent dels càncers de coll d'úter (el segón més freqüent entre les dones dels països desenvolupats) tenien a veure amb el virus del Papil·loma. Això va permetre desenvolupar sistemes de prevenció precoç del tumor (precocíssima, te'l pots traure de damunt abans de que es desenvolupe, en fase pretumoral) abaixant espectacularment la mortalitat i, darrerament, el desenvolupament d'una vacuna, que podrà fer que les generacions més joves de dones no l'hagen de témer.
Gràcies senyor Harald zur Hausen, moltíssimes gràcies.
PS: No deixeu la citologia per a l'any que ve...una a l'any, que no se sap mai.
Demà hi ha una manifestació nacional a Roma, contra el racisme, contra el racisme institucional i contra el racisme difús. Amb el que està passant a aquest país (les agressions continuen, fa por llegir el diari) ja és hora de reaccionar, com que els partits no reaccionen ho ha fet la societat. La manifestació és autoorganitzada i autofinançada. Serà molt grossa, segur, a més al final hi ha un concert a Piazza Venezia. Io ci sarò, veniu?
Veig que la notícia de que la pel·lícula sobre Bush no inaugurarà el Festival de Roma ha estat publicada a la premsa d'allà i ha hagut un cert rebombori. Ací no, cap rebombori, jo no sé com ha anat la cosa però em crec el que diu El País, no és que Berlusconi haja censurat o vetat res, és que a ell "no le habría agradado que una película como ésta inaugurase el festival" i ja està, i si a ell no li hauria agradat, doncs no es programa, i punt. No és censura, és vassallatge. Ací les coses funcionen així, el cavaliere porta anys dient mentides fenomenals i no n'hi ha cap (poquíssims i amenaçats) periodista que li duga la contrària, quan se salva d'algun procés per prescripció (gràcies a una llei feta a mida), sovint als telegiornali la paraula emprada és absolució. Fa poc ha perdut un judici contra The Economist, a qui havia acusat de difamació per la portada de la foto, ací no ha donat la notícia ningú. Amb el fabulós imperi econòmic i poder de l'amo no es pot demanar als periodistes que facen la seua faena, que tots tenen família i hipoteques per pagar. Canviant de tema (o no), pel que veig a Castelló també està la cosa divertida, diu Fabra que "Hijo de puta es una frase bastante corriente en nuestra provincia", ho serà a sa casa...com està el pati!
Ahir vaig llegir una notícia a El País que, malauradament, no podré llegir a cap diari italià. Explica com el govern italià i alguns ajuntaments havien inflat les xifres de gitanos que hi vivien (multiplicant-les per 10 o per 20) per construir una emergència que no existia i per atiar el foc del racisme i de la intolerància. Explica també com molta gent ha decidit deixar el país a causa de la persecució sistemàtica a la que són sotmesos. No ho diu el diari però ho dic jo, amb tot el que ha passat, la reacció de l'esquerra ha estat pràcticament nul·la, darrerament una certa oposició ací la fan els catòlics (!), una de les publicacions que més i més fort ha criticat al govern per tot plegat ha segut Famiglia Cristiana i comunitats cristianes que s'ocupen dels immigrants com Sant Egidio i, molt i molt bé, la gent d'Everyone que des del començament de tot plegat han tingut la guàrdia alta. El fet que ni les veus del centre esquerra ni de l'esquerra s'hagen sentit és ben indicatiu de l'ambient que hi ha per ací. No només no s'han sentit, quan va haver el pogrom a Nàpols, el PD local havia omplert el barri de cartells contra els gitanos. El que volia dir, però, és que el títol de l'article d'El País em va posar els pèls de punta: "Els gitanos s'esfumen d'Itàlia", seré paranòica, potser la preocupació pel que està passant a aquest país em fa agafar-m'ho tot per la banda que crema, però el títol i algunes frases "Los gitanos parecen haberse esfumado de repente" em va semblar que tenien un gust Alemanya-anys-trenta que fa molta por. Estan passant massa coses amb gust d'anys trenta, massa.
Anit vaig escoltar amb molta atenció l'explicació de l'experiment que faran hui a l'accelerador de partícules del CERN a Ginebra. Al telegiornale de la nit van dir que no ens cal patir, que no és perillós tot i que s'havien sentit veus que deien que podien provocar un forat negre que es podia engolir la terra...no, són tot exageracions, és cert que l'experiment tractarà de reproduir el big bang, però a escala molt xicoteta i, per tant, si provocaren un forat negre seria molt xicotet. Que no seria prou gran per engolir-se la terra ho van dir, però Berlusconi? és molt xicotet, sense talons és molt molt xicotet...perfa.
Hui, 8 de setembre, fa 65 anys que el rei i el govern van anunciar per ràdio l'armistici amb els aliats. En una de les actuacions més vergonyoses que es recorden, el rei i el govern van fugir de Roma cap a la zona alliberada sense donar cap disposició a l'exèrcit i sense donar massa detalls sobre l'armistici firmat (hi ha qui sospita un acord, explícit o no, amb els alemanys, la família reial i el govern salvaven la vida i a canvi lliuraven la ciutat als nazis). Amb els alemanys a les portes de Roma i sense saber massa bé com estaven les coses, part de l'exèrcit (pràcticament dissolt) i molts civils van còrrer cap a Porta San Paolo per intentar impedir l'entrada dels alemanys a la ciutat. Increïblement aquest grup de civils i uns quants militars mal armats, sense govern i sense exèrcit, van resistir tres dies fins que van ser esclafats per la màquina militar nazi. Van morir més de 400 dels homes i dones que van intentar defensar la seua ciutat, en la que es considera la primera acció de la resistència italiana contra l'ocupació alemanya. Doncs bé, una data tan senyalada per al país i, molt, per a la ciutat, ha estat la que ha triat l'alcalde per fer-nos trobar als diaris les declaracions on diu que ell no condemna el feixisme, que condemna les lleis racials (sort d'això, sobretot perquè les declaracions les ha fet en una visita a Israel), però el feixisme, no, que cal distingir (?). Se li poden dir moltes coses al senyor alcalde però no es pot negar que té molta gràcia per triar les dates, no crec que siga casual, ho ha dit en l'aniversari del dia que el govern feixista va lliurar la seua ciutat als ocupants. Finíssim, no?
Aquest país continua amb aquesta espècie de tour de l'horror històric. Va començar de valent amb les manifestacions per la victòria d'Alemanno, amb aquell sabor feixista de carreró i de bastó tan del gust del nou alcalde. Al pogrom de Nàpols contra els gitanos es va demostrar una notable precisió en la reconstrucció històrica, feia segles que no es veia un pogrom tan reeixit. Després van arribar les noves lleis racials amb què van fitxar a tots els gitanos i els van posar comissaris especials per a ells solets. Ara, per a alguns, toca tornar als pitjors anys del feixisme, a la foscor de la por, dels delators i de les denúncies anònimes. Si no vaig errada també les delacions a la Santa Inquisición podien ser anònimes.
A Cantù, bonica ciutat llombarda, l'alcaldessa ha decidit solucionar creativament el problema dels extracomunitaris. Han establert un número de telèfon gratuït on es pot telefonar anònimament per denunciar la presència d'extracomunitaris sospitosos a qualsevol punt de la ciutat. Per sort el sabotatge ha començat, amb el mateix principi que utilitzen els hackers per inutilitzar pàgines web, és a dir, embussant el servei per fer-lo inutilitzable. La iniciativa és d'un periodista de l'Espresso, Alessandro Gilioli. Es tracta de fer comprendre a l'alcaldessa que a una república democrática això no es fa.
La campanya consisteix en: -Obrir Google Maps a Cantù -Triar un punt qualsevol de la ciutat -Telefonar anònimament al número de telèfon per les delacions -Senyalar al punt triat la presència sospitosa d'un extracomunitari (he vist un negre sospitós! segur que no té papers!) -Passar la veu i convidar a fer el mateix a moltes persones.
Com diu Mantellini al seu bloc, si moltíssima gent telefonara potser podríem avergonyir-nos una mica menys de viure a un país on un alcalde organitza una cosa així.
La cosa ja té nom, per ara en anglès, si algú s'anima a trobar una paraula en català, que ho diga. En anglès es diu discomgoogolation que seria una combinació entre discombobulate que vol dir confondre o frustrar i Google que vol dir Google. Segons el doctor David Lewis quasi la meitat dels ciutadans britànics pateixen aquest disturbi. Els símptomes són: creixents nivells d'agitació i d'estrès, amb acceleració del ritme cardíac a nivells perillosos, i tot això ens passa quan no podem connectar-nos o la connexió s'interromp. Diu el doctor que amb la proliferació de la banda ampla hem entrat en la civilització de la resposta immediata i si no tenim accés a la galàxia d'informació que Internet ens ofereix a l'abast d'un clic, aleshores, ens ataca la discomgoogolation, que, més senzillament, seria la síndrome d'abstinència del Web. Personalment no puc negar que em pose nervioseta quan la cosa no rutlla, quan la connexió és massa lenta o quan directament no funciona, però no crec que el meu ritme cardíac ni l'ansietat es tornen perillosos. Potser seria el cas que comencem a considerar la cosa seriosament, podríem fundar una associació de xarxa-dependents (anònims), grups de suport mutu, teràpies de grup, no sé, potser cal començar amb un gest coratjós i hi estic disposada:
Bon dia, em dic Maria i sóc (una miqueta) xarxa-dependent.
Encara que ja no siga estudiant, setembre sempre tindrà aire de llibreta nova i olor de llibres per folrar. L'aire és diferent, hi ha una promesa de tardor que no hi era la setmana passada. A mi setembre m'agrada molt, és el mes del primer jersei, dels colors de la ciutat que comencen a endolcir-se, ha tornat el rodamots (hui amb poliorcètic), tornen els amics i tornen els blocaires...La ciutat torna a omplir-se i marxaran els mosquits i espere que també les formigues. Cal començar a pensar en totes les coses que hem deixat per quan passe l'estiu, s'ha acabat la treva. Hi ha a l'aire, a més de la promesa de tardor, una espècie de tristesa de dia que es fa curt (a setembre la nit no s'encanta vaig sentir dir una volta) que m'inquieta una mica, però tot plegat és un dels meus mesos preferits.
