Hui és el natalici de Vicent Andrés Estellés, va nàixer el 4 de setembre de 1924. No n'hi ha cap poeta al món, cap, que m'agrade com m'agrada Estellés, que m'entenga als seus poemes com ell m'enten (no ho sé dir d'una altra manera).
És cert que som un poble prou desgraciat, però hem tingut una sort que no ha tingut cap altre poble, un poeta com ell.
No sé quin és el meu poema preferit, però darrerament aquest, amb la música de l'Ovidi el tinc sovint al cap (un alfabet sempre amb la clau al pany).
M'agrada molt que vinga gent d'allà. És una emoció especial ensenyar el meu país d'Itàlia a la gent del meu país, l'ensenye com si fóra meu de veres, com si una cosa tan rebonica com aquesta ciutat em pertanyera. A voltes pense que un dels antídots millors per l'enyorança, diguem-ne física (n'hi ha de molts tipus, infinits), és la bellesa de la ciutat, a voltes és com una carícia quan cal. Deia que m'agrada molt que vinga gent i, darrerament, han vingut amics que he conegut ací mateix, ací la república de les meravelles, a aquest país de paraules que ens hem inventat. I m'encanta. Primer, un pèndol dolç va decidir allargar una de les petites oscil·lacions i va arribar fins ací i em va dur un llibre i un bes. Abans d'ahir havíem quedat a Campo de' fiori (a l'esquerra de Giordano Bruno) amb un vent molt especial que havia decidit bufar per aquestes contrades. Ens vam reconéixer al primer esguard, com podíem no reconèixer-nos si portem molt de temps llegint-nos. Ahir vam pujar al Gianicolo amb una ampolla de vi a mirar Roma, era una miqueta tard, ens vam perdre la fase taronja, quan vam arribar ja era morada, se'ns va fer de nit xerrant. Després de sopar, tard, vam donar una volta en cotxe per Roma de nit, a veure les meravelles il·luminades, n'hi ha tantes romes com hores del dia. Hui arriba Don Alfonso perquè ha d'estudiar dos llibres, tinc moltes ganes de xerrar amb ell un dia d'aquests i que m'explique moltes coses, que m'explique com és que un de Móstoles (born and bred) escriu tan bé en un català tan valencià i, a més, diu que quan parla, apitxa.
Estava pegant una miradeta (és que no ho havia vist encara) al la pàgina d'El Mundo (no pense posar l'enllaç) del Manifiesto i hi ha una secció on demanen que els lectors envien fotos de "rótulos oficiales que vulneren el bilingüismo" (mándanos tus fotos de carteles en un único idioma en comunidades con dos lenguas). Curiosa, m'ho he mirat i voilà: Les fotos enviades per lectors des del País Basc, les Illes i el Principat són totes de rètols només en català o basc, i algun "catalán-inglés", les de Galícia el mateix excepte una. Des del País Valencià han enviat 36 fotos, una de Benicarló en "cuatro idiomas, menos castellano" (sic), una de Castelló que diu valenciano-castellano però en valencià només hi ha el nom de la Conselleria, 13 "sólo en valenciano" i 21 (vint-i-una) "sólo en castellano". Mira que si ara El Mundo fa un Manifiesto i comença una campanya per la defensa del bilingüisme al País Valencià...
Anit vam eixir a sopar a Trastevere amb amics, eixint del restaurant vam sentir música i en arrimar-nos vam veure que davant d'una de les esglésies del barri hi havia un concert d'un tal Santino Strano (ja el nom és tot un programa) que cantava velles cançons romanes a un públic de gent gran amb cadires portades de casa i algun turista. Mentre cantava, a petició popular i amb els cors de tot el públic (jo inclosa), Er barcarolo romano jo em preguntava el perquè de la festa, fins que vaig veure que l'església era la de Sant Antoni, i vaig caure en què abans d'ahir era 13 de juny, dia de Sant Antoni de Pàdua i setantè aniversari de l'entrada dels nacionals a Castelló. La cançoneta romana se'm va ennuegar a la gola. Ja no m'ho vaig traure del cap, vam seguir la nit pel barri amb amics però jo ja no hi era. Ja només podia pensar en aquells dies de juny de 1938, en què la meua ciutat va caure. Per motius que no venen al cas he treballat molt sobre aquells dies, i sobre els dies just abans, amb la ciutat plena de refugiats arribats del Maestrat a mesura que el front avançava que s'afegien als refugiats de Madrid que ja hi eren. Pensava en tota aquesta gent, i gent de Castelló, fugint cap a València sota els bombardeigs, morts de por, sense saber quan acabarien de fugir i sense saber si podrien tornar mai a casa. Fugint a peu, en carros, intentant agafar algun tren...ho explica Víctor Alba en el seu Sísif i el seu temps: “Per primer cop, entre totes les seues pors, S tingué la de quedar atrapat a Castelló. Se sentien trets dispersos. En alguns balcons ja hi havia la bandera bicolor. (...) L’estació era plena a vessar: civils, soldats, ferits que podien caminar, dones voltades de marrecs. Gent desorientada que fugia per inèrcia i fins una senyora que preguntava a quina hora arribava el tren de València". I pensava també en els que es van quedar, amagats als refugis des de feia dies perquè la ciutat va ser bombardejada intensament en els dies previs a la caiguda: Deia El Heraldo de Castellón uns dies abans: “Hay un ambiente áspero, de guerra. Los coches giran pronto sus curvas y las gentes andan con paso rápido ciñendo las paredes (...) Castellón tiene un parque alegre con avenidas claras y unos ingenuos azulejos. Ahora todo el suelo está sembrado de hojas segadas por la metralla. Más allá ha quedado un barrio entero devastado. Las mujeres rebuscan entre las ruinas”. Pensava en eixes persones amagades sota terra,sense saber el que passava fora, i sense saber el que passaria després. I, clar, pensava en tot el que va passar després. Ahir, enmig d'un ambient de festa i amb gent alegre i estimada, em venien aquestes coses al cap. Setanta anys.
Vaig molt sovint a Castelló, més o menys un cap de setmana cada dos mesos. Normalment vaig el divendres de matí i la veritat és que m'agrada el viatge: primer el tren, ací, per anar a l'aeroport (ipod i diari), les dues horetes d'aeroport (cappuccino, cornetto, ipod i novel·la), el vol (novel·la i becaineta) i quan arribe a València, en eixir de l'aeroport (cigarret) ja me mire el cel i les palmeres. Si tinc sort i em toca finestra a l'avió també m'ho mire, en passar ses illes hi ha un punt que es veuen les Columbretes i l'Albufera, i València, clar. Quan arribe a l'estació de València, que com deia ahir és la més bonica que he vist mai, ja tinc el somriure estampat a la cara. Si tinc temps em prenc una orxata i, satisfeta, agafe el tren cap a Castelló. És un viatge que, quan estudiava a València, feia moltes voltes a la setmana des del Cabanyal. Va ser en eixos viatges que vaig aprendre les estacions dels tarongers i de l'horta, parle de les estacions de l'any, no les del tren. És curiós, en italià són dues paraules diferents: stazione per als trens i stagione per al temps. Pot parèixer estrany que sent de Castelló (que no és Nova York, tot i que Fuster deia que ho pareixia, o era Nova York la que pareixia Castelló?) no sabera res de tarongers ni d'hortes...però fer aquests viatges sovint, durant uns anys, amb un company de Vila-real fill de llauradors, em va ensenyar molt. Normalment quan puge al tren no em pose l'ipod, m'agrada escoltar, m'agrada sentir parlar valencià i mirar de reconéixer els accents, faig el viatge amb el llibre obert però llig poc i mire molt per la finestra. En eixir a la superfície després del Cabanyal comença l'horta, el que en queda. A eixe trosset convé mirar cap a l'interior i no cap a la mar, que no es veu. Encara queden casetes blanques amb palmeres i horta...Roca-Cúper, Albuixech, amb un campanar quadrat que m'agrada molt i l'església d'eixes amb la cúpula amb teules blaves, Massalfassar...canvi de costat la mirada per veure el Puig, amb el monestir bell i sòlid. A totes dues bandes ja han començat els tarongers i a la de dins, les fàbriques i els magatzems de taronja. Puçol, lluny ja es veu la mola grisa del port de Sagunt. Sagunt (correspondència amb línia C5) amb el castell i les muralles, impressionants, retallats al cel. Les Valls, Almenara, amb un tros de castell dalt del pujolet, tarongers, casetes amb palmeres, tarongers, magatzems de taronja, taulelleres i la Serra d'Espadà al fons a una banda i tarongers, alguna caseta i un mur de ciment darrere del qual se suposa la mar, a l'altra. La Llosa, que té forma de poble amb el campanar clar i esvelt enmig, Xilxes, Nules...a la dreta Mascarell, amb les seues muralles que si no vaig errada són de les guerres carlistes. Sempre he volgut visitar Mascarell i no ho he fet mai, des del tren pareix bonic. Tarongers, tarongers, magatzems de taronja, taulelleres, Borriana. A aquest punt ja comence a buscar les agulles de Santa Àgueda, que en dies clars es veuen des de molt lluny i que em diuen que ja he arribat. Vila-real, Almassora i Castelló (final del trajecte). Jo ho sé que quan em compre els bitllets m'estic comprant tornada i tornada.
Quan jo era xicoteta ma mare cosia, cosia molt, totes les vesprades. Ella havia aprés a cosir amb el Método Martí de Corte y Confección i en conservava els llibres. A mí, els objectes, els moviments i les paraules de cosir m'agradaven molt, no n'he aprés mai, però la primera volta que vaig haver de fer una vora em va passar com amb netejar el peix o cuinar: ho sabia fer, ho havia vist fer milers de voltes i era capaç de reproduir-ne els moviments i la traça. M'agradava molt regirar a la caixa dels fils, durant molts anys la caixa dels fils va ser una caixa de llauna de cola-cao, no d'aquelles que s'obrien per dalt, amb lunars i un dibuix d'una senyora guapíssima (a mi m'ho pareixia), amb una cintureta de vespa que alçava una safata, per traure-la de l'abast de dos xiquets que alçaven els braços. La caixa dels fils era de les altres, de les que tenien la tapa a una de les cares grans. Més avant Franco es va morir i la modernitat va arribar a ma casa i la caixa dels fils de cola-cao va ser substituïda per una de galetes daneses. Ma mare tenia una fusta de cosir, que era una fusta gran, rectangular, amb un entrant a una de les bandes que es posava a la cintura, amb la fusta sobre les cames i feia com una tauleta. M'encantava (on va anar a parar? quan va desaparéixer?), era perfecta per fer els deures o per dibuixar al sofà. I m'agradava haver-ho de deixar tot perquè calia anar en una correguda a Ca Elietes, la merceria, a comprar alguna cosa urgent. M'agradava molt el guix blau de fer patrons que no s'acabava mai, i el coixinet de les agulles, que un dia que estava a casa la senyora Dolores, la portera, que era aragonesa, vaig descobrir que també es deia acerico. I les paraules, màniga ranglan, batista, entredós, godet, embastar, voraviu, gafet, passar beta. Acabe de descobrir que n'he oblidat moltíssimes (quan les he oblidades?). Són, a més, d'aquelles paraules que no s'aprenen mai quan s'aprén una llengua nova. Recorde la meravella que em semblava el truc per saber si una roba era fibra o cotó, s'encenien uns pocs fils i es passaven els dits per la part cremada, si no feia boletes era cotó. No entenia perquè la mare de déu, quan era xiqueta, anava a costura a aprendre de lletra, no entenia què tenia a veure la costura amb les lletres. I no suportava haver-me d'emprovar la roba, estigues quieta que et clavaré una agulla. I la història de la xiqueta que s'havia mogut mentre li posaven agulles a una vora i se'n va clavar una que es va trencar i li va anar per una vena fins al cor i es va morir. A voltes ma mare cosia amb la tele encesa, a voltes amb la ràdio o amb música, sobretot, Carlos Gardel o Serrat. Em feien molta pena els veremadors de la cançó de Serrat, que amb la maleta a coll caminaven per un moll de l'estació de França i que potser no tenien ni un pam ni un poble.
Hui he anat al sastre de baix de casa (tenim un sastre amb bottega baix de casa) a recollir uns pantalons, i en entrar, he reconegut l'olor, l'olor de cosir. Hi havia estat altres voltes i no ho havia notat, de fet no sabia que cosir tinguera una olor, però hui l'he sentida i m'ha portat d'un colp a la meua infància. En pujar a casa m'he posat un disc vell de Serrat i m'hi he deixat portar.
Acabe de tornar de correus de recollir el sobre amb tots els papers per votar. Les paperetes del Congrés apleguen en forma de bloquet que, una volta arrancada la que poses al sobre, va molt bé per fer les llistes de la compra (si una és capaç de superar l'agonia d'anar a comprar amb la llista de Falange o de la Comunión Tradicionalista).
El que té ser d'una ciutat xicoteta com Castelló és que tots ens coneixem, i té gràcia mirar-se bé les llistes i fer una miqueta de safareig (no ho faré ara per escrit, que després tot se sap, vull dir un safareig íntim).
Poques sorpreses, el més fatxa de l'Institut cap de llista del PP, la sorpresa és, en tot cas, que el xic haja fet carrera. Amics, coneguts i saludats en altres tres o quatre llistes (inclosa la que votaré). Combinacions de cognoms molt familiars que mostren l'inexorable pas del temps: comencen a presentar-se a les eleccions fills d'amics (!).
Preguntes als residents: cada volta hi ha més llistes fatxes o m'ho sembla a mi? A banda del PP, entre les dos falanges i els carlins, Españadosmil, Alianza Nacional (?), Democracia Nacional (?), Alternativa Española (?)...
Hi ha una cosa que es diu PUM+J (diu que és Por un Mundo más Justo), un Partido Familia y Vida i un Partido Antitaurino Contra el Maltrato Animal amb un bonic logo amb un bou vomitant. La propera vegada que em vinguen ganes de fer conya amb els partits italians em tornaré a mirar el bloquet de paperetes espanyoles.
I dins de poc votaré també ací, encara no sé què votaré a l'Ajuntament de Roma, si el candidat alcalde fóra Veltroni no tindria dubtes, esperaré a veure qui presenten els de la Cosa Rossa.
Quina votera!
L'Alcalde de la ciutat
i terme de Castelló
té hui la satisfacció
de fer saber al veïnat
que ja és el dia arribat
de la nostra Magdalena!
Demà me'n vaig a Castelló, dissabte comencen les festes. Estaré molt poquet però no em pense perdre res, diumenge en lloc de la romeria a l'ermita jo faré la meua romeria personal a l'aeroport de València per tornar a casa, mig morta però satisfeta. Tot i que enguany pareix que plourà.
Les festes de la Magdalena es van convertir es festes majors en els primers anys del franquisme quan, per substituir les que ho eren abans i que commemoraven la resistència anticarlina de la ciutat, es van crear unes noves festes majors al voltant de la tradicional romeria a l'ermita de la Magdalena i al castell vell. Així, alguns dels membres del primer Ajuntament franquista, molts d'ells erudits valencianistes, membres de la Societat Castellonenca de Cultura i signants de les Normes de Castelló, van bastir aquestes festes al voltant de la fundació de la ciutat pel rei Jaume I. Cal dir que van tindre un èxit notable, en la creació de les festes i del nou castellonerisme i en la destrucció del mite i de la memòria del Castelló liberal, anticarlí i anticlerical.
A mi m'encanten, la ciutat es transforma, amb l'olor de pólvora (i de vi) i els coets i les bandes de música i les dolçaines (i els tabals) i els carrers i les places plens de gent a tot hora...
La del vídeo és la mascletà del primer dissabte de l'any passat (la part millor a partir del minut 2).
.
