A bella! che te do?

M'agraden molt els mercats, sempre que puc quan visite una ciutat m'agrada anar al mercat i mirar-me les parades i la gent. Venècia, on algunes parades són barques, el mercat de San Telmo a Buenos Aires (no apte per a vegetarians) i el de Valparaiso. A Londres comprava, poquet, al mercat d'Islington, on una tomata costava una fortuna.
M'encanten els mercats sorollosos, plens de colors i d'olors. A Roma de soroll i de colors els mercats en són plens. Hi ha pocs mercats coberts, normalment els mercati rionali són mercats descoberts amb les parades amb sostre, com quioscs, a les places dels barris. El del meu barri és una mica com el barri mateix, popular i amb les parades kosher i les parades halal convivint pacíficament. És molt difícil escoltar italià als mercats romans, el romanesco és la llengua dels venedors (és igual que siguen egipcis o indis, parlen en romà) i a mi al començament em costava entendre'ls. Normalment els dissabtes al matí baixe al mercat a comprar, em posa de bon humor, els venedors i les venedores són simpàtics i graciosos (supose que com a tot arreu) i sempre torne a casa carregada i contenta. I molt desperta, el cafè del bar del mercat del meu barri ressuscitaria un mort, o dos.
Si tinc temps em faig un regal i vaig al mercat de Testaccio, a l'altra banda del riu. És un mercat cobert, a Piazza Testaccio, i és el centre del barri. També a Testaccio el mercat és com el barri, romaníssim i vell. Té fama de tindre la carn més bona de Roma (és el barri de l'antic escorxador) i pareix que es poden trobar talls de carn que ja no es troben enlloc. La verdura és excepcional i ho trobes tutto capato (que vol dir net, excepte la xicoira que te l'has de netejar tu). És realment un racó d'una Roma molt difícil de trobar, amb una llengua i unes maneres que ja no es veuen. El barri va nàixer a la zona del port fluvial dels antics romans, fins a finals del XIX eren els "prati del popolo romano", on els romans anaven a passar el dia de Pasquetta i s'hi va construir un barri per als obrers de les fàbriques dels voltants.  Testaccio tenia la mala fama que tenen tots els barris portuaris, des del seu naixement va ser un barri ple d'osterie, llegia fa  una estona que al 1884, segons l'Ajuntament, Testaccio tenia el rècord nacional de consum d'alcohol.
El barri va prendre el nom del Monte Testaccio que és una muntanyeta que està enmig del barri formada pels munts d'àmfores d'oli llençats a l'època dels antics romans, un gran abocador de testos del port romà. Fa uns anys l'Ajuntament va decidir traslladar el mercat i quan van fer els controls arqueològics a la zona on el volien posar (on fins els anys 30 va estar el camp de futbol de la Roma) sota van trobar un mercat i magatzems d'època imperial. Pareix que protegiran les restes i construiran un museu dintre del mercat nou. M'encanta que més de dos mil anys després el mercat torne on estava i la idea d'anar a la plaça on anaven els antics romans.

Només tornant d'Itàlia es pot dir que s'ha vist el món per un forat.
Josep Pla, Cartes d'Itàlia

A voltes Itàlia em fa ràbia (ja ho sé, però a voltes em passa) i pense que no té remei, que és un país amb un present gris i un futur negre, amb una profunda crisi de valors i tot això, aleshores, quan em passa això, un dels remeis que conec és rellegir a Pla.
A les moltíssimes pàgines que Pla va dedicar a Itàlia, a la seua bellesa i al seu esperit, trobe la recepta de l'amor a aquest país (crec que començaré a regalar la traducció de les Cartes d'Itàlia als amics amb la italianitat deprimida). Quan llig a Pla dient: "¿Què seria Europa sense Itàlia?" pense ¿Què seria d'Itàlia sense Europa?, però tot plegat, la lectura de Pla em reconcilia amb el país i em fa tornar l'esperança: "Itàlia és un món que, des del punt de vista de la intel·ligència i de la sensibilitat, no té límits". I en aquests moments de crisi que tinc de tant en tant, l'admiració de Pla pel país em ve molt bé:

"-Aneu a Itàlia! Tracteu de viure a Itàlia! És el país més important d'Europa, per les coses de qualitat, s'entén"

Ací un interessant article de Rossend Arqués sobre Pla i Itàlia.

S'ha mort, als 92 anys, Dino Risi, mestre de la commedia all'italiana. Psiquiatra aficionat al cinema, Carlo Ponti li va comprar un dels seus primers curtmetratges (Buio in sala del 1948, fet amb poquíssim pressupost) per dos milions de lires i el va convéncer a dedicar-se al cinema.
Deixa una llarguíssima llista d'obres mestres: Il sorpasso, Poveri ma belli, I mostri, Profumo di donna, Una vita difficile, In nome del popolo italiano.
Era l'autor dels guions de les seues pel·lícules, sovint escrits a quatre mans amb Ettore Scola. Les seues comèdies, aspríssimes, sense intencions moralitzants ni final feliç són, al meu parer, els millors retrats de la Itàlia del boom econòmic. Amb els seus cinc mosqueters: Sordi, Mastroianni, Manfredi, Gassman i Tognazzi, va obtindre grans èxits de públic amb comèdies intel·ligents i amargues. En va fer més de cinquanta, de les quals deia que encara li n'agradaven vint. Lucidíssim fins el final, des dels 80 anys (edat a la que deia que tots hauríem de morir, per llei) es dedicava a rellegir bons llibres i a esperar la mort amb l'esperança, deia, que la reencarnació no existisca, no hauria suportat reencarnar-se en un imbècil.
Espere de cor que la reencarnació no existisca i Dino Risi no es reencarne en un imbècil.

A la foto, Vittorio Gassman i Jean-Louis Trintignant a una escena d'Il sorpasso, del 1962. 

M'estic acabant un llibre (em falta poquíssim, em sap un greu) preciós, preciós en tots dos sentits, en el de valuós i en el de bell. Es diu Breviario Mediterraneo (jo l'estic llegint en italià, però està en castellà, en català no, tot i que està traduit a més de 20 llengües, brr). L'autor és Predrag Matvejevic (amb accent a la c, no sé com es posa) i el llibre és una joia. Parla del Mediterrani, l'explica, parla de les llengües i de les olors, dels ports, de les plantes, de les guerres de les ones, dels mapes i de les illes. No té cap pretensió de ser exhaustiu, és literatura. Un tractat poètico-filosòfic diu a la solapa, no sé què és, però m'encanta. 
No puc resistir la temptació de traduir el primer paràgraf de la introducció de Claudio Magris, que és diu Per una filologia del mar:

En una esplèndida pàgina d'aquest "breviari" Predrag Matvejevic explica que va conéixer a Alexandria a un rellotger català que tenia la passió de compilar acuradament, lluitant amb tenaç precisió contra l'exorbitant mancança de dades, el catàleg de la famosa biblioteca destruïda pel califa Omar, la més gran de tota l'antiguitat. La filologia del mar -de la qual Matvejevic forneix, amb aquest llibre, un exemple fascinant, ric d'intel·ligència i de poesia- es pareix a la metòdica i fantasiosa empresa del rellotger català, per la seua barreja de rigor i gosadia, precisió científica i epifania de l'infinit".

Doncs això.

Abans de la pàgina cent ja sabia que el llibre havia entrat (per aclamació) en una estranya categoria de llibres meus. Jo els llibres els tinc ordenats més o menys per nacionalitat de l'autor o per, diguem-ne, literatura (vull dir que Simenon està amb els francesos i Nabokov amb els nord-americans, tot i que Ada o l'ardor es mereixeria estar amb els russos). A més els acoste per afinitat, si eren amics els pose junts a la llibreria. Me'n vaig adonar fent caixes per a la darrera mudança que hi havia un grup de llibres que estaven junts a la llibreria amb un criteri diferent. A la caixa vaig  posar europeus, i hi havia Elias Canetti, W.G. Sebald, Romain Gary i dos llibres de Jorge Semprún. Claudio Magris hi va entrar al selecte club fa poquet i Matvejevic acaba d'entrar, li he de fer lloc.
No sé ben bé com explicar-ho, però crec que aquests escriptors són fonamentalment europeus, per això a la meua llibreria estan junts. Alguns d'ells escrivien en francès sense ser francesos, com Gary o Semprún, Canetti i Sebald van escriure en alemany tot i viure a Anglaterra, Magris escriu en italià i Matvejevic en croat. Uns eren jueus i d'altres no, només Sempún i Gary van lluitar a la Segona Guerra Mundial, són de generacions diferents i d'orígens diferents, l'únic motiu que em va vindre al cap quan me'n vaig adonar que estaven junts és que pense que fan literatura europea, i no puc precisar més aquesta categorització, crec que la literatura que escriuen aquests autors (amb dubtes sobre Magris al que he llegit poc, ara estic posant remei) és èticament europea. Ara que pense, tots excepte Magris vivien  o viuen a un altre país, però no és tampoc això, molts que han viscut i escrit a un altre país no estan al grup. No, és com una espècie de categoria moral, és ben estrany.

En les poques setmanes passades des de les eleccions, a aquest país s'han concatenat episodis que fan molta, molta por: La pallissa a Veronad'un jove que va morir pels cops, a mans d'un grup de neonazis, el pogrom de Ponticelli, l'incendi provocat amb molotov a la botiga d'un romanes a Milà, la mort, abans d'ahir, per omissió de socors d'un ciutadà marroquí a un centre d'internament temporal. Dissabte, a Roma, a un barri històricament d'esquerres i exemple d'integració, un grup de vint persones, organitzadíssims i armats (i amb la cara tapada amb foulards amb la creu gamada) van destrossar vàries botigues d'estrangers i van apallissar l'amo d'una de les botigues i, el mateix dissabte, al director d'una ràdio de referència del moviment gai romà l'esperaven a la porta de casa i li van donar una pallissa.

El govern (i alguns ajuntaments) volen nomenar comissaris especials per als gitanos, algú m'ha de convéncer que això no és una llei racial, algú m'ha de dir quina és la diferència entre un gitano i jo que justifique una aplicació especial de la llei per al gitano.

No em puc traure del cap de poema de Niemöller. D'una banda em sento (i crec que ho estem tots una mica) noquejada, com incapaç de pair i de reaccionar, d'un altra tinc por que ens instal·lem en aquesta espècie d'estat de xoc, que ens acostumem, que ens acostumem a no reaccionar. I no sé ben bé a qui m'estic referint amb aquesta primera persona del plural.

ACTUALITZACIÓ: Aquest matí a Roma, un grup d'estudiants d'esquerres que enganxava cartells fora de l'Universitat han estat atacats per persones arribades amb tres cotxes i armats de ganivets i bats de beisbol. A l'hospital hi ha dos joves amb el cap obert i un amb una ferida d'arma blanca... 

Ahir vam anar a veure Gomorra, la pel·li basada en el llibre de Saviano. Encara la tinc a la panxa, no és una pel·licula bonica, és lletja, lletgíssima, amb aquella lletjor que tenen les pel·lícules de Pasolini. Una de les coses que temia, abans d'anar a veure-la era que Garrone haguera fet una pel·licula americana. No, ha fet una pel·licula italiana, en la millor tradició del cinema italià, no puc dir en la millor tradició del neorealisme, però el que teníem al cap parlant de la pel·li en eixir del cine era Pasolini. Vam tardar en parlar-ne, és d'aquelles que ixes del cine en silenci i restes en silenci una bona estona.
No explica tot el que explica el llibre, ha triat cinc de les històries del llibre i les ha teixit en un fresc desesperat, sense retòrica, sense concessions. No t'ensenya el món on mana la Camorra, hi estàs a dintre, no hi ha enfrontaments a trets, hi estàs a dintre, no es veu, de moment disparen i estàs enmig. Fet quasi sense actors, amb la gent del barri, boníssims, amb una cura esplèndida del so (sempre crits de fons, sempre, i els sorolls). Des del començament i durant 130 minuts te trobes enmig d'un món aliè, parlat en una napolità cridat i incomprensible (subtitulat en italià, espere que no el doblen, si l'aneu a veure, busqueu la versió subtitulada). Un món estrany i monstruós on el director t'hi aboca des dels primers minuts, amb un esguard des de dintre, amb un rigor insuportable, que fa mal. No et mostra la lletjor dels llocs, t'hi clava enmig, sense pietat, sense retòrica, sense literatura.

Una pel·lícula lletgíssima i preciosa, una pel·lícula de veritat. Ací el trailer.

L'han aprovat, han aprovat el paquet de lleis anomenat pacchetto-sicurezza que entre altres coses converteix en delicte el no tindre permís de residència. Si no vaig errada, el tractat de Maastricht obliga els estats que el van firmar a harmonitzar les lleis nacionals amb el dret comunitari, veurem què fan ara.

Canviant de tema (no tant), la Unión Romaní espanyola ha publicat un comunicat sobre el pogrom de Nàpols de la setmana passada on demanen al Ministerio de Asuntos Exteriores que s'interesse per la situació dels ciutadans europeus agredits i expulsats de sa casa. També han iniciat els tràmits per denunciar el govern italià per incompliment de lleis comunitàries i pensen traslladar les seues preocupacions a la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides.  

Consultant la pàgina web de la Unión Romaní he llegit que el primer document que testimònia la presència de gitanos a la Península Ibèrica és un salconduit escrit en català i signat pel rei Alfons el 1425 on "sota pena de la nostra ira i indignació" mana que "l’esmentat senyor Joan d’Egipte i els que amb ell aniran i l’acompanyaran, amb totes les seves cavalcadures, robes, bens, or, plata, alforja i qualsevol altres coses que duguin, siguin deixats anar, estar i passar per qualsevol ciutat, vila i lloc i d’altres parts del nostre senyoriu, fora de perill i amb seguretat i sent apartades tota contradicció, impediment o contrast". Igualet que a Itàlia.

Tot açò ho vaig veure ahir, preparant el meu primer post en italià per al bloc Lo specchietto per le allodole, que a partir d'ara m'hostatja gentilmente i em permet publicar cosetes (açò ja és Marieta 2.0).

La senyora ministra de la igualtat d'oportunitats del govern italià, portada de l'Interviu d'aquesta setmana, no deixarà que el seu ministeri patrocine econòmicament el Gay Pride d'enguany perquè a ella (a la senyora de la portada de l'Interviu que s'ha passat sis anys ensenyant el cul a les teles de Berusconi) li pareix que el Gay Pride és un exhibicionisme de mal gust. I perquè els seus amics gais (els amics de la ministra) li han dit que els gais ja no pateixen cap tipus de discriminació.

I açò només acaba de començar.

Sempre he tingut una estranya relació d'amor-odi amb Nàpols. Darrerament hi arriben notícies lletgíssimes, però és plena d'altres coses i ens ha donat molta bellesa. Aprofitant que avui fa set anys que va morir el geni, l'inventor del swing napoletano, vos pose una versió ben bonica de Tu vuo' fa' l'americano.
Renato Carosone, nat a Nàpols a gener del 1920, es va diplomar en piano molt jove i va ser director d'orquestra. Als anys 50 va arribar al cim de l'èxit internacional, la seua cançò Torero va ser primera a les llistes d'èxits dels Estats Units 14 setmanes. A banda del ritme i el virtuosisme dels músics de les seues bandes, una de les característiques de Carosone era que les lletres són genials, amb un sentit de l'humor finíssim, que expressava també en entrevistes i presentant les cançons.
Jo el vaig conéixer gràcies a les versions que en va fer l'Orquestra Plateria, una volta ací el vaig conéixer millor i m'encanta i em posa de bon humor.