M'estic acabant un llibre (em falta poquíssim, em sap un greu) preciós, preciós en tots dos sentits, en el de valuós i en el de bell. Es diu Breviario Mediterraneo (jo l'estic llegint en italià, però està en castellà, en català no, tot i que està traduit a més de 20 llengües, brr). L'autor és Predrag Matvejevic (amb accent a la c, no sé com es posa) i el llibre és una joia. Parla del Mediterrani, l'explica, parla de les llengües i de les olors, dels ports, de les plantes, de les guerres de les ones, dels mapes i de les illes. No té cap pretensió de ser exhaustiu, és literatura. Un tractat poètico-filosòfic diu a la solapa, no sé què és, però m'encanta. 
No puc resistir la temptació de traduir el primer paràgraf de la introducció de Claudio Magris, que és diu Per una filologia del mar:

En una esplèndida pàgina d'aquest "breviari" Predrag Matvejevic explica que va conéixer a Alexandria a un rellotger català que tenia la passió de compilar acuradament, lluitant amb tenaç precisió contra l'exorbitant mancança de dades, el catàleg de la famosa biblioteca destruïda pel califa Omar, la més gran de tota l'antiguitat. La filologia del mar -de la qual Matvejevic forneix, amb aquest llibre, un exemple fascinant, ric d'intel·ligència i de poesia- es pareix a la metòdica i fantasiosa empresa del rellotger català, per la seua barreja de rigor i gosadia, precisió científica i epifania de l'infinit".

Doncs això.

Abans de la pàgina cent ja sabia que el llibre havia entrat (per aclamació) en una estranya categoria de llibres meus. Jo els llibres els tinc ordenats més o menys per nacionalitat de l'autor o per, diguem-ne, literatura (vull dir que Simenon està amb els francesos i Nabokov amb els nord-americans, tot i que Ada o l'ardor es mereixeria estar amb els russos). A més els acoste per afinitat, si eren amics els pose junts a la llibreria. Me'n vaig adonar fent caixes per a la darrera mudança que hi havia un grup de llibres que estaven junts a la llibreria amb un criteri diferent. A la caixa vaig  posar europeus, i hi havia Elias Canetti, W.G. Sebald, Romain Gary i dos llibres de Jorge Semprún. Claudio Magris hi va entrar al selecte club fa poquet i Matvejevic acaba d'entrar, li he de fer lloc.
No sé ben bé com explicar-ho, però crec que aquests escriptors són fonamentalment europeus, per això a la meua llibreria estan junts. Alguns d'ells escrivien en francès sense ser francesos, com Gary o Semprún, Canetti i Sebald van escriure en alemany tot i viure a Anglaterra, Magris escriu en italià i Matvejevic en croat. Uns eren jueus i d'altres no, només Sempún i Gary van lluitar a la Segona Guerra Mundial, són de generacions diferents i d'orígens diferents, l'únic motiu que em va vindre al cap quan me'n vaig adonar que estaven junts és que pense que fan literatura europea, i no puc precisar més aquesta categorització, crec que la literatura que escriuen aquests autors (amb dubtes sobre Magris al que he llegit poc, ara estic posant remei) és èticament europea. Ara que pense, tots excepte Magris vivien  o viuen a un altre país, però no és tampoc això, molts que han viscut i escrit a un altre país no estan al grup. No, és com una espècie de categoria moral, és ben estrany.

En les poques setmanes passades des de les eleccions, a aquest país s'han concatenat episodis que fan molta, molta por: La pallissa a Veronad'un jove que va morir pels cops, a mans d'un grup de neonazis, el pogrom de Ponticelli, l'incendi provocat amb molotov a la botiga d'un romanes a Milà, la mort, abans d'ahir, per omissió de socors d'un ciutadà marroquí a un centre d'internament temporal. Dissabte, a Roma, a un barri històricament d'esquerres i exemple d'integració, un grup de vint persones, organitzadíssims i armats (i amb la cara tapada amb foulards amb la creu gamada) van destrossar vàries botigues d'estrangers i van apallissar l'amo d'una de les botigues i, el mateix dissabte, al director d'una ràdio de referència del moviment gai romà l'esperaven a la porta de casa i li van donar una pallissa.

El govern (i alguns ajuntaments) volen nomenar comissaris especials per als gitanos, algú m'ha de convéncer que això no és una llei racial, algú m'ha de dir quina és la diferència entre un gitano i jo que justifique una aplicació especial de la llei per al gitano.

No em puc traure del cap de poema de Niemöller. D'una banda em sento (i crec que ho estem tots una mica) noquejada, com incapaç de pair i de reaccionar, d'un altra tinc por que ens instal·lem en aquesta espècie d'estat de xoc, que ens acostumem, que ens acostumem a no reaccionar. I no sé ben bé a qui m'estic referint amb aquesta primera persona del plural.

ACTUALITZACIÓ: Aquest matí a Roma, un grup d'estudiants d'esquerres que enganxava cartells fora de l'Universitat han estat atacats per persones arribades amb tres cotxes i armats de ganivets i bats de beisbol. A l'hospital hi ha dos joves amb el cap obert i un amb una ferida d'arma blanca... 

Ahir vam anar a veure Gomorra, la pel·li basada en el llibre de Saviano. Encara la tinc a la panxa, no és una pel·licula bonica, és lletja, lletgíssima, amb aquella lletjor que tenen les pel·lícules de Pasolini. Una de les coses que temia, abans d'anar a veure-la era que Garrone haguera fet una pel·licula americana. No, ha fet una pel·licula italiana, en la millor tradició del cinema italià, no puc dir en la millor tradició del neorealisme, però el que teníem al cap parlant de la pel·li en eixir del cine era Pasolini. Vam tardar en parlar-ne, és d'aquelles que ixes del cine en silenci i restes en silenci una bona estona.
No explica tot el que explica el llibre, ha triat cinc de les històries del llibre i les ha teixit en un fresc desesperat, sense retòrica, sense concessions. No t'ensenya el món on mana la Camorra, hi estàs a dintre, no hi ha enfrontaments a trets, hi estàs a dintre, no es veu, de moment disparen i estàs enmig. Fet quasi sense actors, amb la gent del barri, boníssims, amb una cura esplèndida del so (sempre crits de fons, sempre, i els sorolls). Des del començament i durant 130 minuts te trobes enmig d'un món aliè, parlat en una napolità cridat i incomprensible (subtitulat en italià, espere que no el doblen, si l'aneu a veure, busqueu la versió subtitulada). Un món estrany i monstruós on el director t'hi aboca des dels primers minuts, amb un esguard des de dintre, amb un rigor insuportable, que fa mal. No et mostra la lletjor dels llocs, t'hi clava enmig, sense pietat, sense retòrica, sense literatura.

Una pel·lícula lletgíssima i preciosa, una pel·lícula de veritat. Ací el trailer.

L'han aprovat, han aprovat el paquet de lleis anomenat pacchetto-sicurezza que entre altres coses converteix en delicte el no tindre permís de residència. Si no vaig errada, el tractat de Maastricht obliga els estats que el van firmar a harmonitzar les lleis nacionals amb el dret comunitari, veurem què fan ara.

Canviant de tema (no tant), la Unión Romaní espanyola ha publicat un comunicat sobre el pogrom de Nàpols de la setmana passada on demanen al Ministerio de Asuntos Exteriores que s'interesse per la situació dels ciutadans europeus agredits i expulsats de sa casa. També han iniciat els tràmits per denunciar el govern italià per incompliment de lleis comunitàries i pensen traslladar les seues preocupacions a la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides.  

Consultant la pàgina web de la Unión Romaní he llegit que el primer document que testimònia la presència de gitanos a la Península Ibèrica és un salconduit escrit en català i signat pel rei Alfons el 1425 on "sota pena de la nostra ira i indignació" mana que "l’esmentat senyor Joan d’Egipte i els que amb ell aniran i l’acompanyaran, amb totes les seves cavalcadures, robes, bens, or, plata, alforja i qualsevol altres coses que duguin, siguin deixats anar, estar i passar per qualsevol ciutat, vila i lloc i d’altres parts del nostre senyoriu, fora de perill i amb seguretat i sent apartades tota contradicció, impediment o contrast". Igualet que a Itàlia.

Tot açò ho vaig veure ahir, preparant el meu primer post en italià per al bloc Lo specchietto per le allodole, que a partir d'ara m'hostatja gentilmente i em permet publicar cosetes (açò ja és Marieta 2.0).

La senyora ministra de la igualtat d'oportunitats del govern italià, portada de l'Interviu d'aquesta setmana, no deixarà que el seu ministeri patrocine econòmicament el Gay Pride d'enguany perquè a ella (a la senyora de la portada de l'Interviu que s'ha passat sis anys ensenyant el cul a les teles de Berusconi) li pareix que el Gay Pride és un exhibicionisme de mal gust. I perquè els seus amics gais (els amics de la ministra) li han dit que els gais ja no pateixen cap tipus de discriminació.

I açò només acaba de començar.

Sempre he tingut una estranya relació d'amor-odi amb Nàpols. Darrerament hi arriben notícies lletgíssimes, però és plena d'altres coses i ens ha donat molta bellesa. Aprofitant que avui fa set anys que va morir el geni, l'inventor del swing napoletano, vos pose una versió ben bonica de Tu vuo' fa' l'americano.
Renato Carosone, nat a Nàpols a gener del 1920, es va diplomar en piano molt jove i va ser director d'orquestra. Als anys 50 va arribar al cim de l'èxit internacional, la seua cançò Torero va ser primera a les llistes d'èxits dels Estats Units 14 setmanes. A banda del ritme i el virtuosisme dels músics de les seues bandes, una de les característiques de Carosone era que les lletres són genials, amb un sentit de l'humor finíssim, que expressava també en entrevistes i presentant les cançons.
Jo el vaig conéixer gràcies a les versions que en va fer l'Orquestra Plateria, una volta ací el vaig conéixer millor i m'encanta i em posa de bon humor.

Va córrer la veu que una de les seues dones havia intentat segrestar un xiquet, molta gent del barri va anar on ells vivien amb bastons i torxes, els van cremar les cases i els van insultar i amenaçar mentre fugien, acaçant-los a pedrades.

Si no fóra perquè és esfereïdor, meravellaria la precisió dels napolitans de Ponticelli en reproduir un pogrom (per sort sense morts i, aquesta volta contra els gitanos en lloc dels jueus).

Les imatges i els relats dels diaris de la gent llençant pedres a dones i xiquets que fugien del foc no me les puc traure del cap. El pogrom ha durat dos dies. Perquè el que ha passat a Nàpols aquests dies és un pogrom i ací fa segles que no se'n veien.

Més o menys tothom sabia que les eleccions les guanyaria Berlusconi, el que ningú s’esperava, les grans sorpreses d’aquestes eleccions, han segut els resultats obtinguts per la Lega Nord i la pràctica desaparició de l’esquerra, que en dos anys ha perdut 3 milions de vots. Cap de les dues coses és senzilla d’entendre i d’explicar. Durant un parell de setmanes, analistes i especialistes han mostrat el seu estupor a articles i declaracions, i han ajudat ben poc a la comprensió dels resultats. Intentaré, hui, explicar o, si més no, donar alguna pista sobre el fenomen Lega. Hi ha una tendència a veure la Lega, des de fora d’Itàlia i especialment des de l’Estat Espanyol, com un partit nacionalista com els nostres i la Lega no ho és. Ni la Lega és estrictament un partit nacionalista ni hi ha, al nord d’Itàlia, un nacionalisme que es puga comparar automàticament als nacionalismes de l’Estat Espanyol. Un altra manera errònia de veure la Lega, a parer meu, també des d’Itàlia, és la que pensa que es tracta simplement d’un partit populista d’extrema dreta. No ho és, o no és només això.  (...)

Vaig molt sovint a Castelló, més o menys un cap de setmana cada dos mesos. Normalment vaig el divendres de matí i la veritat és que m'agrada el viatge: primer el tren, ací, per anar a l'aeroport (ipod i diari), les dues horetes d'aeroport (cappuccino, cornetto, ipod i novel·la), el vol (novel·la i becaineta) i quan arribe a València, en eixir de l'aeroport (cigarret) ja me mire el cel i les palmeres. Si tinc sort i em toca finestra a l'avió també m'ho mire, en passar ses illes hi ha un punt que es veuen les Columbretes i l'Albufera, i València, clar.
Quan arribe a l'estació de València, que com deia ahir és la més bonica que he vist mai, ja tinc el somriure estampat a la cara. Si tinc temps em prenc una orxata i, satisfeta, agafe el tren cap a Castelló.
És un viatge que, quan estudiava a València, feia moltes voltes a la setmana des del Cabanyal. Va ser en eixos viatges que vaig aprendre les estacions dels tarongers i de l'horta, parle de les estacions de l'any, no les del tren. És curiós, en italià són dues paraules diferents: stazione per als trens i stagione per al temps. Pot parèixer estrany que sent de Castelló (que no és Nova York, tot i que Fuster deia que ho pareixia, o era Nova York la que pareixia Castelló?) no sabera res de tarongers ni d'hortes...però fer aquests viatges sovint, durant uns anys, amb un company de Vila-real fill de llauradors, em va ensenyar molt.
Normalment quan puge al tren no em pose l'ipod, m'agrada escoltar, m'agrada sentir parlar valencià i mirar de reconéixer els accents, faig el viatge amb el llibre obert però llig poc i mire molt per la finestra. En eixir a la superfície després del Cabanyal comença l'horta, el que en queda. A eixe trosset convé mirar cap a l'interior i no cap a la mar, que no es veu. Encara queden casetes blanques amb palmeres i horta...Roca-Cúper, Albuixech, amb un campanar quadrat que m'agrada molt i l'església d'eixes amb la cúpula amb teules blaves, Massalfassar...canvi de costat la mirada per veure el Puig, amb el monestir bell i sòlid. A totes dues bandes ja han començat els tarongers i a la de dins, les fàbriques i els magatzems de taronja. Puçol, lluny ja es veu la mola grisa del port de Sagunt. Sagunt (correspondència amb línia C5) amb el castell i les muralles, impressionants, retallats al cel. Les Valls, Almenara, amb un tros de castell dalt del pujolet, tarongers, casetes amb palmeres, tarongers, magatzems de taronja, taulelleres i la Serra d'Espadà al fons a una banda i tarongers, alguna caseta i un mur de ciment darrere del qual se suposa la mar, a l'altra.
La Llosa, que té forma de poble amb el campanar clar i esvelt enmig, Xilxes, Nules...a la dreta Mascarell, amb les seues muralles que si no vaig errada són de les guerres carlistes. Sempre he volgut visitar Mascarell i no ho he fet mai, des del tren pareix bonic. Tarongers, tarongers, magatzems de taronja, taulelleres, Borriana. A aquest punt ja comence a buscar les agulles de Santa Àgueda, que en dies clars es veuen des de molt lluny i que em diuen que ja he arribat. Vila-real, Almassora i Castelló (final del trajecte).
Jo ho sé que quan em compre els bitllets m'estic comprant tornada i tornada.