Era el nom en clau d'Irena Sendler, que va morir ahir a Varsòvia.
Membre del Partit Socialista Polonès i de la Zegota, aquesta treballadora dels serveis socials de Varsòvia, va muntar una xarxa que va aconseguir traure i salvar a més de 2500 xiquets jueus del ghetto. Primer va aconseguir entrar a treballar al departament de control d'epidèmies de Varsòvia i, aprofitant la por dels alemanys al tifus, aconseguia entrar sovint al ghetto per traure d'amagat als xiquets. Després els trobava un lloc on amagar-se i una nova identitat. Pensant en la pau va conservar la identitat i la història de cada xiquet en llaunes de conserva que enterrava sota un pomer al pati del seu veí. Detinguda i torturada per la Gestapo no va parlar i va aconseguir ser salvada per la Zegota, amb molts ossos trencats però amb la voluntat intacta.
No es va considerar mai una heroïna: "podria haver fet molt més, aquest lament em seguirà fins a la mort".
Cadascú té un panteó personal d'herois, la senyora Irena té un lloc molt especial al meu. 

Ja tenim nou govern, poques sorpreses. Havien dit que seria un govern amb només 12 ministeris i, en canvi, hi ha 21 ministeris. Alguns amb noms estranys i amb missions misterioses. A Calderoli, el polític de la Lega més fastigós, especialista en ofendre a tothom (és el que va dir que Itàlia havia guanyat el mundial perquè França s'havia venut la identitat amb un equip ple de negres, que diu culattoni en lloc d'homosexuals i bingo-bingo en lloc de negre) l'han fet ministre de la Simplificació (sic, ho jure).
La cosa més preocupant, com m'ha fet notar una amiga, és que en tota aquesta creativitat ministerial s'han despistat i no han nomenat a ningú Ministre de la Salut.

O potser no ha segut una distracció?

PS: La de la foto a l'arxiu adjunt és la nova ministra de la igualtat d'oportunitats, si no fóra perquè no té cap gràcia seria per pixar-se de riure.

Acabe d'escoltar l'entrevista de Vilaweb TV a Rossanna Rossanda, és una persona que llig sempre amb interés i amb afecte, però no anem bé. No crec que siga molt útil dir el que ella diu: la gent no ha votat a l'esquerra perquè pensava "ens heu decebut, ens heu cobert d'amargor: no vos votem més", però atenció, diu, aquesta no és una reacció política, és una reacció emotiva, no reflexionada.
Per què? per què quan ens voten a nosaltres és el fruit d'una profunda reflexió i és, per tant, un comportament polític i, en canvi, quan no ens voten és només una reacció emotiva, no reflexiva...ho he sentit tantes voltes! quan ens voten a nosaltres voten amb el cervell, si no, ho fan amb la panxa.
A mí personalment, el raonament "ens heu decebut, ens heu cobert d'amargor: no vos votem més" em pareix exquisidament polític o, si més no, no menys polític que "ens heu decebut, ens heu cobert d'amargor però vos torne a votar perquè jo sóc d'esquerres, perquè pertanyo a aquesta cultura política i encara que ho heu fet molt malament vos vote perquè sóc d'esquerres i és el que he de votar". Aquest darrer raonament és el que ha fet moltíssima gent que ha votat Veltroni, i no crec que siga ni molt reflexiu ni més polític que emotiu.
L'esquerra italiana acaba de patir la davallada més catastròfica de la seua història i no crec, personalment i amb tot el respecte que me mereix una persona com la Rossanda, que respostes d'aquest tipus ajuden a comprendre el que ha passat ni, òbviament, a intentar solucionar-ho.

Vaig estar a Assís fa un parell d'anys. A banda de la ciutat, que és molt bonica, em va impressionar molt (fins a les llàgrimes, a voltes em passa) la basílica inferiore, el silenci, els colors, els sostres tan baixos, no ho sé...hi havia unes mongetes que es miraven complagudes la meua commoció, potser pensaven que estaven assistint a una conversió. No em vaig convertir, però Assís ha quedat en la meua memòria com un lloc molt especial.

La ciutat d'Assís ha crescut i viu al voltant del sant i, se suposa, de les seues ensenyances que, si no vaig errada, consistien en centrar tota la doctrina evangèlica en la pobresa i en conduir una vida mendicant.
L'alcalde d'Assís, de Forza Italia (o com se diga ara) ha fet una ordenança segons la qual està prohibit demanar almoina a menys de 500 metres d'esglésies, llocs de culte, places i edificis públics, el que vol dir que des d'ara està prohibit mendicar a la ciutat del poverello, del fundador de l'ordre que de l'almoina en va fer una regla. Si Sant Francesc alçara el cap seria expulsat per la policia municipal.

La imatge és l'alegoria de la pobresa, a la basílica inferior, de Giotto.

U me cori doppu tantanni e a Purtedda enta petri e nto sangu di cumpagni ammazzati (El meu cor, després de tants anys és a Portella, a la pedra i a la sang de tants companys assassinats).


El 1947, uns dos mil treballadors de la zona agrícola al voltant de Palerm, es van reunir a la vall de Portella della Ginestra per commemorar l'1 de maig, per manifestar-se contra el latifundisme i a favor de l'ocupació de les terres incultes i per celebrar el triomf del Blocco del Popolo, coalició formada pel PSI i el PCI, que pocs dies abans, a les eleccions a l'Assemblea Regional Siciliana havia derrotat a la DC. Quan el primer orador va començar el seu discurs, de les muntanyes que envolten la vall, van partir ràfegues de metralleta cap a les persones concentrades a la plana, tot va durar un parell de minuts, van morir 11 persones (9 adults i 2 xiquets) i 27 ferits, alguns dels quals van morir després a conseqüència de les ferides.  
Poc després es va saber que qui havia disparat era Salvatore Giuliano, al primer informe elaborat pels carabinieri es deia que els autors eren "elements reaccionaris i mafiosos locals". Encara ara no s'han aclarit els fets, el govern no va permetre que se seguira la pista apuntada pels carabinieri i encara ara es parla de la implicació del govern, de les organitzacions feixistes, dels propietaris de terres, dels serveis secrets nordamericans i de la màfia, en perfecta i italiana combinació. Aquests fets van inaugurar les actuacions en clau anticomunista de la màfia i van inaugurar, també, una sèrie de matances i de bombes mai aclarides (com la de l'estació de Bolonya del 80). L'any passat algunes personalitats van demanar, inútilment, que es tornara a obrir el cas. Giuliano va ser assassinat tres anys després i el seu probable assassí va morir enverinat a la presó, fí de la història.

Ara no maten a ningú per anar a commemorar l'1 de maig, però en el que va d'any a Itàlia han mort 349 persones en accidents de treball, no, no m'he equivocat, quan he escrit 349 volia escriure 349.

Bon primer de maig a tothom.

No puc parlar de política hui, no em funciona el cervell, només em funciona la panxa i em funciona molt malament. Una victòria simbòlica, diuen, i tant que ho és. Roma no tenia un alcalde feixista des del 44, i ja ho sé que Alemanno no és només feixista, que és més coses, ja ho sé, però és també feixista, feixista de manual (d'autodefensa). L'espectacle d'ahir la plaça de l'ajuntament feia por, molta. Amb les banderes amb creus cèltiques i els braços alçats fent la salutació feixista. Un senyor molt gran i molt content que deia que havia esperat aquest moment des del 43, tot el feixistam de la ciutat amb banderes i símbols, amos del carrer. Anit ja van trencar una làpida que commemorava més de 300 romans assassinats pels nazis i hi van escriure a sobre visques a Mussolini. Segur que no tots els que l'han votat són feixistes, però els feixistes l'han votat i han guanyat. Bastos, pinten bastos.

Potser seré capaç de fer una anàlisi política del que ha passat a les darreres eleccions, i ho voldria fer en els propers dies, sobretot de les grans sorpreses: la desaparició de l'esquerra i l'augment espectacular de vots de la Lega Nord, tots dos fenòmens a nivells que ningú, ningú, s'esperava. Si més no es podrà analitzar l'estupor dels analistes polítics. Però el que ha passat a Roma té, simbòlicament (per ara), el valor d'una bastonada a la cara.

Actualització: Demane disculpes pels darrers posts fonamentalment plorons, intentaré canviar de pal, però és que les bastonades a la cara (encara que siguen simbòliques) fan mal, molt.

Gianni Alemanno, amb la seua creu cèltica penjada al coll, amb la seua biografia impresentable, de feixista violent, amb vàries condemnes (i mesos de presó) per actes violents i agressions a estudiants d'esquerres, secretari romà (ací encara el recorden amb la camisa negra) i després nacional (fins el 91) de les joventuts del MSI, (post) feixista de manual, és el nou alcalde de Roma, no sé que dir. 

Aquest matí he anat a la mani, al corteo, del 25 d'abril (l'aniversari de l'alliberament, festa nacional), que eixia, com sempre de Porta San Paolo, al costat de la piràmide, on els romans van defensar la ciutat de l'entrada dels alemanys. Aquest any era molt especial, feia impressió veure totes aquelles banderes amb el que ha passat a les eleccions i, sobretot, amb el que pot passar a Roma demà passat. El candidat de la dreta, Alemanno, és un postexfeixista que porta una creu cèltica penjada al coll. Roma no caurà, deia una senyora gran amb el mocadoret de l'ANPI al coll. Esperem que no.
Fa dies que els diaris de dretes estan clamant contra la celebració del 25 d'abril. Berlusconi mentre va ser cap del govern no va assistir mai a la cerimònia oficial, hui ha dit que tenia que treballar i ha rebut  a Ciarrapico, un feixista romà neoparlamentari del seu partit. La festa dels derrotats es titulava l'editorial del Giornale d'abans d'ahir. El 25 d'abril és sobretot la festa de l'antifeixisme, el que se celebra és que un poble educat per creure i obeir, es va convertir en un poble de ciutadans capaç de decidir. I es va donar una Constitució, una Constitució que es basa en els principis i els valors de l'antifeixisme i si alguna cosa acomunava els partits i la gent que la van fer, i que van rescatar la dignitat i la llibertat del seu poble, era l'antifeixisme.
Pinten bastos i se sent en l'aire, qui m'havia de dir a mi que el 25 d'abril en lloc d'El cant dels Maulets acabaria cantant Bella ciao i manifestant-me per defensar un Estat i una Constitució (quines coses).

El dia de Sant Jordi és un dels que més em fot estar lluny.