Aquesta setmana s'havia d'incloure en el conte el fragment en negreta. No podia aparèixer ni com a inici ni com a final. Aquest fragment pertany a la novel·la La conxorxa dels enzes de John Kennedy Toole.

Per segona vegada en el blog escric sobre els fets de Nova Orleans. Es veu que el que hi va passar em devia afectar, però, a més, tinc un altre motiu, i és que la novel·la de Toole té com a escenari aquesta ciutat.

 

Nova Orleans 

—Ei, Richard que véns?— cridaven des de fora el pati. El Richard va sortir mig adormit. 
—Oh, quin dia més divertit, avui. Tu ets una gitana, Timmy un mariner. Aquell policia meravellós un artista —el jove suspirà—. És com el dimarts gras, i jo em sento tan fora de lloc. Vaig ara mateix a casa a posar-me alguna cosa maca—. Va tornar a entrar a la casa i en va sortir al cap d’una estona disfressat de superman. 
—Tio, d’on has tret aquesta disfressa?— va preguntar la Cyntia. 
—He recordat que la tenia a les golfes. Fa pudor a pols, però com a mínim no fa pudor a podrit. 
—Ja ho pots ben dir. Anem! 
Van pujar als quatre per quatre i es van dirigir fins a l’estadi de futbol americà. Els bonys dels carrers feien dringar les ampolles d’alcohol que duien al darrere com per engrescar el trajecte. 

A l’estadi s’hi havien format grups reduïts de gent ocupant el camp i les graderies. Molts, en homenatge a la ciutat, anaven disfressats encara que fos amb quatre parracs que devien haver trobat en qualsevol racó de la ciutat. S’hauria dit que estaven allà esperant que algun grup musical comencés el seu concert, però els acudits, les bromes i les rialles sonaven com mancades d’energia. 
El grup del Richard va trobar un racó on fer la seva festa particular. La conversa amb aquells amics d’escassament una setmana es va encetar fluïdament com si es coneguessin de sempre. Parlaven amb certa nostàlgia dels restaurants francesos i dels locals de jazz més emblemàtics de la ciutat com si hi haguessin anat sempre junts. 
—Allà una vegada hi vaig veure tocar el Harry Connick, Jr.— va dir el Timmy que s’havia assegut molt a prop de la Cynthia i que ara li tenia la mà per l’espatlla. 
—Jo al Little Louisiana hi vaig veure tocar el seu pare— va dir el policia. 
Mentre parlaven el Richard es mirava amb enveja la nova parella que s’estava formant. Ell en aquells moments també tenia una enorme necessitat d’afecte i pensava en el dia amb que es retrobaria amb la seva germana i el seu cunyat. 

El Tomas va treure alguna cosa de sota la jaqueta. Era un cadell de bòxer 
—D’on l’has tret?— va exclamar la Cynthia amb sorpresa. 
—Me l’he trobat aquest matí en l’aparador d’una fruiteria. 
—Té nom? 
El Tomas va fer un gest afirmatiu amb el cap. 
—Katrina. 
Quan van sentir aquell nom va ser com si a tots els haguessin clavat una agulla emmig del cor. 
—Katrina— suspirà algú. 
—Sí. L’huracà es va endur moltes vides, però a mi m’ha portat aquesta femelleta. 
—És un bon nom— digué el Richard. 

Llavors es van adonar que des de lluny arribava el fil de veu d’algú que havia començat a cantar el Barres i estrelles. De mica en mica la gent aplegada a l’estadi s’hi va anar afegint. El grup del Richard també s’hi afegí. Tots ploraven. Ploraven de dolor per tots els amics i familiars perduts; ploraven per Nova Orleans, la que havia estat la ciutat més alegre dels Estats Units; ploraven per l’angoixa acumulada durant tots aquells dies; i ploraven de vergonya, perquè el govern del seu país, amb qui confiaven plenament, els havia abandonat en la fam i en la misèria durant tots aquells dies.

El terrer del formiguer sembla com una maquineta amb les serradures de llapis escampades al voltant. No és gaire lluny d’on s’aixeca la majestuosa nouera que regna al mig del pati. De dins el cau en surt un corriol de formigues negres i petites que s’enfila tronc amunt fins a la primera branca que penja per sobre del pou. A la branca l’àvia Cisqueta en perd el rastre, però les imagina feinejant atrafegades. L’Anna i el Maiol les deuen destorbar cada vegada que salten fins a la branca per fer el “Tarzan”. Els petits miren a veure qui arriba més lluny. Pugen al banc del pati, que queda encara més a la dreta de la nouera, salten per gronxar-se a la branca, i es deixen anar amb tot l’impuls per caure a prop d’on hi ha la Gemma.

La Gemma prova de trencar nous davant d’aquella pedra gran i plana que sembla que sempre ha estat allà, al costat de la paret, per a aquesta funció. Deixa les nous a sobre de la pedra i les colpeja amb un martell amb compte de no picar-se els dits una altra vegada, perquè ja els té ben adolorits. Ho fa amb tanta cura, que ha de picar diverses vegades contra la nou abans d’aconseguir trencar-la. De tant en tant s’aixeca i pren un pal llarg que algun dia havia fet de mànec d’escombra. Evita de passar pel mig del grup de mosques i altres insectes que volen tontament en cercles a sota el capçal de la nouera i amb el pal pica contra les branques per fer caure alguna nou. Cada vegada que en fa caure alguna, ha de córrer a agafar-la perquè la Laika, la gossa de casa, també té interès a gaudir del mateix berenar.

“Ja n’ha agafat una altra” la Cisqueta somriu per sota el nas veient l’esforç inútil de la Gemma per arribar-hi abans. La Laika fuig com esmunyint-se d’unes mans que proven d’arrabassar-li el tresor conquerit. Se’n ve depressa fins on hi ha la troca de llana de l’àvia, trenca la closca amb les dents i s’ajau per escurar el fruit de la nou subjectant-la amb les potes del davant. Sembla mentida la traça que hi té. L’àvia es queda embadalida mirant la troca i pensant en tot els jerseis que ha teixit. 

Per participar al concurs d'aquesta setmana s'havia d'escriure un conte amb les paraules magnitud, pilot i cul. 

 

 

La torre

 

Eren al capdamunt del barranc amb dues planxes de fusta que havien trobat a l’abocador. Havien decidit que el Jordi, el Pere i l’Albert es tirarien junts amb la planxa més gran i que el David, L’Eduard i el Marc baixarien amb la més petita. L’Eduard es mirava el pendent amb preocupació.

—El terreny està ple de bonys.

—No baixarem pas tan ràpid. Ja veurem si llisquen gaire aquestes fustes, amb tanta sorra— el tranquil·litzà el David.
Van buscar el tros de terreny on la baixada podia ser menys accidentada i van posar les taules de fusta a terra.

—I on ens agafem?— va fer l’Eduard encara preocupat.

—Collons, Edu!— li va etzibar el Pere amb impaciència.

S’assegueren cadascú a la seva fusta, agafats per la cintura del que tenien al davant i el primer, de les cames del que tenia al darrere. A cops de cul van empènyer les planxes fins al caire del barranc i es van deixar caure.

Baixaven més ràpid del que havien pensat. El pendent estava ple de pedrots que els feien botar i amb cada bot la planxa avançava una mica més que els nois. Arribaren al peu del barranc que les fustes els havien abandonat completament de sota.

 S’aixecaren esperitats pel dolor i fent saltirons com si així s’hagués de calmar la picor de les ferides, i en canvi, reien amb fortes riallades.

—Que guapo!— cridà el Pere.

—Calla que tu anaves de pilot. A mi se m’ha quedat el cul pelat— va fer el Jordi, esclafint a riure.

—Que heu vist els meus pantalons?— El David feia com si busqués i tots reien encara més.

Després d’una estona d’acudits i exclamacions per la proesa que acabaven de fer, el Pere proposà d’anar al torreó mig derruït que hi havia allà a prop.

 

Deixaren les fustes a l’entrada de la torre i pujaren per l’escala en forma d’hèlix fins a dalt de tot. Del paviment de l’últim pis només en quedava una franja estreta al voltant de la paret on tot just hi cabien els seus peus. Entraren d’un en un agafant-se de la paret de la torre amb una mà i vigilant de no caure. L’Albert, al davant, avançà pel perímetre de la torre fins a tancar el cercle. El Pere li anava al darrere, i amb un tronc gruixut, que s’havia trobat, donava forts cops a terra per espantar els companys..

—A que ens n’anem tots avall?— feia burleta.

—Para!— s’angoixava l’Eduard. En aquell instant, però, el sòl davant del Pere es va desprendre i va deixar un forat de més d’un metre entre el Pere i l’Albert.

—Tio, ets imbècil? Mira què has fet!— cridà l’Albert.

—Calla que potser t’he salvat la vida— va fer el Pere amb un cert orgull— Salta. Que no pots saltar?— va fer amb indiferència.

—Si home! Com vols que salti? I on poso els peus?— Entre el forat de l’escala i el forat que s’havia produït en esfondrar-se el terra, l’Albert havia quedat atrapat en un petit tros i s’agafava ben fort al mur per no perdre l’equil·libri.

—Potser que demanem ajuda— va fer el Marc.

—Si home! que estem en una propietat privada!— s’empipà el Pere que en silenci reconeixia que havia estat culpa seva.

—Podem fer servir les fustes d’abaix— proposà l’Eduard.

—Que no veus que són curtes? Com les vols enganxar?— replicà el Pere amb un cert odi.

—Però és que no les hem d’enganxar. Amb una fusta hem de fer la secant del cercle i amb l’altra...

—Collons! Ara l’empollon em salta amb les seves secants i sinus i logaritmes i magnituds i...

—Òstia! És veritat!— es va sorprendre el Jordi —Si posem una fusta així, fent la secant…—i assenyalava dos punts oposats  d’on es trobava l’Albert — guanyarem uns centímetres més. Suficients perquè l’altra fusta arribi a l’altra banda— El Pere escoltà al Jordi com si sentís una traïció. Finalment va fer un moviment d’ulls i l’Eduard i el Marc baixaren fins al peu de la torre per agafar les fustes.

 

Seguiren les indicacions que l’Eduard tímidament els feu.

—Vinga, tio, passa— ordenà el Pere.

—I si caic. I si no aguanta el pes de les fustes?

—Pensa— digué l’Eduard amb serenor —, que ara el terra ja aguanta el teu pes i el de les fustes. Si no ha caigut ara no té perquè fer-ho mentre passis. Allò va decidir l’Albert, que per altra banda ja estava cansat d’estar en aquell petit tros de terra sense poder moure’s. Començà a caminar a poc a poc i de seguida va ser a l’altra banda. Respirà tranquil.

—Apa tio, que t’hem salvat!—el Pere li clavà un cop a l’espatlla. L’Albert no tenia esma ni per contestar. —Si no arriba a ser per nosaltres... Apa, anem!— El Pere tirà les fustes amb una patada i començà a baixar les escales de la torre. l’Eduard es quedà allà pensatiu, veient com els seus companys seguien ben decidits el líder del grup. Només l’Albert va semblar que s’havia girat un moment per mirar-lo.

 

 

En les normes del concurs d'aquella setmana, el conte havia de començar amb la frase en negreta. La frase pertany a un capítol del Tom Sawyer.

La Dolors

Quan es va despertar al matí, es va preguntar on era. Trigà uns segons a adonar-se que era al despatx del Guillem. Es va incorporar una mica fins a quedar asseguda amb una mà suportant el pes de l'esquena. Va mirar al seu voltant. Tot estava ben endreçat. Tenia el cos gelat d'haver dormit a sobre les rajoles, però la sensació era agradable perquè el cap li bullia. Estava tota adolorida. S’aixecà a poc a poc, notant amb cada moviment com els ossos li cruixien, s'assegué a l'escriptori i trucà a la Remei.

No va trigar a arribar. Venia atabalada. Es veia que havia vingut tan depressa com havia pogut. S’assegueren a la taula i la Dolors li va anar explicant el que havia passat. L'Andreu havia vingut. Ella l’obrí tot i l'ordre d'allunyament i van discutir. Volia diners, però ella s'hi va negar amenaçant-lo de trucar a la policia. L'Andreu s’empipà i li donà un cop de puny tan fort al cap que la va fer caure a terra.

—I per què no em vas trucar ahir?— preguntà la Remei.

La Dolors, amb el cap cot, aixecà les espatlles amb resignació.

—Em vaig quedar adormida.

La Remei coneixia els problemes de la Dolors amb l'Andreu, però hi havia coses que no s'havia atrevit mai a preguntar.

—T'havia pegat abans?

—No. Fins ara entrava quan sabia que jo treballava per agafar-me diners— responia com si res no li importés, però la seva cara era magre i els ulls plens de dolor.

—Què faràs? Trucaràs a la policia?

La Dolors acompanyà la caiguda d'ulls amb un moviment d'espatlles. No ho sabia. Per a ella encara era molt dolorós denunciar al seu propi fill. Mirava enrere i recordava l'emoció de quan li van dir que els donaven dos nens de quatre i cinc anys en adopció. Com s'esgarrifava en sentir que els nens havien estat maltractats i abandonats per altres pares adoptius. L'angoixa dels dos mesos de prova de dedicació exclusiva als nens sense ajuda de cap altre adult. Després van venir les trucades de mestres queixant-se del comportament de l’un i l’altre. Un cop van acabar l’EGB, el marit de la Conxita havia acceptat d’ensenyar-los l’ofici de llauner i durant un any va semblar que les coses s’arreglaven.

Respirà profundament. Malgrat tot, no es penedia d’haver adoptat l’Andreu i el Roger, però maleïa amb tota la rabia que hagués tingut tanta mala sort. “Si pogués culpar a algú...! Tants anys d’espera i després…! El Roger mort d’un tret quan intentava atracar un banc i l’Andreu... Ai, Guillem, tu encara vas estar de sort, que te’n vas anar abans de veure com acabaria!”

La Remei s’aixecà de la cadira i amb una mà apretà fermament el clatell de la Dolors trasmetent-li tot el seu afecte. Al capdavall, qui era ella per dir-li que truqués a la policia? Entre les veïnes havia sentit moltes vegades comentaris del tipus “si jo fos ella, aquell no entraria mai més a casa” o d’altres dient “això és que no va ser prou estricta quan els nanos eren petits”, però aquestes dones eren les mateixes que havien renunciat a dir-li al fill que es tragués el plat de taula.

 

En aquest cas per participar al concurs el conte havia de tenir les paraules samarreta, ham i formalitzar. La frase amb la paraula ham queda molt forçada i després de revisar el text, l'eliminaria, però aquí la deixo marcada entre claudàtors.

 

Viatge a Itàlia

Els van dir que haurien d’arribar a les nou del matí, però havien trigat tant a obrir la cadeneta de la passarel·la que pujava fins al vaixell, que s’havia format una cua de gent que avançava molt a poc a poc. La Paquita estava nerviosa. Observava les cares de la gent que tenien al davant i al darrere. Mirava la muntanya de Montjuïc i el trosset de la Barcelona bruta de sutge que podia veure des d’on eren. A dalt, un mariner que comprovava els bitllets dels passatgers i el capità que els donava la benvinguda. Ja s’ho coneixia.

 

Tres mesos abans havien anat a la Jefatura de policia a tramitar els passaports i uns dies després havien anat a comprar els bitllets del viatge cap a Itàlia. “Sembla que va ser ahir”, va pensar la Paquita. Havia estat tranquil·la tot aquell temps, però ara que ho recordava, no podia evitar tornar a angoixar-se. Encara que la guerra s’hagués acabat, els uniformes no li feien cap gràcia. La Paquita no havia gosat dir res mentre el Pep assegurava al mariner que els interrogava, que el dia que salparien ja estarien casats, però quan anaven a formalitzar la compra i ell va donar els seus noms, la Paquita va aclarir: 

—Francisca. Con a final— El mariner, però, li va fer una cara de menyspreu i d’amenaça que ja no va gosar dir res més.

 

El Pep havia pagat trinco trinco. Tot i que anirien amb tercera i haurien de dormir en sales comunes, es notava que venia de bona família i tenia una bona feina. En canvi, el pobre Alfons havia hagut d’estalviar molt per poder pagar el viatge a Mallorca. Amb l’Alfons havia estat molt diferent. Quina il·lusió amb els preparatius del viatge! Ella era vuit anys més jove i estava molt enamorada. És clar que tampoc havia hagut de deixar cap fill de sis anys sol amb la seva àvia i encara no havia esclatat la maleïda guerra.

 Ja eren gairebé a dalt del vaixell. El Pep també estava distret pensant en si no s’havien deixat res. La Paquita se n’adonava perquè de tant en tant ell regirava alguna butxaca de la jaqueta o obria una mica la cremallera d’una de les maletes per treure’n alguna cosa. A ella li dolia que des que havien sortit de casa no s’haguessin dit res.

Un cop a dalt el Pep va donar els bitllets al mariner.

—José i Francisco Cas...

—Francisca— s’apressà a rectificar, ella.

—Aquí pone Francisco— va dir el mariner amb indiferència.

—Pero...— va deixar caure les espatlles amb resignació. Ja li havia passat l’altra vegada amb l’Alfons. No hi havia res a fer. Hauria de dormir a la sala dels homes.

Van saludar al capità sense fixar-s’hi gaire i van caminar per la coberta del vaixell fins que van trobar un racó aïllat. Ara el Pep podia veure la cara de contrarietat de la Paquita.
—No passa res. Estaràs amb mi.
—Amb tu i amb trenta homes més en samarreta i calçotets! Mira que m’ho veia a venir! Hauré de dormir amb el vestit. Se’m quedarà fet un nyap i a sobre, amb tants homes, no podré dormir.

Llavors el Pep va fer un somrís entre burleta i de complicitat. Va acostar-se encara més a ella [i posant els dits en forma d’ham], l’agafà del cinturó del vestit i la tibà cap a ell.
—No dormiràs perquè jo no et deixaré i a Itàlia ja et compraré un altre vestit.

Per primera vegada en tot el dia aquells ullets brillants i alegres l’havien somrigut i aquell somrís va servir per esvair tots els dubtes i les pors que havia tingut fins llavors.

Feia molt temps que tenia el bloc abandonat. Quan vaig començar no podia editar el títol, que no m'agradava gens, i volia eliminar un parell d'articles, però no aconseguia fer-ho. Avui ho he tornat a intentar i no he tingut cap problema.

Jo també vull participar en aquesta campanya perquè estic farta que els espanyols i els francesos ens diguin com hem de ser i què hem de pensar.

Visca Catalunya lliure!

Suposo que els fets històrics i la manera com afecten a cada país fa que sorgeixin caràcters nacionals diferents. Un exemple d'això que estic dient és la manera de viure el patriotisme a cada lloc. A banda del sentiment d'unitat, comú a tots els països, els catalans vivim el patriotisme d'una manera reivindicativa. El resultat de la història --per dir-ho d'una forma neutre-- mai ens ha satisfet i aprofitem dies tan simbòlicament patriòtics com la Diada per fer les nostres reivindicacions. El sentiment d'unitat dels americans, en canvi, em sembla més intens que en cap altre país. Amb tot, al meu parer, el tret més remarcable del patriotisme americà és la confiança amb els seus, i especialment amb els seus governants. Per això, aquests dies, a més de la set, la gana i la misèria, no m'estranya que els neoorleanencs se sentin abandonats i avergonyits pel seu govern.

Ara em diuen professor i suposo que d'aquí uns dies tindré una idea bastant clara de les diferències dels estudiants universitaris americans amb els catalans. D'entrada ja he après alguna cosa en els cursos que m'han fet fer. L'alumne americà és un client del professor, i ja sabem que el client sempre té la raó, i encara més aquests que paguen pela llarga; segons la llei federal, el professor no pot parlar amb els pares sense l'autorització escrita de l'alumne; i així unes quantes lliçons més. Ara, també he après alguna cosa dels meus amics catalans amb més experiència que jo. Els universitaris americans s'assemblen als estudiants d'institut catalans: esperen que els donis deures, que els diguis a temps si no estan treballant prou per aprovar el curs; i fins i tot els fan tours per ensenyar-los on poden dinar, on poden fer exercici, com trobar la classe que els toca i, és clar, com moure's per la biblioteca... Quanta atenció, no? Em sembla que ni a la llar d'infants van estar tan pendents de mi.

En alguns estats americans hi ha escoles creacionistes que eviten parlar de la teoria darwiniana de l'evolució de les espècies i fins i tot la neguen. En comptes d'aquesta teoria expliquen l'existència de l'home i dels animals a la terra a partir de la creació divina. A molta gent li pot semblar escandalós que una institució que hauria de servir per escampar el coneixement adquirit fins ara per l'home, com és l'escola, es pugui negar un fet tant contrastat i acceptat per la comunitat científica. A Espanya, com a la resta del món també s'escandalitzen, però ja ho diuen que la consciència és selectiva; o dit d'una altra manera: cap geperut no es veu el gep. A l'Estat espanyol (excepte a Catalunya), per a la matèria de llengua i literatura de primer de batxillerat, es reparteix un llibre de text de l'Editorial Bruño que arriba a dir coses com aquesta: "Al igual que el catalán y el gallego, el valenciano es una lengua procedente del latín que gozó de una gran vitalidad durante la Edad Media". I encara en diuen de molt pitjors i es queden tan amples. En aquestes escoles americanes de què parlava la "veritat" s'empara en la revelació divina, mentre que a Espanya la "veritat" queda a menester dels interessos polítics.

Què fa? Onze dies de les eleccions americanes? Per aquí encara hi ha gent que no s'ho creu. Tenim amics que després de les eleccions ens van dir que estaven molt afectats pel resultat (pel mal resultat, esclar). Ara ja no té cap mèrit dir que jo ja m'ho esperava, però encara em sorprèn aquest sentiment d'estranyesa que es té des de Catalunya. Com si aquesta Amèrica fos més llunyana del que ho era l'Amèrica d'abans; i potser no ho és tant. Vull dir que potser és tant llunyana com ho és Espanya per a nosaltres. Bé que el PP va estar a punt de guanyar les eleccions malgrat l'Irac, el Prestige i tota la seva política de repressió i imposició. I és que siguem espanyols, americans o catalans la consciència és selectiva i la memòria volàtil.