mininu |
Ninots |
divendres, 18 de juliol de 2008 | 02:28h
Translation (traducción):
[En algún despacho del Ministerio de Hacienda, sección Impuestos de Régimen Especial, se masca cierto aire de preocupación por determinados cacareos de no muy buen cariz de la Gallina de los Huevos de Oro, sita en la Granja real]
-Oyes, oyes..., no nos estaremos pasando de la raya con nuestra explotación avícola, verdad? ...No vaya a ser que con tanto régimen matemos de hambre a la Gallina y... -Y qué? Si la palma, la metemos en la olla y hacemos con ella un buen caldito, y yastá. Además, no sería la primera..., y hasta ahora bien que hemos vivido. -Pues carpe dien... -¿Lo qué?
Tu vine, i no tinguis por: faré bondat. Aniré repassant amb ulls de bou i desmenjat, una a una, les altres noies del local, i faré veure que no m'importes.
mininu |
Societat |
dimarts, 15 de juliol de 2008 | 04:16h
R: és feixisme, en una de les seves múltiples varietats, que alhora es desdobla en diferents variants (mobbing escolar, professional, immobiliari, etc). Humiliar el petit, el dèbil, després d'estar segur de tenir-lo dominat. Divertir-se abusant de la pròpia superioritat, real o fíctícia, perseguir, emprenyar, insultar, fardar de múscul, de tenir-la més llarga, eventualment violar la intimitat personal i fins i tot física del pobre desgraciat que havia de ser un igual a classe; i això amb tota la impunitat, sense por que la víctima denunciï els abusos a les autoritats del col·legi, als profes, o directament a la justícia ordinària, per delicte contra el codi civil... Sobre aquest (espinós) tema va l'última pel·li del tàndem José Corbacho - Juan Cruz, Cobardes, que no he vist, però sí que n'he llegit la sinopsi i alguna crítica (que no la deixen gens bé, per cert), i alguna informació lateral (com que en tot el metratge no se sent ni una sola frase en català, per exemple, tot i passar l'acció en una ciutat que no és altra que l'Hospitalet de Llobregat, encara que no ho sembli). La cinta explica la història d'un nano de 14 anys que té por d'anar a col·legi perquè cada dia hi troba, inevitablement, un company, un ninyato de bona família, que l'assetja sense manies i sense cap raó, només pel simple gust de molestar-lo i fer-li mal. Salvant les distàncies, de persones humanes a pobles, a països, ¿què és, sinó mobbing, la conducta insofrible que està tenint la vella Castella, convertida en un gran país, envers els països semblants amb els quals comparteix el pati ibèric? (Portugal va ser més espavilat i va canviar de col·legi a temps). Em torno a referir (ho faig per última vegada, que ja cansa) al paper, a aquest Manifiesto de propietats emètiques, que han fet circular una colla d'espanyols intel·lectuals (no importa de la classe que siguin) per intentar emmordassar els pobles gallec, basc i català, que tenen la desgràcia de ser diferents d'origen i de condició, de ser més petits i de tenir menys força, i sobretot, de no poder evitar el veïnatge del company ganàpia, gandul, ignorant i de poques llums i que s'aprofita d'ells tant com pot. Abans d'abaixar la persiana sobre aquesta pudent qüestió, m'agradaria aportar a aquestes planes tres rèpliques de nivell, que només els mesells integrals i els sords professionals poden deixar d'escoltar i d'entendre...
mininu |
Societat |
divendres, 11 de juliol de 2008 | 03:38h
Un xulopiscines, si no se li paren els peus, no para mai de fantasmejar i d'empipar i ficar-se en la vida de tots els qui té al voltant, especialment aquells que ell té per uns merdaseques i uns atontats que sap segur que no li replicaran i encara menys que no el denunciaran mai, faci el que faci, per molt abusananos que sigui. ¿Quina resposta ha rebut el "Manifiesto para acabar de una vez por todas con las malditas lenguas periféricas" des d'aquí, des de la seva perifèria? Alguna cosa vaig sentir-ne a dir a en Joan Ridao, per part d'ERC, alguna coseta ha dit sobre el tema el vicepresident Carod-Rovira, i el molt honorable president Montilla va referir-s'hi després del congrés nacional del seu partit aquest cap de setmana passat. (I en ZP s'ha marcat un tanto rebutjant, al final del congrés del PSOE, el pamflet incendiari, i de passada marcant distància amb el PP i altra gent de l'òrbita dels redactors i subscriptors d'aquesta broma sinistra). Però una resposta contundent, una rèplica com cal, que fes que els promotors d'aquest "Manifiesto sin sombra de sonrojo, porque podemos" s'ho pensessin dues vegades, la pròxima vegada que tinguessin la temptació de recórrer a la seva inveterada violència -verbal o física, depèn dels temps que corrin-, que els fes exclamar "Compte amb aquests catalans, que piquen com un escorpí, si els emprenyes gaire...!", una reacció d'aquesta magnitud no se l'ha vist enlloc. I compte, que no estic pas reclamant cap acció violenta (d'això en tenen l'exclusiva els nostres amos), sinó una reacció ferma, que és una cosa molt diferent. Una reacció intel·ligent, i alhora impecable: una reacció guerrera, valenta, i justa, sense ànim de fer mal (sense ànim de tornar-lo, més ben dit), sinó de fer saber a l'altre que s'ha passat tres carrers, que no té cap dret a atropellar, i que cap acció agressiva que faci quedarà impune, i sense resposta. Per una qüestió de dignitat, i també per pedagogia: un clatellot clavat a temps no és violència, és contundència. Si us sembla que aquesta és una postura troglodita, feu un cop d'ull al llibre d'en Salvador Cardús Ben educats, i potser us convencereu que una cosa és ser enrotllat i tolerant i una altra és ser papanates. I parlant d'educació, algú hauria d'ensenyar a aquesta colla de maleducats el respecte pels altres, siguin els altres iguals o diferents, i que aquest concepte, a part de ser un manament de la llei de Déu i de la santa mare Església, és el fonament d'una cosa que se'n diu urbanitat, i que està a la base de la convivència, això que brilla per la seva absència en aquesta suposada nació espanyola tan gran i tan unida..., com es posa de manifest cada vegada que de la caverna carpetovetònica en surt un Manifiesto brillant com aquest. Si la cosa va de fer manifestos, ¿què tal si es manifestés el poble de Catalunya sobre la pertinença a aquesta Espanya de la qual no para de rebre bufetades? (I que es queda 1 de cada 3 euros que Catalunya paga en impostos -pel dret a formar-ne part?-, com s'ha sabut avui mateix de fonts del Govern d'entesa). Un manifest que digués, més o menys: "Com que de vosaltres només en rebem garrotades, que a damunt hem de pagar com si fossin massatges a mil, aquí us quedeu amb les vostres insuportables manies i amb els vostres deliris de grandesa. Adéu, Espanya! Fins mai més".
mininu |
Societat |
dimarts, 8 de juliol de 2008 | 04:38h
La Cuatro està a punt de rebentar d'èxit: totes li ponen, aquestes últimes setmanes. Primer va i aposta per la retransmissió de la recent Eurocopa de futbol, i bat rècords d'audiència, i de manera progressiva a mesura que el campionat s'anava acostant a l'apoteosi del diumenge 29 de juny, en què La Roja (que s'havia estalviat preventivament l'obstacle que podria haver-li representat la selecció de Catalunya; i no deu pas ser una boutade, això que dic, si els hi fa tanta por que no en volen ni sentir parlar) va conquistar el castell i va capturar el trofeu en joc (amb l'actuació decisiva dels jugadors catalans Joan Capdevila, Carles Puyol, Cesc Fàbregas i Xavi Hernández, i hi podríem afegir l'Andrés Iniesta, que no és català de naixement però viu i treballa a Catalunya, i des de fa la tira). Tot seguit, empalma amb la retransmissió de la final femenina en el campionat de tennis de Wimbledon i la dels dos últims partits, semifinals i final, amb la participació del tennista mallorquí Rafa Nadal, i torna a reunir davant dels televisors una impressionant massa d'espectadors, atrets per l'alta qualitat que prometia l'espectacle de l'últim partit entre aquests dos monstres de la raqueta que són Nadal i Federer, i que no va pas defraudar, certament (només vaig poder veure els tres últims sets, a partir de la primera interrupció per la pluja, però manoi, quins tres sets!: allò va tocar sostre). Mentre s'anaven succeint les retransmissions d'aquests partits, la cadena no deixava d'emetre també espots d'autopropaganda, recordant als seus espectadors la següent oferta de la casa: la retransmissió dels santfermins, és a dir, tota la parafernàlia torera remullada amb tintorro i calimotxo que envolta la celebració anual del menut sant de Pamplona. D'aquesta ja no en puc dir res, perquè aquesta exhibició de violència gratuïta sobre un animal acorralat, a part de fastigosa i moralment reprovable, sempre l'he trobat d'un avorriment mortal, i per tant en passo solemnement. Això són tres esdeveniments diferents, però que la Cuatro, com aquell qui fa una maionesa, o una sobrassada, ha lligat de manera astuta i magistral amb un ingredient picant, excitant, de color vermell: amb els pebrots de l'espanyolitat.
mininu |
Societat |
divendres, 4 de juliol de 2008 | 03:09h
El grup yé-yé The Modern Inquisitors acaben de treure al mercat celtibèric el que pot ser un nou èxit, i fins i tot, amb una mica de sort, la Cançó del Verà. Es diu, en el CD que n'han fet per distribuir-lo a Catalunya, "Manifiesto Eneavo contra el Apestoso, Ridículo por Pretencioso e Imperialista Idioma Catalán, impuesto en Unapartedelterritorioespañol por el Nazi Tripartito Izquierdoterrorista encabezado por el taimado Montilla, el proetarra Roviretxe y el servil Saurapatero". El títol és una mica llarg, però és fàcil de retenir, perquè està en la línia dels èxits anteriors del grup, i de fet tant la lletra com la música s'assemblen molt a les d'anteriors hits que han arribat al top ten dels 40 Principales, d'ençà del ja llunyà "Manifiesto de los 2.300", quan figurava entre els membres de la formació el que amb el temps esdevindria famós solista FJ Losantos, i que reclamava, com aquest d'ara ("La vida sigue iguaaaal"), que tots els nens i totes les nenes de tot Espanya (tota, tota i tota!) puguin utilitzar el castellà i només el castellà a tothora i a tot arreu, a totes les classes i a totes les dependències de tots els col·legis, de tots els instituts i de totes les facultats de totes les universitats de tot l'Estat castanyol...
mininu |
Societat |
dijous, 3 de juliol de 2008 | 03:47h
Oportunament, avui que a Catalunya és el Dia sense Bosses de Plàstic, m'arriba a la bústia aquest documental que he plantat aquí, en tres parts: una nova anàlisi, extensa, sistemàtica, ben feta, irrefutable..., que
parla de NOSALTRES, de nosaltres que espatllem (o contribuïm a espatllar) el
planeta, amb la nostra conducta irresponsablement inconscient, però que
al capdavall és una destrossa que perpetrem per culpa d'ELLS, els poderosos de la terra, que forcen governs, treballadors
i consumidors a sumar-se a la seva criminal cadena d'extracció /
producció / distribució / (publicitat) / consum / rebuig. I finalment, després de pintar un
quadre tan negre (no pot ser de cap altre color, certament), una mirada positiva:
ENTRE TOTS, homes de bona voluntat, tornarem les coses a lloc: de
l'esquema lineal, insostenible, passarem a un esquema circular, on les
coses funcionaran sense fer mal al planeta i sense fer-nos mal a
nosaltres mateixos, en definitiva. Per aconseguir-ho, caldrà, seguint
la lògica de l'anàlisi desenvolupada en el vídeo, aprimar la força dels
grassos amos del planeta, anomenats CORPORACIONS, multinacionals,
societats anònimes transversals... Però no diu com. COM ho farem, Annie?
mininu |
Societat |
dimecres, 2 de juliol de 2008 | 03:00h
El diumenge 29 de juny, sant Pere, va ser dia de tirar coets. I no precisament per celebrar la diada de l'apòstol, que a Catalunya sempre ha sigut una diada de foc, fogueres i petards com la de sant Joan, però menor, sinó per celebrar que la selecció espanyola de fumbol, després de seguir un règim d'autosuggestió (aconsellats per algun psicòleg miraculós, segurament), van aconseguir, a còpia de repetir a cor (què vols) l'eslògan "Podemos, podemos!", curar-se la impotència que en tornejos anteriors no els deixava passar dels prolegòmens i se'ls desinflava l'entusiasme i quedaven destrempats i moixos, amb una sensació de fracàs que amenaçava de fer-se crònica i derivar en complex d'inferioritat. Després de diumenge, l'onze de La Roja (que han fet un bon torneig, no cal dir-ho, però en aquesta història el futbol és una qüestió marginal, secundària, una excusa per fer política) s'han convertit en els nois més trempats del planeta, i tot darrera seu un país sencer trempa com mai ho havia fet, com un brau a punt de l'envestida, com un home sol a peu de l'enorme pal erecte que aguanta el megadrap groc-i-roig (a prova d'atemptats perifèrics) de la madrilenya plaça de Colom (el famós almirall medieval, que, igual que la meitat de la selecció balompèdica victoriosa, era català i tot i aixì, per salvar la pell i poder bufar cullera, va anar a descobrir per a la corona espanyola un continent verge amb el qual el poble espanyol va trempar també cosa de no dir). "Podemos, Podemos!": és una lletania?, és un mantra?, és un clam?, és un crit d'alegria?, d'exultació?, de sorpresa?, és un eslògan per a l'autoconvenciment? Pot ser alguna d'aquestes coses, o totes alhora, o algunes més que no he dit. Però el que és segur és que no és pas una pregunta per demanar permís per entrar a casa d'altri, per disposar d'alguna cosa que se'ls pugui oferir. Això ja ho fan sense necessitat de demanar permís: simplement, entren, allà on sigui (abans a les colònies d'ultramar, avui a les peninsulars que encara els queden), allarguen la mà i s'ho prenen, només faltaria! El permís els ve de la pròpia tradició de pueblo guerrero, descobridor i de rància noblesa abonada al pillatge, del saeculo saeculorum de viure de la mamella aliena i del seu peculiar parasitisme consagrat ara per la seva reconsagrada constitució, el disc dur de la seva increïble cucanya, que els permet viure com reis només administrant adequadament els permisos i les prohibicions, els cops de garrot i les manyagues i copets a l'esquena, les adulacions eventuals i els insults habituals, les mentides i les tergiversacions, els cops d'efecte i la immobilitat, les promeses i els incompliments, els passets endavant i les reculades espectaculars. Tenen el seu Estat (que té com mai, des de diumenge, una fenomenal aparença de nació, homologada ara amb l'Eurocopa pels altres socis del Club europeu), tenen els instruments, tenen qui els paga el cost d'aquesta descomunal maquinària al seu servei, i per tant PODEN. Ells sí. Poden fer el que els doni la gana. I els que no hi estiguin d'acord, com els gilipollas de catalans (amb les honorables excepcions que calguin: gràcies, President, per la vostra clarividència), ja es cansaran de protestar, un dia o altre. A por ellos! ... A veure, entenguem-nos: la qüestió no és que faci ràbia -que en fa, i molta- el seu exhibicionisme nonacionalista exacerbat, barroer, ofensiu i excloent -excloent, sí: la seva selecció exclou la nostra-. Per mi, se'l poden confitar, el seu nonacionalisme, el poden guardar a la nevera, que no es floreixi, vendre'l a garrafes o posar-lo en una vitrina, si volen. Que en facin allò que els sembli millor, però amb dues condicions: 1. que no ens emprenyin. 2. que se'l paguin ells.
Perdre. La màgia de perdre. Perdre la màgia. Màgia i pèrdua. Fer entrar el clau per la cabota: penseu una absurditat qualsevol, i vindran els ponis que saben de sànscrit a explicar-vos amb pèls i senyals de què va la cosa, amb un argumentari tret de bells volums amb tapes vermelles reforçades amb ribets de daurats metalls. -Si el Dimoni (encarnació del Mal al nostre pessebre familiar) no és una creació de Déu, vol dir que el Creador no ho ha creat tot, i per tant no és totpoderós. I si és una creació seva, com pot ser que ho sigui, si Déu és amor? Com pot estimar l'home i alhora crear un monstre que el tortura contínuament? És per posar-nos a prova? I veure si ens estimbem? Així doncs, la vida és un esport de risc -i obligatori, a més? L'oportunitat de salvar-nos implica la de perdre'ns: un joc tan macabre, com a mínim, com la ruleta russa, o no? I d'això.... que no havíem quedat que Déu era -és- omniscient? El pèndol de Déu és i no és infal·lible alhora? L'ull de Déu és una bola de vidre amb tot el futur, tots els nostres futurs, a dins? I el cel i l'infern, si existeixen -que l'última nova procedent del Vaticà assegurava que sí-, no són la transposició a l'àmbit teologal i a escala còsmica del vell i suposadament superat "ull per ull i dent per dent" del Vell Testament? Està tot escrit, com diuen els musulmans, sí o no? I en quina llengua: en hebreu, en sànscrit, en grec, en àrab, en xinès mandarí, en anglès o en castellà? La metafísica és la claror del sol, o la calitja?
...
Altre cop a Anglès, avui, a la parroquial església de Sant Miquel, per dir adéu a un altre amic que ha marxat abans d'hora, en Jaume Ripoll, en Jaume del Bosc Moll, que li dèiem fent gresca; un altre bon jan que ha passat per la vida buscant respostes, i tanmateix gastant bonhomia. Contra el pronòstic dels meteoròlegs, ha fet una tarda de sol radiant. Bon viatge, Jaume.
mininu |
Política |
divendres, 27 de juny de 2008 | 05:04h
"O vas amb Espanya, o et foten canya", comenten al·lucinats a can Basté, a "El món a RAC1" d'aquest matí del dia que Espanya, això és, la selecció espanyola de futbol, la famosa Roja (que avui anava, però, de color groc merda d'oca, i que tanmateix li ha portat sort), s'havia de quasi doctorar si passava la prova de tornar a guanyar la selecció de Rússia -que va eliminar en quarts de final la d'Holanda amb un joc brillant- i es classificava per tant per a la final de diumenge que ve. Es veu que en el programa d'esports nocturn de la Cope, "El tirachinas", d'ahir dimecres estaven irritadíssims, traient foc pels queixals, perquè resulta que el president del PNB, Iñigo Urkullu, havia dit que, ja que no hi havia selecció basca, en el campionat d'Europa, anava a favor de la de Rússia, en el partit d'avui al vespre, i per la seva banda el president d'ERC, Joan Puigcercós, per la mateixa regla de tres -l'absència forçosa del combinat de Catalunya- s'havia inclinat per Turquia com a campiona del torneig, simplement perquè eren les seleccions que més els agradaven pel joc desplegat fins aquell moment, se suposa. El raonament sembla clar: si (per raons polítiques, que consti) la selecció del meu país, que és per la que sentiria preferència, com és natural, no participa (no pot participar) en el campionat, m'és indiferent quina guanyi de les que sí que hi participen, i en tot cas apostaré per la que faci el futbol més bonic, segons la meva manera de veure el futbol, o bé per la que em caigui més simpàtica (que difícilment serà precisament la que impedeix, de totes les maneres possibles, que la meva selecció pugui competir en peu d'igualtat amb totes les altres, oi?). Doncs això és el que opinava José Antonio Abellán, director i presentador del programa esmentat i responsable d'Esports en el reducte radiofònic dels bisbes espanyols, tot ell caritat i fraternitat cristiana: "...que dos gilipollas de este calibre, que dos imbéciles de este tamaño tengan la oportunidad de decir semejantes idioteces..., para que cualquier niño de bien con una cabeza virginal y moldeable las escuche... Pues mire usted, esto no es democracia, ni es libertad, ni és ná... Y no es una descalificación, cuando les llamo imbéciles, o gilipollas, no es una descalificación: es una calificación. Pues bueno, si me los encontrara en la calle, vamos, un llavero no, porque igual les hago daño, pero un huevo sí les tiraba... ¡Hay que ser imbécil! Para tres motivos de alegría que nos dan, que salgan este par de... payasos y [estrafent la veu]'...da da da Turquía, ...o Rusia'..., gilipollas! Es que, es que... de verdad..!" No farem pas una anàlisi del text, que donaria força suc (el senyor del comentari no deixaria, per exemple, si fos per ell, que cap dels dos polítics tinguessin l'oportunitat de fer els seus, de comentaris...), però queden clars un parell de punts, només de mirar per sobre el text transcrit:
R: és feixisme, en una de les seves múltiples varietats, que alhora es desdobla en diferents variants (mobbing escolar, professional, immobiliari, etc). Humiliar el petit, el dèbil, després d'estar segur de tenir-lo dominat. Divertir-se abusant de la pròpia superioritat, real o fíctícia, perseguir, emprenyar, insultar, fardar de múscul, de tenir-la més llarga, eventualment violar la intimitat personal i fins i tot física del pobre desgraciat que havia de ser un igual a classe; i això amb tota la impunitat, sense por que la víctima denunciï els abusos a les autoritats del col·legi, als profes, o directament a la justícia ordinària, per delicte contra el codi civil...
La Cuatro està a punt de rebentar d'èxit: totes li ponen, aquestes últimes setmanes.
"O vas amb Espanya, o et foten canya", comenten al·lucinats a can Basté, a "El món a RAC1" d'aquest matí del dia que Espanya, això és, la selecció espanyola de futbol, la famosa Roja (que avui anava, però, de color groc merda d'oca, i que tanmateix li ha portat sort), s'havia de quasi doctorar si passava la prova de tornar a guanyar la selecció de Rússia -que va eliminar en quarts de final la d'Holanda amb un joc brillant- i es classificava per tant per a la final de diumenge que ve. Es veu que en el programa d'esports nocturn de la Cope, "El tirachinas", d'ahir dimecres estaven irritadíssims, traient foc pels queixals, perquè resulta que el president del PNB, Iñigo Urkullu, havia dit que, ja que no hi havia selecció basca, en el campionat d'Europa, anava a favor de la de Rússia, en el partit d'avui al vespre, i per la seva banda el president d'ERC, Joan Puigcercós, per la mateixa regla de tres -l'absència forçosa del combinat de Catalunya- s'havia inclinat per Turquia com a campiona del torneig, simplement perquè eren les seleccions que més els agradaven pel joc desplegat fins aquell moment, se suposa.
