mininu |
Política |
dimecres, 3 de setembre de 2008 | 04:38h
Déu n'hi do quin inici de curs, el de 'l'home de la pipa' d'El Punt -edició de Girona-, el periodista Josep Maria Pasqual, a la seva crònica política, "L'apuntador", del primer dia de setembre...! L'article es titula "La cultura de la dependència", i augura que aquesta serà "l'únic guanyador" que hi haurà al final de l'actual procés de (re)negociació sobre el finançament, perquè, "salvades les diferències estratègiques i tàctiques i de protagonistes amb les anteriors negociacions sobre el finançament, les guiades per Pujol, per entendre'ns", aquesta d'ara "segueix la mateixa línia de sempre: reclamar per a Catalunya més diners i més inversions per part de l'Estat". La lògica de les ocasions anteriors era molt senzilla: cada vegada hem partit d'una situació tan deficitària, que de qualsevol millora només se'n podia fer una interpretació positiva, malgrat que no fos la que es volia. D'exemples de "succedanis polítics" acceptats com a mal menor en tenim un fotimer: des de la mateixa Constitució vigent, fins a l'Estatut de Miravet (o de la Moncloa, com en diuen alguns maliciosament), passant pel de 1979 i per tots els sistemes de finançament..., i hi podríem afegir els mateixos Pressupostos generals de l'Estat, que sempre es troben justificacions des dels partits catalans per donar-los per bons. Però atenció al paràgraf que segueix: "Més enllà d'aquest determinisme que ha abocat des de fa segles els catalans a conformar-se amb el mal menor i encara donar les gràcies amb «optimisme», el que ens ha de preocupar ara és el foment de la cultura de la dependència. Demanar més diners i més inversions a l'Estat és un error de plantejament gravíssim, quan el que cal exigir és que l'Estat no s'emporti tants diners de Catalunya com pronostiquen les balances fiscals publicades. No és que l'Estat hagi d'invertir més a Catalunya, és que Catalunya ha d'invertir menys en l'Estat. Aquesta és la realitat. Només introduint el matís sobre qui inverteix i qui «és invertit» (perdó pel joc de paraules), arribarà un dia que tindrem les coses clares i ens acostarem a la sobirania (...). Hem de poder seguir exigint que l'Estatut s'acompleixi sense pagar el preu d'estendre la ideologia que som dependents. Nosaltres no volem més diners seus, volem que ells se'n quedin menys dels nostres. Vaja, que els dependents són ells, no nosaltres. I això hauria de quedar més clar cada dia, no més amagat".
Àngela Maria! Per fi algú ho diu, clar i català, i amb totes les lletres!!!! El bufet d'alleujament que he fet després de llegir aquesta peça es deu haver sentit des de Puigpardines...
Casualment, la secció d'en Pasqual anava aquest dia just sota un article de l'Anna Serrano titulat "Quan la història es repeteix", en què la periodista assenyala les concomitàncies que presenta l'actual situació política -aquestes estranyíssimes aigües estancades de la discussió del model de finançament (que no estava discutit, ja?) on "navega", amenaçant de sotsobrar, el Miniestatut de Catalunya- amb la que es va donar a nivell estatal el temps de gestació de l'Estatut, que finalment va néixer amb dificultats -enmig dels esgarips del PP- però més o menys rodanxó, i que tot seguit va anar a Madrid a seguir el règim d'aprimament de costum. Per reblar la sensació de déjà vu, al costat de l'article es reprodueix una il·lustració del dibuixant Apa (Feliu Elias) publicada el juny de 1932 al setmanari El Mirador que ironitza sobre la situació (de la qual sembla calcada l'actual) en què es trobava l'Estatut de Núria, aleshores en procés de discussió a les Corts... després d'haver estat votat majoritàriament pel poble de Catalunya! Veient com li passen per sobre els temps sense afectar-la, un hom a vegades es pregunta si la Pell de Brau no és en realitat d'elefant...
mininu |
Política |
divendres, 27 de juny de 2008 | 05:04h
"O vas amb Espanya, o et foten canya", comenten al·lucinats a can Basté, a "El món a RAC1" d'aquest matí del dia que Espanya, això és, la selecció espanyola de futbol, la famosa Roja (que avui anava, però, de color groc merda d'oca, i que tanmateix li ha portat sort), s'havia de quasi doctorar si passava la prova de tornar a guanyar la selecció de Rússia -que va eliminar en quarts de final la d'Holanda amb un joc brillant- i es classificava per tant per a la final de diumenge que ve. Es veu que en el programa d'esports nocturn de la Cope, "El tirachinas", d'ahir dimecres estaven irritadíssims, traient foc pels queixals, perquè resulta que el president del PNB, Iñigo Urkullu, havia dit que, ja que no hi havia selecció basca, en el campionat d'Europa, anava a favor de la de Rússia, en el partit d'avui al vespre, i per la seva banda el president d'ERC, Joan Puigcercós, per la mateixa regla de tres -l'absència forçosa del combinat de Catalunya- s'havia inclinat per Turquia com a campiona del torneig, simplement perquè eren les seleccions que més els agradaven pel joc desplegat fins aquell moment, se suposa. El raonament sembla clar: si (per raons polítiques, que consti) la selecció del meu país, que és per la que sentiria preferència, com és natural, no participa (no pot participar) en el campionat, m'és indiferent quina guanyi de les que sí que hi participen, i en tot cas apostaré per la que faci el futbol més bonic, segons la meva manera de veure el futbol, o bé per la que em caigui més simpàtica (que difícilment serà precisament la que impedeix, de totes les maneres possibles, que la meva selecció pugui competir en peu d'igualtat amb totes les altres, oi?). Doncs això és el que opinava José Antonio Abellán, director i presentador del programa esmentat i responsable d'Esports en el reducte radiofònic dels bisbes espanyols, tot ell caritat i fraternitat cristiana: "...que dos gilipollas de este calibre, que dos imbéciles de este tamaño tengan la oportunidad de decir semejantes idioteces..., para que cualquier niño de bien con una cabeza virginal y moldeable las escuche... Pues mire usted, esto no es democracia, ni es libertad, ni és ná... Y no es una descalificación, cuando les llamo imbéciles, o gilipollas, no es una descalificación: es una calificación. Pues bueno, si me los encontrara en la calle, vamos, un llavero no, porque igual les hago daño, pero un huevo sí les tiraba... ¡Hay que ser imbécil! Para tres motivos de alegría que nos dan, que salgan este par de... payasos y [estrafent la veu]'...da da da Turquía, ...o Rusia'..., gilipollas! Es que, es que... de verdad..!" No farem pas una anàlisi del text, que donaria força suc (el senyor del comentari no deixaria, per exemple, si fos per ell, que cap dels dos polítics tinguessin l'oportunitat de fer els seus, de comentaris...), però queden clars un parell de punts, només de mirar per sobre el text transcrit:
mininu |
Política |
diumenge, 15 de juny de 2008 | 01:55h
Del Far-West celtibèric ens arriben els ecos de la nova cavalcada, a voltes al pas, sovint al trot, de tant en tant al galop, de la recuperada, rescatada, rescabalada, revalorada superministra de Vies i Autovies, Juanita Maleni Álvarez, que en dues fulgurants reaparicions a la finestra catòdica ha vingut a dir que, tipa com va quedar, en la seva primera època de maquinista del Foment, dels esbroncs que se'n va emportar arran dels repetits retards en els programes i dels incompliments del calendari marcat sobre l'arribada del TGV a Catalunya, i més concretament a Barcelona, a partir d'ara ja no donarà més dates límit: el tren arribarà (a Girona, a la frontera francesa..., als punts que falten per arribar a connectar, en el trajecte invers a la lògica que segueix el sui generis tren d'alta velocitat espanyol, tan sui generis que té nom propi i tot, ja que tot fa bullir l'olla, caram!, i millor si és amb Avecrem), el tren arribarà, doncs, quan arribi: un dia o altre, a una hora o una altra, com ha passat sempre, i punt. Arribarà segurament amb una mica de retard, però això és consubstancial amb els trens espanyols, de manera que, si fins ara els soferts clients de la transiberiana Renfe hem suportat totes les esperes amb grans dosis de paciència (un servidor té molt gravat a la memòria RAM personal un viatge delirant, Montgat-Girona, de 8 hores 8), doncs no vindrà d'una mica de paciència més. Això que diem de les vies es pot fer extensiu a les autovies, és clar, depenent com depenen de la mateixa màxima responsable. [Tot un detall, sigui dit de passada: un regal en senyal d'agraïment del ZP reelegit amb els vots útils i anti-PP dels catalans]. Podem parlar, per exemple, per no anar més lluny, d'una que ens toca de molt a prop: l'autovia que es troba pujant (de Madrid, s'entén) a mà dreta.
mininu |
Política |
dilluns, 10 de març de 2008 | 02:43h
En el post anterior, un o una amable comunicant m'hi ha deixat escrit això: "De vot en blanc en vot en blanc, l'estat espanyol ens la va endinyant". El comentari és clar i concís com un grafit a la paret, però voldria fer-hi un
parell de puntualitzacions. La primera és que en el meu escrit em limito a
fer una exposició, a apuntar que ha aparegut una opció de vot que
supera, al meu entendre, la del vot en blanc existent fins ara i també,
honestament, la de l'abstenció, que podrà ser tan legítima com es
vulgui, però que té aspectes negatius dels quals no es podrà
desempallegar mai. (L'"abstenció activa", ja ho dic en l'apunt d'abans-d'ahir, no sé
pas com es menja...).
L'altra cosa que volia dir és que la proposta dels Escons Insubmisos i
dels Ciutadans en Blanc no se circumscriu pas a cap contesa electoral
en concret, i per tant tampoc ho feia en aquesta, i jo tampoc m'hi referia.
Només pretenia destacar que la mateixa existència d'aquesta
possibilitat de tria em sembla higiènica, des del punt de vista
democràtic, pel toc d'atenció que suposa per als polítics en actiu, com
una manera eficaç de dir-los que no s'adormin; només això. És a dir,
que si l'opció "escons buits" creix en les estadístiques del vot emès,
farien bé -tots ells, en bloc- d'assumir-ne la responsabilitat, cada
grup la seva part proporcional.
L'abstenció és tota una altra cosa...
mininu |
Política |
divendres, 7 de març de 2008 | 04:42h
Votar? No votar? El dubte hamletià en temps del còlera electoral... Vot en blanc? Abstenció? "Abstenció activa"? (com "s'activa", l'abstenció, que és inactivitat per definció?). Com es pot distingir l'abstenció passota de la que té càrrega política ("aquestes eleccions no són les meves"), de la que és resultat del fastigueig, del cansament?, de la que voldria ser vot de càstig?, de la de la mandra?, de l'apoliticisme?, de la dels antidemòcrates, partidaris o nostàlgics de la dictadura? No es pot. Tot queda en el mateix sac, en el magma de la mateixa atonia..., un percentatge gris que l'endemà de les eleccions tots els partits polítics que s'hi han presentat -amb les seves llistes rigorosament tancades, amb el seu ordre preferencial intocable- lamentaran, vessant unes llagrimetes de cocodril mentre prometen fer-ne l'anàlisi pertinent i aplicar-hi les esmenes que calgui, i que l'endemà passat se'l tiraran a l'esquena olímpicament i ja no tornaran a parlar-ne més fins a la pròxima convocatòria. I el vot en blanc? Ah noi!, aquest ja cou una mica més: aquí no hi ha passotisme, ja que el votant s'ha pres la molèstia d'anar fins al col·legi electoral a complir el ritu, a dipositar el vot sagrat a l'urna..., però per no votar per cap de les propostes possibles: "jo hauria votat, sí, però cap de vosaltres no m'ha convençut". Aquí hi ha una denúncia implícita, és evident, però tot i ser una opció més perillosa de cara a la credibilitat dels polítics, el resultat a la pràctica és el mateix que amb l'abstenció: els partits polítics no en fan cap cas, mentre no passi d'un determinat nivell, i és molt improbable que el traspassi. D'aquest cas hipotètic, José Saramago en va fer una fabulació molt interessant que tenia per escenari Lisboa en una jornada electoral (Assaig sobre la lucidesa, 2004): tots els ciutadans es posen d'acord espontàniament, sense seguir cap consigna de ningú, i voten en blanc: la reacció histèrica de les autoritats i de la classe política en general és descomunal, però a partir d'aquest plantejament inicial tan prometedor, el novel·lista portuguès es fica en un fangar argumental que fa l'efecte que no sap com sortir-se'n, i la decepció és gran. Però la idea està llançada: el vot en blanc té un potencial enorme, i fins ara s'ha quedat en potencial, només. Però sembla que això podria canviar, que "un altre vot en blanc és possible": ho diuen la gent de dos col·lectius que a poc a poc es van donant a conèixer, i que podrien arribar a fer forat. Són els Escons Insubmisos (web), i Ciutadans en Blanc (web), que advoquen perquè totes les opinions siguin tingudes en compte, i perquè no es confongui "votar en blanc" amb "donar un vot en blanc": aquesta exigència implica que el vot en blanc (que ells s'encarregarien de recollir presentant-se a les eleccions) es visualitzi als Parlaments, ja que la intenció és que els membres de la seva candidatura mai ocuparien els escons per als quals fossin teòricament escollits, i d'aquesta manera el vot en blanc "ocuparia" un espai en els hemicicles: uns escons buits que posarien en evidència els polítics en actiu, que d'aquesta manera potser s'espavilarien per omplir-los a la primera ocasió que se'ls presentés... La proposta té ara com ara, visualment, un punt de friki, però també té, i això és el que importa, un fons amb moltes perspectives. Caldrà estar-hi atents.
mininu |
Política |
divendres, 25 de gener de 2008 | 02:14h
[Confessions ètiques sobre el valor polític de l'autoestima]
"¿Cómo te llamas, pequeña?". "Em dic Catalònia. I ja sóc major d'edat, i a punt d'emancipar-me". "Vaya!... Dime, pubilla: ¿cuántas veces te has tocado, hija mía?". "Poques, mossèn, d'ençà que la Santa Inquisició castanyola em va menjar el coco i em va inculcar el sentiment, el complex, de culpa (i que he hagut d'anar redimint sistemàticament tots aquests anys amb inacabables penitències i passant duríssimes penes). Però ja no penso fer-li més cas, i a vostè tampoc, i d'ara endavant m'estimaré tant com em doni la gana, i ni vostè ni ningú no ho podran impedir. Passi-ho bé. Adéu-siau!". "Pero... ¡por los clavos de Cristo!, ¿cómo te atreves, descarada?!". "Vagi-se'n a l'infern, i deixi'm en pau!".
-Amén!!
mininu |
Política |
dimecres, 2 de gener de 2008 | 04:38h
Fets, i no paraules. Aquest, el de xerrar poc i fer molt, va ser el leit motiv de la candidatura del PSC en els comicis que portarien finalment, fent carambola amb les boles republicana i ecosocialista, el candidat José Montilla a ser el president de tots els catalans, i ara, com a molt honorable President, ha vingut a torbar la pau de les nostres llars per reclamar, en la seva al·locució de Cap d'Any per la petita pantalla -i contradient, en aquesta ocasió tan especial, aquella consigna-, que Catalunya tingui un finançament millor perquè "vol seguir essent el gran motor d'Espanya". Si ell ho diu, que deu tenir informació de primera mà, segur que és així. Però la percepció que en tenim a peu de carrer, els ciutadans normals i corrents -alguns, si més no-, és tota una altra. En primer lloc, hom diria que el gran motor d'Espanya que era a Catalunya ha sigut deslocalitzat, i que els mateixos empresaris i industrials catalans l'han anat traslladant, peça a peça, cap al centre peninsular, a Madrid i la seva rodalia -que té 3 cinturons 3 de circumval·lació gratuïts, un servei de trens que funciona, allà sí, i L'Aeroport intercontinental-, atrets pels avantatges fiscals, estratègics, logístics, d'imatge i de facilitat de comunicacions -que augmentaran exponencialment amb l'AVE Gallina Blanca radial-, i que per tant maleïda la falta que li fa a l'Estat a hores d'ara el motoret de combustió català, últimament sempre a punt de fer la perla...; i per la banda dels treballadors, més aviat sembla que allò que volen és, a tot estirar, que els motors dels seus cotxes, motos o trens no els fallin i que puguin arribar sense ensurts a la feina o a casa, i puntualment, si pot ser... I doncs mira, el president Montilla, al capdavant de l'exèrcit d'optimistes en què s'ha convertit el seu partit, diu que "és just i necessari" -com si fos a la missa del gall- que Catalunya reclami "un finançament més bo", i que amb això, una mica de "voluntat constructiva" i un petit de gasoli, tornaríem a tenir altre cop el motor en marxa i a empènyer o estirar -que no queda clar si és de tracció davantera o posterior- Espanya, com sempre..., i tan bé que ens anava, uns fent de motor i els altres de passatgers! (A un servidor li agradaria saber per què el finançament més just i el millor a què podem aspirar no ha de ser el més normal, és a dir, que Catalunya recapti els impostos dels catalans, i per què el motor català no es limita a fer rutllar bé Catalunya...; però deixarem aquestes preguntes per a un altre segle). En resum: infinita paciència, res de queixar-se i fer el ploramiques, i a mirar el futur amb el cap ben alt, que acabem d'encetar un any nou (atenció, però, que el mes de maig en farà 200 de l'aixecament del poble espanyol contra Napoleó: haurem d'estar atents a les commemoracions i a les raons de la seva guerra de la independència...) i a l'horitzó s'albira una rotllana de germanor amb tots els pobles ibèrics molt i molt semblant a una sardana... Encara aconseguirem, a base de bon rotllo i de ser positius, que els espanyols acabin parlant en català a la intimitat de les seves llars, ai las!... Res de victimisme, doncs. Quedem-nos amb aquella escena del final de la pel·lícula La vida de Brian, dels Monty Python: amb tots els crucificats que acompanyaven el pobre diable en la seva dissort cantant a cor i xiulant allò de "Always look on the bright side of life": mira sempre el costat lluminós de la vida..! És que la cosa és aquesta, companys: qui no es conforma és perquè no vol.
mininu |
Política |
divendres, 28 de desembre de 2007 | 05:14h
"Hi havia [a València] dues classes d'intel·lectuals: els centralistes i els valencianistes. Els primers eren una còpia horripilant de Garcia Sanchiz -que ja és dir. Eren uns personatges ficticis, inexplicables, sense cap arrel. Els altres no tenien cap forma de ficció, eren gent arrelada, vinculats i coneixedors del país. Aquests m'agradaven. Els altres, els conec tan bé!... "(...) Pel que fa referència a mi, sempre m'hi he trobat com a casa; hi he passat sense cap dificultat; hi he après moltes coses, de la meva més gran conveniència personal. He conegut i tractat molts valencians, de Blasco Ibáñez a Soriano, de Vilallonga a Reig, de Samper als germans Noguera, de Lluís Lucía a García Guijarro; de Martínez Ferrando, tan modest i cordial i intel·ligent, a la seva contrafigura, García Sanchiz, real i pronunciat; del fill del senyor Llorente a Duran i Tortajada; de Fuster a Ventura i de tants poetes, escriptors, pintors i escultors que he conegut en el País Valencià, els noms dels quals ja no tinc memòria per a recordar, sense oblidar Raimon, el gran agitador del cant, a la casa del qual m'hostatjaren a Xàtiva... "A mi em sembla, després del ferment que s'ha escampat aquí, que haurien d'haver vingut persones més constructives, d'una consideració més sòlida, més decisiva i adaptada. Això no s'ha fet, tot i que el decantament de València és extraordinari. En definitiva, del que es tracta és de crear, entre aquests dos països, una amistat, una curiositat, un afecte. Desgraciadament, no s'ha creat. S'ha de rompre aquesta muralla de fredor i d'indiferència, creada i mantinguda pel centralisme peninsular, en termes que en determinats moments és d'un frenesí hiperbòlic i ridícul. L'única cosa que té realment Catalunya és València, com l'única cosa que té plantejada València és l'anomenat Principat -si volen mantenir la personalitat. L'amistat, la unió, els interessos podrien crear un fenomen històric important. La indiferència, per no dir la contrarietat, no crearà més que la inanitat. Seria per mi agradable que les persones de bon sentit pensessin en aquestes coses. I que hi pensessin més enllà de la consanguinitat, de la llengua, de la història, de la manera d'ésser i de viure, que en definitiva és igual".
[Josep Pla, "Hem d'acostar-nos més a València", dins Direcció Lisboa, volum 28è de l'Obra Completa, Edicions Destino]
mininu |
Política |
dissabte, 15 de desembre de 2007 | 04:38h
Sento a la ràdio en Miquel Iceta, una de les figures més influents dins el PSC, un dels personatges amb més poder -però soft power, puntualitza ell-, que ha tret llibre al carrer: Catalanisme federalista, un recull dels seus articles i intervencions parlamentàries com a portaveu del seu grup a la Cambra catalana. Quan li pregunten què pensa d’allò de la “crosta nacionalista” que es veu que tenen els mitjans de la CCRTV i que cal “arrencar”, segons el furibund Joan Ferran, l’Iceta diu que a ell, que és un “esperit sensible”, la imatge li fa uix, quin fàstic!, i que a més dubta que “la ferida” de sota la crosta estigui “guarida”... Resulta que en Miquel està fins als nassos de la cançoneta enfadosa que li endossen des dels bancs de l’oposició nacionalista, en el sentit que el PSC no té projecte de país... I tant que en té! Quin? Doncs “desenvolupar plenament l’Estatut que els catalans i les catalanes [elles també, que consti] es van dotar majoritàriament l’any passat i impulsar l’evolució federal d’Espanya”... El seu projecte de Catalunya no passa pas, és clar, per separar-se'n, d’Espanya, com altres que "es pensen que és l’única via". Molt bé, doncs, ara ja ho tenim clar, senyores i senyors, companys i companyes, catalans i catalanes: malgrat tot, el PSC continua tenint fe en la via federalista, confien en la conversió, un dia d’aquests, d’Espanya a la fe federalista, en la comunió dels sants: “Federalisme vol dir que ens estimin i ens respectin, precisament perquè som com som”, explica l’Iceta als micròfons de RAC1. Valga’m Déu, santa innocència!... La confiança dels socialistes catalans en la conversió i posterior reciclatge dels seus correligionaris espanyols és de pedra picada, nois i noies, nens i nenes, és de la mateixa qualitat, com a mínim, que la que tenien el pastorets de Fàtima en la conversió de la Rússia comunista, durant els anys tenebrosos del segle passat a Europa. D’on els ve, aquesta confiança infinita? Quina deu ser la seva Font de la Paciència, de rajolic inesgotable?, es poden preguntar els descreguts...
mininu |
Política |
dilluns, 19 de novembre de 2007 | 02:37h
Alfons López Tena, vocal (a proposta de CiU) del Consell General del Poder Judicial,
defensa, a l'assaig Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia (Dèria Edicions/La Magrana, 2007), la conveniència d'actualitzar la relació
Catalunya-Espanya: "El miracle de la nostra supervivència
nacional, i l'anomalia que representem en una Europa on nació rere
nació ha assolit la independència o ha desaparegut per assimilació, no
és sostenible indefinidament. Es tracta de viure amb Espanya, no sota
Espanya, o de viure sense Espanya".
López Tena és un personatge que normalment parla clar i català, però corre pels fòrums d'Internet darrerament un text seu on parla igual de clar però en castellà, segurament amb el propòsit clar que se l'entengui des
d'Espanya, el mateix mètode que va fer servir fa poc el president de Foment del
Treball Nacional, Joan Rossell, amb un parlament en què es va expressar
amb paraules molt clares en nom i representació dels empresaris
catalans emprenyats, i encara uns dies abans el mateix president de la Generalitat, molt honorable José Montilla, en l'entrega dels premis Blanquerna, a Madrid, advertint de la "desafecció" de Catalunya respecte de la baluerna estatal. La intenció és que Espanya escolti (de moment això): "Escolta, Espanya, la veu d'un fill no castellà que et parla, això no obstant, en la teva llengua castellana...", podríem dir, parafrasejant el poeta Maragall. Però ho ha fet?, ho fa?, ho farà? No ho sembla pas. De moment el que sembla és que vol donar la raó a aquell refrany que diu "Ja pots anar xiulant, si la burra no vol beure...", o aquell altre que assegura que "no hi ha més sord que el que no vol escoltar". Encastellat a la seva supèrbia, l'Estat castellà o no té res a dir (no se li ha sentit ni un argument de rèplica, com assenyala López Tena), o deu tirar també de refrany: "A palabras necias, oídos sordos". És el famós diàleg "entre los hombres y las tierras de España": només un té raó, només un té la veu, per dir-ho amb una de les piquiponades del Joan Clos alcalde. I si algú discrepa, se li engalta la frase de moda: "Por qué no te callas?!".
"O vas amb Espanya, o et foten canya", comenten al·lucinats a can Basté, a "El món a RAC1" d'aquest matí del dia que Espanya, això és, la selecció espanyola de futbol, la famosa Roja (que avui anava, però, de color groc merda d'oca, i que tanmateix li ha portat sort), s'havia de quasi doctorar si passava la prova de tornar a guanyar la selecció de Rússia -que va eliminar en quarts de final la d'Holanda amb un joc brillant- i es classificava per tant per a la final de diumenge que ve. Es veu que en el programa d'esports nocturn de la Cope, "El tirachinas", d'ahir dimecres estaven irritadíssims, traient foc pels queixals, perquè resulta que el president del PNB, Iñigo Urkullu, havia dit que, ja que no hi havia selecció basca, en el campionat d'Europa, anava a favor de la de Rússia, en el partit d'avui al vespre, i per la seva banda el president d'ERC, Joan Puigcercós, per la mateixa regla de tres -l'absència forçosa del combinat de Catalunya- s'havia inclinat per Turquia com a campiona del torneig, simplement perquè eren les seleccions que més els agradaven pel joc desplegat fins aquell moment, se suposa.
En el post anterior, un o una amable comunicant m'hi ha deixat escrit això: "De vot en blanc en vot en blanc, l'estat espanyol ens la va endinyant". El comentari és clar i concís com un grafit a la paret, però voldria fer-hi un
parell de puntualitzacions.
Votar? No votar? El dubte hamletià en temps del còlera electoral... Vot en blanc? Abstenció? "Abstenció activa"? (com "s'activa", l'abstenció, que és inactivitat per definció?). Com es pot distingir l'abstenció passota de la que té càrrega política ("aquestes eleccions no són les meves"), de la que és resultat del fastigueig, del cansament?, de la que voldria ser vot de càstig?, de la de la mandra?, de l'apoliticisme?, de la dels antidemòcrates, partidaris o nostàlgics de la dictadura? No es pot. Tot queda en el mateix sac, en el magma de la mateixa atonia..., un percentatge gris que l'endemà de les eleccions tots els partits polítics que s'hi han presentat -amb les seves llistes rigorosament tancades, amb el seu ordre preferencial intocable- lamentaran, vessant unes llagrimetes de cocodril mentre prometen fer-ne l'anàlisi pertinent i aplicar-hi les esmenes que calgui, i que l'endemà passat se'l tiraran a l'esquena olímpicament i ja no tornaran a parlar-ne més fins a la pròxima convocatòria.
"Hi havia [a València] dues classes d'intel·lectuals: els centralistes i els valencianistes. Els primers eren una còpia horripilant de Garcia Sanchiz -que ja és dir. Eren uns personatges ficticis, inexplicables, sense cap arrel. Els altres no tenien cap forma de ficció, eren gent arrelada, vinculats i coneixedors del país. Aquests m'agradaven. Els altres, els conec tan bé!...
