mininu |
Societat |
diumenge, 10 d'agost de 2008 | 23:24h
Independent des del 1962, Jamaica és una més de les illes que l'almirall Colom va descobrir aquell 1492 en què l'home estava convençut que havia arribat a l'Índia, o a les Índies, al nostre Orient, però per l'altra banda... Després van venir els anglesos i, aquesta sí, se la van apalancar, hi van fer les seves plantacions -primer les de les seves excelses persones, i després de vegetals, en monocultiu, bàsicament plàtans i canya de sucre-, i hi van portar negrets de l'Àfrica que, com que allà, al continent negre, no tenien gran cosa a fer-hi, van estar d'allò més entretinguts treballant als camps jamaicans de sol a sol, a canvi de res -menteixo: a canvi de menjar per no morir de gana-, per a l'amo blanc... Avui ja no queden paradisos per descobrir, com deien els Últims de la Fila, és cert; però en canvi, queden tots els paradisos perduts, tots els paradisos destruïts per la cobdícia humana, per recuperar i reconstruir. Igual com la voracitat constructiva s'ha menjat tots els pams quadrats disponibles a un altíssim preu i, si no vol morir matant, la Màquina del Ciment haurà de reciclar-se i buscar-se el futur en la reconstrucció i rehabilitació dels vells habitatges, dels antics espais ocupats, i no ocupar-ne més de nous, de la mateixa manera les generacions que van arribant al món hauran de redescobrir els vells paradisos, i tractar-los i gestionar-los, és clar, de manera més intel·ligent que els seus avis, que al capdavall la seva gran falta va ser cometre un pecat de joventut (llavors el món era més jove que ara), una cosa que no deixa d'entrar dins de la lògica: els joves són impacients i poc reflexius, més aviat -no és això el que diuen? Haurem de pendre paciència, doncs, i perdonar-los la relliscada. Però el que no podem fer de cap manera és fer veure que no passa res i ensopegar, com a espècie, una i altra vegada, generació rera generació, en les mateixes pedres. Sota les llambordes hi ha (han de ser-hi) les platges del paradís...
Es pot ser un crac i continuar essent una persona humana normal i corrent que toca de peus a terra?, es pot ser bo de debò i no creure-s'ho massa?, es pot ser un artista sense ser necessàriament un fantasma? La resposta és que sí, és clar, i la història en dóna un munt d'exemples. Aquests últims mesos me n'ha arribat el testimoni d'uns quants d'ells a través de la seva biografia, gent que per una raó o altra -per la seva manera de ser i de fer, per decisió personal, per la seva postura davant de la vida..., fins i tot per extracció social, o contràriament, perquè ja tenien prou feina a guanyar-se la vida-, han posat la seva feina per davant de la seva petita o gran vanitat, que han aconseguit domesticar i retenir-la en un segon pla, sense molestar. Però avui dia, que qui més qui menys tots perdem el cul per la imatge, i particularment per la pròpia, aquests espècimens semblen més difícils de trobar..., i en tot cas, trobar-ne un produeix una alegria semblant a la de descobrir un petit tresor, retrobar un objecte o un afecte que ens pensàvem que havíem perdut, o caçar un senzill bolet comestible al bosc, sota unes fulles mortes de castanyer...
Avui m'ha arribat a la bústia de casa la Memòria d'activitats del grup Mifas corresponent a l'exercici 2007, a dins de la qual hi havia inserit el Full Informatiu de l'associació de Girona (entitat que vindria a ser la 'casa gran' de la discapacitat a les comarques gironines, com diria segurament l'Artur Mas si en fos president -electe o quasi). Però no és pas de discapacitat ni dels discapacitats, que vull parlar, sinó d'un detall que hi ha al final de la informació sobre la inauguració del nou Centre ocupacional i de recursos Pere Llonch, a Vilafant (que en el seu moment, el divendres 18 de juliol -ja va bé que la data tingui connotacions positives, tanmateix-, va tenir molt de ressò a la premsa del país), recollida a la Memòria, i que vull destacar per dues raons: perquè aquest detall es troba precisament en l'origen de la notícia, ja que en va ser en bona part la causa -la causa primera-; i perquè és una prova fefaent que els petits canvis són poderosos, i que ho podrien ser -ho poden ser- encara molt més. Vegem aquest retall del final de la notícia del dia donada pel Diari de Girona: "Del
cost total de construcció i adequació del centre, 532.000 euros han
estat subvencionats pel Departament d'Acció Social i Ciutadania de la
Generalitat i la resta, s'ha repartit entre aportacions privades i
públiques, així com dels recursos propis del Grup Mifas i un 20% del
cost total gràcies a l'herència d'un antic soci de Mifas, Pere Llonch,
que va llegar bona part de les seves propietats a Mifas".
Tothom està d'acord que heretar està molt bé, que és una gran sort per a qui li toca, i que té conseqüències positives immediates per als seus beneficiaris. Deixant de costat els típics i tòpics comentaris babaus en el sentit que és "una moma, una ganga" i altres expressions igual d'originals, sospitosament semblants a les que es deixen anar el dia de la rifa de Nadal, per exemple, el cert és que aquelles afirmacions sobre la bondat de l'herència són indiscutibles, irrefutables. Aleshores, si és així, quan es dóna el cas, la pregunta lògica és: i per què no es dóna el cas sistemàticament? Tothom està d'acord que l'herència és positiva, una cosa excel·lent, però ningú no fa res per universalitzar-la, per convertir-la en un dret general, una peça normal -no pas excepcional ni restringida- del funcionament del sistema: una peça normal, que no pot deixar de ser-hi, perquè és molt important -encara més: imprescindible, vital. Si tan bo és rebre una herència, un llegat -qui gosaria discutir-ho?-, el llegat dels que se'n van, ¿per què ha de ser un dret reservat a uns quants -a uns quants afortunats-, en lloc de ser-ho per a tothom? Hi ha un gros problema que ho impedeix, ara com ara, i és -per dir-ho de manera succinta- l'estupidesa humana. Però, contra la coneguda opinió tan pessimista del senyor Einstein, vull pensar que algun dia deixarà de ser un obstacle insalvable. Els petits canvis són poderosos, i poden ser-ho perfectament més que l'estupidesa, la mesquinesa i la miopia juntes.
S'ha acabat. S'ha acabat el bròquil: "Girona es queda sense ACB després de vint anys", informava -confirmava- el diari de dissabte. No fa pas tant, a la meitat d'aquesta desconcertant singladura del CB Girona amb el vaixell de l'empresa patrocinadora capitanejada per Josep Amat, aquest reclamava l'ampliació del pavelló de Fontajau, per acabar de fer rendible el negoci i que sortissin els números, argumentava... I al final de la temporada el pavelló no s'ha tocat, i a més presenta unes estadístiques d'assistència de públic als partits correctes però no pas sobrades, i els números que surten dels llibres de comptabilitat són tots vermells, i d'unes dimensions tan astronòmiques que ningú no vol o no pot assumir-los. De res no ha servit la campanya espontània de socis i aficionats, majoritàriament joves, portada a terme aquestes últimes setmanes, d'ençà que la trompada es veia a venir; de res haurà servit la fidelitat demostrada pel públic gironí, de totes les comarques, que es retrobava cada quinze dies a Fontajau per fer costat sorollosament al seu equip; de res hauran servit els "esforços" que diuen que han fet els dirigents perquè no s'arribés a aquest extrem... I bé: com s'hi ha arribat? ¿Ha sigut per la caiguda del mercat del totxo, al qual pertany l'empresa del patrocinador? Això també es veia que s'acostava. Com s'hi ha arribat, doncs? ¿La causa de tot plegat és el mateix mercat basquetbolístic de l'ACB, desmesuradament inflat -com tots els altres esports d'elit, d'altra banda? Hi ha hagut descura de les institucions, com assegura l'oposició de CiU a l'Ajuntament de la ciutat? "Sovint no valorem les coses fins que no les tenim", reflexionava el veterà expresident del club Joaquim Vidal. "Ens haurem de fer moltes preguntes sobre què ha passat". I els aficionats a aquest meravellós esport que ens hem quedat amb un pam de nas i muts de la sorpresa voldríem saber les respostes. Em sembla que és el mínim a què tenim dret. La fotuda notícia va saltar dissabte, hem dit. Doncs tot just dimecres passat, dia 23 de juliol del 2008, com a jugadors del Basmi Akasvayu vam fer també a Fontajau, al campus d'estiu del CB Girona amb un centenar de nanos de totes les edats, la nostra última cistella.
Mentre em passa els dits amunt i avall per la columna i les cicatrius a la pell de tots els talls antics, em calma el neguit amb un somriure que esbatana les rosades portes del blau Cel.
mininu |
Societat |
dimarts, 22 de juliol de 2008 | 04:14h
"Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes". ¿Qui no se'n recorda, d'aquestes paraules, tan exactes? Van ser dites pel rei d'Espanya, en l'inesborrable discurs que va pronunciar el 23 d'abril del 2001, en plena majoria absoluta aznarista, essent Pilar del Castillo ministra de Cultura (que és una cosa, la cultura, que a Espanya serveix, com totes les altres eines, com la llengua mateixa, per a la causa nacional, és a dir, nacionalista). Trobo aquesta citació a l'apartat de "Catalunya" en una publicació antiga, el número 8 de La Teranyina, òrgan dels serveis lingüístics de CC OO de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. Forma part de la ressenya que hi va fer Pep Hinojosa des del Principat sobre el rebombori aixecat per les paraules dites pel (o a través del) monarca espanyol justament el dia de Sant Jordi, la festa del llibre i la rosa que els catalans celebrem (sense deixar de treballar) com a exaltació de la cultura i dels sentiments d'amor a la nostra terra i a la gent que l'habitem. En el mateix escrit Pep Hinojosa reproduïa el comunicat en què el sindicat català expressava la seva estupefacció per algunes idees que el monarca havia expressat en aquell parlament: "És una veritat històrica reconeguda, i no creiem que el rei la ignori, que la llengua castellana s'ha imposat per la força de la colonització a terres americanes, africanes i asiàtiques. D'altra banda, a les terres d'Espanya que no parlaven castellà, en diferents etapes de la història, la pressió i la coerció han estat molt presents pertot arreu: a l'escola, a l'església, davant l'administració de l'Estat i fins i tot al carrer, i en algun àmbit encara ho són. Les cultures indígenes i els pobles perifèrics de l'Estat n'han patit les conseqüències durant segles. En concret, a Catalunya la imposició del castellà és evident a partir del Decret de Nova Planta (1707) i, després d'un parèntesi, amb la legislació franquista. Qualsevol català de més de 40 anys ho pot corroborar. Una cosa és lloar una llengua, estimar-la. Això ens sembla bé. Una altra cosa és pretendre tergiversar la història i la realitat". "No costa gaire trobar estudis", continua escrivint el cronista, "que deixen en una posició ridícula les tesis del rei. Francesc Ferrer, a La persecució política de la llengua catalana, demostra que als països catalans l'espanyol no s'ha estès precisament per la voluntad libérrima de la població: els documents que presenta van des de l'esmentat Decret de Nova Planta fins a la mateixa Constitució del 1978, passant per la Reial Cèdula de Carles III, les lleis del notariat, les instruccions dels governadors de Primo de Rivera o tota la bateria de normes i pràctiques castellanitzants impulsades per Franco. Un altre llibre imprescindible, aquest centrat en el període de l'última dictadura, és L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, de Josep Benet". Som a juliol del 2008, i ni en Ferrer Gironès ni en Benet són ja entre nosaltres, però han deixat aquí el testimoni dels seus llibres, que si no els cremen aquells que hi són denunciats (com han fet tantes vegades al llarg de la història, però que en el moment històric present ja no és possible que passi), no callaran, no deixaran mai de dir les veritats com temples que contenen per a qui els vulgui llegir. Contra aquestes muntanyes de dades, contundents com cops de puny, ja poden anar redactant manifiestos, els llenguacomunistes de Ponent: la Memòria no és pas una brossa que es pugui amagar sota l'estora d'un cop d'escombra, de manera que cada document d'aquests que escupen amb ràbia acaba essent un altre rajol, un més, del mur que estan aixecant (ells, que consti) entre ells i nosaltres i que ens acabarà separant, inexorablement.
mininu |
Societat |
dilluns, 21 de juliol de 2008 | 02:54h
Divendres passat Nelson Rolihlahia Mandela va fer 90 anys, 26 dels quals -de 1964 a 1990- els va passar a la presó d'alta seguretat de Robben Island (una illa situada a 12 quilòmetres davant la costa de Ciutat del Cap), en compliment d'una condemna a cadena perpètua que li va imposar el govern racista de la república sud-africana precisament per les seves activitats contra el règim segregacionista que regia al país. Mandela va néixer el 18 de juliol de 1918 a Umtata, o Mthatha, la que seria capital del bantustan de Transkei (topònim que significa 'més enllà del riu Kei'), tocant a la costa oriental. Els bantustans (equivalent en llengua bantu de la denominació oficial "homeland") eren les 10 suposades 'pàtries' amb què el govern del Partit Nacional -Nasionale Party, en afrikaans-, vencedor a les eleccions de 1948, va posar en marxa la seva política d'apartheid, que consistia a ficar en aquests territoris -en realitat reserves tribals- les poblacions no blanques de Sud-àfrica, concentracions "ètnicament homogènies" que ocupaven el 14% del territori -casualment les terres més improductives del país- i que allotjaven el 70% dels habitants, és a dir, la població negra (la minoria asiàtica eren considerats, curt i ras, habitants "sense drets històrics en el territori"). D'aquesta manera, els espavilats del Partit Nacional es treien de sobre la nosa dels nadius, que tenien prohibit circular lliurement pel país -però que en canvi tenien garantits els "drets i llibertats" dins les respectives reserves-, imposant la seva política de separació de blancs dels no blancs (els matrimonis mixtos estaven prohibits), i dels no blancs entre ells, confinant les diferents ètnies en els deu territoris nominalment independents, política que va arribar al seu moment culminant el 1970 retirant als habitants d'aquests territoris la ciutadania sud-africana i els drets inherents. Gràcies a aquest joc de mans magistral, el govern blanc quedava amb les mans lliures per declarar la minoria blanca com a majoria legal, i consegüentment per fer i desfer al país (els negres no podien votar al parlament sud-africà, encara que el govern blanc els permetia amablement fer-ho al del respectiu bantustan) i, sobretot, per explotar els recursos naturals de la terra i tirar endavant els seus negocis sense traves. Contra aquesta política grotescament desvergonyida i profundament injusta va lluitar Nelson Mandela, des de les files del Congrés Nacional Africà (ANC, la sigla en anglès), i tant s'hi va implicar que el 1956 ja va ser acusat "d'alta traïció" per les autoritats, i el 1964 el van tancar a perpetuïtat en descobrir-li la seva vinculació amb el braç armat de l'ANC. Conegut el seu cas i reconeguda la seva causa a tot el món, Mandela es va convertir en un símbol de la lluita antiapartheid, i el 1990 va ser alliberat. Però, contra el que es podia esperar, de la cel·la de la presó de Robben Island -cèlebre per la seva brutalitat institucional contra els presos polítics- que havia ocupat durant gairebé tres dècades com a pres número 46664 no en va sortir un personatge rancorós i ple de ràbia i amb set de venjança, sinó un home que primer va renunciar a la violència, per facilitar l'abolició definitiva de l'apartheid, que va tenir lloc el 1992, i després, arribat a la presidència del país gràcies a la victòria de l'ANC en les primeres eleccions estatals lliures (1994), va promoure una política de reconciliació tan difícil com necessària, en un país clivellat amb tantes ferides, tantes desigualtats socials i tant de ressentiment. A diferència d'altres països del món amb les seves pròpies vergonyes per airejar, però, Mandela no va confondre mai reconciliació amb impunitat, ni perdonar amb mirar cap a una altra banda. I per això va crear, el 1996, el Comitè per a la Veritat i la Reconciliació, sota la presidència del bisbe Desmond Tutu. (Alguns que van de savis i de perdonavides n'haurien d'apendre...)
mininu |
Ninots |
divendres, 18 de juliol de 2008 | 02:28h
Translation (traducción):
[En algún despacho del Ministerio de Hacienda, sección Impuestos de Régimen Especial, se masca cierto aire de preocupación por determinados cacareos de no muy buen cariz de la Gallina de los Huevos de Oro, sita en la Granja real]
-Oyes, oyes..., no nos estaremos pasando de la raya con nuestra explotación avícola, verdad? ...No vaya a ser que con tanto régimen matemos de hambre a la Gallina y... -Y qué? Si la palma, la metemos en la olla y hacemos con ella un buen caldito, y yastá. Además, no sería la primera..., y hasta ahora bien que hemos vivido. -Pues carpe dien... -¿Lo qué?
Tu vine, i no tinguis por: faré bondat. Aniré repassant amb ulls de bou i desmenjat, una a una, les altres noies del local, i faré veure que no m'importes.
Independent des del 1962, Jamaica és una més de les illes que l'almirall Colom va descobrir aquell 1492 en què l'home estava convençut que havia arribat a l'Índia, o a les Índies, al nostre Orient, però per l'altra banda...
Es pot ser un crac i continuar essent una persona humana normal i corrent que toca de peus a terra?, es pot ser bo de debò i no creure-s'ho massa?, es pot ser un artista sense ser necessàriament un fantasma? La resposta és que sí, és clar, i la història en dóna un munt d'exemples. Aquests últims mesos me n'ha arribat el testimoni d'uns quants d'ells a través de la seva biografia, gent que per una raó o altra -per la seva manera de ser i de fer, per decisió personal, per la seva postura davant de la vida..., fins i tot per extracció social, o contràriament, perquè ja tenien prou feina a guanyar-se la vida-, han posat la seva feina per davant de la seva petita o gran vanitat, que han aconseguit domesticar i retenir-la en un segon pla, sense molestar.
S'ha acabat. S'ha acabat el bròquil: "Girona es queda sense ACB després de vint anys", informava -confirmava- el diari de dissabte. No fa pas tant, a la meitat d'aquesta desconcertant singladura del CB Girona amb el vaixell de l'empresa patrocinadora capitanejada per Josep Amat, aquest reclamava l'ampliació del pavelló de Fontajau, per acabar de fer rendible el negoci i que sortissin els números, argumentava... I al final de la temporada el pavelló no s'ha tocat, i a més presenta unes estadístiques d'assistència de públic als partits correctes però no pas sobrades, i els números que surten dels llibres de comptabilitat són tots vermells, i d'unes dimensions tan astronòmiques que ningú no vol o no pot assumir-los.
