mininu |
Societat |
divendres, 6 de juny de 2008 | 01:38h
Algun dia tot això serà teu, fill meu: tot aquest món de disbauxa, aquesta selva suposadament civilitzada, aquesta civilització amb l'ànima tan primitiva com el primer dia, aquest manicomi organitzat i pensat amb els peus, aquesta presó planetària sense reixes, aquest campi qui pugui desenfrenat, aquesta societat superaccelerada en direcció cap a enlloc, que soluciona els seus problemes amb problemes nous, que perd un llençol a cada bugada, que evoluciona en cercle per tornar sempre allà mateix, al punt de partida, que es mossega amb avidesa la cua com un peix embogit, que crema els recursos, malgasta els estalvis i sega l'herba sota els seus peus, que sempre pensa en el futur mentre el mata en el present... Això sí: com que t'estimo molt, tot allò que pugui arreplegar del gran naufragi, tot allò que pugui salvar de la depredació dels altres homes com jo, tot t'ho deixaré en herència, fillet meu, exclusivament per a tu, perquè en facis el que vulguis..., o el que puguis.
mininu |
Handicap |
dimecres, 4 de juny de 2008 | 02:38h
Dimecres passat la Fundació Ulls del Món va fer a la Bisbal d'Empordà, amb la complicitat de l'Ajuntament i de la Comissió de Solidaritat de la Bisbal, una xerrada amb suport audiovisual sobre el projecte de "cooperació oftalmològica" que l'entitat porta a terme als campaments de refugiats sahrauís. Ilaria Ravai, coordinadora del programa Ulls del Sàhara, va ser l'encarregada de presentar i desenvolupar els continguts de l'acte, que es va fer al Teatre Mundial de la capital baix-empordanesa i que duia per títol "Obrint els ulls al Sàhara. Lluitant contra la ceguesa evitable als campaments sahrauís". El programa d'Ulls del Món al Sàhara està en l'inici de les activitats d'aquesta ONG, l'any 2001, que va ser quan Rafael Ribò -actualment Síndic de Greuges de Catalunya- i Borja Corcóstegui, que en són president i vicepresident, van viatjar fins als campaments per fer-hi un projecte assistencial d'ajuda humanitària a la població desplaçada (per la pressió demogràfica i sobretot militar del veí Marroc: "hostes vingueren que de casa ens tragueren") i van quedar esparverats de la precària situació de vida d'aquella pobra gent, i d'un aspecte concret derivat de les deficiències en equipaments sanitaris i assistencials: l'elevat índex de casos de ceguesa i/o de deficiència visual que tanmateix podien ser reversibles, recuperables. Així, van decidir immediatament crear la fundació privada Ulls del Món amb l'objectiu de "prevenir i combatre la ceguesa evitable entre les poblacions més pobres del món i sensibilitzar l'opinió pública sobre aquesta problemàtica". Doncs a fe que ho aconsegueixen, perquè les dades que ens va donar als presents la Ilaria són esfereïdores, i també revoltants, ja que, per no variar, els casos més greus i més nombrosos van lligats amb la pobresa de les poblacions que els presenten: segons l'OMS, al món hi ha 37 milions de persones cegues, 124 milions que tenen baixa visió, i 161 milions més que pateixen greus deficiències visuals; i el 90% de la població que pateix ceguesa viu en els països més pobres del planeta.
Ahir va ser el dia en què finalment va tenir lloc la baixada "lúdico-esportiva" en bici adaptada per l'antiga via del tren Girona-Olot (que "surt quan vol i arriba quan pot", deia la vella cançó) que ens tenien preparada des de feia setmanes la gent del Consorci Vies Verdes de Girona, en tres opcions: una des de les Planes d'Hostoles, l'altra des de Sant Feliu de Pallerols, i la tercera des d'Olot, per als més marxosos i sobretot experimentats dels inscrits, que érem cap a un centenar, en total. La sortida en principi estava prevista pel dia 18 del mes passat (no sé si coincidint amb el Día Nacional (sic) que se celebra a tot l'Estat des del 1998, un diumenge de maig), però davant l'amenaça de pluges abundants (qui ho havia de dir, amb la sequera que patíem i que amb el tripartit encara repatíem...), es va decidir posposar-ho pel dia 1 de juny. Però les previsions van tornar a fallar, i ahir quan em vaig llevar per anar cap a Amer plovia de nou a bots i barrals, i mentre enfilava la carretera cap al punt de trobada pensava que potser seríem quatre gats. Doncs anava errat de mig a mig: hi érem tots, menys quatre gats, i tothom amb moltes ganes de pedalar. Quan vam començar a rodar, a Sant Feliu, encara plovia, però era una mena de xiri-miri que només remullava, sense arribar a mullar la roba, i aquell temps humit, amb esfilagarsaments de boira aquí i allà cobrint aquell paisatge tan verd, vivificat per l'aigua, feia un escenari immillorable per a la nostra aventura ciclista. Parlo per mi, és clar, però no vaig pas veure que cap dels companys es queixés, ni del temps, ni de la ruta, ni de res. Al contrari: les cares eren de satisfacció, rialleres, com si haguéssim fet alguna entremaliadura. Per a mi, personalment, que no passava per aquest tram de la via des que el vaig fer en el vell tren d'Olot, abans de la seva desaparició forçosa el 1969 (jo llavors era un adolescent, però recordo que va ser una decisió que ningú no va entendre), va ser una excursió fantàstica, i un redescobriment en tota regla. M'alegro moltíssim del seguit de rebots que van culminar amb la celebració de la diada d'ahir, organitzada pel Consorci amb la seva empenta i amb la seva infraestructura, que inclou el servei de bicicletes adaptades -o tricicletes, més ben dit- que té per llogar a disposició de les persones discapacitades, en quatre punts de les Vies Verdes gironines: Sant Joan de les Abadesses, Amer, Girona i Castell d'Aro. Aquesta informació i tota la del cas es pot trobar a la plana web del Consorci, i com que és d'interès per a les persones amb mobilitat reduïda, la traurem en un dels números vinents de L'Atípic, però aquí queda de moment aquest petit avanç.
Empezar de nuevo
Sin destino y sin tener
Un camino cierto que me enseñe a no perder la fe
Y escapar de este dolor sin pensar en lo que fue
¿Cuánto aguanta un corazón sin el latido de creer?
En lo bello, en la verdad de la esperanza
De esta sed de amar,
En los sentimientos que se quedan,
Sueños que perduran
Y busqué y subí y fui preso entre las alas del amor,
Sin distancia y sin recuerdos,
En las arenas de esta soledad
Presa de un silencio roto,
Hijos del amanecer,
Que nunca alcanzó esa luz tan confundida en el placer
Y cierro los ojos sólo para comprender
Cuánto aguanta un corazón sin el latido de creer
mininu |
Societat |
divendres, 30 de maig de 2008 | 02:38h
Divendres, 4 d'abril. Dia de marxar de Cuba... O no. En teoria avui teníem el dia lliure, per campar-se-les cadascú al seu aire fins a l'hora d'anar a agafar l'avió, a la nit, per tornar a casa. Però ja ho diu la dita: l'home proposa i déu -la companyia aèria- disposa; perquè, tal com era de preveure, els vols s'encavalquen i els avions no van a l'hora. I efectivament, quan arribem a l'aeroport de l'Havana, tots carregats amb els embalums corresponents ["Ara la gent viatja -rics i pobres- amb moltes maletes. Insensata absurditat!". J Pla, 1969], l'avió de Madrid ni hi és, ni se l'espera: ens confirmen que no arribarà fins demà al matí, de manera que no hi ha més remei que facturar les maletes per demà, per avançar feina, i tornar cap a l'Havana a passar-hi la nit, a l'hotel Habana Libre, això sí, amb les despeses pagades. La companyia de vols, la mateixa gloriosa AirComet de l'anada, deu haver fet números i li deuen sortir, compensant els seus frustrats passatgers d'aquesta curiosa manera. Una altra cosa és la mala imatge que dóna, el que en puguin pensar els seus clients, però sembla que això no els importa pas gaire, als capatassos de l'empresa. Abans de sortir de la terminal, però, es produeix una convulsió: corre com la pólvora la brama que hi ha un nombre limitat de places disponibles a l'avió d'una altra companyia, Air Europa, i la Paquita, movent-se a tota velocitat, aconsegueix entaforar-hi la major part del nostre passatge: només quedem a terra vuit dels expedicionaris, que hem decidit que ja ens va bé esperar-nos fins demà. Tornem cap a la ciutat, doncs, en un autocar noliejat per la companyia a passar una nit extra a la capital de Cuba, a l'hotel que es va inaugurar el 1958 com a Habana Hilton i que pocs mesos després Fidel Castro i els seus el van convertir en el seu quarter general, immediatament després d'haver entrat triomfants a la capital, i van rebatejar-lo dos anys més tard com a Habana Libre, havent-lo nacionalitzat prèviament. Quines sensacions devien experimentar, aquella tropa, aquells dies i en aquelles circumstàncies, tenint des de dalt del pis 24è d'aquest immens edifici tota l'Havana i tot Cuba als seus peus!... Aquest descollonant establiment, que en el seu moment va ser el més alt de tot Amèrica Llatina, es troba al barri d'El Vedado, entre el carrer L i el 23 [l'Havana, que és majorment quadriculada, té un sistema de nomenclatura dels carrers semblant al de ciutats com Nova York, amb lletres i números], que és conegut, aquest últim, per La Rampa; i el dia abans, quan hi vam arribar, semblava la Rambla, més aviat, perquè aquella mica de pluja del camí es va convertir en un diluvi, enmig d'un espetec de llamps i trons espectacular, com no els havia sentit mai, em penso, o almenys no pas amb aquell so metàl·lic tan estrident, que semblava com si el cel fos tot ell un tambor de llauna percudint desbocat..., i en qüestió de cinc minuts el carrer, que fa pendent, com diu el nom, s'havia convertit en un riu, com els de la costa del nostre Maresme. El hall de l'hotel està decorat amb tot de grans fotos en blanc i negre que testimonien aquells dies de 1959 en què a Cuba devia semblar que tot estava per fer i que tot era possible...
mininu |
Handicap |
dimecres, 28 de maig de 2008 | 04:45h
Dilluns vam anar a Anglès, a l'enterrament del pare d'un bon amic nostre. Vaig rebre la notícia aquell mateix dia, amb el temps just per anar-hi, i encara me'n va faltar, perquè l'església és al barri antic, i no és fàcil trobar-hi aparcament. Finalment vaig poder deixar el carro a la mateixa plaça del Castell, davant la casa de la vila, però vaig arribar al temple parroquial amb uns minuts de retard. Tothom ja era dins, menys els treballadors de la funerària i un parell de persones més que conversaven sense aixecar la veu. I allà fora em vaig quedar, i no pas perquè no volgués entrar i afegir-me amb els altres parroquians a la cerimònia, sinó perquè no vaig poder: a l'entrada principal del temple hi ha els tres escalons -compant-hi el llindar- que es veuen a la foto i que, a causa de la força de la gravetat, són insuperables per a algú, com jo mateix, que vagi amb cadira de rodes (i no sigui un Superheroi, i jo no en sóc pas, ara per ara). Podria haver demanat ajuda a alguna de les persones que deia, sí, però no ho vaig fer. I ells tampoc me la van oferir, però si ho haguessin fet l'hauria declinat. Potser sóc un torrapipes, potser sí, però em va emprenyar veure que tot aquell sector, que feia força temps que no trepitjava, ha estat reformat de dalt a baix, i des d'un punt de vista estètic de manera força aconseguida, crec, i en canvi no s'ha pensat en l'adequació de l'obra nova a aquests petits vehicles amb rodes que utilitzen els minus, els nens petits i els avis, sols o impulsats per personal d'ajuda, companys o pares i mares, tant se val. ¿Com és possible que unes obres públiques, que duren sovint setmanes senceres, i a la vista de tothom, s'executin sense tenir en compte aquestes exigències d'ús tan elementals? Com pot ser que ningú se'n recordi de la gent -minoritària, però real: persones humanes de carn i ossos- que no van a peu perquè no poden caminar com tothom? I com s'entén que a aquestes altures de la pel·lícula es pugui ignorar -conscientment o inconscientment, que no sé què és pitjor- que a Catalunya hi ha un Codi d'Accessibilitat en vigor des de 1991 i d'obligat compliment d'ençà de l'any 2006, i que penalitza -teòricament- aquesta mena de mancances? I com s'explica que els qui es passen aquesta llei pel folre siguin els mateixos servidors de l'administració pública? I l'Església, que representa que està al costat dels pobres i desvalguts, què hi diu? Les portes del temple, de la casa del Senyor, són obertes per a tothom sí o no?
mininu |
Societat |
dimarts, 27 de maig de 2008 | 04:44h
Bicicleta segura (1880-1888)
Guilmet Meyer construeix el primer bicicle amb cadena
de transmissió entre els pedals i la roda de darrera
al 1880. Així se soluciona el problema de la velocitat
i es fa innecessari que la roda davantera sigui exageradament
gran. El 1884 Rover hi afegeix la transmissió per cadena
i el quadre trapezoïdal, el qual dóna molta més
resistència a la màquina. I finalment, Singer el 1888 millora més la bicicleta igualant-ne les rodes
i afegint-hi un quadre metàl·lic creuat. [de www.xtec.cat/]
Al cap de només 23 anys d'haver-se produït la versió moderna d'aquest fenomenal invent, doncs, el 1911, es corria a Catalunya la primera edició de la seva Volta Ciclista, que és "la cursa en actiu més antiga que es disputa a la península, i la tercera més antiga del món, per darrera del Tour de França (1903) i el Giro d'Itàlia (1909). Actualment està inscrita al UCI ProTour, la màxima categoria de curses ciclistes mundial". La Volta Ciclista a Catalunya, que té un palmarès gloriós, es va celebrar regularment a partir de 1923, en què en va assumir l'organització la Secció de Ciclisme de la Unió Esportiva Sants, i de manera ininterrompuda fins al dia d'avui (amb l'inevitable parèntesi els anys 37 i 38 per la guerra), i durant 57 anys, fins al 1995, al llarg del mes de setembre. El que no sé, i tampoc ho diu la Viquipèdia, ni la plana web de l'entitat organitzadora, i tampoc ho he vist explicat en cap diari aquesta setmana passada, en què s'ha corregut la 88a edició, ni en cap de les anteriors, és per què en un moment determinat, exactament l'any 1995, es van canviar les dates de celebració, que es van intercanviar, curiosament, amb les de la Vuelta Ciclista a Espanya: aquesta (que, amb el Giro i el Tour, és de tres setmanes de durada) va passar a celebrar-se a final d'agost i primera meitat de setembre, i la Volta va passar a córrê's el mes d'abril o maig... De qui va ser la decisió? Per quina raó es va fer, aquest canvi? Va ser un acord o una imposició? ¿Hi va estar d'acord tothom: organitzadors, corredors, el públic... fins i tot els polítics del país? He dit polítics, sí: perquè aquí hi ha un aspecte que no és que s'hi passi de puntetes per sobre, sinó que ni s'esmenta, es deixa descaradament de banda. Abans de 1995, la celebració de la Volta coincidia de ple amb la de la Diada nacional de Catalunya, el dia 11 de setembre, i potser algú va decidir que, veient que aquesta combinació Volta/Diada es podia tornar perillosa, i més després de veure la dimensió popular i simbòlica que va agafar l'edició de 1992 (el rei en va ser president d'honor, la Generalitat va concedir a la Volta la creu de Sant Jordi, i l'alcalde Pasqual Maragall li va descobrir un monument a la plaça de Sants, i a més a tot el país els dos costats de la carretera eren plens de banderes quadribarrades), algú devia decidir que fóra millor curar-se en salut... I encara hi havia una altra raó, aquesta de caràcter esportiu, que feia perfecta l'operació, perquè a més en camuflava l'aspecte diguem-ne polític, incòmode, que ell sol, sense aquesta coartada, hauria costat de dissimular: el mes de setembre és a final de temporada, quan ja s'han corregut les "grans voltes", el Giro (maig) i el Tour (juliol), i la majoria de les mitjanes, i per tant, com que no hi ha competència, es té assegurat fer un cartell atractiu, amb la participació de les grans estrelles mundials; i de rebot, és clar, amb la participació de les grans marques comercials com a espònsors i de les grans cadenes de ràdio i TV fent-ne difusió. Així doncs, encara que la meva paranoica sospita no tingués fonament, el que no es pot discutir és que, amb intencionalitat política o no, l'"Operació canvi de dates, hooop!" va resultar rodona, i que es van matar dos grossos ocells d'un sol tret.
mininu |
Societat |
dissabte, 24 de maig de 2008 | 05:38h
Sopar solidari a l'Alt Empordà, a Avinyonet de Puigventós. A la banda esquerra de la carretera, pujant de Figueres en direcció a Besalú, es troba el restaurant Mas Pau, que no l'esmento pas aquí per fer-ne propaganda gratuïta, sinó perquè ens va obrir ahir al vespre les seves sales per fer-hi un àpat que havia de servir per a dues coses: per encetar la campanya "Apadrina un somriure", que és una manera d'obrir a la participació de col·lectius i persones particulars el projecte de GERD de fabricació (a Cuba mateix, a la ciutat d'Holguín) de cadires de rodes per als discapacitats cubans (i d'Amèrica Central), i d'una nova font de finançament de caràcter cent per cent altruista; i havia de servir també, és clar, per fer una primera recollida de fons, in situ, ja que una part del tiquet del sopar anava destinada directament a finançar la compra d'una cadira de rodes. Amb aquesta proporció, tal com indicava el cartell d'invitació del sopar: cada cinc comensals pagaven una cadira de rodes nova per a un discapacitat cubà (anònim) que no tindria altra manera de poder-ne adquirir una, per molta falta que l'hi pogués fer. El cobert era a 60 euros, sí, un pèl car, però en el preu no hi havia res de frívol, ni tan sols en el fet que l'àpat fos excel·lent. En els inicis del restaurant triat hi havia treballat en Ferran Adrià, i la seva empremta es nota a bastament en les menges servides. I a hores d'ara ningú deu ignorar la vessant social que té el celebèrrim cuiner de Cala Montjoi, sense anar més lluny en el projecte Alícia que s'està bastint al vell monestir reformat de Sant Benet de Bages. I veient com funciona, d'en Ferran Adrià i de les seves col·laboracions desinteressades en sentirem a parlar encara més, en el futur, segur. Un altre aspecte a ressaltar del sopar d'ahir és l'èxit d'assistència: unes 130 persones, que de seguida és dit, tenint en compte el temps més aviat breu en què es va organitzar. No hi ha dubte que els companys de Gerdcoopera, amb en Tano d'ambaixador titular, diguem-ne, tenen poder de convocatòria... A més a més de ser un acte de caràcter social, va ser també una ocasió de retrobament de molts dels que vam formar part de l'expedició a Cuba, el mes passat, per anar-hi a inaugurar la Fábrica de Implementos Orpédicos de Holguín. Les coses, doncs, no fan més que seguir la seva successió lògica.
mininu |
Societat |
dimecres, 21 de maig de 2008 | 05:01h
Dijous 3 d'abril. La incansable gua-gua de l'Associació de minus pinera ens fa el seu últim servei, aquesta vegada en direcció contrària al del dia que vam arribar: va a recollir primer tota la gent, i en una segona volta, els paquets, i deixa persones i paquets a la seu de l'Instituto Cubano de Amistad con los Pueblos, on ens han preparat un acte de comiat amb tots els ets i uts. Primer de tot una pinzellada cultural. L'historiador Juan Colina La Rosa ens fa una conferència molt interessant, molt interessat, ell, a remarcar els llaços entre aquesta illa i la nostra pàtria petita de Girona. S'entreté a repassar detalls i personatges que testimonien la presència de catalans en les arrels d'aquesta ciutat antillana i de l'illa, un rastre que es pot resseguir pels cognoms catalans associats a la història local: els Labadia, Torres..., la família Sardà, propietària de la finca colonial El Abra, avui dia finca-museu pel fet que hi va residir un temps l'heroi nacional José Julián Martí (fill d'un valencià, per cert, Mariano -o Marià?- Martí, i d'una canària, Leonor Pérez), per refer-se de les penalitats de la trena on l'havien engarjolat i abans d'enviar-lo a l'exili a Espanya, condemnes que li van caure per les seves activitats independentistes clandestines en el Partido Revolucionario Cubano, amb el qual va organitzar la que ell en deia "Guerra Necesaria".
[Avui, dimarts 20 de maig, en què s'han reunit a Madrid per enèsima vegada els presidents Rodríguez Zapatero i Ibarretxe amb el mateix resultat de sempre -combat nul-, penso en els enormes progressos que ha fet Espanya des d'illo tempore en les relacions amb els seus rebecs: abans els hi posava grillons als peus i els feia treballar a les pedreres, i ara es limita a donar-los allargs, en la pràctica de la pragmàtica política del "qui dia passa any empeny": no em digueu que no hem millorat un ou!...]
Sopar solidari a l'Alt Empordà, a Avinyonet de Puigventós. A la banda esquerra de la carretera, pujant de Figueres en direcció a Besalú, es troba el restaurant Mas Pau, que no l'esmento pas aquí per fer-ne propaganda gratuïta, sinó perquè ens va obrir ahir al vespre les seves sales per fer-hi un àpat que havia de servir per a dues coses: per encetar la campanya "Apadrina un somriure", que és una manera d'obrir a la participació de col·lectius i persones particulars el projecte de GERD de fabricació (a Cuba mateix, a la ciutat d'Holguín) de cadires de rodes per als discapacitats cubans (i d'Amèrica Central), i d'una nova font de finançament de caràcter cent per cent altruista; i havia de servir també, és clar, per fer una primera recollida de fons, in situ, ja que una part del tiquet del sopar anava destinada directament a finançar la compra d'una cadira de rodes. Amb aquesta proporció, tal com indicava el cartell d'invitació del sopar: cada cinc comensals pagaven una cadira de rodes nova per a un discapacitat cubà (anònim) que no tindria altra manera de poder-ne adquirir una, per molta falta que l'hi pogués fer. 
Dijous 3 d'abril. La incansable gua-gua de l'Associació de minus pinera ens fa el seu últim servei, aquesta vegada en direcció contrària al del dia que vam arribar: va a recollir primer tota la gent, i en una segona volta, els paquets, i deixa persones i paquets a la seu de l'Instituto Cubano de Amistad con los Pueblos, on ens han preparat un acte de comiat amb tots els ets i uts.
