mininu |
Societat |
dimarts, 8 de juliol de 2008 | 04:38h
La Cuatro està a punt de rebentar d'èxit: totes li ponen, aquestes últimes setmanes. Primer va i aposta per la retransmissió de la recent Eurocopa de futbol, i bat rècords d'audiència, i de manera progressiva a mesura que el campionat s'anava acostant a l'apoteosi del diumenge 29 de juny, en què La Roja (que s'havia estalviat preventivament l'obstacle que podria haver-li representat la selecció de Catalunya; i no deu pas ser una boutade, això que dic, si els hi fa tanta por que no en volen ni sentir parlar) va conquistar el castell i va capturar el trofeu en joc (amb l'actuació decisiva dels jugadors catalans Joan Capdevila, Carles Puyol, Cesc Fàbregas i Xavi Hernández, i hi podríem afegir l'Andrés Iniesta, que no és català de naixement però viu i treballa a Catalunya, i des de fa la tira). Tot seguit, empalma amb la retransmissió de la final femenina en el campionat de tennis de Wimbledon i la dels dos últims partits, semifinals i final, amb la participació del tennista mallorquí Rafa Nadal, i torna a reunir davant dels televisors una impressionant massa d'espectadors, atrets per l'alta qualitat que prometia l'espectacle de l'últim partit entre aquests dos monstres de la raqueta que són Nadal i Federer, i que no va pas defraudar, certament (només vaig poder veure els tres últims sets, a partir de la primera interrupció per la pluja, però manoi, quins tres sets!: allò va tocar sostre). Mentre s'anaven succeint les retransmissions d'aquests partits, la cadena no deixava d'emetre també espots d'autopropaganda, recordant als seus espectadors la següent oferta de la casa: la retransmissió dels santfermins, és a dir, tota la parafernàlia torera remullada amb tintorro i calimotxo que envolta la celebració anual del menut sant de Pamplona. D'aquesta ja no en puc dir res, perquè aquesta exhibició de violència gratuïta sobre un animal acorralat, a part de fastigosa i moralment reprovable, sempre l'he trobat d'un avorriment mortal, i per tant en passo solemnement. Això són tres esdeveniments diferents, però que la Cuatro, com aquell qui fa una maionesa, o una sobrassada, ha lligat de manera astuta i magistral amb un ingredient picant, excitant, de color vermell: amb els pebrots de l'espanyolitat.
mininu |
Societat |
divendres, 4 de juliol de 2008 | 03:09h
El grup yé-yé The Modern Inquisitors acaben de treure al mercat celtibèric el que pot ser un nou èxit, i fins i tot, amb una mica de sort, la Cançó del Verà. Es diu, en el CD que n'han fet per distribuir-lo a Catalunya, "Manifiesto Eneavo contra el Apestoso, Ridículo por Pretencioso e Imperialista Idioma Catalán, impuesto en Unapartedelterritorioespañol por el Nazi Tripartito Izquierdoterrorista encabezado por el taimado Montilla, el proetarra Roviretxe y el servil Saurapatero". El títol és una mica llarg, però és fàcil de retenir, perquè està en la línia dels èxits anteriors del grup, i de fet tant la lletra com la música s'assemblen molt a les d'anteriors hits que han arribat al top ten dels 40 Principales, d'ençà del ja llunyà "Manifiesto de los 2.300", quan figurava entre els membres de la formació el que amb el temps esdevindria famós solista FJ Losantos, i que reclamava, com aquest d'ara ("La vida sigue iguaaaal"), que tots els nens i totes les nenes de tot Espanya (tota, tota i tota!) puguin utilitzar el castellà i només el castellà a tothora i a tot arreu, a totes les classes i a totes les dependències de tots els col·legis, de tots els instituts i de totes les facultats de totes les universitats de tot l'Estat castanyol...
mininu |
Societat |
dijous, 3 de juliol de 2008 | 03:47h
Oportunament, avui que a Catalunya és el Dia sense Bosses de Plàstic, m'arriba a la bústia aquest documental que he plantat aquí, en tres parts: una nova anàlisi, extensa, sistemàtica, ben feta, irrefutable..., que
parla de NOSALTRES, de nosaltres que espatllem (o contribuïm a espatllar) el
planeta, amb la nostra conducta irresponsablement inconscient, però que
al capdavall és una destrossa que perpetrem per culpa d'ELLS, els poderosos de la terra, que forcen governs, treballadors
i consumidors a sumar-se a la seva criminal cadena d'extracció /
producció / distribució / (publicitat) / consum / rebuig. I finalment, després de pintar un
quadre tan negre (no pot ser de cap altre color, certament), una mirada positiva:
ENTRE TOTS, homes de bona voluntat, tornarem les coses a lloc: de
l'esquema lineal, insostenible, passarem a un esquema circular, on les
coses funcionaran sense fer mal al planeta i sense fer-nos mal a
nosaltres mateixos, en definitiva. Per aconseguir-ho, caldrà, seguint
la lògica de l'anàlisi desenvolupada en el vídeo, aprimar la força dels
grassos amos del planeta, anomenats CORPORACIONS, multinacionals,
societats anònimes transversals... Però no diu com. COM ho farem, Annie?
mininu |
Societat |
dimecres, 2 de juliol de 2008 | 03:00h
El diumenge 29 de juny, sant Pere, va ser dia de tirar coets. I no precisament per celebrar la diada de l'apòstol, que a Catalunya sempre ha sigut una diada de foc, fogueres i petards com la de sant Joan, però menor, sinó per celebrar que la selecció espanyola de fumbol, després de seguir un règim d'autosuggestió (aconsellats per algun psicòleg miraculós, segurament), van aconseguir, a còpia de repetir a cor (què vols) l'eslògan "Podemos, podemos!", curar-se la impotència que en tornejos anteriors no els deixava passar dels prolegòmens i se'ls desinflava l'entusiasme i quedaven destrempats i moixos, amb una sensació de fracàs que amenaçava de fer-se crònica i derivar en complex d'inferioritat. Després de diumenge, l'onze de La Roja (que han fet un bon torneig, no cal dir-ho, però en aquesta història el futbol és una qüestió marginal, secundària, una excusa per fer política) s'han convertit en els nois més trempats del planeta, i tot darrera seu un país sencer trempa com mai ho havia fet, com un brau a punt de l'envestida, com un home sol a peu de l'enorme pal erecte que aguanta el megadrap groc-i-roig (a prova d'atemptats perifèrics) de la madrilenya plaça de Colom (el famós almirall medieval, que, igual que la meitat de la selecció balompèdica victoriosa, era català i tot i aixì, per salvar la pell i poder bufar cullera, va anar a descobrir per a la corona espanyola un continent verge amb el qual el poble espanyol va trempar també cosa de no dir). "Podemos, Podemos!": és una lletania?, és un mantra?, és un clam?, és un crit d'alegria?, d'exultació?, de sorpresa?, és un eslògan per a l'autoconvenciment? Pot ser alguna d'aquestes coses, o totes alhora, o algunes més que no he dit. Però el que és segur és que no és pas una pregunta per demanar permís per entrar a casa d'altri, per disposar d'alguna cosa que se'ls pugui oferir. Això ja ho fan sense necessitat de demanar permís: simplement, entren, allà on sigui (abans a les colònies d'ultramar, avui a les peninsulars que encara els queden), allarguen la mà i s'ho prenen, només faltaria! El permís els ve de la pròpia tradició de pueblo guerrero, descobridor i de rància noblesa abonada al pillatge, del saeculo saeculorum de viure de la mamella aliena i del seu peculiar parasitisme consagrat ara per la seva reconsagrada constitució, el disc dur de la seva increïble cucanya, que els permet viure com reis només administrant adequadament els permisos i les prohibicions, els cops de garrot i les manyagues i copets a l'esquena, les adulacions eventuals i els insults habituals, les mentides i les tergiversacions, els cops d'efecte i la immobilitat, les promeses i els incompliments, els passets endavant i les reculades espectaculars. Tenen el seu Estat (que té com mai, des de diumenge, una fenomenal aparença de nació, homologada ara amb l'Eurocopa pels altres socis del Club europeu), tenen els instruments, tenen qui els paga el cost d'aquesta descomunal maquinària al seu servei, i per tant PODEN. Ells sí. Poden fer el que els doni la gana. I els que no hi estiguin d'acord, com els gilipollas de catalans (amb les honorables excepcions que calguin: gràcies, President, per la vostra clarividència), ja es cansaran de protestar, un dia o altre. A por ellos! ... A veure, entenguem-nos: la qüestió no és que faci ràbia -que en fa, i molta- el seu exhibicionisme nonacionalista exacerbat, barroer, ofensiu i excloent -excloent, sí: la seva selecció exclou la nostra-. Per mi, se'l poden confitar, el seu nonacionalisme, el poden guardar a la nevera, que no es floreixi, vendre'l a garrafes o posar-lo en una vitrina, si volen. Que en facin allò que els sembli millor, però amb dues condicions: 1. que no ens emprenyin. 2. que se'l paguin ells.
Perdre. La màgia de perdre. Perdre la màgia. Màgia i pèrdua. Fer entrar el clau per la cabota: penseu una absurditat qualsevol, i vindran els ponis que saben de sànscrit a explicar-vos amb pèls i senyals de què va la cosa, amb un argumentari tret de bells volums amb tapes vermelles reforçades amb ribets de daurats metalls. -Si el Dimoni (encarnació del Mal al nostre pessebre familiar) no és una creació de Déu, vol dir que el Creador no ho ha creat tot, i per tant no és totpoderós. I si és una creació seva, com pot ser que ho sigui, si Déu és amor? Com pot estimar l'home i alhora crear un monstre que el tortura contínuament? És per posar-nos a prova? I veure si ens estimbem? Així doncs, la vida és un esport de risc -i obligatori, a més? L'oportunitat de salvar-nos implica la de perdre'ns: un joc tan macabre, com a mínim, com la ruleta russa, o no? I d'això.... que no havíem quedat que Déu era -és- omniscient? El pèndol de Déu és i no és infal·lible alhora? L'ull de Déu és una bola de vidre amb tot el futur, tots els nostres futurs, a dins? I el cel i l'infern, si existeixen -que l'última nova procedent del Vaticà assegurava que sí-, no són la transposició a l'àmbit teologal i a escala còsmica del vell i suposadament superat "ull per ull i dent per dent" del Vell Testament? Està tot escrit, com diuen els musulmans, sí o no? I en quina llengua: en hebreu, en sànscrit, en grec, en àrab, en xinès mandarí, en anglès o en castellà? La metafísica és la claror del sol, o la calitja?
...
Altre cop a Anglès, avui, a la parroquial església de Sant Miquel, per dir adéu a un altre amic que ha marxat abans d'hora, en Jaume Ripoll, en Jaume del Bosc Moll, que li dèiem fent gresca; un altre bon jan que ha passat per la vida buscant respostes, i tanmateix gastant bonhomia. Contra el pronòstic dels meteoròlegs, ha fet una tarda de sol radiant. Bon viatge, Jaume.
mininu |
Política |
divendres, 27 de juny de 2008 | 05:04h
"O vas amb Espanya, o et foten canya", comenten al·lucinats a can Basté, a "El món a RAC1" d'aquest matí del dia que Espanya, això és, la selecció espanyola de futbol, la famosa Roja (que avui anava, però, de color groc merda d'oca, i que tanmateix li ha portat sort), s'havia de quasi doctorar si passava la prova de tornar a guanyar la selecció de Rússia -que va eliminar en quarts de final la d'Holanda amb un joc brillant- i es classificava per tant per a la final de diumenge que ve. Es veu que en el programa d'esports nocturn de la Cope, "El tirachinas", d'ahir dimecres estaven irritadíssims, traient foc pels queixals, perquè resulta que el president del PNB, Iñigo Urkullu, havia dit que, ja que no hi havia selecció basca, en el campionat d'Europa, anava a favor de la de Rússia, en el partit d'avui al vespre, i per la seva banda el president d'ERC, Joan Puigcercós, per la mateixa regla de tres -l'absència forçosa del combinat de Catalunya- s'havia inclinat per Turquia com a campiona del torneig, simplement perquè eren les seleccions que més els agradaven pel joc desplegat fins aquell moment, se suposa. El raonament sembla clar: si (per raons polítiques, que consti) la selecció del meu país, que és per la que sentiria preferència, com és natural, no participa (no pot participar) en el campionat, m'és indiferent quina guanyi de les que sí que hi participen, i en tot cas apostaré per la que faci el futbol més bonic, segons la meva manera de veure el futbol, o bé per la que em caigui més simpàtica (que difícilment serà precisament la que impedeix, de totes les maneres possibles, que la meva selecció pugui competir en peu d'igualtat amb totes les altres, oi?). Doncs això és el que opinava José Antonio Abellán, director i presentador del programa esmentat i responsable d'Esports en el reducte radiofònic dels bisbes espanyols, tot ell caritat i fraternitat cristiana: "...que dos gilipollas de este calibre, que dos imbéciles de este tamaño tengan la oportunidad de decir semejantes idioteces..., para que cualquier niño de bien con una cabeza virginal y moldeable las escuche... Pues mire usted, esto no es democracia, ni es libertad, ni és ná... Y no es una descalificación, cuando les llamo imbéciles, o gilipollas, no es una descalificación: es una calificación. Pues bueno, si me los encontrara en la calle, vamos, un llavero no, porque igual les hago daño, pero un huevo sí les tiraba... ¡Hay que ser imbécil! Para tres motivos de alegría que nos dan, que salgan este par de... payasos y [estrafent la veu]'...da da da Turquía, ...o Rusia'..., gilipollas! Es que, es que... de verdad..!" No farem pas una anàlisi del text, que donaria força suc (el senyor del comentari no deixaria, per exemple, si fos per ell, que cap dels dos polítics tinguessin l'oportunitat de fer els seus, de comentaris...), però queden clars un parell de punts, només de mirar per sobre el text transcrit:
mininu |
Societat |
dimarts, 24 de juny de 2008 | 05:23h
Un (vell) fantasma recorre Europa, i es diu, aquesta vegada, "setmana de 65 hores laborables". Pocs dies abans del present pont de sant Joan aquest senyor fantasma ens va clavar un bon ensurt, als ciutadans, contribuents, treballadors del Vell Continent, a qui el prolongat període de pau -pràcticament inèdit, en aquesta part de món- i bonança econòmica viscut d'ençà del final de la segona Guerra Mundial ens havia acostumat a un cert nivell de benestar, que incloïa la superació dels demencials horaris de treball de 12, 14 i més hores que havien de suportar els obrers encara a final del segle dinou i bona part del vint. Més progrés implicava menys hores de feina, perquè si no, ¿per a què dimonis inventàvem màquines que treballessin per nosaltres? I de sobte, ara fa tot just una setmana, ens arriba de la Unió Europea un projecte de directriu que amenaça, en el cas (improbable, per sort) que prosperi, de fer-nos tornar al passat: a currar s'ha dit, i ni més ni menys que 65 hores cada setmana...! Si se suposa que progressem sense parar, ¿on està la millora? ¿És que algú ha redescobert les virtuts del treball i ens en vol fer beneficiaris? Què ha passat amb les 35 hores dels francesos?, i els horaris flexibles d'holandesos i alemanys: on han anat a parar? ¿Tan equivocats i fora de comptes anàvem, que ara ens hagin de despertar brutalment del somni, amb aquesta bufetada tan contundent? ¿Érem nosaltres que vivíem, alegres i enganyats, en aquesta mena de Màtrix sociolaboral que en diuen -o en deien- "societat del benestar", i que ara, per descaradura o per descuit dels dirigents, ha deixat caure el decorat i hem pogut veure la realitat que amagava, amb el seu vell rostre de sempre, lleig i antipàtic, sense maquillar? ¿O són ells, els nostres governants -democràtics o fàctics-, que no ho tenien tot tan ben lligat com es pensaven i/o com ens volien fer creure i el sistema dóna símptomes que els hi pot esclatar als dits, com una petard amb el ble massa curt? Mentre meditava sobre aquestes abstruses qüestions, topo amb un article de Vicenç Pagès Jordà publicat al setmanari Presència del 2-8 de maig (abans, per tant, de conèixê's l'esborrany de Brussel·les) i titulat "El dret a la mandra". Com que ve com anell al dit, el copio aquí sota sencer:
mininu |
Ninots |
diumenge, 22 de juny de 2008 | 05:14h
Translation (traducción):
[en el trascurso del mismo acto, en la ciudad del Turia, de las flores, de la luz y del amor, se llega al momento culminante del mismo cuando toma la palabra el cerebro gris del Partido y auténtico líder en la sombra -no en la trena, como algunos quisieran, sino en un segundo plano, donde se noten los efectos sin que se noten los cuidados]
-...nosotros ya hace años que estamos en el centro, Marianito el Corto [que ya hace años también que debieras de afeitarte, so niñato!], con la inmensa mayoría de los españoles: son los demás partidos que se meten donde no deben, a nuestra izquierda, en la extrema izquierda y aun más allá, si cabe!...
...[y para de una maldita vez de girar como una peonza y de dar vueltas, tú y tus niñas, colega, que ya mareáis!!
mininu |
Ninots |
diumenge, 22 de juny de 2008 | 04:39h
Translation (traducción):
[la escena acontece en el amplio escenario del Congreso Nacional del Partido Popular en Valencia, capital de la Congregación Valenciana, y ante las cámaras y micrófonos de medio mundo, atentos al magno suceso]
- ...las imágenes no dejan lugar a dudas, queridos telepacientes: el saludo que se han cruzado esta mañana Josemari VI Aznar y Mariano Rajoy ha sido más bien frío...
Dissabte passat uns quants dels jugadors del
Basmi Akasvayu vam participar en el MerCATaventura de Salt 2008, la fira de l’”esport
d’aventura i de la natura” que organitzava, per novena vegada consecutiva, l’Ajuntament
de Salt, i que va tenir lloc entre el 2 i el 15 d’aquest mes en diferents
espais, uns fora vila, com el Pla dels Socs, a tocar de les Deveses, el mateix
riu Ter -on es fa una trepidant prova de ràfting, a sota Susqueda, i que aquest any es va aprofitar per sumar-se a les reivindicacions que sovintegen ara més que mai per reclamar el cabal mínim ecològic pel riu gironí- i els
voltants de la població –senderisme, BTT, excursionisme, parapent, equitació-,
i d’altres en zona urbana, com les pistes poliesportives de l’Era de Cal
Cigarro, l’ampla esplanada oberta que es troba entre el Pavelló i la Piscina
municipals i el centre comercial Espai Gironès.
Entre moltes altres modalitats
esportives, doncs, com ara futbol infantil, tir amb arc, bowling, bitlles
catalanes -una altra novetat d'enguany-, hoquei patins i esports del motor –concentrats en l’anomenat “Motorshow”-, a més de
les esmentades, en aquesta edició del MerCATaventura la regidoria d’Esports de
l’Ajuntament saltenc, conjuntament amb l’associació Els Infants Valents -que
lluita pels drets dels nens amb discapacitat i que va plantejar aquest minitorneig com a Jornada de sensibilització envers les persones amb discapacitat-, va proposar al Basmi
Akasvayu de participar-hi per tal d’incloure el bàsquet en cadira de rodes a la
fira, per donar així la possibilitat al públic saltenc de conèixer-lo de la
vora, i de manera especial al jovent que està avesat al bàsquet, com a jugadors
o com a aficionats, però que no tenen ocasió de veure regularment aquesta
versió del bàsquet sobre rodes, que hauria de ser una més, però que la realitat
de les coses fa que passi molt desapercebut per a la majoria de la gent.
[Parèntesi:
Amb això de "la realitat de les coses" em vinc a referir al fet que l'esport del bàsquet en cadira de rodes està plantejat com el primer dia, tal com es va concebre: una activitat esportiva entre rehabilitadora, "integradora" i reivindicativa, que en un moment donat, amb la creació de la primera lliga de bàsquet per a discapacitats, va passar a ser competitiva. El plantejament tenia coses positives, no hi ha dubte, i la intenció dels seus creadors no podia ser més bona. Però han passat els anys, s'ha consolidat aquest esport com una cosa específica pels discapacitats i s'ha organitzat sempre des de les federacions d'esports per a discapacitats...
Vist des de fora, suposo que deu semblar la cosa més normal del món, de la més pura lògica. Però un servidor, que ho he viscut des de dins una colla d'anys, estic convençut que aquesta manera de funcionar s'hauria de superar, per les següents raons: com que la Lliga de bàsquet en cadira de rodes està organitzada per les federacions d'esport adaptat, per participar-hi es demana la certificació de minusvalidesa, com a condició prèvia, de manera que només poden jugar-hi les persones (homes o dones, perquè el reglament permet els equips mixtos, encara que la raó més probable és que sigui difícil trobar prou jugadores per fer una lliga femenina) que tinguin alguna discapacitació. És cert que hi ha una possibilitat de jugar sense aquesta condició, com a minimal handicap, que se'n diu, això és, amb un 4,5 de valoració personal (per compensar els equips, cada jugador té una puntuació entre el 0 i el 4,5 -de menys a més habilitat/capacitat física-, i la suma dels punts dels cinc jugadors en pista no pot passar de 14,5), però és una cosa molt excepcional, i tal com funciona aquest esport, ho continuarà sent.
El que em pregunto és: ¿i què passa amb la gent que li agradaria jugar a bàsquet però que té algun problema físic que li impedeix jugar-hi drets -sobrepès, debilitat de genolls, mal d'espatlla, peus plans, etc- però que tampoc no arriba a ser una discapacitació? (La pregunta val també pels jugadors que poguessin decidir triar aquesta modalitat del bàsquet perquè sí, per la modalitat en si, sense més). Doncs passa simplement que no poden jugar ni drets ni asseguts en una cadira de rodes. Vist així, es pot dir, doncs, encara que soni fort, que els discapacitats discriminem les altres persones, en aquest aspecte concret.
La Cuatro està a punt de rebentar d'èxit: totes li ponen, aquestes últimes setmanes.
"O vas amb Espanya, o et foten canya", comenten al·lucinats a can Basté, a "El món a RAC1" d'aquest matí del dia que Espanya, això és, la selecció espanyola de futbol, la famosa Roja (que avui anava, però, de color groc merda d'oca, i que tanmateix li ha portat sort), s'havia de quasi doctorar si passava la prova de tornar a guanyar la selecció de Rússia -que va eliminar en quarts de final la d'Holanda amb un joc brillant- i es classificava per tant per a la final de diumenge que ve. Es veu que en el programa d'esports nocturn de la Cope, "El tirachinas", d'ahir dimecres estaven irritadíssims, traient foc pels queixals, perquè resulta que el president del PNB, Iñigo Urkullu, havia dit que, ja que no hi havia selecció basca, en el campionat d'Europa, anava a favor de la de Rússia, en el partit d'avui al vespre, i per la seva banda el president d'ERC, Joan Puigcercós, per la mateixa regla de tres -l'absència forçosa del combinat de Catalunya- s'havia inclinat per Turquia com a campiona del torneig, simplement perquè eren les seleccions que més els agradaven pel joc desplegat fins aquell moment, se suposa.
Un (vell) fantasma recorre Europa, i es diu, aquesta vegada, "setmana de 65 hores laborables".
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
