30 anys del PSOE de Catalunya, 30 anys de servei al país, 30 actes de servi al país, bé de fet només me’n surten 29 de memòria, si us plau us demano ajuda a trobar la que fa 30.
A principis dels anys 80 els grans partits de la societat catalana PSC i CiU, i aquí dic PSC perquè llavors encara existia, van créixer a base d’eixamplar una teranyina o una xarxa de clientelisme, dit en altres paraules comprar favors i complicitats.
El pujolisme bàsicament va crear una xarxa a base de la creació dels consells comarcals, a cada comarca va posar el seu consell, i de president l’alcalde més significatiu de la comarca, vicepresidents els altres alcaldes, i col·locats els amics, parents, coneguts i saludats més afins, a la vegada a cada municipi cada alcalde disposava del seu nucli dur, i també xarxa de complicitats a nivell municipal, aquesta xarxa es retroalimentava amb el govern de la Generalitat aleshores convergent, i amb les tres diputacions controlades pel regionalisme de dreta.
Jordi Pujol va tenir l’habilitat de reciclar exfranquistes i cacics locals ver CDC, tots sabem com estava el país a principis dels anys 80, quan alguns diuen que l’independentisme està malament demostren no tenir gens de memòria, en aquell temps Pujol va tenir també l’habilitat de recuperar els bocins que havien quedat de la UCD d’Alfonso Suarez.
Va fallar però, en què les maneres de fer política i les males arts d’aquesta colla de cacics locals van continuar igual o pitjor, el que en deien el “pal de paller” del catalanisme polític era només un regionalisme pujadet de to en el millor dels casos.
Tot i que en política els partits representen una ideologia determinada, majoritàriament els grans partits polítics de l’establishment estan farcits de personatge que utilitzen la política per a beneficiar-se’n i per a retroalimentar les seves vanitats i els seus pensaments onírics més patològics. (segueix)
En
el moment de restablir la mal anomenada democràcia espanyola, es va crear un
sistema polític administratiu farcit d’institucions, organismes, consells,
corporacions, consorcis i tutiquanti. Tota una teranyina connectada i
retroalimentada pensada i travada per a desactivar les reivindicacions
nacionals i socials, caldria tot un esquema digne de powerpoint per tal
d‘explicar tota aquesta xarxa d’interconnexió que s’escapa al coneixement de la
majoria de mortals, i a la vegada només serveix per a què els nostres actors
polítics estiguin tot el sant dia distrets amunt i avall, amb reunions
inacabables i esgotadores i pendents del que es mou i es deixa de moure i del
que fa tal o qual, o si algú em fa el llit, o si la oposició em vol apunyalar de
cara, això si no ho ha fet ja un company de partit per l’esquena.
Tot
plegat, al cap i a la fi és un sistema que desgasta, asfixia i engoleix tots
els polítics que es volen dedicar a la nacionalització o alliberament nacional
del país.
Moltes
vegades penso (tanmateix puc estar equivocat), que tot aquest sistema l’únic
que fa es restar i afluixar forces per a encarar el procés d’alliberament
nacional. (segueix)
En ingressar a ERC estava força descol·locat, i més vivint en un poble, Artesa de Segre al qual era nouvingut, de fet no coneixia gairebé ningú d’ERC, llevat del diputat Pena, però jo ja no vivia al Segrià. Amb tot, no em va costar gaire integrar-me ja que tinc un caràcter extravertit i em considero una persona amb recursos comunicatius, molt aviat vaig passar a ser secretari d’imatge i comunicació de la secció local i de l’executiva comarcal, renoi i això que al principi estava descol·locat. Hi ha però, una cosa que encara em va deixar més astorat, a les primeres reunions que assistia per raons òbvies escoltava molt i xerrava poc, i una cosa em va sorprendre, era el ressentiment i animadversió vers CiU, i fins i tot en alguns casos odi. De fet no entenia res, qualsevol persona amb un mínim d’intel·ligència pot observar que el catalanisme de CiU per miserable que sigui, que ho és, és diferent a l’anticatalanisme del PSOE (abans PSC), no podia entendre què passava, havia llegit molts llibres, molts diaris, i escoltat moltes tertúlies de ràdio durant 25 anys, però mai havia fet política activa, mai havia estat regidor, ni membre de cap executiva comarcal o local, alguna cosa no em quadrava. Com he dit en el primer capítol, sóc psicòleg, i si em permeteu la gosadia vaig tenir que exercir per entendre què era aquell estat d’opinió. 23 anys de caciquisme convergent a la Catalunya interior, a la Catalunya de poble, en definitiva a la Catalunya catalana, havien fet estralls, havien creat animadversió, en definitiva havien sembrat odi, molts companys afiliats havien personalitzat un conflicte, no entraré a valorar qui té més raó, per la senzilla raó que només conec la versió dels meus companys d’ERC, però observant moltes actituds dels convergents penso que tenen bona part de raó. ERC havia tingut l’alcaldia del municipi durant 12 anys en la figura d’en Jaume Campabadal, en aquells temps era delegat del govern a les terres de Ponent un personatge nefast anomenat Estanis Felip, segons diuen un autèntic cacic, durant aquest anys es va dedicar a asfixiar econòmicament l’ajuntament d’Artesa al tractar-se d’un ajuntament desafecte, seva és la famosa frase a Artesa ni aigua, s’ha de ser gamarús per a actuar d’aquesta manera, un patriota no ho faria mai això, un catalanista encara que fos de dretes hauria de tenir certa complicitat amb l’esquerra catalanista, per una senzilla raó, perquè d’aquesta manera evita el creixement del PSOE. Això demostra que en Jordi Pujol no va acabar la feina, si bé va reciclar aquests postfranquistes vers el catalanisme, no va aconseguir acabar amb les seves males arts, ara en paguen les conseqüències, el més fotut és que això ho paga el país perquè l’espanyolisme del PSOE té més força, i la té gràcies a la manca de visió estratègica de la dreta regionalista, i a la personalització d’un conflicte per molts companys d’ERC. Al llegir el post molts companys d’ERC potser se sentiran em maleiran, però ja hem coneixen, i ho diu el títol del meu bloc jo vaig directe a barraca, i no concebo la política com esplai o un centre de kumbaiàs jo vull l’alliberament del meu país, i el que suposo que no hem podran negar, és que les diferències nacionals entre el regionalisme de dretes i l’espanyolisme autoanomenat d’esquerres són importants. Només cal que algú em respongui quin va ser el primer alcalde en enviar la bandera espanyola a la bugaderia ? ho respondré jo, Ramón LLumà, exalcalde de Solsona de CiU. Però jo no he vingut a defensar CiU, ja s’ho faran, l’únic que desitjo és que ERC torni a fer trempar la gent, torni a engrescar el catalanisme, torni a ser el centre de la opinió pública, però no per difamacions interessades, o sortides de to. És per això que cal un canvi en els seus processos de treball, de comunicació, i de formació, i per lo qual em presento a Conseller Nacional, per posar-hi el meu gra o una pala sencera de sorra.
