Exemples quotidians -que ens ha passat a tots els catalanoparlants- de la mala bava de colonitzadors espanyols. Demostra que no tenim drets civils, que som objecte de racisme i que els drets humans són negligits
El problema és que tots repeteixen la paraula màgica "Independència" com si fos l'abracadabra, però sense concretar res més. Es pensen, els molt somiatruites, que és un ensalm. Creuen en la màgiapotàgia, aquesta gent, pobres.
No es prenen ja la molèstia de veure com s'han independitzat uns altres i es creuen que poden fer alguna cosa sense l'ajut exterior o sense tenir un grup popular gran de mobilització independent dels partits però englobant-los. Etc
Són amateurs. Són joves que en realitat volen xalar i anar als concerts i poc més. Que creuen que amb 4 senyeres i crits i concentracions ho aconseguirem. Van despistats. I els més grans tampoc brillen intel·lectualment ni tenen idees massa encertades. És tot com una boira espessa, de la qual s'aprofita Espanya per a continuar torturant, furtant i fent-nos malbé.
Per a l'EIR ser "independes" consisteix, bàsicament, a editar enganxines (que la majoria ni les enganxaran) que diguin "Independència" , sense més explicacions (ni per què, ni com ni res), terme que sona maximalista a bona part de la població i que ells solen utilitzar com a una mena d'abrakadabra.
I "no ser regionalistes" consisteix, per a l'EIR, a posar mapes dels PP.CC.
Donat que la infiltració espanyola ha inutilitzat l'EIR fins a fer-ne una mena d'acnè jovenil, d'ideologia teenager, que se'n va gairebé sempre abans de fer els 30, la nostra EIR és una manera fictícia i il·lusòria de fer "independentisme" i que no té res a veure amb l'independentisme de les nacions que realment s'han independitzat. És un independentisme tranquil·litza- consciències i exculpatori, per a diades de guardar i barres de bar del rotllo, que es mira el llombrígol en comptes de mirar la història, la sociologia i altres matèries objectives. L'EIR és fugir d'estudi, són "indepes" mítico-recreatius.
La independència, per als nostres independentistes, no és quasi mai rellevant i sempre es pot deixar "carpe diem". Per a l'any 3000 potser? Ara n'hi han qui diuen que per al 2014...però, què fan per a preparar-la? On és la unitat en un moviment de masses independent de la politiqueria poltronera o del marginalisme hiperideologitzat?
Fan com eixos partits reaccionaris llatinoamericans que es diuen "revolucionarios" i són de l'oligarquia. Prometen, prometen i no s'ho agafen mai seriosament, clar.
Demagògia.
Per favor, no us digueu revolucionaris ni molt menys independentistes. Digueu-vos festeros, progres, vividors, potser.
En fi, teniu el cor a l'esquerra, segurament, però la butxaca ben a la dreta i el cap en unes altres coses "més importants".
El nacionalisme pot ser moltes coses. Ara bé les independències nacionals en context europeu sempre han estat encapçalades per la burgesia i l'església i allí on aquestes forces no han estat independentistes no hi ha res a fer. Com deia Marx, les idees de la classe dominant són les dominants en cada societat. En contextos no-occidentals a voltes la independència ha estat duta per elits comunistes (per ex. al Vietnam) si bé aliades a la "burgesia nacional". A Xina contra la invasió japonesa igual. Els independentistes d'esquerra nostres no sols no tenen en compte la via europea, que òbviament és l'única que seria viable ara i ací, sinó que ni tan sols accepten la vietnamita. Deu ser que estan en un altre món …o fora de la Història.
Els vostres referents són sempre de derrotats (maulets, segadors, antifeixistes) i, si repassem la història, veiem que van ser derrotats sobretot per desorganització dels caps i divisió, desconfiança i inhibició de gran part del poble.
Si prenem com a referents derrotats que s'equivocaren, el que ens espera és una nova derrota (potser la definitiva).
El que hem d'aprendre és DELS QUI HAN VENÇUT I S'HAN INDEPENDITZAT.
La política no és poesia, sinó ciències exactes.
"És menester saber, per a cercar la pròpia llibertat, una mica de geoestratègia internacional, tenir sentit d'Estat (allò que els Estats en diuen també diplomàcia internacional) . Sense això no hi ha realment desig de sobirania nacional ni la més remota possibilitat d'atènyer-la. Els catalans, que repeteixen com a cotorres els missatges de l'amo espanyol com si fossin de fabricació pròpia –adoptats per comoditat, rutina i covardia, això sí-, sempre es preocupen d'impartir justícia urbi et orbe sens escombrar primer la pròpia casa, es preocupen de tots els dictadors i genocidis haguts i per haver-hi abans de preocupar-te, sobretot, del genocidi (bàsicament cultural, en aquesta època, perquè si l'assimilisme funciona no intenten l'extermini físic, molt més antieconòmic: amor d'amo, aigua en cistella...) que nosaltres mateixos estem patint com a poble, perquè és sobre el que podem actuar més directament i perquè es troba molt menys internacionalitzat que no pas uns altres amb molta més premsa, com ara el del Sahara o el kurd o l'indi (clar, amb tan poc sentit geoestratègic és normal que no n'estiga gens ni mica, d'internacionalitza t). Com va dir Macià o Companys, moltes nobles causes tenen a muntó defensors arreu el món, però la nostra sols ens té a nosaltres".
En la Història, que és la prova del cotó-en-pèl, dissortadament, mai cap partit d'esquerra ha conduït de manera victoriosa cap independència europea.
Així que el missatge ultraesquerrà és el missatge que interessa als antiindependentiste s (PPSOE), els qui volen que fracassem en la nostra llibertat a través d'utopies somiarotllos.
Menys somiar i més calcular, menys dir pardalades i més estudiar les realitats de manera científica, menys ideologia i més metodologia.
Inclús els que es diuen independentistes tampoc no fan gran cosa per un independentisme realista i per prioritzar els drets civils dels autòctons. Sovint, qualsevol cosa els pareix més important que això. El problema és que molt jove independentista s'ho fa dir per reacció a l'espanyolisme, però d'independentistes poc. No tenen formació i els esquemes mentals que mantenen són totalment heretats de l'espanyolisme ambiental (colonitzats i regalimant autoodi).
No hi ha pròpiament una dreta independentista catalana (ni molt menys una extrema dreta). En les nacions normals o normalitzades o en vies reals d'independència existeix també una dreta igual que una esquerra. Vejam Flandes o Croàcia on fins i tot l'extrema dreta independentista ha estat forta tradicionalment.
De fet no hi ha hagut mai a Europa una independència realment duta per les esquerres. Les independències a Europa han vingut de la mà d'unions nacionals o del centre-dreta (i amb suport internacional, sobretot dels EUA). La Història és mestra de la vida, però no per als qui no volen aprendre i volen repetir sempre les mateixes cagades irresponsables i irreflexives.
Parlar d'independentisme d'esquerres, pràcticament, és parlar d'un impossible (a Europa, almenys) en tant que independència REAL, TRIOMFANT.
L'única independència d'esquerres que conec són les de l'Indo-xina. Ho-Txi-Minh, qui era marxista, tanmateix organitzà un pacte interclassista amb la burgesia nacional vietnamesa (contra els japonesos i els francesos). També Mao pactà amb la burgesia nacional xinesa i fins i tot amb un fatxa com Xiang-Kai-Xec (que era una mena de PP) contra la invasió japonesa.
Però la nostra Esquerra Independentista no tolera ningú que no siga d'esquerres de la manera més estricta. És ortodoxa, encarcarada, tancada de mollera. Pot avenir-se amb àcrates o amb comunistes espanyols però no amb independentistes no-esquerrans, els quals tracta automàticament com a heretges ("nazis", en diuen alegrement i fraticida... després vénen els nazis de debò a donar-los llenya i no saben defendre-se' n...).
De la mateixa manera, pretenen ser més esquerrosos i revolucionaris (i arrogants, i mancats de realisme) que Mao o Ho. Són joves i per això ho saben tot, i no atenen ni els consells assenyats per un Bloc Nacional de Papa Guia. "Lo más de lo más, oiga"
Què hi farem! No crec que vulguen la independència real, només anar d'indepes (etiqueta de moda) per a les festes de guardar i pegar quatre crits rutinaris espanta-iaies a les manis ensopides i repetitives que fan, que és cosa totalment distinta (i antitètica).
Un dels poemes més autèntics, emocionants, intensos de Joan Salvat- Papasseit: segur que el necessitem, amb ironia, i amb llàgrimes i amb regust d'eternitat.
"Res no és mesquí"
Joan Salvat-Papasseit (1894 - 1924), simpatitzant d'"Estat Català" a la Barcelona de la "Rosa de Foc"
--A Josep Obiols--
Res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit. I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn i té delit del bany: que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí, i tot ric com el vi i la galta colrada. I l'onada del mar sempre riu, Primavera d'hivern - Primavera d'istiu. I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí, perquè els dies no passen; i no arriba la mort ni si l'heu demanada. I si l'heu demanada us dissimula un clot perquè per tornar a néixer necessiteu morir. I no som mai un plor sinó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí, perquè la cançó canta en cada bri de cosa. - Avui, demà i ahir s'esfullarà una rosa: i a la verge més jove li vindrà llet al pit. De L'irradiador del port i les gavines (1921)
“Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta” (1983)
Talment:
"Si vols dominar un país, omple'l de la teua gent" (Benito Mussolini).
Ó:
“Hay que llenar Cataluña de lo peor que tenga España” (Martínez Anido, cap de la policia d’ocupació espanyola durant l’època del pistolerisme a Barcelona,en carta al Dictador genocida Miguel Primo de Rivera).
L'Esglèsia Catòlica és i ha estat una organització política i religiosa tradicionalment enfrontada als interesos geoestratègics de la nació catalana i per mor d'això i d'altres motius, vista per alguns catalans com un enemic a criticar i/o destruir. Aquesta postura, però, no té en compte el rerafons d'una institució bimil·lenària que continua influïnt en la vida espiritual de milions de persones del món i de Catalunya. El paper jugat per l'esglèsia catòlica a l'Alemanya nazi té clarobscurs, com el de la majoria de sectors socials alemanys de l'època. Aquest és un post cronològic que intenta centrar el tema, destacant alguns punts positius i de vegades heroics de cristians (catòlics i protestants) d'aquella època.
¡Era una època exaltant, aquella primavera de 1931! ¿N'hi haurà mai més cap de tan primavera com aquella?
En Lluís i jo i tu i tots nosaltres , els estudiants revolucionaris, ens havíem trobat al Palau de la Generalitat el 14 d'abril aquella tarda inoblidable, quan el coronel Macià proclamà la República Catalana; !quins cabells més blancs i quins ulls de poeta els del vell coronel conspirador, com se li humitejaven cada vegada que sortia a la balconada per saludar la multitud que s'atapeïa a la Plaça de Sant Jaume! Tots érem germans aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d'un vell coronel i els alegres colors d'una bandera que era des de segles la de tots i a tots ens unia havien fet aquell miracle !Com espetegava al vent de primavera, quina alegria a tots els ulls, com podia aquella bandera lluminosa fer-nos sentir tots fills de la mateixa gran família! ¡Quina glòria la d'aquell Catorze d'Abril!
“De vegades converso amb persones ben proveïdes de capacitat crítica , però que renuncien a l´exercici d´aquesta facultat de seguida que es tracta del seu grup, del seu partit. Es produeix una estranya obcecació que falseja del tot la crítica a què sotmeten els altres. Encara que sembli mentida, troben impecable l´actuació dels seus quan no ha menat, objectivament, a cap resultat positiu. Sembla que creguin que els errors dels altres asseguren automàticament els seus encerts. Amb persones així es difícil dialogar-hi encara que comparteixis les seves idees, encara que persegueixis els mateixos objectius. ¿Com poden ser tan intractables sobre els camins que condueixen a la finalitat desitjada? Tinc la impressió que l´independentisme està ple de gent d´aquesta mena, dedicats al conreu d´una infal·libilitat que no ha d´envejar res al vicari de Roma, amb la diferència que l´hoste del Vaticà la reserva per a rares ocasions, mentre que aquests independentistes en fan un ús diari” (Manuel de Pedrolo, escriptor independentista català. "Darrers diaris inèdits". Edicions 62).
Amb birres i concerts i porros no serem lliures, sinó amb treball seriós i ben fet.Si vols xalar, vés i xala, però no digues que fas la revolució, perquè és simple mentida. Pots dir-ne somni, però només és una parida. Un ideal està bé, però necessita plans realistes, no estar sempre pensant en les musaranyes. No voler treballar i per això excusar-se de manera barata parlant de "somiar". Sí, somiar: rotllos a veure si plouen.
Amb política sols, és impossible canviar la realitat política, calen canvis de mentalitat, d'actitud, en el poble. Tots els grans líders que lluitaven honestament per un poble oprimit (Gandhi, King, Malcolm X, etc., fins i tot els més famosos líders comunistes com Lenin, Mao, etc.) proposaven en primer lloc canvis espirituals, de mentalitat.
Sense això la política degenera inevitablement en sectarisme i politiqueria de picabaralla.
Entre allò horrible –dretes espanyoles- i allò impossible -utopies inconcretes i desgavellades- sempre triomfarà l’horrible.
Hi ha gent que tatxa alegrement de "nazi" tot allò que no és d'extrema esquerra.
A Madrid, els qui controlen l'Estat saben molt bé que totes les independències europees han estat dirigides per les burgesies i les esglésies nacionals amb el vistiplau de Washington.
Per tant, la tàctica de l'Estat espanyol és:
-Dividir la societat catalana tant socialment com ideològicament , de manera que la divisió impedesca un front comú per la llibertat
-Calumniar els qui no es creuen les Xauxes "comunistes" per a consum de jovenets.
-Promoure l'antiamericanisme, la israelofòbia i l'anticristianisme.
-Promoure el tercermundisme i el filoislamisme.
-Promoure sense matisos ni realisme la immigració descontrolada que no siam capaços d'integrar nacionalment com a catalans, i que provoque pobresa, marginació i descohesió social, descontent i, de rebot, racisme-feixisme.
-Atemorir a la burgesia i l'església amb revoltes, anticlericalismes radicals, desordres, etc. a fi que no tinguin més remei que anar a Madrid a almoinar més policia, ja que a casa no en tenen prou.
“La maniobra d'integració autonomista de l'independentisme porta aparellada, com a segona resultant, l'intent de marginació dels no integrats, els quals, en no sotmetre's al joc electoralista convencional, són condemnats a una política d'estigmatització i d'aïllament social. En aquesta situació, hi ha el perill que l'independentisme es nodreixi de gent més preocupada per les seves pròpies marginacions i frustracions que pels problemes reals del poble català i per la lluita independentista catalana. Així veiem, de vegades, que sota la capa d'un 'independentisme radical' s'aixopluga gent desqueferada, problemàtica i vocacionalment sense ofici, que fa bandera, potser sense saber-ho, del vell eslògan classista 'fruir sense produir' . Aquest independentisme es caracteritza per fer seguidisme de lluites esquerranistes d'arreu, com més lluny millor, enmirallant-se en aquestes i defugint i criticant la lluita patriòtica catalana, a la qual fan un magre favor, en tant que la seva pròpia imatge ha estat aprofitada, sovint, per desprestigiar l'independentisme....” (Josep Guia. 'Sense integració autonomista ni marginació social'. “Lluita”, 4·2001).
La catalanofòbia és proporcional a la teofòbia
dels independentistes catalans. Perquè quan llances la merda cap a dalt, acaba caient-te al cap. Generalment els catòlics espanyolitzats miren la llengua catalana i la personalitat indígena de la mateixa manera que els catalanistes secularitzats miren la religió: amb més o menys rebuig, com a cosa, diuen amb
un toc sovint entre ensuperbit i agressiu, “del passat”.
És menester aclarir: del passat d’ells, perquè ells n’han fet simple passat per pura dessídia. En realitat són les dues vessants de la mateixa decadència: després del gran
Llull, nasqueren el 1350 alhora Anselm Turmeda –la secularització o apostasia- i
Vicent Ferrer –l’integrisme- , les dues pinces interactivades de l’anihilació nacional.
De líders ateus independentistes TRIOMFADORS pràcticament no n'hi ha cap, tret potser dels vietnamites o de Golda Meir. Sols la gent amb prejudicis i que
pensa des del propi melic pot pensar que a Catalunya les coses poden rutllar diferentment. Quasi tota independència nacional reeixida ha estat dirigida per una majoria aclaparadora de líders creients: la cosa és així i no té volta de full.
La República Espanyola fou anticlerical, però els qui cremaven esglésies i afusellaven capellans eren majoritàriament de la CNT-FAI, encara que també n'hi devien haver de republicans anticlericals rabiüts i presoners comuns alliberats enmig la confusió. Curiosament en l'etapa stalinista (Negrín) foren restaurades parcialment les llibertats religioses i de culte, de cara a l'exterior, ja que la persecució religiosa del 36-37 (amb unes 20.000 víctimes a la zona republicana) permeté una gran campanya del Vaticà a França, Anglaterra, Itàlia i Alemanya contra la República que fou determinant a l'hora de negar-se a socorrer-la les democràcies i a l'hora de donar suport a Franco per part dels feixistes. I és que la ruqueria antireligiosa sempre té un cost enorme i enormement sanguinari en tots els aspectes, malgrat que els nostres irresponsables antireligiosos se'n fumin i es pensin que això no és res. Són aquesta mena de gent la que preparen les catàstrofes històriques que patim i que podem patir en un futur.
El nostre aturmentat món va curull d’injustícies, racismes, intoleràncies, prejudicis, manipulacions, malentesos.
Sabut és que, aquell qui està bé perquè és adalt “del carro”, es creu que viu en el millor dels móns possibles, perquè la gent no sol voler allargar la vista i plorar amb els qui ploren. Els problemes són bandejats, per la gent benpensant, tot ignorant-los, tancant els ulls dient solemnement que no existeixen o que no paga la pena voler solucionar-ne res.
Talment féu la majoria blanca als EUA, o els alemanys durant el III Reich, o els egipcis amb els fills d’Israel, o els espanyols i francesos amb les nacions que han demanat que els tornin la llibertat arrabassada a foc i a ferro. Però la Providència sempre acaba pagant ben bé segons llur mesura...
Martí Luter King, ja ho sabeu, fou un pastor evangèlic, de les esglésies baptistes negres del Sud, d’Alabama, un dels centres més forts del racisme als Estats Units, i zona on el Ku-Kux-Klan campava –i encara campa massa- al seu aire amb la vista grossa de moltes “forces vives” del WASP. Tanmateix, de sota l’asfalt pot brostar la flor més bella.
En King deia sovint que els grecs tenien tres mots per referir-se a l’amor: “Eros”, l’amor estètica o romàntica. “Filia”, amor recíproca, amistat... “Ningú no serà tan badoc com per a esperar que algú senti aquesta mena d’amor devers el seu opressor”, deia. La 3ª casta d’amor era anomenada “Àgape”: comprensió, bona voluntat redemptora cap a tothom, amor desinteressada de Déu actuant en nosaltres, on no cerquem el propi bé sinó que anem més enllà de l’egoisme immediatista. No es tracta, doncs, de res dèbil ni passiu, sinó amor en acció. Era la mena d’amor que en King aspirava a donar als seus enemics. “La més gran de totes les virtuts és l’amor. Hi trobem el veritable significat de la fe cristiana i de la Creu. El Calvari és un telescopi a través del qual albirem el vast panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu irrompre dins del temps (dels humans)”, va predicar.
En King deia coses com aquestes: “Si un home no té res per què li valgui la pena morir, aleshores no és digne de viure. No importa viure gaire temps, sinó viure segons els dictats del bé”. O també: “Açò que fem no és sols per al negre, sinó també per al blanc. Elsistema que ha desterrat la personalitat i ha ferit l’ànima del negre, ha perjudicat també la personalitat del blanc, en donar-li un fals sentit de superioritat, i al negre un fals sentit d’inferioritat”. “Siam prou caritatius com per a tornar en amic un enemic. Tinc la ferma convicció que Déu està actuant...Sols així podrem emergir des de la freda i desolada mitjanit de la crueltat de l’home cap a l’home, sota la viva alba de la llibertat i de la justícia”.
En el mateix dia de la seva mort, digué: “Ignor què em pot passar, ara. Tenim per davant dies difícils. Però tant se me’n dóna. Ja he estat al cim de la muntanya: no pot importar-me. Igual que a qualsevol, m’agradaria tenir una llarga vida...però ara això no em capfica. Sols vull complir la voluntat de Déu. I Ell m’ha permès de pujar a la muntanya. I he estès la vista al voltant i he vist la Terra Promesa. Potser no hi arribaré pas amb vosaltres, però vull que sapiau aquest vespre que nosaltres, com a poble, farem cap fins a la Terra Promesa”.
Aquell moviment d’alliberament ferm i autocontrolat, que no de revolta violenta, cega i caòtica, ens ha de recordar les pròpies mancances com a nació dominada i minoritzada a ca nostra, i les d’altres col·lectius i pobles.
DEL MOVIMENT PRODRETS CIVILS I CONTRA LA GUERRA DEL VIETNAM DE MARTIN LUTHER KING.
"Per la present, em lliur a mi mateix -en cos i ànima- al moviment de noviolència. Per tant, tindré presents aquests deu manaments:
1. Medita diàriament en la vida i els ensenyaments de Jesús.
2. Recorda sempre que el moviment de noviolència de Birmingham cerca la justícia i la reconciliació, no pas la victòria.
3. En les teves paraules i en el teu comportament, observa sempre els modals de l'amor; ja que Déu és amor.
4. Demana diàriament d'esser usat per Déu per tal que tots els homes puguin ser lliures.
5. Sacrifica els teus desigs personals per tal que tots els homes puguin ser lliures.
6. Observa amb amics i enemics les regles normals de cortesia.
7. Procura prestar serveis regulars a la resta de gent i al món.
8. Abstin-te de la violència de mà, de llengua i de cor.
9. Esforça't per estar en bona salut espiritual i corporal.
10. Segueix les instruccions del moviment i dels capitans a les manifestacions".
És menester actuar amb senzillesa i prudència, i combinar la justícia amb la paciència. Si només parlem de paciència estem renunciant a la vida i a la justícia i llancem el missatge de l’Evangeli cap a la ultratomba (i cap al simple ritualisme religiós mancat de conseqüències per a la vida). Si només parlem de justícia acabarem degenerant en lemes merament propagandístics i llançarem l’Evangeli cap a una mena de sindicalisme purament material o polític. I l’Evangeli és, sobretot, força espiritual, tal com les accions dels grans capdavanters cristians han demostrat al llarg de la Història humana, i això sempre ha estat vist clarament a través de les conseqüències terrenals molt visibles i paleses, pràctiques, consubstancials. Deia Martin Luther King: “No m’interessen pas la temperatura de l’infern ni el mobiliari del cel, sinó les coses que els homes fan ací, a la Terra”. “Hem estat extraordinàriament pacients..., però som vinguts ací aquest vespre per deslliurar-nos d’aquesta paciència que ens fa pacients sense llibertat ni justícia”. “La religió guarda relació tant amb el Cel com amb la Terra...Qualsevol religió que professi trobar-se interessada en les ànimes dels homes i a la qual no l’interessin els ravals miserables que els condemnen, les condicions econòmiques que els ofeguen i les condicions socials que els impossibiliten, és una religió tan seca com la pols”.
El punt de força de la seva trajectòria fou el seu cèlebre discurs “I have had a dream”, “He tingut un somni”, a Washington. No en traduirem pas unes quantes frases. Traduïm-ne també les respectives situacions. Què hauria pogut dir en King d’haver estat català? Ens el podem imaginar dient:
“Us dic, front als entrebancs d’avui i del demà, que guard un somni de ben adins del nostre poble: que tothom ha estat creat igual.
Guard el somni que, una diada, damunt l’eixuta terra del secà o la terra vermella de les planes, els fills dels antics repobladors que el rei en Jaume dugué al nostre País profund, els dels emigrants foragitats per la pobresa i l’opressió de llurs estats i oligarquies, els gitanos i la gent vinguda d’arreu, podran, plegats, seure en un dinar de germanor i de comprensió, en una nova societat catalana, sense més malícies esquerpes ni més colonialisme espanyol ni racisme jacobí ni rebuig indiscriminat.
Guard el somni que, una diada, encara ciutats com València, Alacant, Fraga o Perpinyà, abrasades de prejudicis i enceses de manipulacions i socarrades per la calda de l’opressió contra la nostra nació, esdevindran font de llibertat i de justícia, on podrem ser catalans de la mateixa manera que el pomer és pomer i no avet, fills de la nostra nació, la de l’Abat Oliba i de Muntaner, la d’Ausiàs Marc i de Ramon Llull, la de Verdaguer i Torras i Bages, de Pau Casals i de Gaudí, i també dels qui ens visitaren i ens estimaren com Roger de Llúria, Bonhöffer o Orwell, i fins al darrer conciutadà.
Guard el somni que els nostres fills viuran qualque dia en una nació amb més claror espiritual, sense intolerància induïda, on no seran classificats per males raons, ni menyspreats pel lloc de naixença, on els uniformes dels soldats es podriran penjats damunt dels espantaocells, on no es torturarà ni empresonarà per part d’unes forces militars estrangeres i imposades a la força a través de guerres.
Guard el somni que els humiliats de les valls seran exalçats i els ensuperbits dels castells aplanats. Els llocs feréstecs seran polits i els torts endreçats. Amb aquesta fe podrem extreure de les serralades de la ceguera, la pedra preciosa de l’esperança, defensar la llibertat, patir junts fins que suri la veritat empresonada i silenciada per interessos creats dels poderosos, dels subvencionats i dels enganyats.
Vindrà el dia en què tots els fills de Déu podrem cantar-li una llaor: que la llibertat ressoni al cor de la gent. Des del gran Canigó al Maestrat, des d’Aitana i la Mariola fins al Montseny, per cada carena del Vallès o de Mallorca, des de l’Alguer fins al Pinós, des de la Fenolleda al Matarranya.
Per fi podrem avençar l’arribada del Regne de Déu, quan la llibertat ressoni, amb la veu de la veritat, per cada vila, per cada comarca, podrem cantar com el vell espiritual negre: “Per fi lliures! Gran Déu Totpoderós, per fi som lliures!”.
(Malalt, Les Cançons d'Ariadana, de Salvador Espriu, poeta de la Resistència catalana contra el franquisme).
El
problema de tota nació oprimida és sempre el mateix, d’una monstruosa
immaduresa psíquica: odien més l'opressor que no estimen el propi
poble. Vet ací el problema de fons i l'actitud que els duu tot just a
ser oprimits. Estan internament disgregats i, en comptes
d'automillorar-se a través d'una sana autocrítica i redreçament, es
dediquen a odiar l'ocupant, perquè consideren que ells són innocents de
tot (a causa de la manca d’autocrítica i el propi provincianisme). Però
l'ocupant no fa sinó ocupar el buit que la dessídia, la ineptitud i
covardia autòctona els ha deixat fàcil. Qualsevol
nacionalisme sens Estat, dividit i subdesenvolupat (sia l'andalús, el
català, el basc, el palestí...) es caracteritza per l'odi poc
intel·ligent contra l'enemic o enemics (reals o inventats) en comptes de l'esforç responsable per millorar-se a si mateix, per
damunt de l'amor i el sentit constructiu. Naturalment això es deriva de
la pròpia mandra/incompetència. En ser malfeiners, no actuen, sols
parlen, i per tant no aprenen res. Com no aprenen res, no fan res que
rutlli, com no fan res, són derrotats, com són derrotats i rebutgen
l’autocrítica –perquè no volen treballar i el que volen és queixar-se’n
i odiar- i no saben fer res, odien i miren de destruir i cauen en
l'espiral violenta. Aquesta és la lògica infernal del
subdesenvolupament nacional al qual tants nacionalismes de nacions
oprimides estem tristament abonats. És un problema més endògen nostre
que exògen. Fomentar
l'odi, la rancúnia i la ràbia (tendències o sentiments humans naturals
però perillosament encegadors) és antipatriòtic, és suïcida. És pitjor
i més enfollit que fomentar la miopia. L’autoodi prové de la frustració
de l’odi. Fracassat, l’odi cap a l’exterior retorna en forma
genuïnament autodestructiva, ja sense disfresses.
"...els
homes veuen més de gust una barra d'or que totes les obres mestres
d'Apel·les i Fídies i els altres grecs folls, com ells els anomenen"
“Qui és aquell qui veieu avui entrar dins un temple, per a invocar-hi
els déus a fi d’atènyer la perfecciò de l’eloqüència o per a descobrir
les amagades deus de la filosofia? Ni tan sols els demanen la salut”
"Crec que els immortals (déus) volen que tot rutlli així, car ara
no...pensa ningú més que en l'or...Els déus, oblidats als temples...com
a càstig a la nostra impietat, els camps romanen eixorcs...no ens
atrevim pas ni a enlairar-nos al coneixement de les arts inventades en
un altre temps: detractors d'allò antic, no coneixem més ciència que la
dissolució...". (“El Satiricó”, Petroni, cònsul gal i “arbiter elegantiarum” de la Cort de Neró).
“Quan les nacions s’envelleixen, les arts creixen fredes i el comerç s’instal·la en cada arbre” (William Blake, 1757-1827, gravador, pintor i poeta anglés).
“Si
respectem els principis ensenyats a la Bíblia, el nostre país
continuarà prosperant; però si nosaltres i les generacions que ens
vénen darrere en negligim les instruccions i l’autoritat, ningú no pot
dir quina catàstrofe ens podria aclaparar sobtadament, i llavors tota
la nostra glòria quedaria soterrada en la foscor profunda” (Webster).
“Els malvats faran cap al Xeol i també les nacions que obliden Déu” (Psalm 9:17, generalment són de ca. 1000 a. C.).
“El
Senyor t'omplirà de prosperitat multiplicant els fruits de les teves
entranyes, del teu bestiar i de la teva terra, en el país que va
prometre als teus pares que et donaria. El Senyor t'obrirà el cel, on
guarda el tresor de la fertilitat: quan en sia el temps, farà caure la
pluja sobre els teus camps i beneirà tot el que emprenguis. Prestaràs
diners a molts pobles, i a tu no et caldrà manllevar res. El Senyor farà que sies la primera de les nacions, i no la darrera; pujaràs amunt, no baixaràs. Cal,
però, que escoltis els manaments del Senyor, el teu Déu, que avui et
dono perquè els compleixis i els posis en pràctica. 1No et desviïs ni a
dreta ni a esquerra de tot el que avui et mano; no segueixis altres
déus ni els adoris.En
canvi, si no obeeixes el Senyor, el teu Déu, i no mires de complir tots
els seus manaments i decrets que avui et dono, et cauran al damunt
totes aquestes malediccions: ...Seràs
motiu d'estupor, de riota i d'escarni entre tots els pobles on el
Senyor t'haurà deportat. Sembraràs en els camps molta llavor, però en
colliràs una misèria, perquè la llagosta ho devorarà. ...Els
immigrants que resideixen enmig teu tindran cada vegada més poder,
mentre que tu en tindràs cada vegada menys... »Totes aquestes
malediccions et perseguiran i et cauran al damunt fins a exterminar-te,
perquè hauràs desobeït el Senyor, el teu Déu, i no hauràs observat els
seus manaments i els seus decrets, que ell t'havia donat. Aquestes
malediccions seran un senyal i un toc d'alerta per a tu i els teus
descendents, per sempre. Si no has servit el Senyor, el teu Déu, amb
alegria i amb cor generós quan nedaves en l'abundància, hauràs de
servir els enemics que el Senyor enviarà contra tu, passant fam i set,
nu i mancat de tot. El Senyor et posarà al coll un jou de ferro fins
que t'haurà consumit. El Senyor farà que es llanci contra tu, com un
voltor, des de l'extrem de la terra, una nació que no entendràs quan et
parli, un poble dur que no respecta els vells ni s'apiada dels joves.
Es menjarà els fruits del teu bestiar i de la teva terra, i tu et
moriràs de fam. No et deixarà res: ni gra, ni vi, ni oli, ni les cries
de les teves vaques ni els teus ramats, tant que et farà desaparèixer.
Assetjarà totes les teves ciutats fins que s'esfondrin les muralles
altes i fortificades darrere les quals et creies segur. Assetjarà totes
les ciutats de tot el país que el Senyor, el teu Déu, t'haurà donat
(Deuteronomi 28: 11-15, 37-38, 43, 45-52).
“Les nacions ignorants -contestà Khalil- castiguen els seus millors membres i els lliuren als propis dèspotes, i en la nació on governa un tirà els qui intenten alliberar llur poble de les urpes de l'esclavatge són perseguits" (Khalil l'heretge, de Khalil Jubran).
“Però és palès que en aquest reialme sols la maldat és activa i tots els traïdors sens honor i sense consciència no sols queden sense càstig sinó que viatgen segurs, són poderosos i fins i tot arriben a ocupar els càrrecs públics. Infal·liblement som damnats a desparèixer perquè, en quin altre país, en quin altre Estat fos tolerat res de semblant? Joan Casimir era un bon rei, però perdonava amb massa facilitat, de manera que avesà els malvats a quedar sense càstig. Però açò no era sols culpa seva. És clar que en la nació la consciència i el sentiment de la virtut pública s’ha extingit completament” (“Un heroi polonès-Pan Wolodyjowski”, 1887, Henryk Adam Alxander Pius Sienkiewicz, 1846-1916, escriptor polonès).
“Malaurada la nació que rep els que la conquereixen amb toc de tabal, que odia l’opressió en somnis i l’accepta desperta. Que sols aixeca la veu quan hi ha morts. Que no es revolta fins que no té el coll sota el llàmpec de l’espasa enemiga” (Jubran Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanès).
