Exemples quotidians -que ens ha passat a tots els catalanoparlants- de la mala bava de colonitzadors espanyols. Demostra que no tenim drets civils, que som objecte de racisme i que els drets humans són negligits
«La marca de l'esclau és parlar la llengua del seu senyor» (Tàcit).
«Ningú no pot fer de tu un esclau si tu no penses com a esclau» (pare de Martin Luther King).
«La vigoria d'una nació és mesurada per aquells qui fan coses; no pas pels qui en descriuen» (Edward de Bono).
Al Principat amb lleis, i al País Valencià i les Illes amb correllengües, n'hi ha de còmodes i ingenus qui volen fer creure que tot va rutllant. Però malgrat les triomfalistes estadístiques sobre coneixement del català, tothom sap, i a Madrid ho tenen ben clar, que la llengua catalana camina, sense presses ni pauses, cap a la tomba; cada vegada recula més el seu ús social, és pitjor parlada, perd nervi i parcel·les i matisos d'ús corrent... Esdevé un patuès del castellà, amb horrorosos i antiestètics calcs lingüístics cacofònics promoguts no sols pels castellanopensants locutors dels canals valencians sinó també per la pusil·lànime i asèptica "professionalitat" que traspuen els canals principatins i llur "llatinització" del català, amb sovintejats i lamentables castellanismes totalment innecessaris. Tot plegat és degut a diversos factors entrelligats que ni tan sols els "nacionalistes" corrents copsen gaire, a causa de la fondària i complexitat dels processos, sols destriables si s'hi esmerça prou d'esforç, com escrivien els jurats valencians al Magnànim a tomb de les intrigues inacabables dels condottieri napolitans:
"No resta sinó que rompats en un colp e tallets les cordes de totes les il·lusions itàliques, subtilment e no sens gran astúcia cordillades, e no esperets, Senyor, a deslligar-les car nuus cecs tenen e insolubles, los quals jamés no veuríets acabats de deslligar"(any 1423).
Ara i ací, el poder colonial també ens ha relligat amb un munt de nusos cecs i difícilment solubles, però que cal saber deslligar amb esme i fermesa, energia i prudència amitjanades. Les lleis de ciu sempre seran torpedinades si la situació no canvia de valent des de la capital de l'"Imperio" (i pel botifleram indígena i la resta de negrets emblanquinats tipus Michael Jackson / Sergio Dalma, que pateixen la síndrome d'Estocolm). Quant als correllengües, mobilitzen molta gent, però manquen de reals conseqüències mediàtiques i de fites clau (com ara Gandhi en la Marxa de la Sal, diguéssim).Molta gent però de passeig dominical. Sense paciència en alerta i corretja (domini propi), sense interessar-se de debò per saber on són els altres, sense tenir el cap fred (i, ço sí, servant el cor ben calent), no convencerem ningú, ni indígenes ni immigrants. Desconvencerem i devertebrarem, serem sols un factor més d'autodestrucció de la nostra llengua (i nació).
«És veritat que som la cultura minoritzada més important d'Europa, però també ho és que som els més ridículs» (Lluís V. Aracil).
Hem d'anar pel món amb unes bases més cordials i menys cartesianes que les que fins ara han dominat en els talking heads (caps-xerraires / presentadors) del nostre nacionalisme. L'intel·lectualisme racionalista fa segles que és massa aclaparador cals dirigents indígenes i nacionalistes. Ens cal, desesperadament, un contrapès assenyat i realista, amb la força alliberadora del sentiment, l'alegria, la generositat i l'empatia, valors ben presents quan tot Catalunya era un imperi mediterrani (els Muntaner, Llull, Llúria...) i no pas una esclava psicològicament desestructurada com és a hores d'ara:
«L'exaltació xarona del privilegi... L'oprobi de la beutat antiga» (Pere Quart).
Les "raons" són massa sovint excuses per a defugir sacrificis i autocontrol creatius.
«La desfeta cultural és la més aclaparadora de les derrotes; l'única que no oblidem mai, car no podem atribuir-la ni a la pròpia desventura ni a la barbàrie de l'adversari» (Jean François Revel).
ACTITUDS A TOMB «Els grans semblen grans car som agenollats» (Camille Desmoulins).
Si hom vol canviar una situació de castellanització haurà de tocar moltes tecles, fer progressar cadascú sols a partir del seu propi nivell nacional concret (amb passos senzills i assumibles) i actuar segons tàctiques militars clàssiques (reconeixement del "terreny", correlació de forces, fites a atènyer, presentar sols les batalles guanyables, tria de l'indret i el moment, en guerra guerrejada...). En primer lloc, hem de ser prudents, asèptics i no desagradívols. Cal valorar la situació i escoltar la gent sense parlar-hi gaire ni discutir. Primer, identificar-nos amb l'interlocutor: empàtics, res de nassos arrufats (no la típica "antipatia nacionalista", conseqüència de la idolatria/totemisme per la llengua a seques, sense considerar a fons tot l'entrellat moral i humà de la greu qüestió). Tothom, o quasi, és susceptible de ser dut més a prop de la causa de la llibertat i contra el genocidi cultural, però cal esme. Cal saludar amb alegria i saber somriure, guanyar terreny i criar bona fama fent favors a tothom sens excepció: quan entre ells en parlen, tindrà efectes multiplicadors a favor nostre i de la nostra causa. Ço és canviar una correlació de forces negativa. No ens enrabiem. Fermesa digna i desimbolta, però cap rauxa sense sentit "militar" i "geoestratègic": no podem permetre'ns el luxe de presentar batalles per a perdre-les estúpidament. Cal atreure's amb sobrietat i força convincent fins i tot els qui han castellanitzat llurs famílies: potser llurs néts tornaran a la rabera si som un pol de referència segur i autodisciplinat enmig el marasme de mentides i manipulacions ordit per la premsa colonial. Els durs fets són el durs fets, i la veritat acaba surant.
ESCENES QUOTIDIANES
«Exterminar una raça no radica tan sols a anorrear sa gent. Sobretot es tracta de fer malbé la seua autoestima, de convèncer-los que, tot allò que són, és sobrer en la faç de la terra, que la seua cultura i el seu poble són inútils» (Johnny Depp, fill adoptiu de Marlon Brando).
«El vostre pensament és un antic dogma que no pot canviar-te, ni tu a ell. El meu és novell i em repta i jo a ell, dia i nit» (Khalil Gibran).
Vet ací un grapat d'exemples de martiris sociolingüístics que suportem diàriament i les respostes que veig que donen millor resultat: · Si cap catalanoparlant se'ns adreça en foraster, no hi cedim de cap manera. Que se n'avergonyesca. Si s'escau, podem dir-li coses com ara: «On has après a parlar tan bé el madrilenyoo l'anglès?Obé«Eu!, cada volta parles millor l'andalús»,o bé«Tu ets de Valladolid, oi?», o repetir algun mot que hagi dit (convé interrompre'l amb rapidesa de reflexos quan parli ràpid, trencar-li el ritme i el fil del que diu: un torpede) i demanar-li si això, en català, és tal. Com ara si ha dit: «Voy el tercero»,etzibar-li:«On, al tercer?». L'ocasió, modulació i grandària del mot dependrà de cada cas concret, és qüestió de pràctica i sentit psicològic. · Si algú fa la moneia amollant castellanades com qui generosament regala perles (frases, parides, cançons, mots...), n'hi ha prou de no somriure-li les gràcies.
«Per honra té esser bord. Son cor espuri sols posa arrels paràsites» (Miquel Costa i Llobera, Als joves).
L'eco: quan "ellos" fan l'eco («Un cafè amb llet, si us plau!»i et responen«¿Un café con leche?») els fas un contraeco vibrant i seriós, amb dignitat, recalcant els mots amb sonoritat: "Cafè amb llet"."Ellos" estan acostumats a avassallar i, sobretot, que ens deixem avassallar i ni s' ho esperen. · Si en un local qualsevol no t'entenen en català o et parlen agressivament, ja sé que això normalment desconcerta, car hom no s'ho esperava. Cal tornar-hi al cap de pocs dies, sol o amb reforços, i etzibar-los un «bon dia!»desacomplexat i parlar-hi vocalitzant i en veu alta, segur de si mateix i un pèl autoritaris. Se l'empassaran i us entendran: els desconcertats seran "ellos". · Si aneu a un bar i us miren amb cara de gos per haver-los parlat en català, cal mirar-se'ls també amb posat seriós; solen baixar de l'ase. Si enlloc us diuen: «En castellano, por favor», ni cas; parleu-los més clar, vocalitzant millor i més a espai, però en català. Si us ho retreuen en mal to, podeu respondre amb tranquil·la sobirania: «Jo sóc a ma casa i parl com vull»,o«Qui no ix de sa casa, no està obligat a parlar idiomes»,o «parl en la meva llengua perquè estic en ma casa i vull confiar en la teva intel.ligència» . O, més contundent: «Et cerques un traductor»o«Aprens, que a les escoles d'adults és totalment gratis».Les lleis us hi emparen en qualsevol cas, car "ellos" sols ens poden obligar a entendre foraster, no pas a xerrar-lo. I si preferiu de defugir enfrontaments o tensions, demaneu que vingui a a atendre-us algú que us entenga. Podeu dir: «No tinc res en contra vostre, però que vingu algú que m'entengui». Cal dir-ho amb seguretat i seriós, a fi que no se'n passin de la ratlla. El furiós hispanista sempre hi quedarà en fora de joc i durà la pitjor part.
«Un poble que vol ser feliç no ha menester de les conquestes» (Plutarc).
Hi ha gent que fan com si no t'entenguessin quan parles en català, tot i entendre't perfectament, de vegades porten mitja vida entre nosaltres però tenen una mentalitat profundament colonial. Si et fan «Pero qué dices, qué dices...?», no us sofoqueu gens, amb un somriure els responeu en anglès. Si no en saben quedaran com a pobletans (allò que ells diuen que som nosaltres) i si en saben, hauran de copsar contundentment que amb nosaltres no valen les brometes estúpides de colons racistes. No perdeu pas mai l'agençament ni el somriure. Espereu i, quan en facin una altra doneu-los un bon cop de gràcia, contundent i sense fer remor, per ex., regaleu calendaris de butxaca en català i quan algun d'"ellos" us digui «¿qué nos das?», els contestes tan tranquil: «A tu no perquè no ho entendries, n' hi ha que no donen per a més». Els colons que adés no t'entenien t'entendran, es quedaran de pasta de moniato,sense resposta ni defensa possible (retratats) i en ridícul davant de tothom, i no pas pel que tu els has dit sinó pel que han dit ells, per l'estupidesa provocadora de llur actitud. Si no t'entenen quan els dius setze (sovint són gent jove), els fas: Sixteen!, i els electritzaràs. Els castellanoparlants són atesos en castellà, sempre; els catalanoparlants no pas, i són discriminats. Per tant, si sou els qui, a la feina, ateneu gent, si teniu treball fix o confiança en el vostre cap, ateneu invariablement en català. Si no us entenen (o diuen que no us entenen), passeu "el cas" a algun company. Que sàpien que hi ha qui no s'empassa l'abassegament colonitzador, qui no vol parlar en foraster als qui ni es dignen a entendre l'idioma indígena: Qüestió de santa justícia. Si treballes en un lloc on hi ha qui et mana quelcom en foraster (sobretot si és un catalanoparlant), mira de no atendre'l; parla amb un altre, avantposa-hi una altra tasca, etc. Demostra'ls fins on puguis, sense perill per al teu lloc de treball, que el castellà no sols no és una llengua d'autoritat, sinó que no és "pràctica". Que s'embeinin llurs pretensions imperials.
LA LLENGUA ESPANYOLA: VIA I FINS I TOT EINA DE SUBDESENVOLUPAMENT SOCIOPOLÍTICOECONÒMIC I FINS I TOT MORAL I ÈTIC.
Aquest assaig no és de cap de les maneres un atac contra els espanyols ni contra els hispanoparlants sino contra la ideologia que veu la llengua com un arma de genocidi, d’imposició tirànica, i d’anorreamnet psicològic i nacional.
1.-La segona llengua per als catalans no deu ser el castellà, ha de ser l'anglès:
Obligar els nens catalans (autòctons o fills d´immigrants) a estudiar llengua i literatura castellanes a les escoles catalanes, significa limitar-los en el seu desenvolupament humà i professional futur, ja que, si tenim el català com a idioma nacional de comunicació interna, per què havíem menester del castellà?; i a Europa el castellà és un idioma residual (en el sentit que no s´hi parla). Jo crec que els nens han d´aprendre idiomes a l´escola, però idiomes que, en el futur, els puguin ser d´utilitat. La castellana, no és una llengua d´utilitat en el context internacional en el qual es troba encabida Catalunya: Europa. El castellà no és una llengua de masses al continent europeu, que és el tros de planeta on els catalans tenim el nostre àmbit de relació més immediat. En les escoles catalanes s´haurien d´ensenyar dues llengües de gran validesa per al desenvolupament humà i econòmic dels catalans, si tenim en compte el nostre context europeu: l´anglès, com a idioma més internacional; i l´alemany, que és la llengua franca del centre d´Europa, la més parlada a la Unió Europea, l´idioma del món germànic amb el qual els catalans haurem d´enfortir relacions, sobretot de caire industrial i econòmic. Un cop eliminades o deixades com a optatives les assignatures de llengua i literatura espanyoles (o de literatura i llengua francesa a la Catalunya Nord) dels plans d´estudis catalans, podrem introduir-hi algunes hores lectives d´anglès i d´alemany, autèntica inversió de futur per als joves catalans.
El castellà no és cap idioma universal perquè:
1) L'ignora més del 90% de la població mundial.
2) L'ignora el 95 % de la població dels països desenvolupats, que es on es remenen les cireres, i
3) Perquè la influència del castellà en l'economia i la ciència mundial es menyspreable (a l'inrevés que el francès o l'alemany per exemple, que encara es mantenen amb una certa dignitat). Això és fàcil de veure a Internet, on fins i tot el portuguès va per davant del castellà, on per cada pàgina en castellà -5ª llengua més usada a Internet- sobre un tema en trobes centenars en anglès, i on el català, tot i ser una llengua assetjada, modesta i en greu perill ocupa un molt distingit lloc tretzè quant a nombre de webs i un dinovè quant a nombre de pàgines. Efectivament, aprendre anglès és una prioritat, és més, és una absoluta necessitat ara mateix i en el futur ja no cal ni dir-ho, però el castellà, per anar pel món, no serveix gaire. Una altra cosa és que t'entabanin amb deliris de grandesa, que és el que fan els mèdia espanyols, sempre tan pinxos, però la veritat és que, com a eina de comunicació, el castellà no té la importància derivada del nombre d'hispanoparlants (3ª llengua mundial). I no es tracta que el català competesca amb el castellà, sinó que els catalans dediquin llurs esforços a aprendre el que de veritat els interessa i no a perdre el temps amb idiomes, que, a més d'estar al servei d'una política d'anihilació - brutal i indigna- de la cultura pròpia indígena, no solament no els fan cap servei d'ordre pràctic, sinó que a més drenen recursos humans i econòmics que estarien molt millor aprofitats a protegir el que de debò és seu. Hi ha un exemple excel•lent, que és el dels flamencs de Bèlgica. Tots saben el seu idioma i l'anglès, i no s'encaparren ni 5 minuts per si no saben francès, i sovint, si els parles en francès, se'n fumen olímpicament de tu. Tant de bo en prenguèssim exemple.
Els pares castellanoparlants residents a Catalunya han d´oblidar- se d´absurds sentimentalismes lingüístics i triar allò que és millor per al desplegament professional futur de llurs fills i filles, i que no passa per l´aprenentatge del castellà (així ho han cregut, amb raó, la immensa majoria d´habitants de Califòrnia, que en juny de 1998, en referèndum popular, votaren a favor de la Proposició 227, en la qual s´establia l´ensenyament íntegrament en anglès en les escoles californianes, eliminant d´aquesta manera la imposició lingüística del castellà). Des de finals dels 80 els hispans als USA han optat per deixar els plans d'estudi bilingües i optar per la integració en anglès com a via de sortir de la marginalitat (els barris hispanos dels Estats Units tenen la trista fama de ser els barris més arrasats). En el darrer llibre de Samuel P. Huntigton hi ha una taula amb els referèndums d’aquests tipus. A banda del de Califòrnia, hi són esmentats el d’Arizona de l’any 2000 que posà fi a l’educació bilíngüe (63% a favor) i el de Massachussets, l’any 2002, amb el mateix resultat (68% a favor). D’encà 1980, s’han celebrat als EE.UU dotze referendums sobre l’oficialitat de l’anglès i l’educació bilígüe en tres municipi i quatre estats. En tots, excepte en un (Colorado, 2002 sols amb el suport del 44%) s’aprovà la proposta a favor de l’anglès o en contra de l’educació bilíngüe. "És veritat que hi ha un problema d'orgull. Molts hispans s'avergonyeixen de llur idioma. L'espanyol és la llengua dels pobres. Només et discriminen si te'n deixes. El pitjor enemic d'un discriminat és ell mateix. És menester d'aprofitar el rebuig per fer-se més fort i lluitar" (Edward Romero, ambaixador d'Estats Units a Madrid, a La Vanguardia, 16•7•98).
Un conegut meu, ciutadà nordamericà de família multilingüe (dos avis italians, avi alemanyòfon, àvia francòfona, muller hispana) em comentava que la percepció que els anglosaxons tenien dels hispans era com la que prou catalans tenen dels forasters (i fins i tot la tenen prou forasters de si mateixos com a col•lectivitat, no ens enganyem: ho he sentit dir a ells mateixos) o com la que bona part de la població tenen dels gitans o dels estrangers, però fins i tot més encara: que tenen llurs barris arrasats per la desestructuració social crònica, per la marginació i falta de valors (els famosos líders negres com King o Malcolm X intentaren canviar-ho amb regeneració moral, els hispans fins ara no han donat líders tan famosos ni rellevants). Els mateixos hispans que als '80 demanaven bilingüisme escolar, avui dia hi han renunciat gairebé en massa a causa que l'idioma és una de les vies per reproduir la cultura, tics i valors de la marginació. O sia, que als Estats Units sí perceben el castellà com a via de reproducció del subdesplegament social.
2) On hi ha castellà hi ha pobresa:
Allà on hom parla anglès o català quasi sempre l'economia rutlla bé. Això ha de ser per alguna raó: tenim una major tendència al diàleg, a una major estructuració social més eficient i justa, a causa d'una tradició molt menys brutalment antidemocràtica que Castella/ Espanya, i també un sentit del treball, mentre que la recerca del tresor (des de l'encomienda a la loteria nacional -tercer Estat del món que més gasta en loteries) ha estat sempre la fita promoguda des de Madrid per als colonitzadors espanyols i per als seus colonitzats. No es tracta pas de cap dels típics cofoïsmes estúpids del panxacontentisme català. Els catalans tenim sens dubte a muntó defectes, una greu degeneració caracteriològica molt empitjorada per la colonització espanyola: intel•lectualisme molt superficial i d'un racionalisme molt mecanicista (que genera una progressia- gauche divine desnacionalitzadora), i molt rutinari i fins i tot provincià, curull de prejudicis i pur disc ratllat, prepotent amb el dèbil i amb el poble autòcton i mesell cap al fort i el colonitzador - covardia-; materialisme i la consegüent descohesió moral i individualisme i manca d'autosolidaritat (que genera disgregació fins i tot política: mentre els partits espanyolistes pacten temes d'Estat, els catalanistes no són quasi mai capaços de pactar temes de fons per a la supervivència nacional); manca de paràmetres i referències globals que ens duen a romandre sota l'abassegadora i obsessiva colonització...Estem dominats, com deien Gandhi, Martin Luther King o Malcolm X perquè som corruptes. Renoir, al seu film "Aquesta terra és meva" (1941) presenta un mestre d'escola pusil•lànim, dominat per sa mare. L'assassinat d'un amic seu l'enfrontarà als alemanys i acabarà jutjat pels ocupants nazis. Al judici diu algunes coses com aquesta: "No hem pas de lluitar sols contra la fam i un tirà.
Primer hem de lluitar contra nosaltres mateixos. L'ocupació, l'ocupació de qualsevol país és possible perquè som corruptes (...) Si l'ocupació dura prou, els homes que se n'aprofiten compraran tota la ciutat. No els culp per fer diners, però havien de sentir-se culpables per fer possible l'ocupació. Perquè no podrien fer res d'això sense posar-se en mans dels autèntics amos de la ciutat, els alemanys. Em faran callar, perquè no pot esser permès que la llibertat visca sota l'ocupació. És massa perillós. L'ocupació viu de les mentides, igual que aquest món pervers anomenat el Nou Ordre...".
Però el castellà és -dades objectives canten- un llast per al desenvolupament social, cultural, moral i material dels pobles no pas per raons intrínsiques però sí per raons socials i històriques, en haver estat eina de l'Imperi més sanguinari de la Història de la Humanitat (més de 100 milions de víctimes sols a l'Ameríndia, el darrer Estat occidental a bolir l’esclavatge i la tracta de negres i més de 300 anys de sagnant Inquisició, per posar sols tres dels principals fets constatables) fet que ha conformat una mena de pseudocultura de la intolerància antidemocràtica i la manipulació impositiva, tan típica de tot allò espanyol. Que allà on el castellà brilla sol haver pobresa ho podrem constatar fàcilment sols en fer una ullada a la situació econòmica del món. No existeix cap societat que, tenint la llengua espanyola com a oficial i d´ús habitual, estigui desenvolupada de manera natural i endògena (excepte el Con Sud, amb molta immigració italiana; Madrid promocionat sempre de manera abusiva i burocràtica...). Tots els Estats que han imposat l´idioma castellà als propis ciutadans, n'han portat societats a la ruïna, només ens hem de fixar en els casos de Guinea Equatorial o en els països del centre i sud d´Amèrica, per adonar-nos d´aquesta circumstància.
Dins l´Estat espanyol, aquells pobles que tenen com a única llengua oficial l´espanyol, són també els més pobres i endarrerits (La Manxa, Extremadura,...); és més, dins la pròpia Catalunya, aquelles contrades on més és parlat el castellà, són també les més subdesenvolupades (el Racó d´Ademús, els Serrans, la Vall de Cofrents, etc.).
Si mirem dins les grans ciutats catalanes, copsarem com són els barris castellanoparlants els més endarrerits econòmicament, al temps que constatarem com la majoria de delictes de tota mena que es cometen a la nostra terra (robatoris, violacions, tràfic de drogues, homicidis i assassinats) són portats a terme molt majoritàriament per gent de parla espanyola; difícil serà que ningú trobi un violador, un traficant o un lladre que tingui com a llengua d´ús habitual la catalana...i això no és cap casualitat (les estadístiques també diuen que gran part de la població presidiària espanyola és nascuda a l'Andalusia Oriental). Es tracta d'una nació, la catalana, greument oprimida durant segles, que ha desplegat un fort sentit cívic com a autodefensa de l'ocupació i la colonització espanyoles, les quals han actuat sempre a sac en els territoris que han conquerit per la força. Per contra, els espanyols que, en provenir d´una cultura i mentalitat embrutides per l'obscurantisme, la manipulació i una violenta injustícia social, cauen amb facilitat en la amoralitat i en la delinqüència, i més en terra conquerida. Un cas significatiu: Fa uns anys hi hagué pressions del Govern espanyol al sanguinari Dictador de Guinea Equatorial. Tal Dictador, que manté les ètnies de Guinea en un permanent estat de terror i angoixa, i especialment els bubis, contra els quals practica genocidi (fins i tot els ha ficat deixalles radiactives a l'illa on malviuen), diu que pensava de posar el francès com a idioma oficial de Guinea Equatorial, ja que es troben envoltats d'Estats oficialment francòfons i dependents monetàriament del franc francès. Immediatament Madrid callà i arribà a acords idiomàticocomercials amb aquest element. L'oficialitat del castellà, com de costum, sí que val uns quants milers més de morts, desapareguts, torturats, etc. (per a Madrid): "el español, con la sangre entra", això no és pas cap novetat, és la Història de sempre. En aquest cas recent veiem com el castellà no sols és via, sinó també eina de subdesenvolupament.
