Una passejada amb la Margarida pels pobles del Priorat i els magnífics pendents amb les vinyes, on els ceps mostren el seu fullatge verd, i si ens hi acostem més es pot veure el raïm que ja va agafant volum abans de començar a madurar, m’ha recordat el títol d’un llibre editat dins de la col·lecció El Cullerot de Cossetània Edicions: El vi neix a la vinya. Això que no és res més que una obvietat, no deixa de tenir un sentit molt més profund i és que treballant bé la vinya, és com després en pot sortir un gran vi.
La motivació de la passejada per part meva i de la Margarida, tot i compartir el gust pels paratges del Priorat, ha estat diversa. Per part meva, volia disposar d’alguna fotografia que il·lustrés algun dels meus escrits; per la seva part, molts cops aquestes passejades serveixen, en alguns casos en altres no, per localitzar escenaris de futures novel·les. Com que això, però, són procediments molt llargs, quasi com l’elaboració d’un gran vi, de moment quedarà en incògnita.
Com que el dia era prou clar, cosa que no acostuma a ser normal durant l’estiu, hem pujat fins a l’Ermita de la Concepció, on hem pogut veure tot pujant, aquesta antiga vinya de garnatxa feliçment recuperada i que fa néixer, cada any, un dels vins mítics del Priorat, com és l’Ermita del celler Alvaro Palacios. La vista des de l’Ermita de la Concepció als quatre vents del Priorat és impressionat.
Hem complementat la visita amb un reconfortant dinar al restaurant el Piró de Gratallops, acompanyat aquest cop d’un vi de La Conreria de Scala Dei, Les Brugueres, i amb conversa animada amb els comensals de la taula del costat, tots ells vinculats al celler Mas d’en Gil, elaboradors dels vins Coma Vella i Clos Fontà, dos conegudíssims vins del Priorat, dels quals caldrà parlar un dia en aquest bloc. (Continua...)
Un parell de visites a amics del Priorat han posat fi a la passejada per aquests paratges; aquest cop hem tornat de buit, només amb la memòria plena d’imatges i sensacions, ja que el motiu era el de fer fotografies. L’objectiu, val a dir-ho, s’ha quedat a mig fer, ja que un sol dia dóna poc de si, si t’hi entretens una mica, tal com és preceptiu. Encara falta molt de recorregut per fotografiar i tenir un bon arxiu dels cellers prioratins i del Montsant, però això serà un altre dia i, qui sap, potser aquest cop no tornarem sense algunes ampolles al maleter del cotxe.
