En política, un bon pes, fins i tot un excés de pes, si se sap administrar, sempre és indicador de bona salut. Badalona fa temps que està a règim i de tant aprimar-se no arriba a pesar el que li tocaria per la seva morfologia, cosa que provoca que se'ns vagin atrofiant els membres i que no tinguem prou força per caminar més segurs o més ràpidament. La nostra musculatura no està fibrosa com la de l'Hospitalet o Terrassa; més aviat al contrari, ens penja tot: estem farcits de pelleringues, que ens ballen per aquí i per allà. No som un malalt terminal, però sí que som una ciutat que transita per aquesta Catalunya sense pena ni glòria, sense aparentment ambició, una mica embadocada. No som ningú, i el pitjor del cas és que tothom ho sap.
Saber-ho és fàcil. El poder necessita visibilitat; això no vol dir que qui mou els fils no resti a les bambolines: sempre hi ha titelles disposats a ser moguts. El que se sap, o si més no s'intueix, és qui mou els homes i dones de palla. Per no tenir, Badalona no té ni homenots o donotes de palla. Ens hem anat quedant sense representants polítics a les principals institucions del país, especialment en l'àmbit metropolità, i ara també ens han esborrat dels organismes de direcció dels partits. Per primer cop des de la fundació del PSC, Badalona no té cap membre a l'executiva nacional del partit. Blanch en va ser membre destacat; quan el van fer fora del partit el seu lloc el va ocupar Maite Arqué. En el congrés d'aquest cap de setmana, però, Arqué ha caigut de la llista (no s'entén per què una senadora no pot ser-hi) i no l'ha substituït l'alcalde de Badalona, Jordi Serra, que és el que hauria tocat. I més quan s'ha reforçat la presència d'alcaldes a l'executiva (hi són el de Terrassa –aquesta ciutat que ens trepitja els talons pel que fa al nombre d'habitants i que ens guanya amb diferència en moltes altres coses– o la de Salt, per citar-ne dos). Santa Coloma hi té tres representants, comptant Manuela de Madre. 3 a 0.
Les coses no estan gaire millor a Convergència Democràtica. La renovació de l'executiva no ha incorporat el primer tinent d'alcalde de Badalona, Ferran Falcó, que, a més, va ser un dels dirigents convergents que va obtenir millors resultats en les darreres municipals i que ha tornat a portar CiU al govern municipal. Cadascú arbitra els actius com vol o com menys riscos li comporten, és clar.
El tercer soci de govern, Esquerra, tampoc té inclòs ningú en els primers nivells de l'executiva nacional, malgrat que fa pocs dies hi ha hagut un altre procés de renovació que hauria pogut incorporar alguna figura. La més destacada, el badaloní Uriel Bertran, ha pagat el preu de capitanejar el corrent Esquerra Independentista.
Les coses no estan millor a l'oposició. La patacada de Xavier García Albiol ha estat històrica, i només Ramon Riera ha salvat els mobles de la crema i ha aconseguit la secretaria territorial. García Albiol s'havia significat massa en l'anterior etapa i els aires de centre que bufen a Génova l'han escombrat. Iniciativa està pendent dels seus propis processos, però Sagués tampoc està, actualment, en cap posició significativa.
Sense pes específic en els partits, sobretot en els que estan en el govern de la Generalitat i que remenen les cireres en els organismes supramunicipals, no aconseguirem aquell plus que comporta conèixer segons quina gent o l'intercanvi de favors pels serveis prestats en els moments de confrontació interna. El nostre autisme polític és el reflex d'una grisor que Badalona no s'hauria de permetre.
