PERQUÈ LA PATRONA DON 'HORÇA' A TOTS ELS PASSATGERS D'AQUEST HIDROAVIÓ
Jo vaig amb los cristians (i una mica amb los moros: tanmateix no ho puc dir), però com que sóc una dona no puc anar al combat i estic arrufadeta dins la cuina que pas pena i plor a l'esclatada, amb los tres més petits morts de por penjats als baixos de la gonella com tres degotissos de sang presa; tres gleves tremoloses.
Els dos més grans se'n són anats amb son pare a l'Almoina dins el brut tot d'una que són sentits el Via Fora. Un altre fill nostre que no gosam esmentar perquè ens pega plorera (quan se'n va anar nomia Tomeu, però ara ja deu ser Mafumet: Marededeueta dels Àngels, perdonau-lo) el mes de maig de l'any passat, que arribaren galeres de sarraïns a Cala Estremer, se va passar una trobiguera de berganta voltada pel cap i va fugir amb los moros. Volia córrer món i se va fer d'ells.
Ai, quina penada que pas!
Ai, dic.
Ai si me'ls tornaven morts!
Ai si me'ls duien malferits!
Ai si pensant que era un moro mos mataven en Tomeu.
Ai, torn a dir.
