Balances fiscals i comercials
Aquestes setmanes s'estan negociant els ingressos financers de la Generalitat derivats del nou Estatut. L'Estatut, que va ser aprovat fa dos anys per referèndum, encara es troba en el Tribunal Constitucional; aquest està estudiant què i com el retoca. L'Estatut va ser un projecte en el qual la societat catalana hi vam posar il·lusió fruit de ser conscients que la nostra associació amb Espanya esdevenia un problema per a la nostra economia. La il·lusió ens va costar la fi del govern de Pasqual Maragall. Som conscients del problema fiscal perquè durant anys alguns economistes, entre ells el conseller d'economia Antoni Castells, anaven estudiant les balances fiscals entre Catalunya i Espanya.
Què diuen d'important aquestes balances per engegar un procés de tanta dificultat i amb tanta sang com el de l'Estatut? Diuen que des de l'any 1986 fins avui Catalunya té una diferència negativa entre el que paga i el que rep de prop del 10% del seu PIB. Hi ha d'haver dèficit fiscal a Catalunya? Sí, perquè el nostre territori és més ric que altres d'Espanya. Una política fiscal progressiva, basada en la redistribució de riquesa, que ajuda els més febles a sortir-se'n, ha de tenir mecanismes de solidaritat. El dèficit actual és prou solidari? Recordo que es proposa un 0,7% com a quota de solidaritat internacional. Una xifra que podria ser respectable seria la del 3% com a quota de solidaritat, molt lluny del 10% d'avui; en cap cas, com mana l'Estatut, no pot ser que qui rebi l'ajut solidari acabi essent més ric que el territori que l'ha donat. Mantenir aquest mecanisme, a més de ser injust, és pervers, i porta irremeiablement a l'enfrontament entre pobles.
Les comunitats que tenen dèficit (any 2005) són Balears (-23,1%),
Madrid (-13,6%), Catalunya (-10,5%), València (-4,0%), País Basc
(-4,0%), Navarra (-2,2%), Rioja (-1,4%) i Aragó (-0,8%). D'aquestes,
les que el tenen desorbitat són les tres primeres. A l'altre costat,
les comunitats que reben una aportació són Ceuta i Melilla (32,6%),
Extremadura (20,8%), Astúries (16,6%) Canàries (13,9%), Castella-Lleó
(12,8%), Andalusia (11,4%), Galícia (11,2%) Castella-la Manxa (10,4%),
Cantàbria (7,3%) i Múrcia (5,7%). El manteniment d'aquest dèficit ha
suposat per a Catalunya des de l'any 1986 fins avui una xifra de
184.780 milions d'euros, l'equivalent a 6 pressupostos anuals de la
Generalitat, significant que els recursos que es destinen aquí a
Sanitat i a Ensenyament siguin notablement inferiors als que es
destinen en els territoris on tenen superàvit. Per descomptat significa
també que no es pot fer la política adient al nivell de renda que es
té, tant en aspectes mediambientals (aigua), com en aspectes
d'investigació i desenvolupament econòmic. El clam per refer la
situació ha estat ?gairebé unànime a Catalunya.
Des de fora es diu que això són invents nostres, que a més de les balances fiscals hi ha les balances comercials. Catalunya ven i compra a Espanya i a la resta del món. L'economia catalana és molt oberta. A Espanya hi comprem béns i serveis en un 30% i hi venem un 40% del total de les nostres vendes. El superàvit comercial és lleugerament inferior al superàvit fiscal. Pot el superàvit comercial compensar el fiscal? De cap manera. El dèficit fiscal és obligatori, ens ho agafen sense poder fer-hi res. L'altre és voluntari, si volen ens compren i si no volen no. Però és que el superàvit comercial és de vendes de productes i serveis, no és el benefici que genera aquesta activitat. Com a molt podríem suposar un benefici d'un 5%, cosa que significaria que el superàvit comercial ens aporta un benefici net del 0,37% del PIB.
Catalunya ven a l'estranger un 33% de totes les vendes, significant un 29% de les que fa el conjunt d'Espanya. Des d'aquest punt de vista és evident que Catalunya exerceix de locomotora econòmica del conjunt de l'Estat espanyol: el 15,9% de la població exporta el 29%. Per tant, mantenir la situació actual de dèficit, no només perjudica als que vivim a Catalunya, sinó que perjudica clarament a l'economia espanyola. Abans del boom immobiliari aquesta percepció era més clara. Amb el boom de la construcció, Espanya ha oblidat que érem la locomotora i ha pensat que no fèiem falta. Han après a mirar-nos amb aires de superioritat, oblidant qualsevol esforç de comprensió.
Aquest mes de juliol Pimec ha publicat un estudi realitzat per l'amic Modest Guinjoan sobre la distribució de funcionaris a Espanya. Quan analitza el percentatge de funcionaris sobre els ocupats de cada comunitat es veu que les àrees amb més superàvit fiscal són les que tenen més percentatge de funcionaris. Catalunya té el 8,0% de funcionaris sobre tots els treballadors, Balears el 9,9%, València el 10,1%,... Extremadura el 22,7%, Castella-Lleó el 16,1%, Castella-La Manxa el 15,4%, i Andalusia el 15,3%. Les comunitats amb superàvit fiscal són les menys productives.
És aquí on es veu l'efecte pervers del model actual. El superàvit, afegit als fons estructurals que han arribat des d'Europa des de l'any 1997, ha propiciat que certs territoris es repengin en la cultura de la subvenció i el subsidi en lloc de servir com a ajuda per l'enlairament econòmic. Els intents de mantenir la situació actual seran de molta pressió: fer el dèficit més just obligarà algunes comunitats a renunciar a molts beneficis, a llocs de treball fàcils i les portarà a ser més competitives. El 2001, el Banc d'Espanya, en un treball titulat Subdesenvolupament racional, deia: "Quan els habitants de regions pobres reben grans quantitats de diners amb caràcter estable i permanent, es generen incentius racionals per no espavilar-se". És allò de donar la canya per pescar en comptes de donar el peix.
Ramon Tremosa ha calculat que, si recuperem un 5% (10.000 milions) del dèficit fiscal del que se'n va (7% a 10%), el PIB català a l'any 2010 serà un 58,3% més alt que no pas el que seria si no es fa res. S'ha dit que en la negociació actual ens hi va el ?benestar de les properes generacions. Jo afegiria que ens hi va el desenvolupament de tot Espanya, ens hi va possibilitar el canvi de model de l'especulació pel model d'estalvi i de treball, ens hi va modificar el model de canvi de cromos pel de les pimes tecnològiques i exportadores.
Conseller Castells. Força! Hem d'arribar fins al final de la negociació, encara que ens costi ésser més mal vistos (ara ja no ve d'aquí), encara que hàgim d'escoltar totes les pestes als nostres clients espanyols. Només serà una vegada, però ho hem d'acabar. Molt pitjor que aguantar la negociació seria acabar amb una frustració que llastraríem durant decennis.
Des de fora es diu que això són invents nostres, que a més de les balances fiscals hi ha les balances comercials. Catalunya ven i compra a Espanya i a la resta del món. L'economia catalana és molt oberta. A Espanya hi comprem béns i serveis en un 30% i hi venem un 40% del total de les nostres vendes. El superàvit comercial és lleugerament inferior al superàvit fiscal. Pot el superàvit comercial compensar el fiscal? De cap manera. El dèficit fiscal és obligatori, ens ho agafen sense poder fer-hi res. L'altre és voluntari, si volen ens compren i si no volen no. Però és que el superàvit comercial és de vendes de productes i serveis, no és el benefici que genera aquesta activitat. Com a molt podríem suposar un benefici d'un 5%, cosa que significaria que el superàvit comercial ens aporta un benefici net del 0,37% del PIB.
Catalunya ven a l'estranger un 33% de totes les vendes, significant un 29% de les que fa el conjunt d'Espanya. Des d'aquest punt de vista és evident que Catalunya exerceix de locomotora econòmica del conjunt de l'Estat espanyol: el 15,9% de la població exporta el 29%. Per tant, mantenir la situació actual de dèficit, no només perjudica als que vivim a Catalunya, sinó que perjudica clarament a l'economia espanyola. Abans del boom immobiliari aquesta percepció era més clara. Amb el boom de la construcció, Espanya ha oblidat que érem la locomotora i ha pensat que no fèiem falta. Han après a mirar-nos amb aires de superioritat, oblidant qualsevol esforç de comprensió.
Aquest mes de juliol Pimec ha publicat un estudi realitzat per l'amic Modest Guinjoan sobre la distribució de funcionaris a Espanya. Quan analitza el percentatge de funcionaris sobre els ocupats de cada comunitat es veu que les àrees amb més superàvit fiscal són les que tenen més percentatge de funcionaris. Catalunya té el 8,0% de funcionaris sobre tots els treballadors, Balears el 9,9%, València el 10,1%,... Extremadura el 22,7%, Castella-Lleó el 16,1%, Castella-La Manxa el 15,4%, i Andalusia el 15,3%. Les comunitats amb superàvit fiscal són les menys productives.
És aquí on es veu l'efecte pervers del model actual. El superàvit, afegit als fons estructurals que han arribat des d'Europa des de l'any 1997, ha propiciat que certs territoris es repengin en la cultura de la subvenció i el subsidi en lloc de servir com a ajuda per l'enlairament econòmic. Els intents de mantenir la situació actual seran de molta pressió: fer el dèficit més just obligarà algunes comunitats a renunciar a molts beneficis, a llocs de treball fàcils i les portarà a ser més competitives. El 2001, el Banc d'Espanya, en un treball titulat Subdesenvolupament racional, deia: "Quan els habitants de regions pobres reben grans quantitats de diners amb caràcter estable i permanent, es generen incentius racionals per no espavilar-se". És allò de donar la canya per pescar en comptes de donar el peix.
Ramon Tremosa ha calculat que, si recuperem un 5% (10.000 milions) del dèficit fiscal del que se'n va (7% a 10%), el PIB català a l'any 2010 serà un 58,3% més alt que no pas el que seria si no es fa res. S'ha dit que en la negociació actual ens hi va el ?benestar de les properes generacions. Jo afegiria que ens hi va el desenvolupament de tot Espanya, ens hi va possibilitar el canvi de model de l'especulació pel model d'estalvi i de treball, ens hi va modificar el model de canvi de cromos pel de les pimes tecnològiques i exportadores.
Conseller Castells. Força! Hem d'arribar fins al final de la negociació, encara que ens costi ésser més mal vistos (ara ja no ve d'aquí), encara que hàgim d'escoltar totes les pestes als nostres clients espanyols. Només serà una vegada, però ho hem d'acabar. Molt pitjor que aguantar la negociació seria acabar amb una frustració que llastraríem durant decennis.
