Els grans mitjans preparen l'audiència per a properes i massives dosis
d'esportives epopeies amb les quals, no només entretenir-la sinó, també, il·lustrar-la sobre la importància que per a la vida té l'esport com a exercici i l'honestedat
com a virtut.Sé que és molt creure, a aquestes alçades, que l'esport professional tingui
alguna cosa a veure amb la salut i la vida, perquè res més insà que els nivells
de sofriment i dedicació que es requereixen per a aspirar a títols, récords o
medalles però, al marge d'aquestes subtils contradiccions entre esport i salut,
de justícia és valorar la insistència amb que els mitjans ressalten passades i
emotives gestes, en les quals sempre la justícia s’ha imposat sobre el frau i
el trampós s’ha posat en evidència. I és que els jocs olímpics, i en això s'han
esmerat les grans cadenes i periòdics, més que una competència esportiva, són
una entranyable i festiva trobada de la humanitat en el qual el principal valor
a considerar ha de ser la proposta ètica i moral que amaga el pretext esportiu.
Com a part d'aquest esforç dels mitjans per denostar el parany i celebrar
el joc net, Televisió Espanyola, per exemple, destacava la profunda felicitat
del nord-americà Lewis, després que fos desqualificat per dopatge el canadenc
Ben Johnson en la final dels cent metres llisos i se li atorgués a Lewis una
medalla d'or que havia promès al seu pare, mort dies abans, per a honrar la seva memòria.
Fet que ve a demostrar, a més del
difícil que és honrar el teu pare, la inmaculada neteja de la competència, el
triomf de la provitat sobre la perversió del frau i, molt especialment, el
suport irrestricte dels mitjans al fet que així sigui.
No importa que a Azerbaian jugadores espanyoles d’hockey sobre herba hagin
estat drogades amb l'aigua que els servien els organitzadors, Espanya va assolir
la seva classificació i les jugadores van ser declarades innocents de
l'acusació de dopatge, com evidència que la justícia esportiva existeix i posa
a cadascú en el seu lloc. Com va posar en el seu lloc a aquell inoblidable i
volgut Juanito Muller, esquiador alemany reconvertit en espanyol castís, quan
es va estimbar contra un control antidopatge per a tornar a ser Johan Muehlegg.
El que no acabo d'entendre, i més que a estranya paradoxa olora a cinisme hipòcrita,
és que els mateixos mitjans que en l’àmbit esportiu coincideixen a aferrar-se
al joc net, defensin en l’àmbit polític l'ardit, la bola, l'artifici, el frau,
el parany, la mentida en tots els seus nivells.
El president colombià Uribe ha estat beneït pels mateixos mitjans que
ponderen el respecte a les regles, després que bombardegés un país veí, comprés
vots i adhesions, usurpés identitats, mentís descaradament, amén de molts
altres delictes que ni tan sols registra el codi penal. L'estat israelià
segueix gaudint del favor dels mitjans no obstant el centenar de resolucions de
Nacions Unides condemnant els seus mètodes. George W. Bush, abanderat del
terrorisme en el món, també conserva el beneplàcit d'aquests mateixos mitjans
que no semblen dubtar, cada vegada que parla, de la paraula del president
nord-americà que més ha mentit en la història, no obstant la forta competència.
El Tribunal Internacional de Justícia també és felicitat pels mitjans, després
de sotmetre l'ex-dirigent serbi Karadzic per crims de guerra, malgrat no
ignorar, entre altres particularitats del citat tribunal, que no pot encausar
ciutadans nord-americans perquè ells mateixos gaudeixen del privilegi d'estar
per sobre del bé i del mal. Cridar mico a un jugador negre en un camp de futbol
és un insult racista que, com a tal, ha de ser sancionat. Cridar goril·la al president veneçolà des d'un mitjà de comunicació és
una opinió pública que, com a tal, pot ser emesa.
Imagineu que un velocista, per exemple, apel·la a l'ardit de disfressar-se de camiller de la Creu Roja per a, sota el pretext d'anar a retirar la llitera, avançar-se als seus rivals i guanyar caminant els cent metres, o que un saltador de longitud comprés als altres competidors els centímetres que li faltessin per a guanyar l'or? Imagineu que certs corredors poguessin envair els carrers veïns sense ser desqualificats o que hi hagi un atleta al carrer del qual ha estat bloquejat per decisió d'un altre competidor? Imagineu que la prova ciclista la guanyi un motorista, que hi hagi nedadors que competeixin amb aletes, o que la regla de dues sortides nul·les per a certs esportistes s'estengués al centenar? Imagineu que un Consell de Seguretat Olímpic, compost per cinc països, pogués vetar legítimes medalles a un campió que no els agradi? Podríem fer centenars de comparacions d'aquest tipus i, en tots els casos, els grans mitjans de comunicació estarien revelant la mateixa infame contradicció que he apuntat abans, segons parlem d'esport o de política. I és veritat, sí, que són temes diferents, però els conceptes que ens fan lliures i ens fan dignes són sempre els mateixos, no importa que faci sol o estigui plovent i així ens esperi la glòria o l'infern.
Koldo Campos Sagaseta
Font: Rebelión
