Tots els altres aparcadors de cotxes s’havien anat degradant progressivament. Cada dia anaven més bruts, cada dia feien més mala olor, anaven més gats o més intoxicats de ves a saber què. Però aquest darrer no, aquest darrer ben al contrari, amb el temps anava “progressant” ostensiblement. Cada vegada duia la roba més neta, es canviava més sovint, anava ben pentinadet, i mai feia olor d’alcohol ni donava cap indici de “xutar-se” amb cap cosa estranya o no.
També les estratègies de treball i venda d’uns i altre eren ben diferents, l’aparcador de cotxes polit, aquest darrer, guardava 7 o 8 llocs d’aparcament “reservats” pels clients de cada dia. A aquells llocs on els clients habituals hi havien de deixar els cotxes, l’aparcador de cotxes de bon matí (potser a les 6 del matí o abans), hi col·locava objectes pesats, com una roda de camió, una gelera espenyada, un encalentidor, un matalàs,... aquests objectes feien dissuadir als clients no habituals d’aparcar el cotxe allà, perquè si ho volien fer havien de retirar prèviament els objectes pesats i traslladar-los a un altre lloc.
Però aquesta feina és precisament la que valoraven més els clients quotidians del nou aparcador de cotxes, perquè aquest home se situava a prop dels aparcaments “reservats”, però de tal manera que pogués controlar visualment l’entrada de cotxes al solar, i així just quan veia aparèixer algun dels cotxes dels privilegiats, corria com un llampec a treure rodes, encalentidors, matalassos o el que fos, i així quan el cotxe arribava al “seu” aparcament aquest ja estava net d’objectes i podia aparcar tranquil·lament.
Amb el temps, el nou aparcador de cotxes, va incloure noves avantatges al seu servei. De bon matí se n’anava a cercar uns quants exemplars de premsa gratuïta, aquesta que precisament “no val res”, i en arribar els seus clients ja n’entregava un a cada un, i molt freqüentment com que l’aparcador ja havia disposat de temps per llegir-ho abans, ja comentava algunes notícies amb els clients, sempre seleccionant les més apropiades a cada un segons els gustos que havia pogut detectar, a un li parlava de política de dretes, a l’altre d’esquerres, a l’altre del temps, a l’altre d’espectacles, etc.... i tots contents.
Amb aquest cúmul de deferències i atencions, aquest homenet arribat o fugit de Romania s’havia fet un estol de clients que, diàriament li abonaven un euro de mitjana i amb els quals intercanviava una petita xerradeta cada matí.
Un amic nostre, un dels seus clients habituals, un dia li va comentar que se’n anava de vacances quinze dies i l’aparcador de cotxes que en sabia de gaire bé tots els llocs del món, li va indicar tres o quatre llocs que si volia gaudir del viatge, inexorablement, havia de visitar.
I el nostre amic va partir i seguint els consells de l’aparcador de cotxes va visitar els lloc recomanats i quinze dies després en acabar les vacances i haver de tornar a la feina, just en enfilar l’entrada al solar de l’aparcament, ja va veure com l’aparcador li feia espai movent una gran roda i el matalàs, al mateix lloc on aparcava sempre, ben igual que abans de les vacances.
En haver aparcat l’automòbil, el nostre amic li va comentar quatre coses del viatge i li va donar l’euro habitual del dia, però l’aparcador de cotxes li va dir:
.- Perdoni senyor, però són 11 euros, 10 euros dels 10 dies laborables de vacances en que no ha vingut però en que jo li he guardat el lloc per a no malacostumar a la gent, més l’euro d’avui.
.- Renoi!, va respondre el nostre amic .- no hagués hagut d’oblidar que vostè a Romania era comptable i, probablement, dels bons!
