No són pas pocs els defectes d’aquesta segona part -per ordre de realització, cinquena- de La guerra de les galàxies. En primer lloc, sembla més una excusa per jugar amb la nova tecnologia digital que una pel.lícula pensada amb rigor. El guió és molt fluix, complicat de seguir per l’abundància de noms, i sense atractiu ni crescendo dramàtic. El film està sobrecarregat de "bitxos", de paisatges estranys, d’edificis, de cotxes voladors… és a dir, d’efectes digitals. Potser calia emmascarar la buidor de tot plegat, la falta total d’emoció que respira la pel.lícula. No hi ha sentit de l’humor, no hi ha cap dolent carismàtic tipus Darth Vader (Christopher Lee apareix molt al final) i els protagonistes tenen menys vida que l’esquirol dissecat que tinc a casa. Hayden Christensen, el futur DV, és simplement desastrós i a la pobra Natalie Portman la vesteixen i la pentinen com una emperadriu japonesa. Absurd. Només al final apareix més dinàmica i atractiva. La història d’amor dels dos és tòpica, cursi i avorrida. Es podrien esmentar més defectes de la pel.lícula -com la feixuga solemnitat de les reunions polítiques- però ens centrarem només en el duel final, que és el súmmum del ridícul: un duel entre l’octogenari C.Lee i el bicentenari Yoda. La gerontocràcia al poder. Hi ha, això sí, una bona seqüència: el retorn d’Annakin Skywalker al seu planeta d’origen, on assisteix a la mort de la seva mare (però fins i tot aquí George Lucas afegeix protuberàncies digitals al desert). Finalment, la seqüència del "circ romà" -tot un festival de monstres, lluites i batalles- és francament esgotadora i entraria de ple en allò que es podria anomenar "kitsch digital".





