Les metamorfosis. Llibre Segon
I, suposant que pugues anar pel camí sense perdre’l,
has de passar ben just pel mig de les banyes del Toro,
del Sagitari per l’arc, del Lleó per la boca ferotge,
de l’Escorpí pels braços corbats a punt de llançar-se
i pels braços del Cranc corbats d’una altra manera.
Featont, capsigrany com pocs, vol guiar el carro de cavalls del Sol. Malgrat els consells del pare, perquè el desig no l’encegue, es llança capriciós cap al desastre.
Com de bé es dibuixen els camins, mentalment, i com de difícils es tornen en la realitat absurda dels valencians, contracamins diria, les sendes d’aquest estiu polític i esportiu: de nits fresques, combinades amb jorns de temperatura infernal, predesèrtica; entre jocs i silencis, s'albira un altre estiuet ridícul, cançonetes, grupets, estils, un nou programa de morir-nos, de desastre popularment acceptat. I això que encara ens queda rastre d'agost, i dies de calor immensa.
Com tot li val, en aquest desenfré de política i d’irresponsabilitat, qualsevol es creu ungit de poders per guiar-nos –ells així ho pensen, que han de guiar les cabres–, en els millors dels destins possibles: festa o treball, el guiatge és cap a un abisme de no res. Ni paisatge ni cultura, desolació.
Van substituint-nos, com en aquella pel·lícula de bajoques gegantes –vaines, per éssers ponentins, o pitjor, per no-éssers. En representació, alguns òvuls nascuts de la vaines ja canten consignes i himnes pels Jocs de Pequin: ellos nos representan, viva!
Ha començat el xafarranxo d'emissores a favor d'aquella pàtria: ràdio, televisió, premsa… El fonamentalisme s'acarnissa ara esportivament, com una olimpíada d'Al qaeda. L'estiuet, la fireta, la música… És el ritual.
Ni vivint a milions de quilòmetres no estaríem salvats de la voràgine.
has de passar ben just pel mig de les banyes del Toro,
del Sagitari per l’arc, del Lleó per la boca ferotge,
de l’Escorpí pels braços corbats a punt de llançar-se
i pels braços del Cranc corbats d’una altra manera.
Featont, capsigrany com pocs, vol guiar el carro de cavalls del Sol. Malgrat els consells del pare, perquè el desig no l’encegue, es llança capriciós cap al desastre.
Com de bé es dibuixen els camins, mentalment, i com de difícils es tornen en la realitat absurda dels valencians, contracamins diria, les sendes d’aquest estiu polític i esportiu: de nits fresques, combinades amb jorns de temperatura infernal, predesèrtica; entre jocs i silencis, s'albira un altre estiuet ridícul, cançonetes, grupets, estils, un nou programa de morir-nos, de desastre popularment acceptat. I això que encara ens queda rastre d'agost, i dies de calor immensa.
Com tot li val, en aquest desenfré de política i d’irresponsabilitat, qualsevol es creu ungit de poders per guiar-nos –ells així ho pensen, que han de guiar les cabres–, en els millors dels destins possibles: festa o treball, el guiatge és cap a un abisme de no res. Ni paisatge ni cultura, desolació.
Van substituint-nos, com en aquella pel·lícula de bajoques gegantes –vaines, per éssers ponentins, o pitjor, per no-éssers. En representació, alguns òvuls nascuts de la vaines ja canten consignes i himnes pels Jocs de Pequin: ellos nos representan, viva!
Ha començat el xafarranxo d'emissores a favor d'aquella pàtria: ràdio, televisió, premsa… El fonamentalisme s'acarnissa ara esportivament, com una olimpíada d'Al qaeda. L'estiuet, la fireta, la música… És el ritual.
Ni vivint a milions de quilòmetres no estaríem salvats de la voràgine.
