Lectures: El hijo del diablo
Hideshi Hino
La Cúpula
La Cúpula ens torna a delectar amb una obra d'aquest mestre del manga (i per cert també cineasta). Mestre probablement és la paraula que millor defineix aquest autor d'edat avançada, tant per la seva capacitat creativa com per la influència que ha tingut en tota una generació de comicaires japonesos dedicats al terror.
En aquest "El hijo del diablo" trobem una bona mostra del que és capaç de fer. El que més crida l'atenció en un primer moment és l'apartat gràfic. El seu estil evocador mescla la tendència caricaturesca infantil japonesa del manga clàssic amb el surrealisme de les il·lustracions macabres. Tot plegat combina molt bé amb la seva història. Inicialment aquesta mostra influències de Frankenstein, de El Doctor Jekyll i Mr. Hide així com del tòpic japonès de la maledicció però, la imaginació de Hino s'acaba desbordant i demostra que és capaç d'aportar moltíssimes idees per pàgina i mantenir l'atenció del lector. Aquest afany per anar fent girs en la historia mena cap a la construcció del seu propi univers on les desgràcies s'encadenen i on els fets segueixen una lògica macabra.
En tot cas, el que a mi em sembla més admirable és la font d'on extreu el sentiment d'horror i fascinació que presideix l'obra. Més que dels propis fets sobrenaturals i de la sang (que també), aquest prové d'una manera molt particular d'entendre l'humor negre. Més que la contemplació de la crueltat per part del lector, el leit motiv del manga sembla la resposta encara més cruel amb que els personatges suposadament normals es comporten davant els monstres. Com si volgués fer-nos veure que pitjor és el monstre que portem a dins, probablement encarnat en el personatge del nen psicòpata.
D'altra banda, no voldria deixar de comentar que la mestria de Hino també inclou una excel·lent narració gràfica. Aquesta parteix d'una concepció clàssica per jugar després amb la planificació de les vinyetes, les òptiques i la distribució de la tensió en cada pàgina. Tot plegat contribueix a imprimir ritme i a marcar el pes de cada escena, just el que necessita un relat aparentment erràtic.
En conjunt, "El hijo del diablo" és un manga de terror fascinant, ple de bones idees i realitzat amb mestria. És ben recomanable en general i, evidentment, no cal dir que si us agrada el gènere de terror senzillament no el podeu deixar passar.
La Cúpula
La Cúpula ens torna a delectar amb una obra d'aquest mestre del manga (i per cert també cineasta). Mestre probablement és la paraula que millor defineix aquest autor d'edat avançada, tant per la seva capacitat creativa com per la influència que ha tingut en tota una generació de comicaires japonesos dedicats al terror.
En aquest "El hijo del diablo" trobem una bona mostra del que és capaç de fer. El que més crida l'atenció en un primer moment és l'apartat gràfic. El seu estil evocador mescla la tendència caricaturesca infantil japonesa del manga clàssic amb el surrealisme de les il·lustracions macabres. Tot plegat combina molt bé amb la seva història. Inicialment aquesta mostra influències de Frankenstein, de El Doctor Jekyll i Mr. Hide així com del tòpic japonès de la maledicció però, la imaginació de Hino s'acaba desbordant i demostra que és capaç d'aportar moltíssimes idees per pàgina i mantenir l'atenció del lector. Aquest afany per anar fent girs en la historia mena cap a la construcció del seu propi univers on les desgràcies s'encadenen i on els fets segueixen una lògica macabra.
En tot cas, el que a mi em sembla més admirable és la font d'on extreu el sentiment d'horror i fascinació que presideix l'obra. Més que dels propis fets sobrenaturals i de la sang (que també), aquest prové d'una manera molt particular d'entendre l'humor negre. Més que la contemplació de la crueltat per part del lector, el leit motiv del manga sembla la resposta encara més cruel amb que els personatges suposadament normals es comporten davant els monstres. Com si volgués fer-nos veure que pitjor és el monstre que portem a dins, probablement encarnat en el personatge del nen psicòpata.
D'altra banda, no voldria deixar de comentar que la mestria de Hino també inclou una excel·lent narració gràfica. Aquesta parteix d'una concepció clàssica per jugar després amb la planificació de les vinyetes, les òptiques i la distribució de la tensió en cada pàgina. Tot plegat contribueix a imprimir ritme i a marcar el pes de cada escena, just el que necessita un relat aparentment erràtic.
En conjunt, "El hijo del diablo" és un manga de terror fascinant, ple de bones idees i realitzat amb mestria. És ben recomanable en general i, evidentment, no cal dir que si us agrada el gènere de terror senzillament no el podeu deixar passar.
