“Je suis désolé” es potser la frase que més vam sentir els tres dies del festival. El primer dia per un error les nostres acreditacions no apareixien per enlloc, finalment només vam tenir una acredita per poder entrar a la zona Vip. Sort que en Gerard va aprendre el rudimentari funcionament del “truco del almendruco” i va estar entrant i sortint contínuament amb el passi de son pare ben amagat per que sa mare pogués entrar al jardí de les delícies. Al final el tema es va solucionar i vam tornar a casa amb set acreditacions diferents!
Pitjor, molt pitjor va ser el segon dia...
I quan portàvem ja unes deu cançons es va desfermar la tempesta. Cinc minuts de pluja intensa que semblava que ens llencessin cubells d’aigua al damunt. 4.500 persones en una zona de platja buscant on guarir-se. Llampecs i trons, tot enfangat, tothom corrents i jo buscant un lloc on poder salvar la càmera de l’aigua. Finalment un tendal de la zona Vip amb deu persones per metre quadrat va ser la meva salvació.
Podia haver estat una catàstrofe? Si, però quan va deixar de ploure el públic va tornar al seu lloc i l’espectacle va continuar amb tothom xop de cap a peus, però amb total normalitat. És aleshores quan la noia de premsa em diu que puc anar a fer fotos quan vulgui, que no cal esperar-me. Agafo la bossa i me’n vaig al foso corrents ja que Aznavour ja és a l’escenari però descobreixo que aquesta indicació allà no ha arribat. Intento explicar-li al goril·la que vigila el foso amb una mescla de català, castellà i el francés que vaig aprendre a Maristes quan feia EGB... Ell es fa entendre amb un idioma més universal: una espitjada amb cara de gos i el dit senyalant-me la sortida. La mateixa cara de gos que jo li vaig fer a la noia de premsa mentre em repetira que estava trés desolée i a punt de plorar. Ja no hi ha temps de res, és tard, el diari ha de tancar i tot queda pel dia següent.
Al final de les dues cançons que podiem fer, tot va quedar només en una (“Boum” de Chalres Trenet) amb Aznavour fent d’estaquirot al costat dels convidats (especialment sense deixar anar a la mallorquina Concha Buika), sense gairebé cantar i deixant l’escenari a mitja cançó. Ara qui estava désolé, per no dir cabrejat, era jo. Aquesta era potser una de les darreres aparicions públiques del mestre de la chanson francesa.
-Us imagineu a un músic català amb tupé i ple de tatuatjes (sí, deixem a El Pardal Roquer de banda) fent cançons de, per exemple, Raimon? Aquest és el cas de Sanseverino, un iclonoclasta rocker francés que va participar a l’homenatge:
-Molt curiós és aquest tipus aquest anomenat Grand Corps Malade, un cantant-rapsode de veu profunda i impressionant, que surt a l’escenari amb crosses i que deu el su nom (gran cos malalt) per les seqüeles a les vértebres que li va deixar un accident:
Final feliç! dels pocs minuts que Aznavour va estar a l'escenari he acabat publicant les fotos a El Periódico i a l’Avui, i també crònica amb foto a El Punt d’avui:
El festival polièdric
Aznavour, homenatjat als 84 anys enmig d'una
tempesta d'estiu. Sonic Youth, sorollosos tot i el «jetlag». Buika
deixa tothom bocabadat i Pascal Comelade, fent de discjòquei. Les
Méditerranéennes han tornat a deixar empremta al RossellóXAVIER MERCADÉ. Leucate (El Rosselló)
) + Charles Aznavour i la mallorquina Concha Buika, a Les Méditerranéennes. Foto: XAVIER MERCADÉ |
La dotzena edició del festival Les Méditerranéennes ha tornat a repetir emplaçament, el municipi nord-català de Leucate, però enguany en un punt del litoral diferent i allunyat de nuclis urbans. El que no ha faltat ha estat la sorra i l'esperit ecologista del festival que la deixava neta de qualsevol deixalla, ni tampoc la bona música, que enguany s'ha teixit en un cartell polièdric i, com a mínim, força curiós, on s'ha mesclat en tres jornades diferents la passió pel soroll dels nord-americans Sonic Youth amb un tribut a la chanson francesa de Charles Trenet i Charles Aznavour i les músiques del món, encapçalades pels venerables clàssics de l'Orchestre Baobab. Tres dies que, segons l'organització, van comptar amb una assistència global de 12.000 espectadors i que convida a l'optimisme per la continuïtat del festival.
La nit inaugural el dilluns passat es va basar en el llenguatge de les guitarres, tenint com a mestre de cerimònies els històrics Sonic Youth. El grup venia de Nova York fins a Barcelona per ser traslladats en bus directament al festival. Amb el jetlag a sobre, sense ni descansar semblava difícil que el grup pogués defensar amb la mínima dignitat possible el seu repertori. Però després d'unes cançons un pèl dubitatives i de prendre les mides a l'escenari, Kim Gordon i els seus van desfermar la tempesta sònica i sorollosa que els caracteritza. És realment un goig veure Thurston Moore maltractar amb mala llet les guitarres mentre sonaven clàssics del grup com 100%, Bull in the heather, Schizophrenia, Eric's Trip, Teenage riot o Brother James, amb què van oferir una hora i mitja intensa de concert. Abans d'ells també van triomfar uns altres mestres en cercar la bellesa en el soroll i la distorsió: els belgues dEUS. Entre les actuacions dels grups es va poder gaudir d'un discjòquei força especial: Pascal Comelade, que es va posar al darrera dels plats ben amagat del públic per oferir una selecció extreta de singles polsosos de rock& roll fosc dels anys 50, psychobilly, punk-rock i clàssics com ara Neil Young.
La segona jornada va estar especialment dedicada als dos Charles imprescindibles per entendre la chanson francesa, Trenet i Aznavour, en un espectacle de creació pròpia anomenat Autour de Trenet et Aznavour («Al voltant de Trenet i Aznavour»). Aznavour va ser presentat com al gran reclam de la nit, però la seva presència a l'escenari va ser mínima, en un espectacle que va ser truncat per una tempesta d'estiu que va deixar els 4.500 espectadors completament xops. Tan sols va aparèixer per tornar la calma després de l'aiguat i cantar Hier encore del seu repertori i Le grand café, del cançoner de Charles Trenet. A les acaballes de l'homenatge va tornar a sortir per cantar a duet amb la cantant quebequesa Lynda Lemay (Je deteste) i l'actriu i cantant francesa Agnès Bihl (Avant la guerre) i ja en els bisos va ser requerida de nou la seva presència gairebé testimonial per acompanyar els participants de l'homenatge a cantar Boum de Trenet. Entre els participants va destacar la cantant mallorquina Concha Buika, convidada especial per la organització del festival, que va deixar tothom bocabadat amb una versió nua i sincera de La bohême. Tot i la fredor de l'homenatjat a sobre de l'escenari en la que, als seus 84 anys, podria ser una de les seves darreres aparicions en públic, el que més sorprenia era la calorosa acceptació per part d'un públic que omplia tot el recinte. No només hi havia gent de la seva quinta, sinó que també hi havia el jovent que la nit anterior havia estat fent bots amb Sonic Youth o rockers amb els braços tatuats que s'emocionaven en sentir La mer interpretada per la Chorale Ostiato de la mateixa vila de Leucate.
La tercera nit del festival va ser la que va comptar amb el cartell més fluix del festival i la que menys públic va atraure. Basant-se principalment en les músiques del món, entre la proposta força vulgar de reggae-ska dels Sinsemilia i la idea de multiculturalitat de Watcha Clan amb la brúixola orientada al nord d'Àfrica, va destacar sense cap mena de dubtes l'Orchestre Baobab, una experimentada orquestra africana en funcionament des dels anys 70 que va mesclar ritmes llatins amb tot l'univers musical del continent africà.
