Estic fent una escapada a Andorra de pocs dies amb la família i he pogut constatar en petites dosis que es ser un estat.
Efectivament, veure tots els comerços, empreses, restaurants i tot tipus de rètols en català es una sensació estranya per algú que viu a Catalunya i on una questió tant simple es tot un problema, en primer lloc per la nostra covardia i segon per la força d'un estat l'espanyol que ha fet del tema lingüístic una autèntica batalla.
Realment tenir un estat, fa tenir problemes d'estat, però mai problemes com pidolar un finançament, demanar que el teu idioma sigui reconegut o suportar unes infraestructures de segona quan estàs pagant les de primera d'altres territoris.
Tot això i moltes coses mes passen a ser el passat i tothom pot visualitzar la teva presencia en el mon, per petit que siguis i ningú pot prendre la teva opinió a la lleugera ja que la teva representació en les institucions internacionals es una garantia de fet.
Catalunya evidentment no te res d'això i per tant lluita contra les seves pròpies pors i les de la seva societat i classe política, perdent el temps en discussions estúpides i tàctiques polítiques mediocres.
Demà arriba el dia 9, un dia mes dels molts dies vergonyosos que ha de passar una nació sense estat i que curiosament el que el protegeix nomes es una nosa i un constant menyspreu al territori.
Segueixo passejant per Andorra i em pregunto quan podrem parlar de tu a tu amb aquestes terres tant properes i amb lligams tant comuns.
