Henry Mintzberg és un consultor a qui ESADE ha atorgat un doctorat honoris causa. ESADE sap que això li dóna prestigi com a Institució, i Mintzberg sap que poder dir el que pensa a la càtedra d’aquesta escola de negocis, pot ser bo per l’economia.
Però què diu, Mintzberg? Alerta d’aquest capitalisme bluff, de curta volada, especulatiu i frívol que ha caracteritzat per exemple l’economia que s’ha mogut al voltant del totxo.
Critica que directius es dediquin a gestionar empreses tant si val si fan eines com si promouen habitatges. Diu Mintzberg que s’ha sacralitzat l’accionista i que la necessitat de prometre beneficis cada cop més alts ha destruït i minat el futur productiu de moltes empreses. I que no és bo jugar-ho tot al compte de resultats de cada any, sense atendre que segons quines decisions a curt que es prenguin afavoriran beneficis però mataran l’autèntica economia de capital, a on l’esforç, el treball, la previsió i la reinversió són fonamentals.
Mintzberg posa com a exemple la crisi hipotecària de les subprime americanes. Una crisi hipotecària provocada per intermediaris i bancs que atorgaven crèdits fàcils a tort i a dret. Ho feien, els intermediaris, per guanyar diners fàcilment. I ho deixaven fer, els dels bancs, perquè havien de justificar sempre el més i més benefici, davant els seus accionistes.
Això passa a casa nostra. Vull dir que ha passat. Tots tenim algun amic que treballa en una oficina d’un banc o d’una caixa, i que ha donat crèdits a qui sabia que no podria pagar-los. Ho ha fet pressionat per una direcció local alhora pressionada per una de territorial, i així successivament.
El mateix ha passat amb la compravenda de pisos. L’accés al crèdit gairebé sense cost, ha permès un miratge, que alguns venien com a miracle capitalista. Un miratge i un malson, per a moltes famílies que han vist com podien comprar allò que, ben mirat, no podien. I que s’han embrancat ho amb el vist-i-plau de cares amables a bancs i caixes, que actuaven no des del desconeixement sinó des de la pressió que exercien els qui havien de justificar més i millors resultats cada any.
Aquesta opinió és només una part de la realitat d’una qüestió més complexe. Ho admeto. Però no pot deixar de dir-se que l’economia de mercat només pot créixer sòlidament i solidàriament si s’exerceix amb responsabilitat. La que hauran de tenir ara els qui quan feia sol oferien paraigües a tothom, i que ara que plou els neguen a la majoria.
