El nin deuria tenir tres o quatre anys i era assegut amb son pare i sa mare a una taula de la terrasseta del restaurant de ben a prop de la mar. El cambrer els hi va dur el dinar i aquí va començar la batalla o la guerra.
No se sap si el motiu era perquè els pares havien demanat un menjar que no agradava a l’infant o perquè l’infant ja tenia per costum habitual fer aquells numerets, però des de la primera cullerada el nin ja va començar a oposar resistència a ingerir.
Els pares, en principi, varen aplicar una lògica estratègia de distracció, per exemple la coneguda experiència de la cullera que vola i vola i quan a arriba a la boca “Pum cap endins”, però mentre la cullera volava l’infant mantenia la boca oberta, inclús més del normal, oferint una imprecisa esperança de que aquesta vegada si menjaria, però en arribar l’aterratge de la cullera a la boca, l’esperança s’esvaïa totalment perquè l’infant en un hàbil gest, perfectament experimentat, tancava la boca amb totes les seves forces.
A l’avió cullera hi varen seguir tota casta d’objectes mòbils, motos, cotxes i cavalls, que intentaven imaginativament utilitzar els pares amb la finalitat de que el nin mengés, i que tenien sempre com a factor comú arribar a una meta que, inexorablement es trobava a la boca de l’infant, i certament el nin es distreia seguint amb la mirada el recorregut de les carreres inventades, però mai fins a arribar a oblidar el seu obstinat objectiu que era tancar la boca en el moment precís de quan el menjar, transportat per l’objecte imaginari, hi arribava.
A les inspiratives però ineficaces maniobres de distracció hi varen seguir les d’amenaces de càstigs: tota casta de prohibicions futures de no veure programes infantils de la tele, dibuixos animats i altres meravelles que, en endavant, se li negarien a l’infant, varen resultar igualment inútils. El nin, probablement, cansat de sentir-ho mantes vegades i, probablement, convençut de que no s’aplicarien, continuava impassible amb la seva actitud d’absoluta resistència a menjar i sense concessions.
Ela pares cansats de tanta maniobra i esforç sense haver aconseguit res, i ja una mica més neguitosos perquè la seva taula s’havia transformat en l’espectacle de totes les taules veïnes, varen entrar a la fase d’adoctrinament de valors morals, urbanitat i bones costums: “Has de creure al pare i a la mare, “Si vols esser un nin fort i valent has de menjar”, “Això els nins bons no ho fan”, etc ...
Aquí el nin ja, a més de mantenir invariable la seva actitud contra qualsevol ingestió d’aliment, va començar a donar mostres d’avorriment, jugant amb el torcaboques, la cullera i la forquilla i fent molles del pa de la taula, i tirant-les als peixos de la mar.
El pare que havia anat esgotant la paciència, va cridar:
.- Basta nin de jugar i tirar molletes de pa als peixos, basta ja!
Crit al que el nin va respondre:
